Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Setembre de 2009
El gas natural ja és aquí. La setmana passada s’obrí la clau de la canonada que des de Dènia ho transporta fins a Sant Joan de Déu, la qual cosa suposa la fi de l’aïllament energètic de Mallorca. Hi ha motius per a celebrar-lo? N’hi ha, però també motius per a la reflexió sobre un present que hagués pogut ser més sostenible i que no ho és. Endemés del territori – que és l’element més limitador de tots – temps enrere hi havia dues barreres que condicionaven el model de desenvolupament engegat en els anys seixanta del segle passat: l’aigua i l’energia. Era evident que a l’illa no hi havia més aigua dolça que la de pluja i que, d’altra banda, l’únic recus energètic propi ( a part de les energies renovables ) era el lignit. Una circumstància que dividí la societat en dos corrents de pensament, la dels que confiaven en solucions tecnològiques per vèncer la natura i l’ecologista, que defensa la supremacia dels equilibris naturals
La consellera d'Indústria volta la clau de pas
No cal dir que a Mallorca la corrent majoritària ha estat fins ara la tecnològica. La que, finalment, confià en les potabilitzadores d’aigua de mar per pal•liar els dèficits de pluja o, més ben dit, els increments de consum causat per l’augment poblacional, el turisme i el reguiu intensiu. Però hom sap que, finalment, la natura passa factura dels desequilibris, com ha quedat palès un cop més a Nova York, on els principals líders del món han mostrat la seva preocupació davant el canvi climàtic i la proliferació de desastres naturals. I en aquest sentit, hom reconeix que Mallorca s’ha sobre dimensionat. I que no n’hi ha prou amb soluciones tecnològiques si no van agombolades amb politiques de consum més assenyat. Així, superada la barrera de l’aigua, a costa d’incrementar el consum energètic, aquest era el següent front de batalla.
Un cop més desenvolupistes i ecologistes s’enfrontaren. Les energies renovables no són encara a l’abast de tothom i els lignits, que ens els anys setanta ressuscitaren com alternativa a la crisis del petroli, havien deixat de ser una solució mediambientalment acceptable. Hi havia dues sortides possibles: el gasoducte submarí o l’enllaç elèctric igualment submarí. El gas natural representava el canvi d’un combustible molt contaminant, com el carbó o el gasoil per un altre més net. I, a més a més, el gasoducte només suprimia la barrera del transport, però no la producció d’electricitat. Però un cop més els desenvolupistes no es conformaren i decidiren que a sobre de les canonades de gas també era necessari el cable elèctric, amb el qual – ara ja sí – hauran desaparegut tots els límits imaginables.
Tots excepte un: el territori. És el més condicionant de tots, però sobre el que hi ha manco control possible. De fet, l’únic control és el polític mitjançant l’ordenació territorial i ja sabem el que pot passar si un cop superada la crisi econòmica hom decideix tornar a apitxar l’accelerador urbanístic. N’hi ha prou amb posar a les urnes la papereta equivocada, la qual cosa és probable ateses les necessitats de trobar feina de milers de treballadors que l’han perduda els darrers anys i la tradicional demagògica d’aquells la fortuna dels quals depèn del consum del territori. L’arribada del gas natural supera una barrera, però ho fa de manera prou més raonable que no el cable elèctric que implicarà barra lliure per al consum energètic. Per això, un cop eliminades les barreres naturals només cal esperar que el seny s’imposi i que les lleis urbanístiques evitin nous “booms” desenvolupistes. Si no volem que la societat mallorquina s’ofegui en un territori limitat com Mallorca.
dilluns, de setembre 28, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada