La pesca del raor és tot un plaer pels aficionats a aquest art, la tradició del qual es remunta al llarg de la història d’unes illes que idolatren aquest petit peix. No de bades, el plaer de pescar-lo només és equivalent al plaer de menjar-se’l. Ben fregit i sense farina, con bé reconeixen els receptaris de cuina mallorquina i mana la tradició. El raor era el plat casolà per excel•lència de l’estiu a totes les llars que tenien un llaüt a l’abast, de la mateixa manera que la llampuga ho era de la tardor. Però ja no és així. Raors i llampugues coincideixen a les llotges disputant –se la primacia. I és que la veda del raor, que s’aixecà la setmana passada, ha ajornat la seva pesca fins al setembre. Motiu: la necessitat biològica de preservar l’espècie per fer que els nostres fills i nets gaudeixen del mateix plaer que els nostres avantpassats.
Raors a punt d'anar a taula
No va ser fins el 1999 que s’establí la primera veda del raor. Estudis iniciats tres anys abans demostraven com any rere any disminuïen les captures i com cada cop la mesura d’aquestes era més reduïda. La causa no era altra que la sobreexplotació i el fet de que es començàs a pescar el mesos de maig i juliol en plena època de cria. La primera restricció limità la pesca a partir del 1 d’agost, però en successives ampliacions l’autorització s’ha anat ajornat fins a l’1 de setembre. No cal dir que, com sempre passa, la primera veda va ser rebuda amb protestes pels aficionats poc informats, tot i que amb el pas del temps la major part s’ha rendit a la evidència. Pot ser no es pesca massa més, però la talla dels raors ha augmentat prop de dos centímetres, la qual cosa prova inequívocament de que el raor ha deixat de ser en perill.
El problema de fons del raor i, en general de tota la pesa, és la sobreexplotació, tant la professional como l’esportiva. N’ hi ha prou veient les pesqueres atapeïdes de barques. Per això les vedes o les reserves marines han acabat sent acceptades per tothom. S’ha comprés que la mar urgeix restablir els equilibris que ha anat perdent a mesura que la tecnologia - que també ha arribat a les petites o no tan petites embarcacions de lleure – ha intensificat l’esforç pesquer. Les reserves marines són en perill a tot el món i d’aquí que sigui necessari establir mesures protectores. L’ampliació de la veda del raor és, d’alguna forma, part de la contribució balear al manteniment de l’ecosistema marí.
L’equilibri és imprescindible. Però dissortadament no sempre s’entén així. A la mar s’han pogut establir una norma que, més o menys, s’ha acceptat i es compleix, però no passa el mateix terra endins i, sobretot, a la costa. La societat mallorquina presenta cada cop més mancances i més desequilibris, socials i culturals alhora que permet una crisi mediambiental sense precedents. Uns desequilibris que no es compondran a través de vedes, l’encert de les quals es biològicament demostrable. Si abandonam la biologia i entram en la sociologia, llavors comprovarem que recompondre els equilibris no és ni molt manco tant senzills. I obstant, qualque remei s’hi ha de trobar.. El raor és un símbol i ho continuarà sent gràcies a les mesures restrictives que s’han pres. Tot un exemple a seguir.
1 comentari:
preberite celoten blog, kar dober
Publica un comentari a l'entrada