UM, la necessitam? És necessària per a la política mallorquina? La pregunta no és fàcil de contestar. Malvista i menyspreada a parts iguals per la dreta i l’esquerra, és lògic demanar-se quin és el seu paper més enllà de ser inevitable parella de ball a qualsevol coalició o pacte de govern. Teòricament és un partit nacionalista de centre dreta, amb un cert mimetisme respecte a allò que representen Convergència Democràtica de Catalunya o el Partit Nacionalista Basc, però sense la força d’aquests ni la seva tradició. De fet, gairebé no té antecedents. Per l’espai que ocupa podria ser hereva del regionalisme i mallorquinisme del segle XIX i primeries del XX, però aquests corrents de pensament no són a les seves arrels sinó que cal cercar-les en la desfeta de la UCD. Més que una llar per al nacionalisme, Unió Mallorquina va ser, des del principi, un refugi per als sobrevivents del centre que no volgueren o no pogueren integrar-se en Alianza Popular ( ara PP) que es convertí en la força hegemònica de la dreta.
UM trenca el Pacte ( foto UM)
Per a la dreta, UM ha estat sempre una pedra dins la sabata, mentre que per a l’esquerra – quan ha pogut governar – un aliat incòmode, una barrera infranquejable per a les polítiques més socials i, per tant, una font de descontent i desmobilització per a tots els progressistes. En contades vegades, però, també ha exercit com a factor de moderació, tant per uns com pels altres, la qual cosa forma part del seu haver. No obstant, el fet de ser la frontissa permanent li ha donat un suplement de poder molt per sobre de la seva representació electoral, un sobrepoder que, via xarxa clientelar, convertí el partit en quelcom parescut a una gestoria política. UM, més que un partit, ha estat un lobby, la qual cosa explicaria determinats comportament i l’existència de casos com Son Oms o Can Domenge.
Precisament, la darrera crisi – el trencament del Pacte de Govern – que ha deixat socialistes i Bloc en minoria en el Consell de Mallorca, obeeix essencialment a que la Justícia ha posat a la picota la xarxa clientelar d’UM , és a dir a aquells que fins ara, des del poder que administrava el partit, havien mogut els fils a la seva conveniència. A UM – com també passa al PP a gran escala – es senten víctimes d’una conspiració, però enlloc de prioritzar la neteja de les seves estructures internes s’estimen més tancar-se dins la pròpia closca per protegir-se. Un acte de defensa, pot ser justificable des del punt de vista polític, però que impedeix el mínim anàlisi de futur i, per tant, la possibilitat de sortir del laberint en que ara es troba.
La sort o la dissort d’UM és que, matemàticament, segueix sent necessària per a qualsevol coalició o pacte post electoral. Ho ha estat fins ara i res no fa pensar que la situació barati en el futur. La qüestió és, doncs, si també és necessària socialment o si, per contra, faria bé en tirar la tovallola. Les constants al•lusions de Flaquer a favor d’un suposat projecte de país perden sentit cada cop que es prioritza la xarxa clientelar. La imatge que una major part de l’opinió pública s’ha format d’UM és, precisament, aquesta: la d’un partit que no distingeix entre els negocis i la política. I no obstant, hom és conscient de que en aquest formació hi conviu un corrent nacionalista que sí té una idea prou clara de país. En aquest sentit, la presencia d’un partit nacionalista al centre del ventall polític de les Illes seria d’allò més convenient, sempre i quan, però, els pactes que signi ho siguin amb clau nacionalista, de país, i no per defensar interessos de grup o privats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada