La veu perifèrica

Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Desembre de 2009

Referint-se a ella, les cròniques diuen que era una històrica dirigent del moviment veïnal de Palma, que va néixer el 1945 a Villapalacios, a Albacete, i que, ben aviat, es convertí en una nina emigrant. Visqué amb els seus pares a diferents pobles de Cataluña i Menorca fins arribar a Felanitx, on va transcórrer la seva joventut. No tenia ni vint anys i ja estava implicada amb les lluites socials i polítiques de l’època. A mitjans del setanta – quan Franco i la dictadura agonitzaven – es traslladà a es Rafal Nou, a Palma, on va ser part activa a la fundació de l’associació de Veïns. Fou cofundadora de la Coordinadora d’Associacions i, un cop legalitzat el moviment veïnal, de la Federació, a la qual dedicà la major part de la seva vida com activista social. No hi havia lluita ciutadana en la qual ella no hi fos present.


Rosa Bueno en el record

Fins aquí la seva biografia. Però en la vida de Rosa Bueno hi ha quelcom més que dades i dates. Va ser la veu perifèrica. Aquella veu que arriba de fora i que es fa tant forta que hom no té més remei que reconèixer-la com a pròpia. Hi ha molts ciutadans que encara avui pensen que Ciutat no va més enllà de les Avingudes. Ja no és així, però ho era. En els anys setanta, Palma era una ciutat encara molt més desgavellada. S’havien construït un quans barris com a guetos per a immigrants i un eixample on s’acaramullava la gent sense tenir accés als mínims serveis. La desmesura del ciment era inversament proporcional a la falta d’infraestructures. No hi havia escoles per a tots, ni ambulatoris, molts carrers no estaven asfaltats. Rosa Bueno no només va ser la veu que venia de fora sinó que des del barris va ser, també, la veu de la perifèria urbana a la conquesta de Ciutat.
La Coordinadora d’Associacions de Veïns sorgí per reclamar drets tan essencials com l’educació i la salut. La seva subversió consistia en reclamar un ambulatori per a cada barri. I espais verds, oficines de correus, serveis de neteja ciutadana, enllumenat públic, festes populars…Des de la perifèria urbana de Palma, i des del barris degradats del centre – Puig de Sant Pere, la Calatrava, Gerreria…- el moviment veïnal assetjà Cort. Amb la Democràcia, alguns dels seus dirigents donaren la passa i mitjançant els partits es convertiren en regidors. Rosa, no. Rosa es mantengué al capdavant de les Associacions de Veïns, a primera afila de la societat civil, però sense sentir la temptació de passar a l’altra costat de la barrera. Va ser fidel als seus principis, en una primera època d’expansió i, també, arribat el moment de la decadència, quan el desencant per la política ha trencat l’esperit inicial i sembla haver arraconat les associacions a un segon terme.
No obstant, hom no pot dir que la lluita de Rosa Bueno per millorar les condiciones de vida dels ciutadans de Palma hagi estat de bades. Tot el contrari. Ara ja no hi ha cap barri sense escola o sense ambulatori, encara que restin guetos evidents. Uns desequilibris urbans que han continuat turmentant a Rosa fins a la seva mort. És per això que la seva veu continuarà sentint-se a Ciutat, una Palma diferent a les dels anys setanta, però que de bell nou té problemes d’integració amb els venguts de fora o que s’enfronta a un urbanisme, fruit de l’especulació i la corrupció, molt difícil de corregir. Cal que es revitalitzi l’associacionisme i que la societat civil s’organitzi com a contrapès a les institucions. La Democràcia ha dut la possibilitat de gestionat i controlar millor els ajuntaments, però per això hi ha d’haver controladors. La participació ciutadana no pot acabar en el fet anar a votar cada quatre anys, sinó que s’ha de mantenir activa, dia a dia, col•laborant amb les tasques polítiques que han de dur a que la ciutat sigui cada cop més habitable.
Amb Rosa Bueno la veu del barris, la de tots els ciutadans, entrà a Cort per la porta gran.

Nadal sota mínims

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Desembre de 2009

Era dissabte, a les dotze del dia dotze del mes dotze, segons la crida feta pe facebook. Mentre un milenar de ciutadans protesta al Born contra la corrupció, una filera d’immigrants - vestits a la manera tradicional dels seus països – desfila pels carrers a la fi de cridar l’atenció i convidar a la trobada d’entitats i associacions que haurà tengut lloc aquest cap de setmana. Amb un lema: “davant la crisi, l’atur i la pobresa, solidaritat”. Entre una i altra cosa, aquests nadals seran tristos i empegueïdors. Infeliços per a molta de la gent vinguda de fora, però també per a molta de la que mai no ha sortit de l’illa. I és que l’atur i la pobresa afecten també a un percentatge cada cop més gran de la població socialment integrada. Feia temps que se sabia que podia passar, però mai no s’hi va posar remei. El desenvolupament de les Illes Balears era globalment i manifesta insostenible, però tenia el llum verd de la societat i ara se’n paguen les conseqüències. En aquest sentit, la coincidència de la protesta contra la corrupció i les demandes de solidaritat no era cap coincidència.


Nadal, un regal enverinat

Un model econòmic especulatiu fonamentat, sobretot, en la utilització massiva de ma d’obra barata, no podia tenir altres conseqüències. La població de Balears ha sobrepassat amb escreix el sostre de permissivitat, a partir del qual enlloc de contribuir a crear riquesa hi resta benestar. Benestar tant a l’hora de mesurar la qualitat de vida com per la redistribució d’aquesta riquesa. Només fa un parell d’anys de Balears era el capdavant de la renda per càpita de l’Estat i ara mateix ja és per davall de la mitjana. Cada cop som més a repartir un pastis que no creix sinó minva a causa de la crisi. A curt termini no queda més remei que la solidaritat, si més no perquè hi ha una amenaça evident d’esclat social. Però a llarg termino no és abastament. Cal reestructurar els fonaments de la nostra economia per regenerar el benestar perdut sense necessitat de nous increments demogràfics.
La realitat és aquesta. La població supera ja el milió dos-cents mil habitants – sense contar els turistes o els residents no censats - i la d’aturats els noranta mil. Cent mil persones més que el 2008 i deu mil aturats més. I entremig una dada significativa: tot i l’increment d’immigració, la Seguritat Social compta amb deu mil estrangers manco entre els treballadors inscrits. El resultat es veu a través de les entitats que donen serveis social, que han vist com la demanda d’ajudes, amb creixements de més del quaranta per cent, els desbordava. Una situació que afecta de manera tràgica a la població amb menys recursos – entre els més de trenta mil ciutadans que viuen gràcies a Càritas, per exemple - però que també es fa present a la resta. Les xifres de consum abaixen i, com assenyalen els darrers informes de la CAEB, la crisi és encara lluny d’esvair-se
La població no atura de créixer i amb ella el nombre de exclosos socials. Segons les dades del CES de les Illes Balears, prop del set per cent dels habitants de les Illes són per davall dels índex de pobresa. La sortida de la crisi no pot suposar un nou salt cap endavant, que reactivi el model econòmic i que contribueixi a augmentar els desequilibris. No només és solidaritat allò que fa falta, sinó justícia. Però per això són urgents polítiques econòmiques i social que mirin cap el futur i no cap el passat, la qual cosa no és possible sense deixar enrere la lacra de la corrupció. O, el que és el mateix, de l’especulació que ens ha dut a aquesta situació.

I ara què

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Desembre de 2009

Amb la signatura del codi ètic sembla que el Govern ja té la seu plena d’ous i que pot seguir endavant fins a final de la legislatura, sense que el renou de noves disputes entri al Consolat. No és un sentiment que comparteixi la major part de l’opinió pública, on s’ha instal•lat el convenciment de que l’experiència de pactes progressistes, amb UM, s’ha esgotat. És probable que es compleixi el termini de quatre anys, però hom sap que si sorgeix una nova crisi no quedarà més remei que convocar eleccions anticipades. I que, en qualsevol cas, allò que hi ha per endavant és un any molt dur. No només des d’un punt de vista partidista, sinó social I econòmicament. Fa ara tres anys, a les bases sobre les qual es fonamentà el segon Pacte de Progrés, hi havia prou elements per assajar un reequilibri territorial de les Illes, així como un nou model de desenvolupament. La crisi econòmica ho ha posat difícil, però, sobretot, han estat les picabaralles internes i la inevitable bubota de la corrupció, allò que ha barrat el pas a les solucions.


Manifestació Anti Corrupció a Palma

I ara què? La sortida de la darrera crisis és tan falsa com totes les anteriors. No hi ha garanties de que duri i, en qualsevol cas, fa impossible pensar que el 2011 es pugui reeditar el Pacte. Llavors, quines alternatives hi ha? La que aparentment té més possibilitats és la d’un nou pacte de centredreta – la majoria absoluta del PP sembla difícil en aquests moments – però tot dependrà del congrés conservador, és a dir de la recomposició interna del poder dins del PP i de l’evolució que pot seguir a les Illes. Això per un costat i, per l’altra, la solució que UM doni a la seva crisi d’identitat. En els anteriors mandats, amb l’esquerra o amb el PP, Unió Mallorquina no ha aportat res més que la seva condició de frontissa, de la qual n’ha tret una bona renta i les sospites de corrupció. Però, per això mateix, aquesta posició és insostenible. Un nou pacte entre PP i UM haurà de tenir continguts més transparents i ideològics per part dels dos partits.
Queda l’opció d’un pacte d’esquerres, però és difícil imaginar-se que els socialistes superin el sostre de les darreres eleccions autonòmiques, atès el desgast de Zapatero a nivell estatal i l’evident incapacitat que ha demostrat a les Illes per liderar una autèntica alternativa de progrés. Una majoria absoluta del PSIB és inimaginable, com també ho és – si més no de cara a l’opinió pública – una tercera reedició del Pacte de Progrés. L’únic aliat factible és a l’esquerra, però el Bloc tampoc no ha quallat com hom esperava. Hi ha una esquerra nacionalista al marge del PSM que segueix entossudida en dividir més que no en unir i, d’altre costat, Esquerra Unida segueix la tendència de sempre cap a la dispersió.
Dissortadament l’esquerra i tot l’entramat social que és al seu entorn sembla sentir-se més còmoda a l’oposició que no al Govern. I, no obstant, ara més que mai fan falta polítiques progressistes. El Pacte ha perdut massa temps i, en el millor dels casos, ja només li resta un any. És hora de posar en marxa les infraestructures promeses i que s’han retardat a causa dels malentesos, el distanciament de Madrid i les picabaralles entre els socis. Fer possible una autèntica reconversió turística, donant suport a una hoteleria de qualitat i a una oferta residencial que sigui un complement més d’aquesta qualitat i no de massificació. Fa falta tenir cura del territori i atendre les noves necessitats d’una societat cada cop més multicultural, però sense que això suposi, ens tot el contrari, deixar enrere les senyes d’identitat que ens són pròpies. La tasca que hi ha per endavant és immensa, però és difícil imaginar que les politiques progressistes puguin tenir continuïtat a la pròxima legislatura, entre d’altres coses perquè moltes de les que s’havien previst i pactat sols no s’han iniciat.
La darrera crisis ha certificat l’acta de defunció del pacte de centre esquerra, tot i que encara hagi de sobreviure fins a les eleccions. Què passarà després?. Allò que és evident és, si l’esquerra vol seguir governant, que haurà de refer molt les seves maneres d’actuar i garantir un govern sòlid, amb una autèntic lideratge que n’impedeixi l’entrada a les disputes partidistes. Però això, a la pràctica, sabem que no és possible.

Un Foment per al segle XXI

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Desembre de 2009

Enmig de les turbulències polítiques que vivim no deixa de ser sorprenent la disputa per presidir una entitat, el Foment de Turisme de Mallorca, que tot i la seva llarga història no passa pels seus millors moments. Dues candidatures i tres candidats aspiren a ocupar el càrrec que deixa Álvaro Middelmann. El turisme contemporani, és a dir el de masses, viu la pitjor crisis des del “boom” dels anys seixanta, la qual cosa requereix alternatives valentes per posicionar-se de la millor manera possible per afrontar les noves demandes, tan aviat com els mercats es reactivin. Però en aquest reposicionament el Foment, ara per ara, dissortadament, gairebé no hi té res a fer. Només conserva el nom i el prestigi heretat. I no obstant, en contra del que sembla lògic, hi ha empentes per dirigir aquesta associació cívica. Què hi cerquen els candidats: posició social, influència, el poder marginal que encara reten?

Un dels més famosos cartells del Foment

La resposta potser una barreja de tot, la qual cosa confirma que en el present el paper del Foment no és altre que ser un lobby empresarial i polític, un més, des d’on, en determinats moments, es pot pressionar el govern. En aquest segle XXI el Foment de Turisme de Mallorca, creat el 1905 per introduir a l’Illa la indústria dels forasters, sembla haver deixat enrere, definitivament, el seu esperit fundacional: el de crear consciència turística i les condicions adients per desenvolupar aquesta activitat. Tot fa pensar que el sector ja no aspira a crear res nou sinó a defensar uns interessos, la continuïtat d’uns negocis, tan de temps com sigui possible . I, per això, els hotelers fan pinya davant altres subsectors. La qüestió és guanyar força per imposar els seus interessos. I mentre això sigui així, el destí del Foment no pot ser altre que l’esmentat, el de lobby al servei de les patronals o, en el seu cas, de la política.
Ho constata el fet que una de les candidatures, la d’Ignasi Esteve, tendria tot el suport de la Federació Hotelera de Mallorca, mentre que l’altre, fruit d’una join venture entre Pedro Iriondo, és a dir les agències de viatge, i Eduard Gamero seria una aposta política de futur, per fer costat al PP i als seus propòsits de retornar al Consolat de Mar. És a dir, el Foment no passa de ser una peça més, manipulable, en el trencaclosques social i polític de les Illes, i una peça endemés que no encaixa bé, quan per la seva historia i per la seva possible projecció futura mereixeria quelcom més. De fet, en el pla estratègic que aprovà just després de celebrar el seu centenari, hom recalca la seva independència de qualsevol poder polític, alhora que professa una vocació pública allunyada dels interessos estrictament privats. Res més enfora que la realitat.
Els objectius del Foment previst a l’esmentat pla són essencialment la defensa del turisme com a element de cohesió social, tant per que fa als visitants com a la societat mallorquina. I això inclou la defensa de l’entorn i de la identitat cultural com a punt de partida per a una necessària reconversió turística. És a dir, tornar al principi. El Foment s’ha de deslligar de les pressions sectorials, per ser la institució interclassista que per damunt de sectors i conjuntures lideri els canvis que han de fer que el turisme a Mallorca sigui un projecte col•lectiu de bon de veres. No una simple activitat econòmica. Conscients d’això, totes les darreres presidències del Foment prometeren constituir, dins de l’entitat, un fòrum permanent de debat, un fòrum plural i obert al conjunt de la societat. Una promesa incomplerta, quasi sempre per la pressió interna,que ha fet que el Foment sigui una relíquia del passat, a la qual només es treu de processó quan les temporades venen mal dades.

Foravila o la incertesa

Publicat al Diario de Mallorca el 30 de Novembre de 2009

Diuen que no es poden posar portes al camp. És a dir, que es faci el que es faci, foravila sempre existirà. És veritat, però.. què seria de nosaltres? Alguns pensen, des de Brussel•les o des de qualsevol despatx polític, que una foravila sense conrar la terra és possible. Ho és? Certament, no es el mateix parlar de camp que de sòl rústic, de ruralia o d’un sector econòmic, l’agrari. La foravila, com a espai, no es pot esvair, però l’agricultura i la ramaderia sí que poden desaparèixer. Són en perill d’extinció, si més no a Europa i, naturalment, a una Mallorca que sembla haver menyspreat la importància del pagès dins un model econòmic que escora cap al serveis i la construcció. El sector agrari no només és el principal o pràcticament únic proveïdor d’aliments, sinó també – en el nostre cas – capdavanter en la defensa de l’entorn, la qual cosa no impedeix que els economistes xifrin la seva aportació al PIB en menys d’un u per cent.

El paisatge també es conra

L’ espai és el mateix, però cada cop el sector primari esdevé més marginal. Una situació agreujada pels baixos preus que cobren els pagesos a causa de la intermediació. L’horitzó no pot ser més catastrofista. Si no s’hi posa remei, foravila quedarà sense agricultura. Un panorama inèdit a tota la historia de la humanitat. Hom no s’imagina el camps absolutament abandonats o una societat que no tengui cura del seu territori. Si més no per raons culturals i socials. La pagesia és una manera d’entendre la vida i, no obstant això, cada cop resten manco pagesos. A Mallorca ja no són ni cinc mil, i la major part immigrants. El pagès de tota la vida o els joves que s’hi incorporen s’han hagut de fer empresaris per sobreviure, però el negoci no rutlla. Per això, la protesta, les tractorades. Aquí, a Madrid i a Brussel•les, el mon rural s’ha aixecat contra una política que, diuen, segueix les directrius de les multinacionals
Foravila viu en la incertesa del futur. Tanta, que totes les associacions agràries han vist la necessitat d’unir-se per sobre les barreres ideològiques que les separen. “Els preus que reben els pagesos – denuncien - són els mateixos de fa vint-i-cinc anys, però no passa el mateix al supermercats”. L’any passat els preus a les botigues eren un 400 per cent per damunt els que es pagaven als productors. Una desbarat que van en augment, ja que enguany la mitjana és d’un 537 per cent, 137 punts més. Els marges comercials no s’aturen de créixer, mentre que els dels pagesos cauen, la qual cosa ha posat la majoria a una situació crítica, de fallida. Els pagesos s’uneixen en cooperatives o s’agrupen per comercialitzar la seva producció, però no n’hi ha prou.
Quina és la solució? La foravila no és una fàbrica a la qual es pot reconvertir de la nit al dia, o aplicar un ERE a conveniència. Segons les organitzacions pageses la nova política agrària d’Europa tendeix a liberalitzar el mercat, facilitant que les multinacionals puguin especular amb els aliments. Les normes europees són molt exigents amb la seva agricultura i ramaderia, mentre que es permet fer importacions massives de productes de tercers països que no només rebenten els preus sinó que no passen els mateixos controls sanitaris. Amb l’’agreujant, en el nostre cas, de la insularitat, els costos de la qual fan encara menys competitius els productes,illencs, sense que es puguin beneficiar dels ajuts que, en condicions similars, si reben els canaris.
Els pagesos saben que no es poden posar portes al camp, com alguns pretenen. L’agricultura ja mai no tornarà ser com fa trenta o quaranta anys, abans del turisme, però continua sent imprescindible, al menys per protegir l’entorn foraviler. També per respectar la terra i no oblidar les arrels que ens hi uneixen. Això es el que reclamen els supervivents: noves polítiques a tots els nivells, des de l’europeu a l’insular, perquè atès que insisteixen en posar-hi portes, al manco les deixin obertes, regulant el mercat i donant la ma a la pagesia perquè segueixi alenant.

Una nova oportunitat per a la Falca Verda

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Novembre de 2009

El 2003 s’iniciaren les obres de la Falca Verda, rebatiada com a parc de Sa Riera, una obra ambiciosa que ja figurava en el pla Calvet, de 1897, en el qual es fonamentà l’eixampla de Ciutat un cop esbucades les murades, a principi del segle passat. Les obres es realitzaren d’acord amb el projecte de Ribas Piera, el mateix urbanista que signà el pla de 1973, on reapareixi la falca – un parc de prop de 300.000 metres quadrats situat entre la plaça de l’Institut i el cementiri –com a gran espai de lleure per als palmesans. S’havien hagut d’esperar més de cent anys, trenta des del pla Ribas Piera, perquè el parc esdevingués quelcom real, però..havia valgut la pena? El nou espai, que va ser recepcionat amb una gran festa, semblava decebedor: massa ciment, poc verd i, sobretot, amb la sensació de que continuava sent terra de no ningú : tancada en ella mateixa i limitada, a nord i sud ,pel cementiri i les instal•lacions militars del Fortí i, de llevant a ponent pel Lluís Sitjar i el centre psiquiàtric.


El vell Forti des de la Falca

La falca verda havia de tenir en els seus orígens una funció integradora per a una ciutat a la qual sa Riera xapava per la meitat, però el projecte semblava excessivament ambiciós i, per això, en el pla general de 1985 – que teòricament havia de donar l’impulsa definitiu – es retallà. El parc de sa Riera deixava de ser Falca Verda en prescindir del Fortí, tant del camp del Mallorca com del club militar. Tot i això, es tractava d’un projecte massa gran per a les finances municipals, la qual cosa va fer que es dividís en fases. En aquest sentit, la zona actual només n’és la primera d’un projecte exsecallat. Allò que havia de ser el Central Park palmesà ha quedat com un parc més, important sí, però d’un ús ciutadà limitat i sense complir el objectius urbanístics primitius.
Ara, però, sembla haver arribat una nova oportunitat. La possibilitat d’ubicar el futur recinte firal de Palma en els terrenys del Lluís Sitjar implica la incorporació del solar que no s’utilitzi a la falca verda. El vell Fortí del Mallorca pot ser de gran utilitat no només per aixecar-hi el recinte firal sinó per fer realitat un projecte que semblava impossible. Clar que, perquè sigui complet farà falta incorporar-hi, també, el club militar. Per a aquest, gairebé n’hi hauria prou traslladant les instal•lacions exclusives a un altre indret del terme municipal i obrint les portes com a “zona esportiva i espai lliure públic”. L’acord amb els propietaris del Lluís Sitjar no sembla que hagi de ser difícil. Ningú no pot tenir interès en conservar la propietat d’una ruïna i per evitar-ho qui té la clau és la Sala.
Altre cosa es el club militar, però…qui podia creure que s’arribarien a esbucar els edificis del baluard del Princep? Passaren prop de vint anys, però finalment el baluard ha retornat – o retornarà ben aviat – als ciudatans. I el mateix pot succeir amb la Falca Verda. Tot l’espai entre els Institut i el cementeri, inclosos el canòdrom, es Fortí i el Lluis Sitjar formen un tot indissoluble. S’hi podrà accedir en fases, però sense perdre de vista l’objectiu final. Fins ara, la proposta de la batlessa sobre l’antic camp del Mallorca s’ha vist com a solució per al recinte firal – per al qual es probable que hi hagi ubicacions fins i tot més favorables – quan el seu abast va molt més lluny. L’objectiu ha de ser la Falca Verda, una falca verda amb tots els equipaments que hom trobi adient però que serveixi per intercomunicar dues parts de la ciutat a les quals ara només uneixen uns quants pont d’ús pràcticament exclusiu per als vehicles motoritzats.
Per cent, la recuperació de les Quatre Campanes s’avé perfectament amb aquest retrobament de Ciutat, entre els seus orígens i el seu futur, recercant espais de convivència allà on é possible.

Quina reconversió volem?

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Novembre de 2009

La darrera World Travel Market es ha deixat una cert mal gust de boca. Les previsions per a l’any que ve no són bones, encara que tothom sembla haver-se posat d’acord per fer-ne lectures positives: “el descens del turisme serà menor que el d’enguany”, “hem tocat fons”, “ la pròxima temporada començarà a repuntar”..i així una llarga llista de sentències que tenen la lloable intenció d’injectar optimisme al sector. Res a dir, tot el contrari. Però tan de bo que els desitjos de recuperació es traduïssin amb un avançament de la temporada, per no agreujar la situació laboral, així com amb una decidida empenta dels projectes modernitzadors de l’hoteleria. És una urgència.. Si quelcom ha quedat clar a Londres és que el turisme, tal com ho hem entès fins ara, és cosa del passat i que el futur del qual parlam des de fa anys, ja és aquí.


Excel, recinte firal de Londres

Fa anys que es diu – a la WTM ho han reiterat tots- que el turisme a les Illes no pot créixer més en quantitat sinó que ho ha de fer en qualitat. Tothom ho sap, però la realitat va per un camí diferent. Un cop més s’imposen en preus barats per mantenir un turisme de baix poder adquisitiu, amb l’agreujant que els hotels no només han de competir amb les ofertes d’altres destinacions sinó en l’oferta residencial interior. Una situació que ha provocat una fuita cap endavant a la recerca de noves fórmules per mantenir el lideratge vacacional. Algunes són conegudes i defensades o menyspreades a parts iguals, com és el “tot inclòs”. Doncs bé, ara n’apareix una de nova, presentada com a taula de salvació per una part del sector empresarial i que, com no podia ser d’altra manera, està sent enèrgicament rebutjada pels sindicats: els condhotels.
A Londres el conseller Nadal informà que ja és pràcticament a punt la reforma de la “llei turística” que regula aquesta figura consistent en la venda a bocins d’un hotel, encara que conservant la unitat d’explotació. A diferencia de la multipropietat on s’adquireix una part del tot, en el condhotel la compra es fa per cambres i la part proporcional de les instal•lacions comunes, com si es tractàs d’un edifici d’apartaments, però conservant l’estructura i el servei hoteler. La fórmula funciona amb èxit a Estats Units i el Carib. També a Mallorca, on s’ha aprofitar un buit legal per fer-la afectiva. Els empresaris la reclamen, perquè pensen que és un mètode que permet capitalitzar l’empresa i fidelitzar clientela. Però no ho veuen així els sindicats, que temen que només sigui una cortina de fum per sortir de la crisi i, a la llarga, acomiadar treballadors.
El conseller de Turisme ha promès garanties, però els sindicats, escalivats, no volen saber res d’un projecte de llei que no ha estat consensuat amb ells. I el mateix es diu des del Bloc, des d’on ja s’ha avisat als demés socis de govern que les lleis s’han de consensuar abans d’anar al Parlament. Ja hi tornam a ser !. No obstant, com ha recordat a Londres el president Antich la crisis no deixa de ser una oportunitat per reconvertir tot allò que funciona malament. El sector turístic mallorquí necessita una reconversió profunda. Tothom n’és conscient. El problema, però, és que no sabem molt bé a que ens referim quan parlam de reconversió. Sembla que allò que significa per a uns és tot el contrari per els altres. El condhotel no és dolent en sí mateix, com – de fet – tampoc no ho es el tot inclòs o la multipropietat. Tot depèn de l’ús i del lloc en que es fa. El turisme residencial també té aspectes positius que no té l’hoteleria, encara que aquesta sigui sent la que més lloc de feina proporciona i, per tant, la que ens cal defensar.
Ens cal un últim debat sobre què volem dir quan parlam de reconversió turística o de reinventar el turisme. Un darrer debat, perquè és hora de començar a fer realitat els projectes de futur: la renovació de l’oferta i la reforma del producte per seguir sent atractius a ulls del turisme europeu.

Les carreteres de la discòrdia

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Novembre de 2009

El primer dels terminis establerts en el pacte del Consolat – que posa fi a la crisi provocada per l’abandonament d’UM al Consell de Mallorca – no s’ha complit. A la plenària de dijous passat, la de Novembre, s’havia d’haver aprovat el pla de carreteres i no va ser així. Desacords entre UM i el Bloc ho impediren, i s’ha hagut d’ajornar. És l’eterna discussió. La mateixa que provocà que finalitzàs la primera legislatura de progrés sense un pla que redreçàs el model territorial i que donàs peu a que la planificació quedàs en mans de PP-UM. De fet, s’ha passat l’equador de la segona oportunitat i la situació segueix sent la mateixa. No només això, si no que les noves línies de tren – cap a Alcúdia i Artà – s’han endarrerit o ja s’han donat per impossible en aquesta legislatura. Sembla com si res hagués passat, com si l’esquerra no s’hagués escalivat per allò que va succeir i pot tornar a succeir.


Les carreteres no han de fer malbé l'entorn

Dos dels punts bàsics de l’actual pacte de Progrés tenen que veure, precisament, amb els trens i les carreters, és a dir amb les polítiques de mobilitat. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra les han dut a la pràctica. Cert és que el pla de carreteres aprovat inicialment l’any passat tenia serioses inconveniències, si més no des d’un punt de vista mediambiental, la qual cosa – davant la imminència d’una aprovació definitiva – justifica que el GOB es manifestàs a Caimari ( l’ampliació de la carretera Inca-Caimari es, justament, un dels trams més discutits ) . Els ecologistes tenen prou motius per oposar-se a aquesta obra concreta, i a moltes més, però d’allò que parlam no és d’un pla que segueixi fil per randa l’ideari ecologista sinó d’un pacte territorial que permeti consensuar models i, sobretot, interessos, quelcom que hom no pot perdre de vista en època de crisis.
Què s’hagin retirat algunes propostes del pla de carreteres per poder arribar al consens sembla d’allò més oportú, però no es por seguir perden temps. No oblidem que si el primer pacte de Progrés hagués consensuat el pla territorial i, alhora, el de carreteres, pot ser ara no seria necessari aquest debat. La falta d’acord deixà mans lliures al centredreta per consolidar un model - iniciat els anys seixanta, és a dir en ple franquisme – que a hores d’ara ja és insostenible. Les autopistes de Matas, amb el vist-i-plau de Munar, desequilibraren el mapa territorial de Mallorca, convertint l’illa en una àrea metropolitana, de la qual ara no podem defugir. La nova realitat imposa determinades solucions que, ben segur, no són de l’agrat ecologista, però no hi ha alternatives, perquè llavors, quan es podia, no s’actuà.
La solució és una política de mobilitat que enlloc de concentrar el trànsit en tres o quatre autopistes es diversifiqui, i en donar alternatives al cotxe per no congestionar les carreteres. El nou pacte de Progrés aixecà la bandera del ciutadà enfront el desenvolupisme que caracteritzà el darrer govern del PP, però malament anirà si no s’és capaç d’interpretar el desitjos i les necessitats dels ciutadans que volen solucions pràctiques. Volen carreteres a la mesura de l’home, és a dir sense més consum de territori del que sigui imprescindible i sense posar un pam més d’asfalts del que convengui. Però les volen. I en aquest sentit, són molts els que pensen que Matas feia les coses malament, però que almanco les feia, quelcom que no es poden dir de segons quins progressistes.
Alcúdia ja s’ha quedat sense tren, si més no en aquesta legislatura. Manacor encara discuteix per on ha de passar. Ara que tanta falta fan les obres publiques, hom veu com es retarda l’adjudicació de les obres, tant de les carreteres com dels ferrocarrils. El GOB creu que cal fer les coses sense pressa. Segurament té raó, però ja s’ha perdut tan de temps que aprovar definitivament el pla de carreteres, i de rebot el pla territorial, ha esdevingut una necessitat per poder mantenir la il•lusió de que una reforma del model és possible. Jugar al tot o res és un suïcidi.

La ciutat del "boom"

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Novembre de 2009

Arran de la tragèdia del Camp den Serralta i de les advertències sobre l’estat de conservació de molts edificis de la ciutat, el Col•legi d’Arquitectes ha afirmat que són les construccions dels anys seixanta i setanta – l’edifici enfonsat és de 1959 - les més afectades. No és que hi hagi un perill generalitzat, perquè la major part de les irregularitats que hom pot detectar en els immobles d’aquests temps no suposen que puguin passar per ull d’avui per demà. Ara bé, sí suposen un deteriorament de la qualitat de vida dels seus habitants i, sobretot, fan malbé l’entorn d’una Palma que, a principis de la Democràcia, encara era tenguda com una de les capitals de l’Estat amb major índex de benestar. Què ha passat perquè ja no sigui així? El problema comença, justament, en aquells anys. Fins a llavors, la ciutat de Mallorca havia crescut de manera prou ordenada, però és a partir dels seixanta quan la immigració peninsular ha esdevingut massiva. Fan falta habitatges i per això, s’improvisen dues grans línees d’actuació. Una, la construcció d’una perifèria de baixa qualitat arquitectònica i d’altra la transformació de les zones a primera línea, fora de les murades, per aixecar edificis d’habitatge on només hi havia plantes baixes.


Set persones perderen la vida a l'enfonsament ( foto DM)

Els anys seixanta i setanta foren d’una gran efervescències constructora. La ciutat antiga, a Palma, conegué l’èxode d’una major part de les classes benestants cap als nous edificis de Jaume III o Passeig Mallorca. Barris com sa Gerreria, Calatrava o Puig de Son Pere foren abandonats a la seva sort, a l’espera d’intervencions quirúrgiques semblants a la que dona peu a l’esmentat Jaume III. I mentre, “fora murades”, es construïa Corea – ara en fase de forçada rehabilitació – Verge de Lluc o el nucli central de Son Gotleu, que s’anà estenguent pel seu entorn com una taca d’oli. En menys d’una dècada la població gairebé es duplica. Zones com Bones Aires, entre Blanquerna i General Riera, esdevenen espais saturats, de carrers estrets i edificis alts – molts dels quals de deu i més plantes- i no millor sort tenen els barris de l’eixampla a Llevant i Ponent, inclòs el Camp den Serralta. La construcció esdevé un sector poderossíssim, amb excel•lents relacions amb una administració franquista que ja és prop del seu final.
No obstant això, a principis del setanta, en ple “boom” turístic, hi haurà el primer intent de reconduir la situació i s’encomana a un prestigiós arquitecte la redacció d’un nou pla general de Palma. Serà el pla Ribas Piera, aprovat el 1973, en el qual hom pretendrà reequilibrar la ciutat, reduint les alçàries permeses i dotant-la de noves infraestructures, però la tramitació es fa sense suspendre les llicències d’obra, la qual cosa feu que el nou pgou passàs a ser part del problema enlloc de la solució. Deu anys desprès, ja en democràcia, encara es feien obres amb llicències anteriors al Ribas Piera. Una situació a la qual intentà posar ma de metge el primer ajuntament democràtic, però amb un èxit molt limitat. La nova majoria d’esquerres impulsà una revisió del planejament, però es va veure forçada a donar prioritat als equipaments infraestructurals, sanitaris i socials. Més tard, Palma – en democràcia, però amb el retorn de la dreta al poder - continuaria immersa en un creixement desordenat i ple de desequilibris interns fins que, fa dos anys, tornà a haver-hi un govern de centreesquerra i amb ell una nova oportunitat.
La població de Palma s’ha gairebé triplicat. Hi ha un retorn progressiu cap a la ciutat antiga, revaloritzada per un nous valors socials i per evidents moviments especulatius. Hi ha també una Palma marginal que no existia abans i que ha convertit zones, com Son Gotleu, en guetos. La nova administració cerca nous equilibris, però perquè això sigui possible ha de fer front al gran forat obert per la “ciutat del boom”, de la qual n’han estat víctimes les famílies que vivien a l’edifici enfonsat de Rodríguez Arias. La “ciutat del boom” és una conseqüències del desenvolupisme desfermat que ha desequilibrat Mallorca social, urbanística i mediambientalment. Aquesta és la realitat a la qual en veiem abocats actualment, que exigeix remeis que, segurament, no són a l’abast del Consistori. Palma és una ciutat hipotecada pel seu passat més proper. Revisar la ciutat dels anys seixanta i setanta, en tots els sentits, esdevé una urgència, si no volem veure repetida la tragèdia que fa una setmana, endolà una societat mallorquina esdevinguda víctima de la seva ambició.

L'hora d'estrènyer el cinturó

Publicat al Diario de Mallorca el 26 d'Octubre de 2009

Després d’anys amb l’accelerador pitjat al màxim hom hagué de frenar de cop en sec i no pogué evitar la topada. Uns danys són reparables, però d’altres no. El motor s’ha aferrat i caldrà substituir algunes peces, endemés d’adobar la carrosseria. Noranta mil aturats, segons les darreres dades de l’EPA, i una reducció considerable dels estocs de capital acumulats en el temps de bonança són les conseqüències principal a les qual cal fer front de manera immediata. I, com sol succeir en temps de crisis, per posar remeis hom es dirigeix a les administracions publiques, és a dir – en el nostre cas – al Govern. Però, què pot fer el govern de les Illes Balears en l’actual situació. L’executiu acaba d’aprovar el projecte de pressuposts per a l’any que ve i les perspectives no poden ser més pessimistes.


Carles Manera, conseller d'Economia, a una roda de premsa (foto CAIB)
Ho diu el conseller d’Economia, que ha hagut de fer esforços i fer volar coloms per quadrar uns comtes que no surten. Els pressuposts per a 2010 han esdevingut com un trencaclosques al qual manquen peces que cal substituir per altres de noves, però que hom no sap s’hi encaixaran o distorsionaran la imatge final. De fet, la conselleria preveu una nova caiguda, d’un 1’5 per cent, del PIB, la qual cosa es tradueix en una minva fiscal de 640 milions d’euros que les noves aportacions estatals – tot i les falses promeses de Zapatero- no eixuguen ni de lluny. Caldrà endeutar-se, la qual cosa no és dolent, però sí perillós. Perillós perquè no és gens clar que les Illes surtin de la crisi a curt termini i, per tant, que recuperi prou activitat per equilibrar de bell nou la balança dels imposts.
Ho diu el mateix Carles Manera, en assegurar que “de brots verds, en veim pocs”. El conseller ha fet el que ha pogut i el Govern ha complert pactant entre els diferents socis unes partides que se sap són insuficients . És el que diuen els agents socials. Tant patronals com sindicats coincideixen en que les mesures previstes no basten. El uns perquè no es dedica prou a l’economia productiva i a incentivar les empreses, i els altres perquè veuen com el pou del aturats s’omple de mica en mica i sense solucions a curt termini per recuperar els llocs de feina perduts amb l’esclat de la bimbolla immobiliària. El govern no té més recursos dels que s’han posat sobre la taula, ja no es podrà endeutar més i no vol pujar més impostos per no desactivar encara més l’economia. La única solució per poder invertir prou seria reduir les despeses corrents, però sotmetre l’administració a un règim d’aprimament té els seus inconvenients. Entre d’altres, la reducció de serveis socials que tanta falta fan en aquests moments.
És evident que ha arribar l’hora d’estrènyer el cinturó. És el que diu l’oposició que, no obstant, critica els retalls en les inversions publiques i fa befa de les promeses sobre l’equiparament de les inversions estatals a la mitjana. Però el PP ho té difícil per poder presentar alternatives vàlides en el debat sobre els pressuposts. El mirall de la passada legislatura – tot i les sobrevalorades infraestructures que es construïren- no és el més adient com per fer comparatives, de la mateixa manera que qui ha donat suport incondicional al desenvolupisme econòmic no es pot presentar, ara com a valedor de l’equilibri. Les contradiccions són patents, però per això mateix hom espera el debat dels pressuposts amb enorme interès. Ja sabem que el Govern no té més remei que reduir despeses, però allò que els ciutadans volen saber són les propostes sobre com s’han d’estrènyer ells, els contribuents, el cinturó. I, sobretot, si tots s’ho estrenyeran de la mateixa manera.

Per no travelar amb la mateixa pedra

Publicat al Diario de Mallorca el 19 d'Octubre de 2009

Després del trist espectacle protagonitzat per UM, però perfectament secundat pels altres socis de Govern, la pregunta que es fan els ciutadans és: d’ara en endavant, què cal fer per no travelar amb la mateixa pedra? Un cop més s’ha comprovat la llunyania que hi ha entre allò que fa Unió Mallorquina i allò que representa i les dificultats que això suposa per a una esquerra dividida, mancada de vots i incapaç de posar en valor un programa comú. A principi de legislatura hom volgué ressuscitar el Pacte de Progrés i donar una nova oportunitat al centre esquerra. Després d’una legislatura que es caracteritzà per un desenvolupisme suïcida i la corrupció era l’hora de l’acció social i del medi ambient, per garantir a tots els illencs una qualitat de vida real i no només estadística. Però tots sabem com ha anat el nou pacte: UM no se n’ha alliberat de les denuncies per corrupció i les picabaralles internes han sovintejat fins arribar a l’extrem insostenibles.


A la fira de la llampuga, Anmtich i Armengol pactaren amb UM

Tot plegat, els socis del Pacte diuen ara que la crisi els ha servit per cohesionar-se més i donar un nou impuls a les institucions on governen. Han volgut posar en marxa allò de que no hi ha mal que no vengui bé. Els dubtes són molts – com queda demostrat a Pollença i Campos - però no queda més remei que confiar i posar-se a treballar sense excuses que valguin. La situació és complicada. Amb l’any i mig que resta de legislatura s’haurà de fer la feina que no s’ha fet en quatre per arribar a les urnes en disposició de passar comptes amb l’electorat. Però per això s’haurà de seguir negociant de valent . La primera cita és ara tot d’una, el novembre amb l’aprovació definitiva del pla sectorial de carreteres i el desembre amb el Pla Territorial, la prova de foc per saber si rere l’apropament de posicions hi ha quelcom més que la defensa d’uns interessos concrets. S’ha d’aprovar un PTM sense donar peu a cap sospita de corrupció.
Endemés del PTM, s’han d’engegar les obres incloses en el pla de carreteres, convenientment adequat a les necessitat reals de la societat illenca i no a la conveniència de l’especulació. S’han de donar passes definitives cap a la reforma del model productiu, potenciar la rehabilitació de zones turístiques i adequar l’oferta a la demanda potencial sense caure en el parany de fer-la créixer per raons exclusivament immobiliàries. I tot això sense perdre de vista les infraestructures educatives i sanitaris, així com donar l’empenta que pertoca a la innovació, per crear llocs de feina a nous sectors que compensin la pèrdua registrada a la construcció. En definitiva, fer realitat els pactes signats entre el Govern i els agents socials no només per sortir de la crisi econòmica actual sinó per seguir essent competitius en el futur.
Què ho pot impedir? Doncs, una nova travelada que trenqui el Pacte o, pitjor encara, que l’immobilitzi, com sembla que ha passat aquests darrers anys. El Govern, i els consells, necessiten una fulla de ruta precisa respecte al port a on volen arribar, la qual cosa no és possible sense un equip de govern de veres cohesionat i al marge dels interessos partidistes. El pactes són imprescindibles a les nostres illes, però solen acabar sent inviables justament per no tenir clar el port d’arribada. En aquest context és just que hom es demani sobre el paper que ha de jugar UM – la peça clau del trencaclosques - sobre si vol arribar a qualque lloc concret o limitar-se a un paper de frontissa i de lobby per a la compra i venda d’influències. Tots els partits necessiten clarificar-se i unir-se en projectes comuns enlloc de dividir forces o capficar-se en bregues internes pel poder. Si no es lleven aquestes pedres del camí la travelada és inevitable.

Agents i víctimes del canvi climàtic

Publicat al Diario de Mallorca el 12 d'Octubre de 2009

Un estudi de la UIB, finançat per la conselleria de Medi Ambient, que fou presentat la setmana passada, confirma allò que tots creim saber per experiència pròpia: que augmenta la temperatura mitjana, amb estius cada cop més calorosos i la pràctica desaparició de primaveres i tardors. És a dir, que ens estam tropicalitzant. I que cada cop són més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, com els caps de fibló – sempre n’hi ha hagut, però no tants com els darrers anys – o pluges torrencials. Precisament, en relació a les pluges, és en allò que molts ens equivocam. Pensam que plou més que abans, perquè no estam avesats a l’aigua de bombolla, però no és cert. Les estadístiques demostren que la pluviometria és menor, que hi ha manco dies de pluja i manco quantitat d’aigua caiguda del cel, però que quan cau ho fa a poalades


Doble arc de Sant Mari sobre cel gris de Ciutat

Més o manco és el que passa a tot el món. La meteorologia s’ha destrempat a tot arreu. Les noticies sobre desastres naturals, des d’inundacions a huracans, terratrèmols i tsunamis ocupen espais preferents a tots els mitjans de comunicació. També la predicció del temps. Quan la televisió s’ocupa de qüestions climatològiques els índexs d’audiència es disparen. La meteorologia ha avançat molt i s’ha fet prou precisa, la qual cosa fa que les successives alarmes davant probables pluges fortes, ventades o les periòdiques onades de fred i calor tenguin un seguiment que sobrepassa les no menys freqüents picabaralles polítiques. Hi ha, podem dir, una creixent conscienciació respecte del clima i les seves oscil•lacions, però ¿vol dir això que hi hagi una consciencia clara sobre el fenomen del canvi climàtic, de les mesures que cal aplicar per impedir el seu avanç o, si més no, per pal•liar-ne les conseqüències?
L’estudi realitzat pels professors Romero i Homar del grup de meteorologia de la UIB, demostra que la temperatura de les Illes ha augmentat des dels anys setanta ençà a raó de 0’4 graus cada dècada i que, a més a més, cada cop hi ha més nits tropicals, aquelles en que es sobrepassa una mitjana de vint graus. Aquests són els efectes immediats, els que hom ja pot percebre, d’un canvi climàtic que ja ningú no discuteix - fins i tot la Casablanca o Pequín ja ho reconeixen – i que encara no ha mostrat, entre nosaltres, el seu pitjor rostre. L’augment del nivell de la mar, per exemple, que obliga ja a prendre mesures per impedir que platges o passejos marítims no es submergeixin i facin malbé una costa excessivament urbanitzada.
L’estudi de la UIB ens situa davant el mirall d’un canvi climàtic que ja es constatable i que es degrada cada cop més. És un d’aquests estudis la divulgació del qual és convenient per conscienciar dels perills que comporta mantenir uns hàbits de consum o una manera de viure que afavoreix les emissions de gasos que trastoquen el clima. És un fenomen universal, que requereix tant la intervenció de les grans potencies, com la de les institucions més properes i de cadascú de nosaltres. Quan ens seiem davant el televisió o fullejam els periòdics, on es mostren els afectes devastadors del canvi climàtic, ja no es podem permetre els luxe de ser simples espectadors. Volguem o no som agents provocadors alhora que posibles víctimes .

UM, ÉS NECESSÀRIA?

Publicat al Diario de Mallorca el 5 d'Octubre de 2009

UM, la necessitam? És necessària per a la política mallorquina? La pregunta no és fàcil de contestar. Malvista i menyspreada a parts iguals per la dreta i l’esquerra, és lògic demanar-se quin és el seu paper més enllà de ser inevitable parella de ball a qualsevol coalició o pacte de govern. Teòricament és un partit nacionalista de centre dreta, amb un cert mimetisme respecte a allò que representen Convergència Democràtica de Catalunya o el Partit Nacionalista Basc, però sense la força d’aquests ni la seva tradició. De fet, gairebé no té antecedents. Per l’espai que ocupa podria ser hereva del regionalisme i mallorquinisme del segle XIX i primeries del XX, però aquests corrents de pensament no són a les seves arrels sinó que cal cercar-les en la desfeta de la UCD. Més que una llar per al nacionalisme, Unió Mallorquina va ser, des del principi, un refugi per als sobrevivents del centre que no volgueren o no pogueren integrar-se en Alianza Popular ( ara PP) que es convertí en la força hegemònica de la dreta.

UM trenca el Pacte ( foto UM)

Per a la dreta, UM ha estat sempre una pedra dins la sabata, mentre que per a l’esquerra – quan ha pogut governar – un aliat incòmode, una barrera infranquejable per a les polítiques més socials i, per tant, una font de descontent i desmobilització per a tots els progressistes. En contades vegades, però, també ha exercit com a factor de moderació, tant per uns com pels altres, la qual cosa forma part del seu haver. No obstant, el fet de ser la frontissa permanent li ha donat un suplement de poder molt per sobre de la seva representació electoral, un sobrepoder que, via xarxa clientelar, convertí el partit en quelcom parescut a una gestoria política. UM, més que un partit, ha estat un lobby, la qual cosa explicaria determinats comportament i l’existència de casos com Son Oms o Can Domenge.
Precisament, la darrera crisi – el trencament del Pacte de Govern – que ha deixat socialistes i Bloc en minoria en el Consell de Mallorca, obeeix essencialment a que la Justícia ha posat a la picota la xarxa clientelar d’UM , és a dir a aquells que fins ara, des del poder que administrava el partit, havien mogut els fils a la seva conveniència. A UM – com també passa al PP a gran escala – es senten víctimes d’una conspiració, però enlloc de prioritzar la neteja de les seves estructures internes s’estimen més tancar-se dins la pròpia closca per protegir-se. Un acte de defensa, pot ser justificable des del punt de vista polític, però que impedeix el mínim anàlisi de futur i, per tant, la possibilitat de sortir del laberint en que ara es troba.
La sort o la dissort d’UM és que, matemàticament, segueix sent necessària per a qualsevol coalició o pacte post electoral. Ho ha estat fins ara i res no fa pensar que la situació barati en el futur. La qüestió és, doncs, si també és necessària socialment o si, per contra, faria bé en tirar la tovallola. Les constants al•lusions de Flaquer a favor d’un suposat projecte de país perden sentit cada cop que es prioritza la xarxa clientelar. La imatge que una major part de l’opinió pública s’ha format d’UM és, precisament, aquesta: la d’un partit que no distingeix entre els negocis i la política. I no obstant, hom és conscient de que en aquest formació hi conviu un corrent nacionalista que sí té una idea prou clara de país. En aquest sentit, la presencia d’un partit nacionalista al centre del ventall polític de les Illes seria d’allò més convenient, sempre i quan, però, els pactes que signi ho siguin amb clau nacionalista, de país, i no per defensar interessos de grup o privats.

El gas ja és aquí

Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Setembre de 2009

El gas natural ja és aquí. La setmana passada s’obrí la clau de la canonada que des de Dènia ho transporta fins a Sant Joan de Déu, la qual cosa suposa la fi de l’aïllament energètic de Mallorca. Hi ha motius per a celebrar-lo? N’hi ha, però també motius per a la reflexió sobre un present que hagués pogut ser més sostenible i que no ho és. Endemés del territori – que és l’element més limitador de tots – temps enrere hi havia dues barreres que condicionaven el model de desenvolupament engegat en els anys seixanta del segle passat: l’aigua i l’energia. Era evident que a l’illa no hi havia més aigua dolça que la de pluja i que, d’altra banda, l’únic recus energètic propi ( a part de les energies renovables ) era el lignit. Una circumstància que dividí la societat en dos corrents de pensament, la dels que confiaven en solucions tecnològiques per vèncer la natura i l’ecologista, que defensa la supremacia dels equilibris naturals


La consellera d'Indústria volta la clau de pas

No cal dir que a Mallorca la corrent majoritària ha estat fins ara la tecnològica. La que, finalment, confià en les potabilitzadores d’aigua de mar per pal•liar els dèficits de pluja o, més ben dit, els increments de consum causat per l’augment poblacional, el turisme i el reguiu intensiu. Però hom sap que, finalment, la natura passa factura dels desequilibris, com ha quedat palès un cop més a Nova York, on els principals líders del món han mostrat la seva preocupació davant el canvi climàtic i la proliferació de desastres naturals. I en aquest sentit, hom reconeix que Mallorca s’ha sobre dimensionat. I que no n’hi ha prou amb soluciones tecnològiques si no van agombolades amb politiques de consum més assenyat. Així, superada la barrera de l’aigua, a costa d’incrementar el consum energètic, aquest era el següent front de batalla.
Un cop més desenvolupistes i ecologistes s’enfrontaren. Les energies renovables no són encara a l’abast de tothom i els lignits, que ens els anys setanta ressuscitaren com alternativa a la crisis del petroli, havien deixat de ser una solució mediambientalment acceptable. Hi havia dues sortides possibles: el gasoducte submarí o l’enllaç elèctric igualment submarí. El gas natural representava el canvi d’un combustible molt contaminant, com el carbó o el gasoil per un altre més net. I, a més a més, el gasoducte només suprimia la barrera del transport, però no la producció d’electricitat. Però un cop més els desenvolupistes no es conformaren i decidiren que a sobre de les canonades de gas també era necessari el cable elèctric, amb el qual – ara ja sí – hauran desaparegut tots els límits imaginables.
Tots excepte un: el territori. És el més condicionant de tots, però sobre el que hi ha manco control possible. De fet, l’únic control és el polític mitjançant l’ordenació territorial i ja sabem el que pot passar si un cop superada la crisi econòmica hom decideix tornar a apitxar l’accelerador urbanístic. N’hi ha prou amb posar a les urnes la papereta equivocada, la qual cosa és probable ateses les necessitats de trobar feina de milers de treballadors que l’han perduda els darrers anys i la tradicional demagògica d’aquells la fortuna dels quals depèn del consum del territori. L’arribada del gas natural supera una barrera, però ho fa de manera prou més raonable que no el cable elèctric que implicarà barra lliure per al consum energètic. Per això, un cop eliminades les barreres naturals només cal esperar que el seny s’imposi i que les lleis urbanístiques evitin nous “booms” desenvolupistes. Si no volem que la societat mallorquina s’ofegui en un territori limitat com Mallorca.

Tren, taxis i bicicletes

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Setembre de 2009

És si més no curiós que la Setmana Europea de Mobilitat hagi coincidit amb dos debats prou vius sobre temes tan important per al futur de la mobilitat a Palma i la Part Forana com són l’extensió dels ferrocarrils o la implantació dels carrils bici a Ciutat. Els dos plans pretenen, o així ho defensen els organismes que els han projectat, racionalitzar les comunicacions interiors, potenciant el transport públic i fent ús, sempre que sigui possible, de vehicles no contaminants. Sorprenentment, però, tant els projectes ferroviaris com els carrils bici –especialment el de les Avingudes – s’han trobat amb una oposició superior a la que previsiblement era d’esperar. Hom ja comptava amb l’enfrontament del sector que s’ enyora del desenvolupisme passat. Però, per què UM s’enfronta al tren? Per què els taxistes s’han declarat enemics de les bicicletes?


Així serà el tren tram de Manacor

Fins ara UM, com a partit forà que és, s’havia mostrat a favor del tren i contrari a les macro autopistes, tot i que a la passada legislatura donà suport al desevolupisme del PP, i això feia pensar que a l’actual període afavoria l’expansió del ferrocarril com a alternativa per a un transport prou més sostenible que el cotxe. Però no ha estat així. A Alcúdia, amb batle d’UM, s’ha mostrat tan intransigent que s’ho ha jugat a tot o res, amb el resultats de veure com l’eix ferroviària central – una peça clau per a un racional sistema de comunicació illenc – s’ajornava indefinidament. I d’altra banda, a Manacor, els uemites han fet costat al batle de PP oposant-se a que l’anomenat tren-tram travessi la ciutat. Per què?
Hom pot ser partidari de perllongar el tren des de Manacor a Artà i no de transformar-lo en un tramvia que, endemés, travessa la ciutat. Les dues alternatives són vàlides, però sembla evident que la projectada des de la conselleria de Mobilitat defensa millor els interessos de Manacor, tot i que el seu ajuntament i UM no ho vegin així. El tren-tram, lluny de ser un obstacle per a la ciutat, n’amplia les seves possibilitats de comunicació, amb més parades i amb la possibilitat de convertir-se en un eix comarcal. Amb el tramvia, Manacor accentua la seva indiscutible capitalitat del Llevant. Si els manacorins, que en el passat han donat bones proves del seu dinamisme, coneguessin el projecte i no la informació manipulada que s’ha fet córrer, passarien de ser contraris a defensar-lo aferrissadament.
Igualment, sembla incomprensible l’actitud del sector majoritaris del taxi, a Palma – amb la única excepció de Radio-Taxi – que amenaça amb concentrar-se a Cort per protestar contra el carril bici de les Avingudes. No és comprensible perquè si qualcú surt beneficiat de les restriccions al cotxe privat – busos i taxis hi tenen reservat el seu propi carril – són els taxistes. L’ajuntament de Palma potencia el transport públic, inclòs el taxi, enfront del privat, però les patronals del taxi enlloc de reaccionar a favor s’hi oposen. No només això sinó que no es cansen de repetir que cal que la Sala rescati llicències per retirar taxis del carrer. En sobren de taxis? Des del punt de vista del ciutadà és evident que no. Fins i tot, hom creu que si s’aconseguís rebaixar el volum de trànsit de ciutat i els taxistes corresponguessin amb un bon servei– professionalitat i unes tarifes adequades a la demanda – tal volta en farien falta més i tot.
Tot fa pensar que determinats col•lectius s’aturen en el passat i no pensen en el que serà més convenient en el futur. A una ciutat-illa com la nostra, desenvolupar xarxes de transport alternatives és una exigència no només per a la sostenibilitat mediambiental sinó per a mantenir la qualitat de vida que fins ara n’era la característica principal.

El 9-9-9

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Setembre de 2009

Puntual como un rellotge, dia 9 del mes 9 de l’any 9 va néixer en Teo, el meu segon net. Dos dies abans que na Nila, la seva germana gran, anàs a escola per primer cop. És, doncs, una data important que, curiosament – dissortadament?- coincidí amb el dia en que el CRE – el Centre de Recerca Econòmica – oficialitzava un fet històric: el que les illes Balears deixassin de ser una comunitat rica i, per primera vegada a les darreres dècades se situassin, en renta per càpita, per davall de la mitjana estatal. No era la única mala noticia de la jornada, amb una crònica negra ben farcida d’esdeveniments. Corren mal temps, de manera que el director del centre, com a bon economista, volgué exercir d’endevinaire i anuncià un futur ple de turbulències, És a dir que ne té un remei conegut, la qual cosa pot provocar conflictes socials fins ara mai no coneguts a ca nostra. És això el que espera als meus nets?

Nila i Teo

La resposta és immediata. Cal que no es pleguem de mans. Encara hi som a temps. Estic segur que els lectors em perdonaran que utilitzi la primera persona en aquest article, en contra del que tenc per costum, però he trobat que el naixement d’un net o el començament de l’escola d’una neta, així com les circumstàncies que envolten aquests esdeveniments, s’ho pagava. Endemés, en realitat, no parl per mi, en primera persona, sinó per ells o sigui en tercera persona. Serà a ells que correspondrà escriure el futur que avui se’ns presenta ple d’incerteses després d’haver venut territori i identitat per un plat de llenties. On queden els anys de la prosperitat? No tot està perdut, però és evident que la Mallorca dels nostres nets haurà de ser, si volem que sigui qualque cosa, ben diferent a la que hem deixat en mans dels fills. Tres generacions han bastat per desfer un patrimoni – una manera de ser, de viure, de parlar i de fer front al món – que venia de segles enrere.
Per sort o per dissort, la Mallorca dels nostres nets – la Mallorca que ha obert i tancarà el segle XXI - és una societat intercultural, multiètnica i terriblement competitiva. I és en ella on els que s’acaben d’incorporar a la vida hauran de cercar la seva pròpia llar o marxar a fora. Hauran de refer molt de camí. Però és evident que no ho podran fer tots sols i que és a les generacions adultes, ara mateix, que correspon obrir les primeres barreres del futur, reconeixent els errors començos. En Teo, nascut el 9-9-9 en té prou, per ara, obrint els ulls a la vida per primer cop i la seva germana, na Nila, per jugar amb altres infants, cosa que gairebé no havia pogut fer fins ara. La seva societat no serà com la nostra. Els seus valors pot ser que tampoc, però no necessàriament pitjors. Conviure amb una certa dosi d’adversitat ajuda a la solidaritat i pot ser que la Mallorca del futur sigui més solidària que cap altra anterior.
Presumíem d’haver allunyat la pobresa de les nostres llars. Presumíem d’haver convertit l’illa en un paradís. Però el somni s’ha esvaït. El paradís es quelcom ben diferent. Les darreres dades econòmiques i socials conegudes són el mirall que reflecteix una realitat mai no imaginada. O, si més no, una realitat que ens iguala amb la resta del món. No obstant, encara hi som a temps de refer el camí. Un camí que hauran de recórrer els actors d’una nova historia que comença, puntual com un rellotge, des d’ara mateix, des del moment – el dia 9 del 9 de l’any 9 - en que neix una nova vida. La història mai no es repeteix o, si més no, els protagonistes són uns altres: són els nostres nets. Nosaltres ja hem escrit la nostra.

El raor, factor d'equilibri

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Septembre de 2009

La pesca del raor és tot un plaer pels aficionats a aquest art, la tradició del qual es remunta al llarg de la història d’unes illes que idolatren aquest petit peix. No de bades, el plaer de pescar-lo només és equivalent al plaer de menjar-se’l. Ben fregit i sense farina, con bé reconeixen els receptaris de cuina mallorquina i mana la tradició. El raor era el plat casolà per excel•lència de l’estiu a totes les llars que tenien un llaüt a l’abast, de la mateixa manera que la llampuga ho era de la tardor. Però ja no és així. Raors i llampugues coincideixen a les llotges disputant –se la primacia. I és que la veda del raor, que s’aixecà la setmana passada, ha ajornat la seva pesca fins al setembre. Motiu: la necessitat biològica de preservar l’espècie per fer que els nostres fills i nets gaudeixen del mateix plaer que els nostres avantpassats.


Raors a punt d'anar a taula

No va ser fins el 1999 que s’establí la primera veda del raor. Estudis iniciats tres anys abans demostraven com any rere any disminuïen les captures i com cada cop la mesura d’aquestes era més reduïda. La causa no era altra que la sobreexplotació i el fet de que es començàs a pescar el mesos de maig i juliol en plena època de cria. La primera restricció limità la pesca a partir del 1 d’agost, però en successives ampliacions l’autorització s’ha anat ajornat fins a l’1 de setembre. No cal dir que, com sempre passa, la primera veda va ser rebuda amb protestes pels aficionats poc informats, tot i que amb el pas del temps la major part s’ha rendit a la evidència. Pot ser no es pesca massa més, però la talla dels raors ha augmentat prop de dos centímetres, la qual cosa prova inequívocament de que el raor ha deixat de ser en perill.
El problema de fons del raor i, en general de tota la pesa, és la sobreexplotació, tant la professional como l’esportiva. N’ hi ha prou veient les pesqueres atapeïdes de barques. Per això les vedes o les reserves marines han acabat sent acceptades per tothom. S’ha comprés que la mar urgeix restablir els equilibris que ha anat perdent a mesura que la tecnologia - que també ha arribat a les petites o no tan petites embarcacions de lleure – ha intensificat l’esforç pesquer. Les reserves marines són en perill a tot el món i d’aquí que sigui necessari establir mesures protectores. L’ampliació de la veda del raor és, d’alguna forma, part de la contribució balear al manteniment de l’ecosistema marí.
L’equilibri és imprescindible. Però dissortadament no sempre s’entén així. A la mar s’han pogut establir una norma que, més o menys, s’ha acceptat i es compleix, però no passa el mateix terra endins i, sobretot, a la costa. La societat mallorquina presenta cada cop més mancances i més desequilibris, socials i culturals alhora que permet una crisi mediambiental sense precedents. Uns desequilibris que no es compondran a través de vedes, l’encert de les quals es biològicament demostrable. Si abandonam la biologia i entram en la sociologia, llavors comprovarem que recompondre els equilibris no és ni molt manco tant senzills. I obstant, qualque remei s’hi ha de trobar.. El raor és un símbol i ho continuarà sent gràcies a les mesures restrictives que s’han pres. Tot un exemple a seguir.

Societat mileurista

Publicat al Diario de Mallorca el 31 d'Agost de 2009

Les estadístiques són reveladores: la societat mallorquina és una societat mileurista, és a dir de baixos ingressos familiars que contrasten amb la renta per càpita, que tot i haver alentit el seu creixement continua per sobre la mitjana estatal. De fet, les illes són per sobre el salari mitjà, la qual cosa no lleva que set de cada deu treballadors cobrin manco de 1.100 euros mensuals. Un sou que no permet massa alegries, sobretot si hom ha de fer front el pagament d’una hipoteca o, fins i tot, un lloguer, endemés de factures d’escola, roba i cotxe. Aquesta estadística, segons la qual només una tercera part dels illencs gaudeixen d’un nivell de vida confortable, es fonamenta en dades oficial elaborades per tècnics del ministeri d’Hisenda. És, doncs, una font fiable, que xifra a Balears l’existència de 466.242 mileuristes. Ni més ni pus. Tot i que ara pot ser n’hagi augmentat el nombre perquè les dades són de 2007, quan la crisi encara semblava llunyana i les coes de l’atur eren més reduïdes.


Temps d'ofertes i llesques primes

Aquesta és el la qüestió: el personal mileurista – amb ingressos inferiors als 13.000 euros anuals – és la nota predominant en un mercat laboral caracteritzat per la demanda de mà d’obra escassament especialitzada. Un mercat intensiu que obliga a emprar molts treballadors per obtenir el rendiment que, en altres activitats, s’obté amb molt manco llocs de feina. La situació té quelcom de positiu, perquè fins ara havia estat molt fàcil trobar feina, però els possibles beneficis es dilueixen en considerar la relativament minsa contribució dels mileuristes a l’Hisenda pública. Sobretot si ho comparam amb la demanda de serveis socials que requereix l’increment de població. I d’altra banda, aquesta situació té una incidència clara sobre l’economia domèstica. Cada cop hi ha més famílies que no arriben a final de mes o que, simplement, s’han quedat sense ingressos. Una situació dramàtica a nivell personal i també des d’una perspectiva general, perquè la manca de doblers redueix el consum intern i lastra la sortida de la crisi.
El ser una societat mileurista fa que l’economia sigui com el lluç que es mossega la coa, sense solució a curt termini i amb una complicadíssima sortida de futur. Implica la necessitat d’un nou canvi estructural a una societat que al llarg de la historia n’ha fet molts, però que a hores d’ara sembla ancorada en una mar d’incerteses. El canvi esdevé una qüestió teòrica o de poc pes en les previsions immediates, atès que si be l’economia illenca disposa ja d’un sector punter en tecnologies de la comunicació i serveis avançats, és molt lluny de tenir la massa crítica suficient per ser una alternativa al model de creixement actual. Escassa inversió empresarial en innovació i una més escassa formació professional per part d’un mercat laboral poc exigent. En realitat, el caràcter mileurista de la societat mallorquina respon perfectament al fet de que l’illa sigui capdavantera amb fracàs escolar i coera amb població universitària.
Salaris baixos, pensions encara més baixes – que es corresponen amb la baixa cotització a la Seguretat Social i a l’alt índex de treballadors fixes discontinus o de temporada – que són comparables amb les comunitats teòricament manco afavorides, com Extremadura o Galícia, però amb la diferència del cost de la vida, que aquí és notablement superior. També amb això som una comunitat mileurista, que no ha sabut aprofitar les èpoques d’esplendor per fer els canvis estructurals que pertocava i que ara es troba amb una població molt més nombrosa y molt manco formada del que seria desitjable. En aquest sentit, els baixos ingressos d’un alt percentatge de població no és el pitjor problema. El problema és que cada cop hi ha manco recursos que repartir i que, amb la perspectiva que ens espera aquesta mateixa tardor, fins i tot els mileuristes es podran considerar afortunats per, si més no, tenir un cinturó que poder estrènyer.

Son Gotleu davant el mirall

Publicat al Diario de Mallorca el 24 d'Agost de 2009

No fa gaire els ciutadans de Palma es veren sorpresos per una brega multitudinària entre musulmans i la policia local, quan aquesta intentà entrar a la mesquita de Pere Garau encalçant dos joves sospitosos de robatori. Només la mediació dels responsables municipals va fer que es desconvocàs una manifestació que, sens dubta, hagués alarmat encara més a una població que, progressivament – a mesura que avança la crisi – considera la immigració com un perill per a la convivència. ¿ De veres ho és? Des de la defensa dels drets humans ho hem de negar taxativament, però la realitat s’imposa i aquesta ens diu que, cada cop més, la xenofòbia guanya terreny. Fets com els que succeïren a Son Gotleu la setmana passada ens ho demostren. El barri, el que té el major índex de població estrangera de la ciutat, es convertí en el camp de batalla entre dos col•lectius: gitanos i subsaharians s’enfrontaren amb el resultats de quatre ferits, tres dels quals a ganivetades. La sort, de moment, per a la “societat benestant” fou que els fets ocorregueren a un gueto, un barri que pocs mallorquins transiten. De fet, ningú que no estigui forçat a viure-hi, mai no hi va de visita.


Son Gotleu, dia D. Foto DM (Manu Mielniezuk)

Son Gotleu va sorgir a les primeries dels anys setanta, en ple primer “boom” turístic, sobre terrenys d’una antiga possessió, el nom de la qual esdevingué amb el pas del temps un topònim maleït, un sinònim de degradació urbana i social. De tot d’una va ser un barri conflictiu, tot i que l’esforç de les primeres associacions de veïns i el restabliment de la democràcia contribuïssin a millorar-ne les condicions de vida. Però era un barri condemnat, que s’ha convertit en refugi d’immigrants sense cap altre lloc on establir-se. Per entendre el problema n’hi ha prou amb una dada: al barri hi viuen unes nou mil persones, de les quals devers quatre mil son estrangeres ( 3.300 no comunitàries), la qual cosa – amb un 38 per cent del total – el converteix amb la zona de major concentració d’immigrants. I, endemés – tot sigui dit sense cap ànim discriminatori – la meitat d’aquest percentatge són africans de color, un col•lectiu que ocupa un dels darrers graons a l’actual escala social de Mallorca, si més no a un nivell molt semblant als dels gitanos.
No és estrany, doncs, que Son Gotleu – amb un percentatge d’atur, de pobresa i de sense papers molt per sobre de la mitjana de Palma – sigui un focus permanent de conflictivitat. Els narcotraficants y delinqüents de tot tipus s’hi troben més protegits que a cap altra banda, alhora que, però n’impedeixen una normal convivència. Son Gotleu s’ha convertit en un autèntic gueto. Un mirall de cap a on evolucionen altres barris de característiques similars i sense que per ara els serveis socials de Palma es vegin en cor d’aturar el procés de degradació. A Son Gotleu hi ha els habitatges més barats i els comerços, els que sobreviuen, s’han adaptat a la demanda d’una població amb escassos recursos econòmics. Tot és aquí magre. Encara que, fet i fet, no parlam d’un únic barri, sinó de varis. D’una zona compartida per comunitats diverses, que corresponen a les successives onades immigratòries: per una part els mallorquins i forasters que hi han envellit i no n’han trobat la sortida. Per l’altre: gitanos, negres, llatinoamericans, àrabs, búlgars i romanesos. Comunitats que competeixen per un mateix l’espai i per la supervivència.
La temporada turística és a punt d’acabar. Els treball serà cada cop més escàs i les possibilitats de conflicte social cada pic mes reals. Les condicions de vida de Son Gotleu són un tumor que pot expandir-se per la resta de la ciutat i fer que la convivència sigui impossible. Els fets de les darreres setmanes no són sinó un primer avís i l’advertència de que cal fer molta feina per pacificar i fer visibles tots els songotleus de Palma. Cada cop són més. Cada pic més aïllats i, per tant, més perillosos per a una societat que, en temps d’opulència, s’ha rentat les mans sobre el destí i les condicions de vida dels nouvinguts.

Tocar fons

Publicat al Diario de Mallorca el 17 de Juliol de 2009

Una setmana i l’altra, les pàgines econòmiques dels diaris són tot un seguir de males notícies. Fa uns dies, per exemple, el col•legi d’aparelladors va fer conèixer el seu periòdic informe de conjuntura d’un sector – el de la construcció i promoció immobiliària – que just abans de la crisis havia arribat a la fita més alta de la seva història. La mala notícia, doncs, era la caiguda en picat de la construcció d’habitatges que, en els sis primers mesos d’enguany, ha passat de visar 6.863 obres a només 748. És a dir: a Mallorca, en aquests moments només, la construcció s’ha reduït una quarta part. I això que el punt de partida és 2008, quan ja hi havia clars símptomes de crisi, i no 2007, any en que la construcció arribà al seu sostre. Durant anys, a Mallorca s’anà construint a un ritme frenètic – amb una mitjana de més de deu mil habitatges per any – i es crearen milers de llocs de feina que, alhora, provocaren un creixement demogràfic sense precedents. Però, de cop, com tots sabem, i d’alguna manera patim, el totxo s’anà en orris: una crisi provinent d’Amèrica va fer que esclatessin totes les bombolles immobiliaris, entre les quals una que s’havia inflat fora mida: la mallorquina.


Grues aturadades

Ara patim les conseqüències. Mentre durà la bonança poques empreses – la majoria petites empreses constructores – feren previsions de futur. La fallida d’algunes grans arrossega les subcontractes, la qual cosa va empènyer cap a les coes de l’atur prop de trenta mil treballadors. Ningú no va fer cas a les alertes. Quan hom parlava de límits al creixement o de contingenciar la construcció, era acusat de boicotejar l’economia. Ecologistes i progressistes hagueren de suportar tota casta de campanyes de desprestigi. Ningú no volia sentir parlar de canvi de model econòmic – quelcom que entrava dins del capítols de les utopies – de manera que la mini crisis de 2003 i 2004 enlloc de fer entrar en raó la societat mallorquina va donar una nova empenta al desenvolupisme. El resultat va ser un increment de l’oferta residencial i l’aparició d’un elevat stock d’habitatges sense vendre. I, sobretot, un atur que, segons l’EPA, sobrepassa amb escreix les cent mil persones.
La insostenibilitat del model es reflecteix perfectament en les estadístiques del aparelladors. El problema, ara mateix, és que hom espera la remuntada de la crisi per tornar a engegar els motors i pitjar l’accelerador, la qual cosa no faria sinó agreujar encara més una crisi social que, prest o tard, farà la seva aparició entre nosaltres, si no s’hi ha instal•lat ja. Ara és el moment de fer previsions i de posar els fonaments perquè mai més no es doni un creixement tan incontrolat com el de la darrera dècada. El problema, però, es que el desequilibris que s’han creat, amb un evident excedent demogràfic té una dificilíssima solució. Mallorca podria tornar a convertir-se en terra d’emigració o, si més no, de reemigració amb el retorn de molts dels nouvinguts. Hom esperava que el sector turístic servís de matalàs per pal•liar la fallida de la construcció, però ara sabem que no hi ha matalàs que valgui.
La única alternativa que es pot permetre la societat mallorquina a partir d’ara és el control sobre el seu creixement, compassant la velocitat a un ritme sostenible socialment i mediambiental. I això comença amb el reconeixement de que s’ha tocat fons, no pel que fa a la crisis econòmic – que tan de bo que sigui així – si no per les possibilitats que confiar en la construcció i l’urbanisme com a remei dels problemes. Malament anirem si es torna a confondre el problema amb el remei i s’impulsen – com va passar a l’anterior legislatura – polítiques ultradesenvolupistes. Tornat a les estadístiques del aparelladors, una dada és prou il•lustrativa: la de Campos. Aquesta municipi és un exemple paradigmàtic de com la permissivitat urbanística municipal combinada amb les politiques del Govern poden tenir efectes perniciosos de cara al futur. Inaugurada l’autopista de Llucmajor, els promotors es llançaren sobre Campos. El resultats, ara per ara, és una caiguda en picat de la construcció – de 107 visats de 2008 s’ha passat enguany a només 9 – i centenar d’habitatges buits. Una vila fantasma. Però, això sí, la falta de previsió ha provocat un dèficit de serveis socials i una evident pèrdua d’identitat.. Un exemple que ben bé es pot estendre a la resta de l’illa.

De ses Voltadores a l'Òpera

Publicat al Diario de Mallorca el 10 d'Agost de 2009
El Palma Arena va néixer destinat a ser una instal•lació modèlica, el pas que, esportivament, Mallorca necessitava cap a la modernitat. Un territori amb tanta anomenada en el ciclisme de pista – amb campions com Timoner o Llaneras, per citar dos dels períodes claus d’aquest esport – havia de tenir un velòdrom de primer nivell, capaç d’acollir uns campionats del món i ser escenari de molts altres esdeveniments esportius i culturals. En definitiva, un edifici emblemàtic del quals tots els mallorquins n’havien de sentir-se orgullosos. Què se n’ha fet d’aquell somni? El Palma Arena, al capdavall, no ha estat sinó la piràmide on roman enterrada tota una època, els quatre anys de la darrera legislatura de Jaume Matas, un faraó que no satisfet amb la tudadissa de doblers públics que foren les seves obres públiques, volia construir-se una gran òpera, la millor del món, capaç d’arraconar la de Sidney i convertir-se en un nova icona mundial. Com si no hi fossin la Seu, les murades, l’Almudaina, sa Llotja, el castell de Bellver o els modestíssim molins del Joquet.


Jaume Matas el dia que estrenà el Palma Arena (foto DM)

Amb les autopistes, Matas acabà de sentenciar un procés que ja és irreversible: la conversió de Mallorca en una única gran àrea metropolitana, una cuitant-illa en la qual els espais naturals són simples reserves urbanes i la foravila una afició cara que seria perfectament prescindible si no fos perquè el turisme exigeix, encara, el paisatge. D’altre banda, el metro, inútil mentre només hi hagi una línia i romangui descoordinat amb la resta del transport públic, va ser un pou sense fons que s’anegà amb les primeres pluges. Precisament, la legislatura Matas, aquella de les realitats i inversions, va ser a punt d’enfonsar les Illes, de deutes i d’una corrupció sense precedents. Alguns dels més renombrats corruptes eren persones de la seva absoluta confiança. Però, què era una petita bestreta sense importància comparat amb la milionada en obres públiques que foren contractades durant el seu mandat?
Tot ho devem a aquella legislatura prodigiosa. Mallorca no tornarà a ser pus mai com era gràcies a la gestió d’un polític que volia ser pragmàtic i de solucions socialdemòcrates, quan només era conseller ( creia fermament amb la iniciativa pública com a revulsiu per a l’economia ) i acabà sent un megalòman. Què si no és un home que somnià una òpera i, dit i fet, l’encarregà a Santiago Calatrava?. La pròpia ubicació era, en el moll vell de Palma – amb competència directa amb la Seu – un desbarat, però què li importaven a l’expresident les ubicacions inadequades? L’exemple ho tenim a l’hospital de Son Espases, on el Tribunal Suprem ha donat la raó a tots els que s’hi oposaven. Quedà d’aquella legislatura qualque projecte, en marxa o sense haver-se executat , lliure de sospita?
Si n’hi ha, deuen ser pocs. Certament el temps de les voltadores, d’aquells estadis rurals que, plens de voluntarisme, poblaren Mallorca fa quaranta o cinquanta anys, ha passat. Avui ja només en queden unes restes, les voltadores de terra han gairebé desaparegut- són pura arqueologia esportiva - i només resten pel rècord aquells revolts consolidats amb ciment. Però, en el fons , quina diferència! El velòdrom del Tirador, a Palma, marcà tota una època. Va ser escenari d’autèntiques epopeies esportives. Però feia anys que es Tirador era obsolet i tancat. S’intentà ressuscitar-lo a Son Moix sense èxit, però al final hom entengué que s’havia de construir un nou velòdrom de veritat. Fou llavors quan hi intervingué la màgia de Matas. Seria, digué, una voltadora tecnològicament perfecta, com mai no s’havia vist a Mallorca i fora Mallorca, emmarcada en un espai polifuncional on fos possible, fins i tot, escenificar òpera, per si un cas el seu projecte amagat no arribava a bon port. Costàs el que fos, no s’hi havia de mirar prim. I no s’hi mirà. Amb el final de tots conegut. El Palma Arena és una realitat, però envoltada de grans sospites. De l’Òpera, per sort, ningú no n’ha tornat a parlar.

Dues societats, dos turismes

Publicat al Diario de Mallorca el 3 d'Agost de 2009

És un fet cada cop més evident que a Mallorca es creuen dues realitats diferents, paral•leles i preocupants, les dues relacionades amb la crisi però alhora, a diferència del que succeeix a l’economia, sense que hom hi vegi cap sortida adient. Tot el contrari. Hom hi veu un deteriorament constant, una capavallada sense destí conegut. Per una part, la creixent bipolarització de la societat mallorquina, entre aquells que continuen gaudint d’un bon estatus social i econòmic, i per l’altre la degradació del turisme, entenent com a tal la constant minva de la despesa turística per càpita, motivada per una evident pèrdua de poder adquisitiu dels visitants. Les dues realitats tenen el mateix origen. Responen a una situació de crisi internacional, però, sobretot, al trencament, per part de la societat illenca, de les més elementals normes d’equilibri social i econòmic. La dràstica caiguda de la construcció no només ens ha deixat onze mil habitatges sense vendre sinó a milers de famílies sense ingressos, una situació que s’agreuja entre els col•lectiu – cada cop més nombrós – d’immigrants. El resultat és la superposició de dues societat en un mateix territori, cadascuna d’elles, però, cercant el seu propi espai, amb les seves xarxes comercials i assistencials. I el que és més important, amb les seves pròpies normes de convivència. Una autosuficient, l’altre – fonamentada en el low cost social – absolutament depenent i cada cop més desquiciada.


Menus per a totes les butxaques

Una situació perfectament traspassable al turisme. Per una part hi ha un turisme de qualitat, que utilitza residències particulars o establiments hotelers superiors i que fuig de la massificació. I per l’altra, un turisme de baix poder adquisitiu, que contracte tot inclòs o redueix les despeses al mínim imprescindible. El problema, tal com succeeix al conjunt de la societat, és que un i altre són cada cop més incompatibles. Una rere l’altra, la major part de les zones turístiques s’han anat massificant, a base d’incrementar l’oferta a baix cost i contractar personal en condicions cada cop més precàries. És una espiral que no duu enlloc o, més ben dit, que amenaça amb provocar una fallida general del model. A hores d’ara, tot i les declaracions d’alguns dirigents hotelers, anunciant que aquest és l’únic turisme possible i que, com a tal, ha de ser benvingut, ja sabem que la situació serà insostenible a més o manco llarg termini.
De moment, però, la bossa de l’opulència. L’altre cara del mercat, i de la societat, continua sobrevivint i, fins i tot, expandint-se. La crisi ha ofert moltes oportunitats per adquirir luxe a preus més reduïts. Alguns s’hi mouen perfectament dins la crisis i d’altres han rebaixat el seu ritme de vida, però els restaurant de plats a trenta o quaranta euros, o botelles de vi a més de cinquanta, segueixen comptant amb prou clientela. El contrast amb les pisares del locals de menú, a preus cada cop més baixos és evident. Hom pot dinar a Mallorca per tres o quatre euros o viure a un hotel a pensió completa per només de trenta euros al dia. L’IPC, índex de preus al consum, continua sent el mateix per a tothom, però de fet hi hauria d’haver, com a mínim, dos ipeces diferents. Un arribaria a xifres similars o superiors a les ciutats més cares del món, mentre que l’altre s’emparellaria amb els països pobres del nostre entorn.
El panorama és clarament diferent al que hom veia fa vint, trenta o quaranta anys. Llavors el turisme de masses era vist com un fenomen socialment anivellador, en tots els sentits. Els immigrants de les primeres fornades tengueren oportunitat d’enriquir-se i d’integrar-se – econòmicament – al mateix ritme d’una societat que havia descobert en els serveis un autèntic manà. De la mateixa manera, el turisme de masses era vist com un fet absolutament democràtic, que posava a l’abast de les classes mitjanes i obreres privilegis abans reservats a una minoria. No era cap miratge. El turisme va ser un dels fenòmens socials – i una de les conquistes de la humanitat – més importants del segle XX. Però, com tot, era essencial mantenir l’equilibri. I l’equilibri s’ha trencat. Les oportunitats dels nous immigrants són cada cop més minses. Les diferències de classes, que hom creien superades, apareixen de bell nou amb més força que mai. I ara ja hi ha classes fins i tot entre els turistes. El mal és que cadascuna de les dues societats s’allunyen cada cop més, de la mateixa manera que el turisme de qualitat s’allunya del turisme al qual ens hem vist abocats.
Aquesta és la realitat amb la qual hem de conviure.