Arran de la tragèdia del Camp den Serralta i de les advertències sobre l’estat de conservació de molts edificis de la ciutat, el Col•legi d’Arquitectes ha afirmat que són les construccions dels anys seixanta i setanta – l’edifici enfonsat és de 1959 - les més afectades. No és que hi hagi un perill generalitzat, perquè la major part de les irregularitats que hom pot detectar en els immobles d’aquests temps no suposen que puguin passar per ull d’avui per demà. Ara bé, sí suposen un deteriorament de la qualitat de vida dels seus habitants i, sobretot, fan malbé l’entorn d’una Palma que, a principis de la Democràcia, encara era tenguda com una de les capitals de l’Estat amb major índex de benestar. Què ha passat perquè ja no sigui així? El problema comença, justament, en aquells anys. Fins a llavors, la ciutat de Mallorca havia crescut de manera prou ordenada, però és a partir dels seixanta quan la immigració peninsular ha esdevingut massiva. Fan falta habitatges i per això, s’improvisen dues grans línees d’actuació. Una, la construcció d’una perifèria de baixa qualitat arquitectònica i d’altra la transformació de les zones a primera línea, fora de les murades, per aixecar edificis d’habitatge on només hi havia plantes baixes.
Set persones perderen la vida a l'enfonsament ( foto DM)
Els anys seixanta i setanta foren d’una gran efervescències constructora. La ciutat antiga, a Palma, conegué l’èxode d’una major part de les classes benestants cap als nous edificis de Jaume III o Passeig Mallorca. Barris com sa Gerreria, Calatrava o Puig de Son Pere foren abandonats a la seva sort, a l’espera d’intervencions quirúrgiques semblants a la que dona peu a l’esmentat Jaume III. I mentre, “fora murades”, es construïa Corea – ara en fase de forçada rehabilitació – Verge de Lluc o el nucli central de Son Gotleu, que s’anà estenguent pel seu entorn com una taca d’oli. En menys d’una dècada la població gairebé es duplica. Zones com Bones Aires, entre Blanquerna i General Riera, esdevenen espais saturats, de carrers estrets i edificis alts – molts dels quals de deu i més plantes- i no millor sort tenen els barris de l’eixampla a Llevant i Ponent, inclòs el Camp den Serralta. La construcció esdevé un sector poderossíssim, amb excel•lents relacions amb una administració franquista que ja és prop del seu final.
No obstant això, a principis del setanta, en ple “boom” turístic, hi haurà el primer intent de reconduir la situació i s’encomana a un prestigiós arquitecte la redacció d’un nou pla general de Palma. Serà el pla Ribas Piera, aprovat el 1973, en el qual hom pretendrà reequilibrar la ciutat, reduint les alçàries permeses i dotant-la de noves infraestructures, però la tramitació es fa sense suspendre les llicències d’obra, la qual cosa feu que el nou pgou passàs a ser part del problema enlloc de la solució. Deu anys desprès, ja en democràcia, encara es feien obres amb llicències anteriors al Ribas Piera. Una situació a la qual intentà posar ma de metge el primer ajuntament democràtic, però amb un èxit molt limitat. La nova majoria d’esquerres impulsà una revisió del planejament, però es va veure forçada a donar prioritat als equipaments infraestructurals, sanitaris i socials. Més tard, Palma – en democràcia, però amb el retorn de la dreta al poder - continuaria immersa en un creixement desordenat i ple de desequilibris interns fins que, fa dos anys, tornà a haver-hi un govern de centreesquerra i amb ell una nova oportunitat.
La població de Palma s’ha gairebé triplicat. Hi ha un retorn progressiu cap a la ciutat antiga, revaloritzada per un nous valors socials i per evidents moviments especulatius. Hi ha també una Palma marginal que no existia abans i que ha convertit zones, com Son Gotleu, en guetos. La nova administració cerca nous equilibris, però perquè això sigui possible ha de fer front al gran forat obert per la “ciutat del boom”, de la qual n’han estat víctimes les famílies que vivien a l’edifici enfonsat de Rodríguez Arias. La “ciutat del boom” és una conseqüències del desenvolupisme desfermat que ha desequilibrat Mallorca social, urbanística i mediambientalment. Aquesta és la realitat a la qual en veiem abocats actualment, que exigeix remeis que, segurament, no són a l’abast del Consistori. Palma és una ciutat hipotecada pel seu passat més proper. Revisar la ciutat dels anys seixanta i setanta, en tots els sentits, esdevé una urgència, si no volem veure repetida la tragèdia que fa una setmana, endolà una societat mallorquina esdevinguda víctima de la seva ambició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada