Referint-se a ella, les cròniques diuen que era una històrica dirigent del moviment veïnal de Palma, que va néixer el 1945 a Villapalacios, a Albacete, i que, ben aviat, es convertí en una nina emigrant. Visqué amb els seus pares a diferents pobles de Cataluña i Menorca fins arribar a Felanitx, on va transcórrer la seva joventut. No tenia ni vint anys i ja estava implicada amb les lluites socials i polítiques de l’època. A mitjans del setanta – quan Franco i la dictadura agonitzaven – es traslladà a es Rafal Nou, a Palma, on va ser part activa a la fundació de l’associació de Veïns. Fou cofundadora de la Coordinadora d’Associacions i, un cop legalitzat el moviment veïnal, de la Federació, a la qual dedicà la major part de la seva vida com activista social. No hi havia lluita ciutadana en la qual ella no hi fos present.
Rosa Bueno en el record
Fins aquí la seva biografia. Però en la vida de Rosa Bueno hi ha quelcom més que dades i dates. Va ser la veu perifèrica. Aquella veu que arriba de fora i que es fa tant forta que hom no té més remei que reconèixer-la com a pròpia. Hi ha molts ciutadans que encara avui pensen que Ciutat no va més enllà de les Avingudes. Ja no és així, però ho era. En els anys setanta, Palma era una ciutat encara molt més desgavellada. S’havien construït un quans barris com a guetos per a immigrants i un eixample on s’acaramullava la gent sense tenir accés als mínims serveis. La desmesura del ciment era inversament proporcional a la falta d’infraestructures. No hi havia escoles per a tots, ni ambulatoris, molts carrers no estaven asfaltats. Rosa Bueno no només va ser la veu que venia de fora sinó que des del barris va ser, també, la veu de la perifèria urbana a la conquesta de Ciutat.
La Coordinadora d’Associacions de Veïns sorgí per reclamar drets tan essencials com l’educació i la salut. La seva subversió consistia en reclamar un ambulatori per a cada barri. I espais verds, oficines de correus, serveis de neteja ciutadana, enllumenat públic, festes populars…Des de la perifèria urbana de Palma, i des del barris degradats del centre – Puig de Sant Pere, la Calatrava, Gerreria…- el moviment veïnal assetjà Cort. Amb la Democràcia, alguns dels seus dirigents donaren la passa i mitjançant els partits es convertiren en regidors. Rosa, no. Rosa es mantengué al capdavant de les Associacions de Veïns, a primera afila de la societat civil, però sense sentir la temptació de passar a l’altra costat de la barrera. Va ser fidel als seus principis, en una primera època d’expansió i, també, arribat el moment de la decadència, quan el desencant per la política ha trencat l’esperit inicial i sembla haver arraconat les associacions a un segon terme.
No obstant, hom no pot dir que la lluita de Rosa Bueno per millorar les condiciones de vida dels ciutadans de Palma hagi estat de bades. Tot el contrari. Ara ja no hi ha cap barri sense escola o sense ambulatori, encara que restin guetos evidents. Uns desequilibris urbans que han continuat turmentant a Rosa fins a la seva mort. És per això que la seva veu continuarà sentint-se a Ciutat, una Palma diferent a les dels anys setanta, però que de bell nou té problemes d’integració amb els venguts de fora o que s’enfronta a un urbanisme, fruit de l’especulació i la corrupció, molt difícil de corregir. Cal que es revitalitzi l’associacionisme i que la societat civil s’organitzi com a contrapès a les institucions. La Democràcia ha dut la possibilitat de gestionat i controlar millor els ajuntaments, però per això hi ha d’haver controladors. La participació ciutadana no pot acabar en el fet anar a votar cada quatre anys, sinó que s’ha de mantenir activa, dia a dia, col•laborant amb les tasques polítiques que han de dur a que la ciutat sigui cada cop més habitable.
Amb Rosa Bueno la veu del barris, la de tots els ciutadans, entrà a Cort per la porta gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada