Puntual como un rellotge, dia 9 del mes 9 de l’any 9 va néixer en Teo, el meu segon net. Dos dies abans que na Nila, la seva germana gran, anàs a escola per primer cop. És, doncs, una data important que, curiosament – dissortadament?- coincidí amb el dia en que el CRE – el Centre de Recerca Econòmica – oficialitzava un fet històric: el que les illes Balears deixassin de ser una comunitat rica i, per primera vegada a les darreres dècades se situassin, en renta per càpita, per davall de la mitjana estatal. No era la única mala noticia de la jornada, amb una crònica negra ben farcida d’esdeveniments. Corren mal temps, de manera que el director del centre, com a bon economista, volgué exercir d’endevinaire i anuncià un futur ple de turbulències, És a dir que ne té un remei conegut, la qual cosa pot provocar conflictes socials fins ara mai no coneguts a ca nostra. És això el que espera als meus nets?
Nila i Teo
La resposta és immediata. Cal que no es pleguem de mans. Encara hi som a temps. Estic segur que els lectors em perdonaran que utilitzi la primera persona en aquest article, en contra del que tenc per costum, però he trobat que el naixement d’un net o el començament de l’escola d’una neta, així com les circumstàncies que envolten aquests esdeveniments, s’ho pagava. Endemés, en realitat, no parl per mi, en primera persona, sinó per ells o sigui en tercera persona. Serà a ells que correspondrà escriure el futur que avui se’ns presenta ple d’incerteses després d’haver venut territori i identitat per un plat de llenties. On queden els anys de la prosperitat? No tot està perdut, però és evident que la Mallorca dels nostres nets haurà de ser, si volem que sigui qualque cosa, ben diferent a la que hem deixat en mans dels fills. Tres generacions han bastat per desfer un patrimoni – una manera de ser, de viure, de parlar i de fer front al món – que venia de segles enrere.
Per sort o per dissort, la Mallorca dels nostres nets – la Mallorca que ha obert i tancarà el segle XXI - és una societat intercultural, multiètnica i terriblement competitiva. I és en ella on els que s’acaben d’incorporar a la vida hauran de cercar la seva pròpia llar o marxar a fora. Hauran de refer molt de camí. Però és evident que no ho podran fer tots sols i que és a les generacions adultes, ara mateix, que correspon obrir les primeres barreres del futur, reconeixent els errors començos. En Teo, nascut el 9-9-9 en té prou, per ara, obrint els ulls a la vida per primer cop i la seva germana, na Nila, per jugar amb altres infants, cosa que gairebé no havia pogut fer fins ara. La seva societat no serà com la nostra. Els seus valors pot ser que tampoc, però no necessàriament pitjors. Conviure amb una certa dosi d’adversitat ajuda a la solidaritat i pot ser que la Mallorca del futur sigui més solidària que cap altra anterior.
Presumíem d’haver allunyat la pobresa de les nostres llars. Presumíem d’haver convertit l’illa en un paradís. Però el somni s’ha esvaït. El paradís es quelcom ben diferent. Les darreres dades econòmiques i socials conegudes són el mirall que reflecteix una realitat mai no imaginada. O, si més no, una realitat que ens iguala amb la resta del món. No obstant, encara hi som a temps de refer el camí. Un camí que hauran de recórrer els actors d’una nova historia que comença, puntual com un rellotge, des d’ara mateix, des del moment – el dia 9 del 9 de l’any 9 - en que neix una nova vida. La història mai no es repeteix o, si més no, els protagonistes són uns altres: són els nostres nets. Nosaltres ja hem escrit la nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada