Diuen que no es poden posar portes al camp. És a dir, que es faci el que es faci, foravila sempre existirà. És veritat, però.. què seria de nosaltres? Alguns pensen, des de Brussel•les o des de qualsevol despatx polític, que una foravila sense conrar la terra és possible. Ho és? Certament, no es el mateix parlar de camp que de sòl rústic, de ruralia o d’un sector econòmic, l’agrari. La foravila, com a espai, no es pot esvair, però l’agricultura i la ramaderia sí que poden desaparèixer. Són en perill d’extinció, si més no a Europa i, naturalment, a una Mallorca que sembla haver menyspreat la importància del pagès dins un model econòmic que escora cap al serveis i la construcció. El sector agrari no només és el principal o pràcticament únic proveïdor d’aliments, sinó també – en el nostre cas – capdavanter en la defensa de l’entorn, la qual cosa no impedeix que els economistes xifrin la seva aportació al PIB en menys d’un u per cent.
El paisatge també es conra
L’ espai és el mateix, però cada cop el sector primari esdevé més marginal. Una situació agreujada pels baixos preus que cobren els pagesos a causa de la intermediació. L’horitzó no pot ser més catastrofista. Si no s’hi posa remei, foravila quedarà sense agricultura. Un panorama inèdit a tota la historia de la humanitat. Hom no s’imagina el camps absolutament abandonats o una societat que no tengui cura del seu territori. Si més no per raons culturals i socials. La pagesia és una manera d’entendre la vida i, no obstant això, cada cop resten manco pagesos. A Mallorca ja no són ni cinc mil, i la major part immigrants. El pagès de tota la vida o els joves que s’hi incorporen s’han hagut de fer empresaris per sobreviure, però el negoci no rutlla. Per això, la protesta, les tractorades. Aquí, a Madrid i a Brussel•les, el mon rural s’ha aixecat contra una política que, diuen, segueix les directrius de les multinacionals
Foravila viu en la incertesa del futur. Tanta, que totes les associacions agràries han vist la necessitat d’unir-se per sobre les barreres ideològiques que les separen. “Els preus que reben els pagesos – denuncien - són els mateixos de fa vint-i-cinc anys, però no passa el mateix al supermercats”. L’any passat els preus a les botigues eren un 400 per cent per damunt els que es pagaven als productors. Una desbarat que van en augment, ja que enguany la mitjana és d’un 537 per cent, 137 punts més. Els marges comercials no s’aturen de créixer, mentre que els dels pagesos cauen, la qual cosa ha posat la majoria a una situació crítica, de fallida. Els pagesos s’uneixen en cooperatives o s’agrupen per comercialitzar la seva producció, però no n’hi ha prou.
Quina és la solució? La foravila no és una fàbrica a la qual es pot reconvertir de la nit al dia, o aplicar un ERE a conveniència. Segons les organitzacions pageses la nova política agrària d’Europa tendeix a liberalitzar el mercat, facilitant que les multinacionals puguin especular amb els aliments. Les normes europees són molt exigents amb la seva agricultura i ramaderia, mentre que es permet fer importacions massives de productes de tercers països que no només rebenten els preus sinó que no passen els mateixos controls sanitaris. Amb l’’agreujant, en el nostre cas, de la insularitat, els costos de la qual fan encara menys competitius els productes,illencs, sense que es puguin beneficiar dels ajuts que, en condicions similars, si reben els canaris.
Els pagesos saben que no es poden posar portes al camp, com alguns pretenen. L’agricultura ja mai no tornarà ser com fa trenta o quaranta anys, abans del turisme, però continua sent imprescindible, al menys per protegir l’entorn foraviler. També per respectar la terra i no oblidar les arrels que ens hi uneixen. Això es el que reclamen els supervivents: noves polítiques a tots els nivells, des de l’europeu a l’insular, perquè atès que insisteixen en posar-hi portes, al manco les deixin obertes, regulant el mercat i donant la ma a la pagesia perquè segueixi alenant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada