El Palma Arena va néixer destinat a ser una instal•lació modèlica, el pas que, esportivament, Mallorca necessitava cap a la modernitat. Un territori amb tanta anomenada en el ciclisme de pista – amb campions com Timoner o Llaneras, per citar dos dels períodes claus d’aquest esport – havia de tenir un velòdrom de primer nivell, capaç d’acollir uns campionats del món i ser escenari de molts altres esdeveniments esportius i culturals. En definitiva, un edifici emblemàtic del quals tots els mallorquins n’havien de sentir-se orgullosos. Què se n’ha fet d’aquell somni? El Palma Arena, al capdavall, no ha estat sinó la piràmide on roman enterrada tota una època, els quatre anys de la darrera legislatura de Jaume Matas, un faraó que no satisfet amb la tudadissa de doblers públics que foren les seves obres públiques, volia construir-se una gran òpera, la millor del món, capaç d’arraconar la de Sidney i convertir-se en un nova icona mundial. Com si no hi fossin la Seu, les murades, l’Almudaina, sa Llotja, el castell de Bellver o els modestíssim molins del Joquet.
Jaume Matas el dia que estrenà el Palma Arena (foto DM)
Amb les autopistes, Matas acabà de sentenciar un procés que ja és irreversible: la conversió de Mallorca en una única gran àrea metropolitana, una cuitant-illa en la qual els espais naturals són simples reserves urbanes i la foravila una afició cara que seria perfectament prescindible si no fos perquè el turisme exigeix, encara, el paisatge. D’altre banda, el metro, inútil mentre només hi hagi una línia i romangui descoordinat amb la resta del transport públic, va ser un pou sense fons que s’anegà amb les primeres pluges. Precisament, la legislatura Matas, aquella de les realitats i inversions, va ser a punt d’enfonsar les Illes, de deutes i d’una corrupció sense precedents. Alguns dels més renombrats corruptes eren persones de la seva absoluta confiança. Però, què era una petita bestreta sense importància comparat amb la milionada en obres públiques que foren contractades durant el seu mandat?
Tot ho devem a aquella legislatura prodigiosa. Mallorca no tornarà a ser pus mai com era gràcies a la gestió d’un polític que volia ser pragmàtic i de solucions socialdemòcrates, quan només era conseller ( creia fermament amb la iniciativa pública com a revulsiu per a l’economia ) i acabà sent un megalòman. Què si no és un home que somnià una òpera i, dit i fet, l’encarregà a Santiago Calatrava?. La pròpia ubicació era, en el moll vell de Palma – amb competència directa amb la Seu – un desbarat, però què li importaven a l’expresident les ubicacions inadequades? L’exemple ho tenim a l’hospital de Son Espases, on el Tribunal Suprem ha donat la raó a tots els que s’hi oposaven. Quedà d’aquella legislatura qualque projecte, en marxa o sense haver-se executat , lliure de sospita?
Si n’hi ha, deuen ser pocs. Certament el temps de les voltadores, d’aquells estadis rurals que, plens de voluntarisme, poblaren Mallorca fa quaranta o cinquanta anys, ha passat. Avui ja només en queden unes restes, les voltadores de terra han gairebé desaparegut- són pura arqueologia esportiva - i només resten pel rècord aquells revolts consolidats amb ciment. Però, en el fons , quina diferència! El velòdrom del Tirador, a Palma, marcà tota una època. Va ser escenari d’autèntiques epopeies esportives. Però feia anys que es Tirador era obsolet i tancat. S’intentà ressuscitar-lo a Son Moix sense èxit, però al final hom entengué que s’havia de construir un nou velòdrom de veritat. Fou llavors quan hi intervingué la màgia de Matas. Seria, digué, una voltadora tecnològicament perfecta, com mai no s’havia vist a Mallorca i fora Mallorca, emmarcada en un espai polifuncional on fos possible, fins i tot, escenificar òpera, per si un cas el seu projecte amagat no arribava a bon port. Costàs el que fos, no s’hi havia de mirar prim. I no s’hi mirà. Amb el final de tots conegut. El Palma Arena és una realitat, però envoltada de grans sospites. De l’Òpera, per sort, ningú no n’ha tornat a parlar.
1 comentari:
Ja, verjetno zato je
Publica un comentari a l'entrada