El primer dels terminis establerts en el pacte del Consolat – que posa fi a la crisi provocada per l’abandonament d’UM al Consell de Mallorca – no s’ha complit. A la plenària de dijous passat, la de Novembre, s’havia d’haver aprovat el pla de carreteres i no va ser així. Desacords entre UM i el Bloc ho impediren, i s’ha hagut d’ajornar. És l’eterna discussió. La mateixa que provocà que finalitzàs la primera legislatura de progrés sense un pla que redreçàs el model territorial i que donàs peu a que la planificació quedàs en mans de PP-UM. De fet, s’ha passat l’equador de la segona oportunitat i la situació segueix sent la mateixa. No només això, si no que les noves línies de tren – cap a Alcúdia i Artà – s’han endarrerit o ja s’han donat per impossible en aquesta legislatura. Sembla com si res hagués passat, com si l’esquerra no s’hagués escalivat per allò que va succeir i pot tornar a succeir.
Les carreteres no han de fer malbé l'entorn
Dos dels punts bàsics de l’actual pacte de Progrés tenen que veure, precisament, amb els trens i les carreters, és a dir amb les polítiques de mobilitat. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra les han dut a la pràctica. Cert és que el pla de carreteres aprovat inicialment l’any passat tenia serioses inconveniències, si més no des d’un punt de vista mediambiental, la qual cosa – davant la imminència d’una aprovació definitiva – justifica que el GOB es manifestàs a Caimari ( l’ampliació de la carretera Inca-Caimari es, justament, un dels trams més discutits ) . Els ecologistes tenen prou motius per oposar-se a aquesta obra concreta, i a moltes més, però d’allò que parlam no és d’un pla que segueixi fil per randa l’ideari ecologista sinó d’un pacte territorial que permeti consensuar models i, sobretot, interessos, quelcom que hom no pot perdre de vista en època de crisis.
Què s’hagin retirat algunes propostes del pla de carreteres per poder arribar al consens sembla d’allò més oportú, però no es por seguir perden temps. No oblidem que si el primer pacte de Progrés hagués consensuat el pla territorial i, alhora, el de carreteres, pot ser ara no seria necessari aquest debat. La falta d’acord deixà mans lliures al centredreta per consolidar un model - iniciat els anys seixanta, és a dir en ple franquisme – que a hores d’ara ja és insostenible. Les autopistes de Matas, amb el vist-i-plau de Munar, desequilibraren el mapa territorial de Mallorca, convertint l’illa en una àrea metropolitana, de la qual ara no podem defugir. La nova realitat imposa determinades solucions que, ben segur, no són de l’agrat ecologista, però no hi ha alternatives, perquè llavors, quan es podia, no s’actuà.
La solució és una política de mobilitat que enlloc de concentrar el trànsit en tres o quatre autopistes es diversifiqui, i en donar alternatives al cotxe per no congestionar les carreteres. El nou pacte de Progrés aixecà la bandera del ciutadà enfront el desenvolupisme que caracteritzà el darrer govern del PP, però malament anirà si no s’és capaç d’interpretar el desitjos i les necessitats dels ciutadans que volen solucions pràctiques. Volen carreteres a la mesura de l’home, és a dir sense més consum de territori del que sigui imprescindible i sense posar un pam més d’asfalts del que convengui. Però les volen. I en aquest sentit, són molts els que pensen que Matas feia les coses malament, però que almanco les feia, quelcom que no es poden dir de segons quins progressistes.
Alcúdia ja s’ha quedat sense tren, si més no en aquesta legislatura. Manacor encara discuteix per on ha de passar. Ara que tanta falta fan les obres publiques, hom veu com es retarda l’adjudicació de les obres, tant de les carreteres com dels ferrocarrils. El GOB creu que cal fer les coses sense pressa. Segurament té raó, però ja s’ha perdut tan de temps que aprovar definitivament el pla de carreteres, i de rebot el pla territorial, ha esdevingut una necessitat per poder mantenir la il•lusió de que una reforma del model és possible. Jugar al tot o res és un suïcidi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada