Amb la signatura del codi ètic sembla que el Govern ja té la seu plena d’ous i que pot seguir endavant fins a final de la legislatura, sense que el renou de noves disputes entri al Consolat. No és un sentiment que comparteixi la major part de l’opinió pública, on s’ha instal•lat el convenciment de que l’experiència de pactes progressistes, amb UM, s’ha esgotat. És probable que es compleixi el termini de quatre anys, però hom sap que si sorgeix una nova crisi no quedarà més remei que convocar eleccions anticipades. I que, en qualsevol cas, allò que hi ha per endavant és un any molt dur. No només des d’un punt de vista partidista, sinó social I econòmicament. Fa ara tres anys, a les bases sobre les qual es fonamentà el segon Pacte de Progrés, hi havia prou elements per assajar un reequilibri territorial de les Illes, així como un nou model de desenvolupament. La crisi econòmica ho ha posat difícil, però, sobretot, han estat les picabaralles internes i la inevitable bubota de la corrupció, allò que ha barrat el pas a les solucions.
Manifestació Anti Corrupció a Palma
I ara què? La sortida de la darrera crisis és tan falsa com totes les anteriors. No hi ha garanties de que duri i, en qualsevol cas, fa impossible pensar que el 2011 es pugui reeditar el Pacte. Llavors, quines alternatives hi ha? La que aparentment té més possibilitats és la d’un nou pacte de centredreta – la majoria absoluta del PP sembla difícil en aquests moments – però tot dependrà del congrés conservador, és a dir de la recomposició interna del poder dins del PP i de l’evolució que pot seguir a les Illes. Això per un costat i, per l’altra, la solució que UM doni a la seva crisi d’identitat. En els anteriors mandats, amb l’esquerra o amb el PP, Unió Mallorquina no ha aportat res més que la seva condició de frontissa, de la qual n’ha tret una bona renta i les sospites de corrupció. Però, per això mateix, aquesta posició és insostenible. Un nou pacte entre PP i UM haurà de tenir continguts més transparents i ideològics per part dels dos partits.
Queda l’opció d’un pacte d’esquerres, però és difícil imaginar-se que els socialistes superin el sostre de les darreres eleccions autonòmiques, atès el desgast de Zapatero a nivell estatal i l’evident incapacitat que ha demostrat a les Illes per liderar una autèntica alternativa de progrés. Una majoria absoluta del PSIB és inimaginable, com també ho és – si més no de cara a l’opinió pública – una tercera reedició del Pacte de Progrés. L’únic aliat factible és a l’esquerra, però el Bloc tampoc no ha quallat com hom esperava. Hi ha una esquerra nacionalista al marge del PSM que segueix entossudida en dividir més que no en unir i, d’altre costat, Esquerra Unida segueix la tendència de sempre cap a la dispersió.
Dissortadament l’esquerra i tot l’entramat social que és al seu entorn sembla sentir-se més còmoda a l’oposició que no al Govern. I, no obstant, ara més que mai fan falta polítiques progressistes. El Pacte ha perdut massa temps i, en el millor dels casos, ja només li resta un any. És hora de posar en marxa les infraestructures promeses i que s’han retardat a causa dels malentesos, el distanciament de Madrid i les picabaralles entre els socis. Fer possible una autèntica reconversió turística, donant suport a una hoteleria de qualitat i a una oferta residencial que sigui un complement més d’aquesta qualitat i no de massificació. Fa falta tenir cura del territori i atendre les noves necessitats d’una societat cada cop més multicultural, però sense que això suposi, ens tot el contrari, deixar enrere les senyes d’identitat que ens són pròpies. La tasca que hi ha per endavant és immensa, però és difícil imaginar que les politiques progressistes puguin tenir continuïtat a la pròxima legislatura, entre d’altres coses perquè moltes de les que s’havien previst i pactat sols no s’han iniciat.
La darrera crisis ha certificat l’acta de defunció del pacte de centre esquerra, tot i que encara hagi de sobreviure fins a les eleccions. Què passarà després?. Allò que és evident és, si l’esquerra vol seguir governant, que haurà de refer molt les seves maneres d’actuar i garantir un govern sòlid, amb una autèntic lideratge que n’impedeixi l’entrada a les disputes partidistes. Però això, a la pràctica, sabem que no és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada