És un fet cada cop més evident que a Mallorca es creuen dues realitats diferents, paral•leles i preocupants, les dues relacionades amb la crisi però alhora, a diferència del que succeeix a l’economia, sense que hom hi vegi cap sortida adient. Tot el contrari. Hom hi veu un deteriorament constant, una capavallada sense destí conegut. Per una part, la creixent bipolarització de la societat mallorquina, entre aquells que continuen gaudint d’un bon estatus social i econòmic, i per l’altre la degradació del turisme, entenent com a tal la constant minva de la despesa turística per càpita, motivada per una evident pèrdua de poder adquisitiu dels visitants. Les dues realitats tenen el mateix origen. Responen a una situació de crisi internacional, però, sobretot, al trencament, per part de la societat illenca, de les més elementals normes d’equilibri social i econòmic. La dràstica caiguda de la construcció no només ens ha deixat onze mil habitatges sense vendre sinó a milers de famílies sense ingressos, una situació que s’agreuja entre els col•lectiu – cada cop més nombrós – d’immigrants. El resultat és la superposició de dues societat en un mateix territori, cadascuna d’elles, però, cercant el seu propi espai, amb les seves xarxes comercials i assistencials. I el que és més important, amb les seves pròpies normes de convivència. Una autosuficient, l’altre – fonamentada en el low cost social – absolutament depenent i cada cop més desquiciada.
.JPG)
Menus per a totes les butxaques
Una situació perfectament traspassable al turisme. Per una part hi ha un turisme de qualitat, que utilitza residències particulars o establiments hotelers superiors i que fuig de la massificació. I per l’altra, un turisme de baix poder adquisitiu, que contracte tot inclòs o redueix les despeses al mínim imprescindible. El problema, tal com succeeix al conjunt de la societat, és que un i altre són cada cop més incompatibles. Una rere l’altra, la major part de les zones turístiques s’han anat massificant, a base d’incrementar l’oferta a baix cost i contractar personal en condicions cada cop més precàries. És una espiral que no duu enlloc o, més ben dit, que amenaça amb provocar una fallida general del model. A hores d’ara, tot i les declaracions d’alguns dirigents hotelers, anunciant que aquest és l’únic turisme possible i que, com a tal, ha de ser benvingut, ja sabem que la situació serà insostenible a més o manco llarg termini.
De moment, però, la bossa de l’opulència. L’altre cara del mercat, i de la societat, continua sobrevivint i, fins i tot, expandint-se. La crisi ha ofert moltes oportunitats per adquirir luxe a preus més reduïts. Alguns s’hi mouen perfectament dins la crisis i d’altres han rebaixat el seu ritme de vida, però els restaurant de plats a trenta o quaranta euros, o botelles de vi a més de cinquanta, segueixen comptant amb prou clientela. El contrast amb les pisares del locals de menú, a preus cada cop més baixos és evident. Hom pot dinar a Mallorca per tres o quatre euros o viure a un hotel a pensió completa per només de trenta euros al dia. L’IPC, índex de preus al consum, continua sent el mateix per a tothom, però de fet hi hauria d’haver, com a mínim, dos ipeces diferents. Un arribaria a xifres similars o superiors a les ciutats més cares del món, mentre que l’altre s’emparellaria amb els països pobres del nostre entorn.
El panorama és clarament diferent al que hom veia fa vint, trenta o quaranta anys. Llavors el turisme de masses era vist com un fenomen socialment anivellador, en tots els sentits. Els immigrants de les primeres fornades tengueren oportunitat d’enriquir-se i d’integrar-se – econòmicament – al mateix ritme d’una societat que havia descobert en els serveis un autèntic manà. De la mateixa manera, el turisme de masses era vist com un fet absolutament democràtic, que posava a l’abast de les classes mitjanes i obreres privilegis abans reservats a una minoria. No era cap miratge. El turisme va ser un dels fenòmens socials – i una de les conquistes de la humanitat – més importants del segle XX. Però, com tot, era essencial mantenir l’equilibri. I l’equilibri s’ha trencat. Les oportunitats dels nous immigrants són cada cop més minses. Les diferències de classes, que hom creien superades, apareixen de bell nou amb més força que mai. I ara ja hi ha classes fins i tot entre els turistes. El mal és que cadascuna de les dues societats s’allunyen cada cop més, de la mateixa manera que el turisme de qualitat s’allunya del turisme al qual ens hem vist abocats.
Aquesta és la realitat amb la qual hem de conviure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada