Les estadístiques són reveladores: la societat mallorquina és una societat mileurista, és a dir de baixos ingressos familiars que contrasten amb la renta per càpita, que tot i haver alentit el seu creixement continua per sobre la mitjana estatal. De fet, les illes són per sobre el salari mitjà, la qual cosa no lleva que set de cada deu treballadors cobrin manco de 1.100 euros mensuals. Un sou que no permet massa alegries, sobretot si hom ha de fer front el pagament d’una hipoteca o, fins i tot, un lloguer, endemés de factures d’escola, roba i cotxe. Aquesta estadística, segons la qual només una tercera part dels illencs gaudeixen d’un nivell de vida confortable, es fonamenta en dades oficial elaborades per tècnics del ministeri d’Hisenda. És, doncs, una font fiable, que xifra a Balears l’existència de 466.242 mileuristes. Ni més ni pus. Tot i que ara pot ser n’hagi augmentat el nombre perquè les dades són de 2007, quan la crisi encara semblava llunyana i les coes de l’atur eren més reduïdes.
Temps d'ofertes i llesques primes
Aquesta és el la qüestió: el personal mileurista – amb ingressos inferiors als 13.000 euros anuals – és la nota predominant en un mercat laboral caracteritzat per la demanda de mà d’obra escassament especialitzada. Un mercat intensiu que obliga a emprar molts treballadors per obtenir el rendiment que, en altres activitats, s’obté amb molt manco llocs de feina. La situació té quelcom de positiu, perquè fins ara havia estat molt fàcil trobar feina, però els possibles beneficis es dilueixen en considerar la relativament minsa contribució dels mileuristes a l’Hisenda pública. Sobretot si ho comparam amb la demanda de serveis socials que requereix l’increment de població. I d’altra banda, aquesta situació té una incidència clara sobre l’economia domèstica. Cada cop hi ha més famílies que no arriben a final de mes o que, simplement, s’han quedat sense ingressos. Una situació dramàtica a nivell personal i també des d’una perspectiva general, perquè la manca de doblers redueix el consum intern i lastra la sortida de la crisi.
El ser una societat mileurista fa que l’economia sigui com el lluç que es mossega la coa, sense solució a curt termini i amb una complicadíssima sortida de futur. Implica la necessitat d’un nou canvi estructural a una societat que al llarg de la historia n’ha fet molts, però que a hores d’ara sembla ancorada en una mar d’incerteses. El canvi esdevé una qüestió teòrica o de poc pes en les previsions immediates, atès que si be l’economia illenca disposa ja d’un sector punter en tecnologies de la comunicació i serveis avançats, és molt lluny de tenir la massa crítica suficient per ser una alternativa al model de creixement actual. Escassa inversió empresarial en innovació i una més escassa formació professional per part d’un mercat laboral poc exigent. En realitat, el caràcter mileurista de la societat mallorquina respon perfectament al fet de que l’illa sigui capdavantera amb fracàs escolar i coera amb població universitària.
Salaris baixos, pensions encara més baixes – que es corresponen amb la baixa cotització a la Seguretat Social i a l’alt índex de treballadors fixes discontinus o de temporada – que són comparables amb les comunitats teòricament manco afavorides, com Extremadura o Galícia, però amb la diferència del cost de la vida, que aquí és notablement superior. També amb això som una comunitat mileurista, que no ha sabut aprofitar les èpoques d’esplendor per fer els canvis estructurals que pertocava i que ara es troba amb una població molt més nombrosa y molt manco formada del que seria desitjable. En aquest sentit, els baixos ingressos d’un alt percentatge de població no és el pitjor problema. El problema és que cada cop hi ha manco recursos que repartir i que, amb la perspectiva que ens espera aquesta mateixa tardor, fins i tot els mileuristes es podran considerar afortunats per, si més no, tenir un cinturó que poder estrènyer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada