A la corda fluixa

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Juny de 2010


Les hipoteques-fems que els experts de Wall Street havien anat amagant baix les estores, acabaren sortint a la llum, la qual cosa provocà un gran escàndol internacional i trencà l'estructura que els neoliberals de tot el món havien anat teixint durant dècades. Fins i tot algun gosaren comparar la fallida del Lehman Brothers amb la caiguda del mur de Berlín, pronosticant la fi de capitalisme tal com ho han conegut les darreres generacions. Calia reinventar o reformar el sistema, es deia, perquè res del que havia passat tornàs a succeir. I en aquestes estem. Encara que, en comptes de ser davant una sortida, sembla que vivim una volta enrere. Els causants de la crisi no només no han plegat veles, sinó que imposen les regles de la refundació. Era, es digué, el moment de la socialdemocràcia i, no obstant això, els governs conservadors han tornat a prendre les regnes del món i on encara no són en el poder obliguen a l'esquerra a fer la feina bruta.



Mitin electoral socialista(2007)

El darrer consell de ministres va aprovar la reforma laboral amb la qual Espanya vol seguir optant a formar part del club dels països rics. Zapatero va com un funambulista per la corda fluixa, pressionat per la dreta, que veu insuficient els seus passos i pressionat per l'esquerra que s'oposa que la crisi la paguin les víctimes i no els culpables, convictes i confessos, d'haver tolerat i fins i tot fomentat les males arts financeres. La reforma laboral n’és un exemple. No satisfà a ningú, ni a la patronal que diuen és insuficient per a generar ocupació, ni als sindicats, que pensen que les propostes governamentals donen via lliure a l'acomiadament barat. La patronal es creua de braços, com el PP, perquè ja tenen qui treballin per a ells: Àngela Merkel i els conservadors units d'Europa, mentre que a les centrals sindicals no els queda altra alternativa que xisclar el més alt possible: la vaga general.
Sortir al carrer, encara que això sí, a tres mesos vista. No sigui que Zapatero s'alteri massa i ensopegui. La seva caiguda seria encara més lamentable que si, baldament les seves propostes, aconsegueix travessar el carrer pel la corda fluixa. La consigna és calmar els mercats o, dit d'altra manera, emmordassar-los amb l'estalvi pressupostari. Els inventors de les subprimes es permeten en luxe d’exigir garanties. Però aquest contenir el dèficit en un moment com aquest, quan la crisi copeja amb tota la seva feresa les capes socials amb menor poder adquisitiu, té un preu: retardar el creixement i liberalitzar el mercat de treball el màxim possible perquè les empreses guanyin en competitivitat o sigui, que puguin competir amb les xineses. És això possible sense que Europa doni l’esquena a l’estat del benestar?
En qualsevol cas, és un handicap terrible per a aquells territoris amb economies basades en els serveis, en els qual el consum té un pes més rellevant que en altres.. Un handicap, a Mallorca, al qual s’acaba s’afegir l'ecotaxa – la de Merkel, no la nostra – que pot ser la gota que faci vessar el tassó o, dit d’altra manera, que molts alemanys desisteixin de viatjar amb avió i triïn com destinació turística la costa bàltica o altres zones de Centreeuropea. I a tot això, aquells vivim en la perifèria no tenim més alternatives que les de ser espectadors del drama, o de la comèdia, que es desenvolupa davant els nostres ulls i, per descomptat, pagar per l'entrada el preu que se'ns exigeix des de Berlín o de Brussel•les. L'any que ve hi ha eleccions autonòmiques i fins i tot és possible que generals. Quines conseqüències tendrà aquesta situació sobre les urnes?
El PP surt com a cavall guanyador, però la qüestió que cal plantejar-se és si guanyaríem molt amb Rajoy i Bauzá en el llocs de comandament. Potser ens haguéssim d'estrènyer més el cinturó i, al capdavall, deixar que sigui el mercat qui imposi les seves decisions. Com ara. Per això els sindicats s'han apressat a dir que la vaga general no és contra el govern sinó una veu de protesta que s'uneix a la de tots els sindicats i l'esquerra europea perquè la refundació del capitalisme que s'havia promès no sigui començar de bell nou. Seria tràgic que les conquestes socials de l'estat del benestar s’esfumessin del cop en sec.

Ports enfonsats per la crisis

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Juny de 2010

El director d’Alcudiamar, un dels més importants ports esportius de l’illa, s’ha mostrat sorprès per l’impacte de la crisi sobre un sector que semblava no tenir límits. Ningú no podia esperar que la crisi passes de llarg per sobre nàutica, però si confiaven tenir prou marge de maniobra per a resistir sense haver de fer les llesques primes. S’equivocaven. El fet de tenir una demanda molt superior a l’oferta no ha evitat entrar en un procés invers, com ho demostra la situació actual amb una caiguda de les reserves que va del quinze al trenta per cent i que repercuteix greument sobre tota l’oferta complementària de l’entorn. El suposat matalàs – aquelles reserves que arribaven quan ja s’havia penjar el cartell de complert – no era tal, la qual cosa fa que allò que abans era impossible, trobar una plaça buida a començament d’estiu, hagi deixat de ser-ho.

Ports sobresaturats, però en crisi

La sorpresa és gran i no obstant, més enllà de la crisi – que afecta totes les destinacions turístiques – cal ser conscients de que, en el passat, es cometeren errors que mai no s’haurien d’haver deixat passar. En aquest sentit, com reconeix Bartomeu Bestard, l’ abans esmentat director d’Alcudiamar, el sector “ha mort d’èxit” perquè després de molt anys, amb tots els amarraments contractats i amb la prohibició de fer-ne de nous, hom hauria d’haver imaginat que era el moment d’acceptar els límit i reconvertir el sector de portes endins i sense esperar noves ampliacions. No s’ha això i tampoc no s’han fet els deures per fidelitzar els clients. Els ports esportius de Mallorca s’han encarit més que no d’altres de la mediterrània i, endemés, és evident que la nostra costa- sobretot els mesos d’estiu – està sobresaturada de petits i gran vaixells. El sector s’ha deixat enganyar per un demanda inexperta ( fruit de la moda i del darrer boom financer) i ha tret el peu del llençols, quan era evident que les dimensions del llit - la superfície insular – marcaven unes fronteres que no es podien superar.
Malgrat tot, però, els límits sí es superaren i la conseqüència, entre d’altres coses, és la saturació del mercat que, en contra d’allò que hom podia imaginar, accentuà la crisi enlloc de pal•liar-la. L’expansió turística de les dues darreres dècades, amb un important component residencial, potencià la demanda de llocs d’amarrament i, alhora, l’exigència de donar sortida a aquesta demanda mitjançant l’ampliació o construcció de nous ports esportius. Afortunadament, les lleis conservacionistes que ja estaven aprovades frenaren el nou “boom” a diferència del que succeí amb l’expansió de l’oferta residencial, però no abastament. La conseqüència és el desequilibri actual.
Tot i això hi ha qui assegura que la crisi ens ve de fora, que el culpable de la manca de reserves és la proliferació de nous ports esportius a la costa mediterrània peninsular on, en aquests moments, hi hauria més de sis mil amarraments buits. Vol dir això que si s’haguessin creat aquí més amarrament s’hi hagués posat remei? Evidentment, no. És cert que cal fidelitzar el turistes nàutics, com qualsevol altres visitants, garantint que si venen a l’illa hi trobaran un amarament o un lloc on residir temporalment. Però no és abastament, no ho és sols que aquests amarrament sigui barats – que no ho són- sinó que comptin amb bons serveis i amb un tracte personal que convidi al retorn . La sobresaturació que ha patit Mallorca durant anys va fer que s’oblidassin normes tan elementals com el bon tracte i el garantir que els visitants de tota la vida no es vessin expulsats pels recent arribats.
Els ports esportius es troben ara en idèntica situació que els hotels. Sobren places per poder ajustar-se a seva demanda. I no obstant això, volen que es legalitzin les places construïdes il•legalment o reconstruir els hotels obsolets. La conseqüència és que s’ha passat de la clientela de tota la vida a dependre de les reserves de darrera hora. A la llarga és un mal camí, però les mirades no estan posades en el futur sinó en els mesos immediats. D’aquesta manera, quan el juliol i l’agost tornin a omplir-se els ports, el sector alenarà tranquil i s’oblidarà del problema. Si més no fins que acabi la temporada. No hi ha remei.

Hotelers, privilegis i obligacions

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Juny de 2010

L’aprovació per unanimitat, en el Parlament, de la reforma del decret llei de mesures urgents per a la inversió a Balears, més conegut com a “decret Nadal, té un objectiu principal: la renovació de la planta hotelera que, alhora, és la pedra angular de la imprescindible reconversió turística que ha de fer que les Illes continuïn sent líders en el turisme vacacional. La realitat, però, és que suposa un privilegi – un més – per a un sector empresarial que, d’aquesta manera, podrà prescindir de les limitacions urbanístiques a les que seguiran sotmesos tots els demés. El nou decret allarga el període de vuit mesos per legalitzar les places il•legals fins a dos anys, endemés de considerar com a reforma l’esbucament dels hotels obsolet per construir-ne de nous amb el mateix volum, encara que respectant- això- la resta de paràmetres de qualitat exigits a una obra nova.


A Cala Sant Vicenç, paradigma de l'hotel fora de lloc

Sobre l’acord s’ha dit que és històric, no de bades ha estat necessari el vot favorable de tot el ventall parlamentari i, sobretot, assolir el suport del Bloc que, fins ara, s’havia mostrar implacable en la defensa de les normatives que restringeixen l’urbanisme i la construcció. Al darrere hi ha, sens dubte, un intent per arribar a un gran pacte territorial que fixi unes regles definitives i per a tothom en un moment de gran incertesa econòmica i política. Bloc i PSOE són conscients de que, sense UM, no tenen prou vots i que, per tant, sense consens només s’aconseguirà ajornar les decisions o que aquestes siguin preses en el futur per un govern de majoria conservadora. Però, justifica aquesta situació de debilitat el cedir davant el lobby hoteler? Els ecologistes creuen que no i , fins i tot, parlen de traïció. No havíem quedat – diuen- que les zones madures s’havien d’esponjar i que el destí dels hotels obsolets, ja prou amortitzats, no era altre que el seu aprofitament per fer-hi zones verdes o equipaments socials?
Deixant de banda alguns intents progressistes, a la dècada dels noranta, els hotelers han pressionat sempre per reconvertir els hotels que restaven fora del mercat en apartaments, tot i que aquesta operació implicàs un canvi d’ús i, indirectament, incrementar l’oferta residencial que és, ara per ara, el principal competidor del turisme hotelers. Hom pot pensar que permetre reconstruir aquests hotels o legalitzar les places construïdes il•legalment és una injustícia per aquells que han fet els deures, perquè l’oferta hotelera existent és de per sí excessiva i allò que és recomanable seria reduir-la enlloc de fomentar el seu manteniment o increment. No obstant, segons la consellera de Turisme – i també de Treball – Joana Barceló, és preferible dona suport el turisme hoteler, perquè és el que dona més feina, en comptes del residencial.
Sobre aquest darrer punt tothom hi està d’acord, però això no va ser obstacle, a la passada legislatura, perquè els hotelers – que havien derrotat el govern del Pacte de Progrés per mor de l’ecotasa – callasin com a morts davant la darrera envestida residencial. No només això, sinó que gran part dels beneficis hotelers es desviaren cap a la creació de noves places residencials. Aquests és, precisament, el gran dubte que sorgeix amb la reforma del decret Nadal. Seran capaços els hotelers d’assumir el seu paper de lideratge i aprofitar el decret per fer la reconversió pendent o es limitaran com sempre a especular amb els privilegis recent adquirits?
Amb l’ecotasa, els hotelers perderen la gran oportunitat de liderar el canvi de model que exigeix el turisme del futur. Foren extremadament egoistes i no entengueren que ser líders – i el seu sector ho és fora cap mena de dubte- implica no sols privilegis sinó obligacions. Ara, de l’ecotasa, ningú no en vol sentir parlar, ni sols el conseller d’Economia. En canvi s’aproven nou privilegis, noves excepcionalitats per a una activitat, l’hotelera, que ja no pot seguir creixent en nombre de places. A canvi de què? Reinvertiran els hotelers els seus beneficis en diversificar l’economia de les Illes, inclosa la pròpia economia turística, o romandran a l’aguait, com sempre han fet, per tornar a pitjar l’accelerador tot d’una que puguin? Continuaran comportant-se com a lobby en defensa dels seus interessos immediats o es decidiran, d’una vegada per totes, a liderar la societat cap a noves alternatives?

L'economia sostenible

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Maig de 2010

“És tragicòmic: caiem a l’abisme amb la butxaca plena d’euros”. La frase, que serví de titular a l’entrevista que li feia aquest diari, pertany a Douglas Tompkins, un empresari que utilitza els doblers que guanyà a Wall Street en comprar territori a Amèrica del Sud per fer-hi parcs naturals i, de passada, demostrar que una altra economia és possible. No obstant, Tompkins – creador d’una de les principals multinacionals de roba esportiva – no és cap Robin Hood que, avergonyit, canviàs de bàndol, sinó que segueix essent un capitalista que defensa els seus interessos des de la mateixa trinxera, encara que, això sí, fent seva la frase de Kenneth Boulding, un economista britànic que fa desset anys afirmà rotundament que qui cregués que el creixement econòmic pot ser il•limitat a un mon finit és un foll. Doncs bé, Tompkins i altres dos milionaris que com ell han fet serva la filosofia i l’economia de la sostenibilitat es passejaren la setmana passada per Mallorca convidats per diverses organitzacions cíviques i empreses, entre les quals Camper.


Història manifestació contra l'economia especulativa

Camper és, justament, una de les empreses que formen la “Fundació + O2”, l’objectiu de la qual és fomentar la sostenibilitat, que acaben de signar un document de suport a la declaració de la Serra de Tramuntana com a patrimoni mundial de la UNESCO. Dissortadament, no hi ha moltes empreses que comparteixen aquest ideari, però per això mateix va ser important no tant la presencia d’aquest gurus de la sostenibilitat com allò que digueren, tenint present que, a diferència d’altres ecologistes, no pensen exclusivament en el medi ambient, sinó en el futur econòmic. Medi ambient i economia que, com no pot ser d’altra manera, han d’anar lligats. Des d’aquesta perspectiva, què veren i què pensen els Tompkins ( The North Face) , Roddick ( The Body Shop) i Roddick ( director del Fòrum Internacional de la Globalització) sobre Mallorca?
Idò afirmaren allò que alguns venen predicant des de fa dècades i que la classe empresarial mallorquina, amb lloables excepcions, s’ha negat a escoltar. Què vivim a una illa de recursos finits i a on, més que a cap altre banda, és impossible créixer de la manera que ho hem fet. L’economia illenca és insostenible mediambientalment i social, ja no perquè depengui de la urbanització – a una societat que tendeix a oblidar el seu passat agrícola – sinó perquè suporta un excés de població i perquè el turisme tal com ho coneixem té els dies contats. Ho digueren aquells que coneixen fil per randa les finances internacionals. El turisme no desapareixerà, però es dispersarà i es comercialitzarà de forma molt diferent. Seguirà sent un fenomen de masses, però deixarà de ser massiu. Hem matat la gallina dels ous d’or. Si més no, la crisis actual – aliada amb la pròpia naturalesa, com demostren les cendres del volcà, o les tensions internacionals – han fet veure la fragilitat d’un model econòmic que depèn només d’una font d’ingressos.
Mallorca no pot suportar una població que, entre residents i turistes, arriba a sobrepassar el milió i mig d’habitants. Per exemple, no podria resistir un forçat aïllament perquè no té capacitat per produir aliments suficients, ni sols per emmagatzemar- los. O, sense anar més enfora, no té capacitat per donar feina als més de trenta mil treballadors de la construcció que restaren a l’atur amb l’esclat de la bombolla immobiliària. Caldrà, doncs, d’ara endavant, mesurar les passes que es donin i fer cas a les demandes ecològiques, com per exemple les que ara mateix fa el GOB als hotelers sobre Son Bosc. A l’illa ja no necessitam més camps de golf, o ports esportius, hotels o cases per a turisme residencial, sinó conservar i gestionar bé allò que ja tenim , al mateix temps que es cal cercar noves vies de desenvolupament.
L’altre dia, per exemple, la consellera d’Agricultura presentà un pla per revitalitzar la ramaderia de Campos. Mallorca té una gran tradició agrícola i industrial que inconscientment s’ha deixat perdre i que ara caldrà recuperar per, si més no, sobreviure. D’altra banda, els pròxims 10 i 11 de juny, la Cambra de Comerç de Mallorca reunirà experts europeus en una cimera titulada “Per a una Europa de les illes sostenibles: empreses i desenvolupament insular”, a la qual es presentaran diverses iniciatives que s’estan desenvolupament actualment. Ja veurem si hi trèiem profit.

Esquerra Desunida

Publicat al Diario de Mallorca el 24 de Maig de 2010

La major crítica que es fa a l’esquerra, des de l’òptica conservadora, és la desunió que regne a les seves files. Així, Aznar acusava el Pacte de Progrés de “tropa”, l´ únic objectiu de la qual era formar un front comú contra el PP. Una acusació que mantenen Rajoy i, aquí, el nou president popular, José Ramon Bauzá, amb l’agreujant de que ara – havent expulsat UM del pacte – l’esquerra ha quedat en minoria. La situació és prou complicada, perquè no hi ha cap força, ni coalició de forces, amb suficient suport per defensar una alternativa que faciliti la sortida a la crisi econòmica que patim. El PP , mentre no demostri el contrari, és un fidel continuador del model desenvolupista que ha vigit fins ara i el PSOE més el Bloc no tenen diputats abastament per dur endavant les reformes estructurals que són necessàries. Perquè aquests canvis fossin possibles seria menester un improbable cop de timó del PP o la reagrupació de l’esquerra entorn d’un programa comú capaç de suscitar el suport majoritari dels electors, la qual cosa és encara més difícil.


El Bloc, una història passada

Entre d’altres coses, perquè el PSOE és encara lluny de ser la força majoritària de les Illes, tot i que ho fos a les darreres eleccions generals, sobretot perquè la cotització de Zapatero és, en aquests moments, a un nivell per sota de la seva línia de flotabilitat. Per al PSOE és imprescindible conquerir o establir una aliança amb el centre, d’una part, i comptar amb el suport de tots els partits situats a la seva esquerra de l’altre. Un obstacle que ara per ara sembla insalvable. L’esquerra mai no ha estat tan desunida com ara. A les Illes, l’esquerra nacionalista es troba dividida en no menys de tres partits, als quals cal afegir un partit verd i Esquerra Unida, que just s’acaba de xapar per la meitat. És el destí de les forces progressistes. Qualsevol discrepància, ideològica o estratègica, és prou per justificar una escissió, tal com acaba de succeir amb Esquerra XXI que es vol constituir en partit autònom per més endavant – diuen - facilitar la unió de tot el ventall progressista en un Bloc o una altra coalició semblant.
Deixant de banda que és difícil d’entendre que una divisió dugui a una posterior unitat, cal reconèixer que l’experiència del Bloc no ha estat ni de prop fer-hi tan satisfactòria com hom esperava. D’entrada la formació del Bloc desencadenà la sortida d’Entesa del PSM i, ara mateix, és un dels punts que distancien Esquerra XXI del que queda d’Esquerra Unida. I no obstant, tot i que només sigui matemàticament, el Bloc – o una coalició electoral similar– és imprescindible. Si tots plegats a les darreres eleccions no arribaren a sumar el deu per cent dels vots, què passarà si aquests es dispersen? El més probable és la recuperació de la majoria absoluta per la dreta. La desunió com a estratègia política és nefasta. Ho saben des del PSM, on s’intenta reagrupar tot el nacionalisme d’esquerres baix de la seva marca històrica, i ho haurien de saber tant els ecologistes com els hereus del PCE, per tal d’evitar noves escissions que només duen al fracàs.
En qualsevol cas, la unió o l’aliança de l’esquerra no es una qüestió que afecta només els partits. Els canvis estructurals que urgeix l’economia illenca i els greus problemes socials derivats d’un increment desmesurat de la població fan imprescindible un programa comú. Una alternativa, amb el màxim consens social, que permeti avançar cap a una societat més justa i integrada, amb un major respecte amb el medi ambient i amb la pròpia identitat. Arribar a aquest punt necessitarà molta capacitat de diàleg i de lideratge, la qual cosa fa que sigui un objectiu políticament impossible amb l’actual divisió de forces. El problema de la nostra esquerra és que mai s’ha cregut que sigui capaç de governar i de redreçar el model social de les Illes, ni sols quan ha ocupat el Consolat. Sempre ha tengut més sentit d’oposició que de govern, la qual cosa ha dut, si més no a una part d’aquesta esquerra, a una divisió constant i, pitjor, a un túnel que no du enlloc.

Crisis, rebaixes i cendra

Publicat al Diario de Mallorca el 17 de Maig de 2010

Crisi, rebaixes i cendra, aquest és el triangle que condiciona i ompl d’incerteses l’estrena de la temporada. Ja fa uns quants any, des de l’esclat la bombolla financera, que hom mira de cua d’ull les fulles del calendari esperant que la primavera, el maig, engegui amb noticies esperançadores. Enguany hagués pogut ser, però les circumstàncies han fet que, un cop més, haguem de tombar el coll i esperar futures oportunitats. Arribaran qualque dia? Aquesta és la pregunta que es fan molts funcionaris i d’altres empleats públics que, fins ara, havien restat al marge de la crisi, però que s’han vist afectats de ple per les retallades de Zapatero. Les mesures, que suposen un canvi radical a la política social defensada pel president, mostren perfectament que la crisi no es en vies de solució ni prop fer-hi. Encara hi ha molts niguls sobre el cel econòmic i res fa pensar que es puguin esvair a curt termini. La culpa no és dels ciutadans, però són ells els que paguen las conseqüències d’un capitalisme que havia de ser reinventat, però que està sent apedaçat sota l’amenaça d’un volcà de nom més pronunciable que no l’islandès: el mercat.


Reunió en el Consolat amb les entitat financeres i el CES

És la única sortida possible? Haurem d’acceptar que sí, si més no perquè el fet de no prendre aquestes mesures, per molt injustes que siguin, seria molt pitjor. No fer res seria tràgic, però cal reconèixer que hi ha mesures que semblen contraproduents, com les que aplica l’Eurocontrol davant els niguls de cendra que es passegen per Europa. Tancar els aeroports ha deixat de ser noticia, tothom ho accepta com un fet inevitable, per preservar la seguretat de les persones, però a costa de fer malbé l’economia i posar de relleu la fragilitat de les illes i del turisme davant les crisis. El turisme semblava haver-se recuperat del terratrèmol que significà l’11-M, però trontolla cada cop que hi ha un atemptat terrorista contra els seus interessos . I ara per mor d’una naturalesa adversa. És evident que aquesta incertesa, i els canvis tecnològics en la comercialització dels productes, han capgirat els hàbits dels turistes. Llavors, els dubtes no són tant sobre els efectes immediats del volcà, sinó sobre les repercussions a llarg termini. És el mateix que passa amb les retallades de sou i la congelació de les pensions.
És evident que la manera de fer front a la crisi, sota l’amenaça d’Europa, ha provocat un esclat de desconfiança. Les mesures han trencat el tabú que el PSOE mantenia des del poder. L’Estat del Benestar ha deixat de ser intocable. De la mateixa manera que la cendra ha tancat els aeroports, perquè no quedava més remei, les seqüeles d’aquesta decisió són imprevisibles. Els economistes les accepten com inevitables, però reconeixen que poden refredar l’economia i retardar l’anunciada reactivació. Servirà això perquè el mercat guanyi confiança i rellanci l’economia via inversions i creació d’ocupació? Serviran les cendres perquè la navegació aèria avanci en sistemes de seguretat? De moment, les mesures aplicades són una imposició des de d’alt, des d’Europa, per protegir el seu espai i l’euro, és a dir la viabilitat d’un sistema d’integració continental que va, o hauria d’anar, més enllà de l’economia, però que per ara es limita a aquesta.
La interpretació més generosa de tot això és que Zapatero ha fet ara allò que hauria d’haver fet fa temps, però reconèixer-ho és tant com posar un disc de direcció prohibida en el camí de l’Estat del Benestar. Els sindicats no ho acceptaran i això pot provocar més confusió i desconfiança. Però precisament per això caldria fer una crida al seny, al debat tranquil per tal d’aconseguir que el “zapatazo” de la setmana passada sigui una mesura temporal i que al final, passats un parell d’anys, es puguin recuperin les politiques socials que s’han aparcat per la crisi. No deixar el sistema en mans dels que ho han creat i que no es resignen a la seva transformació o reinvenció. Mentrestant, només ens resta aprendre que ja no n’hi ha prou mirant el cel per saber si fa sol o plou, sinó que cal observar si hi ha o no niguls de cendra, o en el terreny estrictament econòmic, seguir les cotitzacions de borsa tot i que no hi juguem. Altres hi juguen per nosaltres.

Dos reptes de futur: treball i immigració

Article publicat al Diario de Mallorca el 10 de Maig de 2010

Si qualque cosa bona tenen les crisis és que obliguen a reflexionar sobre com refer tot allò que s’ha fet malament i sobre les possibles sortides. En aquest sentit, les Illes tenen dos reptes fonamentals de cara al seu futur. Per un costat, reactivar l’economia, diversificar-la i crear nous llocs de feina. I per l’altra, integrar la immigració. Els dos van plegats, com ha quedat perfectament demostrat, si més no estadísticament, amb les recents dades sobre atur i creixement demogràfic. Ha començat la temporada turística i, com era d’esperar, la desocupació ha minvat, tot i que, tant l’EPA del primer trimestre com les xifres de l’INEM d’abril, no poden ser més negatives. Hom pot veure la botella mig plena o mig buida, segons es fixi amb la minva dels desocupats del darrer mes ( un 4’4 per cent) o l’ increment en relació a l’any passat dels que cerquen feina (un 17’7). Dades aparentment contradictòries que posen al descobert que l’arribada d’immigrants no s’ha aturat en cap moment.


Un de cada cinc ciutadans és estranger

No cal dir que el futur de la societat mallorquina dependrà de com s’afrontin aquestes dues qüestions. Aparentment, les dues són diferents i hom podria pensar que tenen les seves pròpies diagnosis, però és evident que es relacionen i que les solucions no poden anar deslligades unes de les altres. De fet, la immigració no és més que una resposta – davant un problema global que afecta els països manco desenvolupats – a una demanda de treballadors o a la visió d’un món idíl•lic i de majors oportunitats. Però no tot són avantatges. Els immigrats pateixen sovint problemes de desarrelament i de rebuig per part de la població d’acollida i, evidentment, també en provoquen. Uns justificats i d’altres no tant. Respecte al rebuig n’hi ha prou recordant que, segons una recent enquesta de GADESO, sis de cada deu residents a Mallorca creuen que el nombre d’immigrants és excessiu, la qual cosa – i és necessari que ho reconeguem – és certa, tot i que, objectivament, allò que és veritat és l’excessiu pes demogràfic, amb independència de l’origen de les persones, que pateixen les Illes.
Excessiu perquè l’actual model laboral – un cop que la construcció ha passat per ull, la qual cosa era previsible – ha creat un atur estructural que hom quantifica amb més de trenta mil treballadors. És a dir, que al menys un de cada tres aturats no té cap possibilitat ni una de trobar feina en el futur. I excessiu també perquè suposa que el 22 per cent de la població sigui estrangera i que a aquest percentatge, el més alt de tot l`Estat ( i un dels més alts a tota la història de la immigració) fa que la integració sigui difícil, per no dir impossible. Sobretot si tenim present que de la resta de la població, el percentatge dels nascut fora de l’illa o fills d’aquests que mai no s’han integrat del tot, fa que la suma real dels immigrants superi el cinquanta per cent. Una realitat si més no cultural i, fins i tot, identitària. És a dir, una qüestió que afecta la solidaritat, la cohesió social i la qualitat de vida. Què les Illes hagin més que doblat la població en el darrer mig segle i que superin amb escreix el milió d’habitants – o els dos milions, si hi suman els turistes durant la temporada alta - suposa haver sobrepassat tots els límits imaginables.
Els dos reptes són paral•lels i tenen una única solució: un projecte de país comú. Un projecte que faci que l’economia es redreci cap a un model més sostenible i que creí nou llocs de feina qualificats, la qual cosa implica formació i, sobretot, un lideratge social que ara per ara és inexistent. De fet, la major part de les inversions que es fan a l’Illa - tant si són inversors forasters com nascuts a Mallorca- no tenen en compta la rendibilitat social sinó el guany immediat. No hi ha consciència de país i, per tant, hom pensa amb mentalitat colonitzadora, per treure el màxim profit en el menor temps possible, sense tenir en compta allò que pot passar al futur. Aquesta, si més no, ha estat la política que ha protagonitzat les darrers dècades de les Illes i que ha creat el model actual, un model insostenible com demostren les dades de l’atur i la immigració.

L'escalfat debat territorial

Publicat al Diario de Mallorca, el 3 de Maig de 2010

L’etern debat territorial a les Illes s’ha tornat a escalfar – sí es que en qualque moment s’hagi refredat- arran de l’aprovació pel consell de Govern del projecte de llei del sòl balear i la pròxima proposta d’aprovació de la reforma del Pla Territorial de Mallorca en el Consell. Tant en un cas com a l’altra l’enfrontament entre els equips de govern, que com hom sap són en minoria- i l’oposició fan molt difícil que hi pugui haver un enteniment, la qual cosa pot significar un ajornament sine die de la llei i del pla en perjudici dels interessos de la societat illenca. Això significaria que Balears continuaria vigent la llei del sòl estatal que data de 1976, és a dir una llei preconstitucional, així com pel Pla de Mallorca que va ser aprovat la passada legislatura per PP-UM, però que quedà políticament deslegitimat pels escàndols de les ART (àrees de reconversió territorial) que motivaren la intervenció judicial. La seguretat jurídica i el seny obliguen a posar fi a la continua provisionalitat de les normes urbanístiques, però els partits romanen entossudits en emprar el territori com a arma política enlloc de cercar una solució definitiva, o a llarg termini.


Promoció immobiliària a la Part Forana de Mallorca

En el cas de Mallorca, la no aprovació del reformat PTM suposaria el manteniment de totes les ART i, entre d’altres coses, impediria la desclassificació definitiva de Es Guix. El PP – per esperit de revenja més que altre cosa - vol eliminar totes les ART, mentre que UM en voldria salvar un parell, però s’oposa a desclassificar la urbanització d’Escorca amb la peregrina excusa que els joves del terme municipal puguin fer-s’hi una casa i no haver de viure lluny de Lluc. Segons PP i UM les propostes de l’esquerra són extremadament restrictives, mentre que des del Bloc i PSOE defensen les restriccions com a mesura per evitar l’especulació i caure en una nova i contraproduent fase de desenvolupisme. La única sortida factible seria el consens, cercant un punt d’equilibri entre l’activitat econòmica necessària per vèncer la crisi i la pròpia sostenibilitat social i mediambiental, la qual cosa sembla cada cop més llunyana.
Durant la legislatura del Pacte de Progrés es va perdre una oportunitat històrica d’aprovar unes regles de joc territorials acceptables per a tothom i, un cop més, tampoc no va ser possible l’acord mentre durà el pacte de centre esquerra en aquesta legislatura. I si no fa ser possible quan UM i l’esquerra estaven compromesos en una mateixa causa, com és possible que el consens arribi ara, després del trencament? Per ordenar adequadament el territori allò que més falta fa és seny, però els partits demostren ser el sector menys assenyat de la nostra societat. La ruptura d’UM amb Bloc i el PSOE ha fet que en aquests moments hi hagi dos projectes de llei del sòl en el Parlament, la proposta inicial d’UM – que du la firma de Bartomeu Vicens – i la del Govern, presentada per l’altre Vicens, Gabriel, conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori. Aquest s’ha mostrat obert al diàleg si el projecte del Govern és admès a tràmit, però, ara per ara, l’acord no sembla possible sense el suport del PP o d’UM. En canvi, sí seria possible que tiràs endavant la proposta d’UM.
En definitiva, un debat escalfat, com sempre, però aquest pic amb la perspectiva d’entrar en un túnel on no es veu la sortida, la qual cosa no faria més que retardar un consens que és imprescindible per a l’economia i la salut mediambiental de les Illes. La primera prova de foc la tendren en el pròxim ple del Consell en que s’ha de sotmetre a aprovació el PTM. Francina Armengol, la presidenta, té deu dies per intentar el miracle d’arribar a un mínim d’acord que, si més no, eviti que el territori segueixi degradant-se com fins ara.

Santueri, un rescat urgent

Publicatal Diario de Mallorca el 26 d'Abril de 2010
L’associació d’Amics dels Clossos de Can Gaià de Felanitx organitzà fa quinze dies una excursió reivindicativa al castell de Santueri per reclamar les obres de rehabilitació i conservació a les quals fa temps es comprometé el Consell de Mallorca. Santueri és un dels tres castells roquers que es conserven a l’illa i tots ells tenen problemes de manteniment o d’accés que en dificulten la visita. En aquest cas, el recinte duia deu anys tancat al públic arran d’un escàndol d’ expoliació i no menys greus amenaces de ruïna. Les 300 persones que acudiren a la cita ho feren, doncs, per un doble motiu: per aprofitar la jornada de portes obertes i per reivindicar el rescat urgent d’aquesta muntanya- fortificació a la fi de preservar un patrimoni que forma part de la història de Mallorca. De fet, el castell està catalogat com a Bé d’Interès Cultural i, tot i que sigui de propietat privada, la seva conservació és obligada.


Santueri

Afortunadament, la resposta no es va fer esperar. El director insular de Patrimoni ha anunciat ja que les obres de reforma s’iniciaran aviat i que a finals d’ enguany el castell podrà acollir visites guiades i estudis arqueològics. Les obres es faran a mitges entre els propietaris i el Consell, la qual cosa implica el compromís dels germans Vidal – els hereus del recinte – de mantenir-lo obert sis dies a la setmana. És, si més no, una passa endavant , tot i que l’ajuntament de Felanitx ha aprovat una moció instant al Consell a iniciar els tràmits d’expropiació, entenent que qui s’ha de fer càrrec d’aquest bé cultural és la institució. Una moció que ha estat ben rebuda perquè, al cap i a la fi, el destí final d’aquest i de les altres fortificacions roqueres passa perquè siguin públiques, la única manera de garantir la seva rehabilitació constant.
El problema, com sempre, són els doblers. Mallorca gaudeix d’un ric patrimoni cultural i els recursos són escassos. Però, endemés, s’ha de lluitar contra la incomprensió d’aquells que creuen que invertir en cultura o en conservació de la naturalesa no és rendible, quan de fet – i està comprovat – és la millor de les inversions, no només des d’un caire cultural sinó econòmic. Posar en valor la naturalesa i la història forma part de la nova política turística que hom reclama com a complement a un model, de sol i platja, que ha sobrepassat els límits suportables. Enlloc de seguir reclamant, contra natura, golfs o ports esportius, els homes del turisme farien bé en exigir inversions con la rehabilitació dels castells i possibilitar-ne la visita.
És el que fan a moltes altres destinacions turístiques com, per exemple, han tengut ocasió de comprovar els visitants de Lanzarote, una illa declarada reserva de la Biosfera, que ha posat en valor tots i cadascun dels seus bens patrimonials o recursos naturals, des del parc de Timanfaya al Mirador del Rio. Tot i que després de la desaparició de Cesar Manrique s’han comès alguns atemptats urbanístics, és un exemple de bona gestió. Clar que per fer-ho possible, per poder accedir als llocs protegits, s’ha de pagar una entrada que, en el cas dels residents, és reduïda. Els turistes ho fan de gust, la qual cosa fa que recordem la taxa turística que intentà aplicar el Pacte de Progrés i que fou rebutjat pel sector. Un rebuig inexplicable atesa la manca de recursos per posar en valor turístic, precisament, el castell de Santueri o tants d’altres monuments o espais naturals que proporcionarien a Mallorca el canvi d’imatge de necessita per diversificar el turisme i preservar el prestigi, endemés de complir amb l’obligació de tenir cura del patrimoni i del paisatge.

A la recerca de nous equilibris

Publicat al Diario de Mallorca el 12 d'Abril de 2010

D’aquí a poques setmanes serem davant una nova temporada turística que s’espera sigui millor que la dels darrers anys, però.. què vol dir millor? D’acord amb el pensament que s’ha interioritzat a la societat mallorquina, que vendran més turistes i que així, quan arribi l’agost, pot ser tornem a superar el pes de dos milions de persones. Un pes social, cultural i ecològicament insuportable i que, no obstant, és imprescindible perquè l’economia continuï creixent i resti desocupats a les files de l’INEM. Sabem a ciència certa que ja hem sobrepassat tots els límits raonables i, malgrat això, només pensam en seguir endavant. Tant és així que no incrementar el nombre de turistes a l’estiu seria considerat un fracàs. Una enorme contradicció. I és que, con deia Felicià Fuster al discurs d’investidura com a doctor honoris causa de la UIB, “l’home és més capaç d’adaptar-se a les conseqüències de la seva conducte que de corregir-la”.


Nous equilibris? Esbucar o rehabilitar?

Vaig aprofitar les vacances de setmana santa per rellegir el discurs del president de GESA i aprofitar la seva llarga experiència científica i vital per reflexionar sobre el futur que ens espera a Mallorca si no som capaços de redreçar el camí de desenvolupament que triarem fa ja quatre llargues dècades. La reflexió de Felicià Fuster és sobre l’energia o, més ben dit, sobre l’ abusiu consum que se’n fa. L’exemple més clar és l’escalfament del Planeta, provocat per l’acumulació de CO2 a l’ atmosfera . La utilització de combustibles fòssils és imprescindible per satisfer les necessitats energètiques de l’home, però al mateix temps són els màxims responsables del canvi climàtic, la qual cosa obliga la humanitat a triar entre adaptar-se a les conseqüències d’aquest canvi o a posar-hi remei, reduint el consum d’energia. La persona probablement més sàvia de l’illa en aquesta matèria no té cap dubte: creu, com Gilbert White, que més val respectar la Terra que tractar de dominar-la o domesticar.
La situació a la qual ha de fer front la humanitat implica també les illes Balears, un petit país que, proporcionalment, abusa tant com el que més de la naturalesa. Ho fa amb el consum d’energia que, d’acord amb aquells que volen dominar la terra, ha construït un gasoducte – i ben aviat posarà en marxa un cable elèctric – que evita l’aïllament energètic. A partir d’ara, l’energia no serà un element limitatiu del desenvolupament. Cert, però n’hi continuarà havent d’altres, el més important del quals – tot i que sembli subjectiu – és la qualitat de vida, condicionada al pes demogràfic que un territori insular com el nostre es capaç de suportar sense que es degradin les relacions socials i els serveis socials que són imprescindibles, com la sanitat o l’educació.
La passada legislatura va ser posada com a exemple de bona economia perquè, en ella, s’havien “actualitzat” les infraestructures, és a dir s’havien construït noves carreteres i autopistes, endemés d’escoles i hospitals, per fer front al creixement demogràfic i al constant increment de visitants. No hagués estat millor limitar l’oferta turística, millorant-ne la qualitat, per poder obtenir el mateix benefici sense haver de créixer constantment. Les teories del creixement zero, dels anys seixanta, o les més recents del desenvolupament sostenible han estat sistemàticament combatudes per aquells que pensen que no hi ha més alternativa que créixer i créixer. En matèria energètica, Fuster ho té prou clar: “el sistema polític i econòmic no és el més idoni, i els instruments utilitzats no han demostrar esser gaire eficaços (...) La manca d’educació (deseducació) de la societat addicta al consum és un seriós obstacle.
Tot això ens du a considerar que cal cercar nous equilibris. Sens dubte no es recomanable frenar de cop en sec, perquè la inèrcia ves a saber cap a on ens duria. Però d’allò que és evident és la urgència de no fer malbé la naturalesa i, en el nostre cas, de continuar amb un model econòmic fonamentat exclusivament en el creixement de l’oferta turística i residencial. Cal confiar-hi. Dissortadament, allò més probable és que polítics i empresaris – amb el suport majoritari de la societat - s’estimin més no fer gaires canvis, per por o per manca de coratge, sense parar esment en que al final, per molt que ens hi adaptem, el model ens acabarà destruint. Amb l’agreujant que qui patiran les conseqüències no som nosaltres, els responsables d’haver iniciat aquest camí, sinó les futures generacions.

El nom de Son Espases

Publicat al Diario de Mallorca el 5' Abril de 2010

Quin és el nom de l’hospital de Son Espases. La resposta és obvia: Son Espases. I no obstant, sembla ser que la conselleria de Salut perd el temps cercant una altra denominació. S’ha parlat de Son Dureta II o Nou Son Dureta, ja que al cap i a la fi es tracta de substituir l’actual hospital de referència, cosa que tendrà lloc, si no hi ha més retards, a l’octubre d’enguany. També de polítics con Emili Darder, el batle republicà de Ciutat que fou afusellat per Franco o d’Ernest Lluch, qui essent ministre de Sanitat va posar en marxa l’actual sistema estatal de salut. O, pot ser – com també s’ha suggerit – el nom d’il•lustres metges i científics de les Illes o relacionades amb la nostra comunitat, com el premi Nobel Jean Dausset. Tots ells tenen mèrits abastament com per ser homenatjats per la nostra societat, però el bateig del nou hospital és quelcom diferent. El nou hospital mai no s’hauria d’haver aixecat allà on s’ha fet, passant per sobre de totes les recomanacions paisatgístiques i de preservació del patrimoni arqueològic. Només mancaria, doncs, que li llevassin la única cosa que s’ha conservat íntegra: el seu topònim.


Son Espases en obres

Preservar la toponímia mai no es cap caprici, però en aquest cas és important fer-ho per protegir la memòria. No de bades, quan l’expresident Matas decidí, ningú no sap perquè – encara que tothom és lliure de pensar el que vulgui -, renunciar a la reforma de Son Dureta, que prèviament havia estat consensuada entre el govern central (PP) y el Govern (Pacte de Progrés), tot d’una es parlà d’un nou Son Dureta. Amb la utilització del mateix topònim, tot i que desplaçat de lloc, es pretenia fer arribar al subconscient social que, en realitat, res no canviava, quan en realitat els canvis eren abismals. La reforma de Son Dureta tenia un sentit. El seny aconsellava adaptar el vell edifici a les noves necessitats hospitalàries i, en tot cas, crear nous centres de més petites dimensions, descentralitzant els serveis, però Jaume Matas i el PP no en tenien abastament. La passada legislatura havia de ser de les grans obres publiques ( com el Palma Arena) i així va ser.
Son Espases era una possessió foravilera que envoltava el monestir de la Real i l’aïllava de la creixent urbanització. La forta expansió econòmica d’aquells anys ( 2003-2007) va anar acompanyada, de forma contradictòria, amb una no menys forta empenta pública – com a conseqüència, Palma i Mallorca visqueren el major “boom” demogràfic de la seva historia – la qual cosa formà una gran bolla especulativa entorn de la ruralia de Palma. Sembla evident que Son Espases fou elegit com a polígon sanitari per fomentar la urbanització de tots els voltants, obligant, d’entrada, a la construcció d’una segona via de cintura. Tots recordareu la forta polèmica i l’enfrontament dels veïns de la zona i els frares de la Real amb Cort i el Consolat. L’Ajuntament, presidit per Catalina Cirer, i amb Rodrigo de Santos com a tinent de batle d’Urbanisme, hagué d’aprovar una reforma parcial del Pla General per tal que hom pogués construir a Son Espases. Tot amb preses i a les fosques. Mai no s’ha explicat perquè allà i no a cap altre indret.
Tot això obliga a no oblidar allò que era i ha deixat de ser Son Espases. Endemés, la tradició hospitalària o, si més no, la norma més generalitzada entre els hospitals illencs, és que els hospitals respectin la toponímia local. De forma genèrica, com a Manacor o Inca o més focalitzada com és el cas de Son Dureta o Son Llàtzer. Son Espases no pot deixar de ser a Son Espases.

Una reacció saludable

Publicat al Diario de Malloca el 29 de Març de 2010

La barrumbada de corrupció que ofega les nostres institucions, sobretot arran de les compareixences davant la Justícia de Jaume Matas y Maria Antònia Munar – ex president del Govern i ex presidenta del Parlament, no ho oblidem – ha dut a la política balear a una situació límit i ha extremat la desconfiança dels ciutadans amb els polítics. No obstant, però, ha tengut la virtut de destapar allò que era un vici social: la tolerància de la societat mallorquina envers l’enriquiment fàcil a través de la política o amb l’especulació que, al capdavall, per acció o omissió, té molt que veure amb les relacions entre poder polític i poder econòmic. De la mateixa manera que ha servit per despertar consciencies que, només de tant en tant, són capaces d’unir esforços i manifestar-se en defensa de l’ interès general. És el que ha passat amb la creació de les dues plataformes contra la corrupció que s’han fet conèixer les darreres setmanes. Una reacció d’allò més saludable que fa pensar que sigui possible la regeneració de les institucions i la confiança amb els polítics.


Matas amb Aznar quan era ministre

La primera plataforma – per la Dignificació de la Democràcia i contra la Corrupció – està integrada per un centenar llarg d’ entitats cíviques, culturals, veïnals i ecologistes que volen fer de la participació ciutadana l’ antídot contra la malversació de doblers públics, les comissions il•legals i demés delictes per corrupció. Forma part dels moviments que, tot i que sigui puntualment, han protagonitzat les principals manifestacions que s’han fet a Palma des de que hi ha autonomia, especialment les darreres: la manifestació contra la destrucció del territori, arran del pla d’autopistes aprovat pel govern Matas o la protesta contra la participació d’Espanya a la guerra d’Iraq ( només superades per la manifestació unitària contra el terrorisme que seguí els atemptats de l’11M ). Hom pot dir que les concentracions contra els corruptes no han estat tan massives, però Déu n’hi do. Amb la particularitat de que la primera no va ser convocada per la plataforma sinó de forma espontània mitjançant internet.
Hi ha, però, una segona plataforma que, en les circumstàncies presents, de un interès complementari de l’anterior. La primera té a favor la seva independència de qualsevol partit, però això no lleva que pugui ser acusada d’ escorar cap a l’esquerra. No passa el mateix amb l’ altra plataforma, encapçalada pel Cercle d’Economia de Mallorca, que presideix Alexandre Forcades – conseller d’Hisenda amb Gabriel Cañellas – a la qual s’han sumat, inicialment, la Cambra de Comerç, el col•legi d’Advocats i el col•legi d’Arquitectes, entitats professionals i empresarials que tenen, totes elles, un paper rellevant a la nostra societat. Amb una particularitat: són les mateixes institucions o associacions que es mobilitzaren per defensar els interessos de Balears respecte a Madrid arran de la reforma de l’estatut d‘autonomia i, concretament, contra l’injust tracte que les illes rebien ( i de fet reben ) de l’Estat en matèria de finançament.
D’altra banda, el Cercle d’Economia va ser l’organitzador, a la Cambra de Comerç, d’un cicle de conferències baix el títol genèric de repensar l’economia de les Illes. Aquesta plataforma uneix la necessitat de canvis estructurals en el model econòmic amb un projecte de país que, entre d’altres coses, desterri la corrupció de les relacions entre poder econòmic i polític. L’objectiu és el mateix: una regeneració ètica que impliqui tota la societat. Però no ens enganyem. La clara resposta ciutadana enfront de la corrupció no vol dir que siguem davant un tomb polític. Els escàndols tendran repercussió a les urnes, però no tanta com per provocar un daltabaix en el mapa electoral. En tot cas, allò que fomentaran és l’abstenció. Tot dependrà, per tant, de les respostes del partits davant la corrupció, però sobretot davant la manera de repensar el model econòmic i d’adaptar-lo a la situació social en la qual ens trobam.

La corrupció, una senya d'identitat?

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Març de 2010

La mala imatge que donen les illes Balears, i en particular Mallorca, arran dels molts casos de corrupció que s’acaramullen als jutjats, fa que molts es demanin què és allò que està passant perquè l’illa de la calma aculli el major percentatge de polítics corruptes de tot l’Estat. Tant és així que tots els tertulians forasters coincideixen ja en identificar Mallorca amb corrupció, una senya d’identitat que no ens mereixem, però que – com sol succeir amb tots els tòpics- amaga quelcom de real. Si més no, per poc que gratem la pell social, haurem de reconèixer que els entramats de corrupció responen a uns patrons de comportament típicament mallorquins, heretats del més pur caciquisme, que entronitzà els senyor i que posà tota l’estructura social al serveis dels poderosos. Mai no es demanava com es feien els doblers, simplement es feien, guanyant no només riquesa sinó respectabilitat.


Jaume Matas i Maria Antònia Munar, quan compartien poder

Per prosperar a la nostra terra era menester ser de casa bona, tenir bo o saber fer ca seva, és a dir guanyar més doblers que els altres. I per això era menester disposar o controlar el poder polítics, les administracions. Durant la dictadura les relacions entre poder polític, centralitzat a Madrid, i poder econòmic ( i social) varen ser molt simples. Per fer negocis n’hi havia prou tenint bo, però amb la democràcia i l’autonomia les coses es complicaren. El poder econòmic o els que pretenien accedir-hi es veren necessitats de fer política i prendre partir. El poder econòmic afavorí, i imposà, els canyellisme obligant PP i UM a entendre’s. Tant un partit com l’altre entengueren perfectament con funcionava la societat mallorquina, és a dir les seves relacions de dependència, la qual cosa serví per perpetuar un model econòmic fonamentat en el consum de territori que consistia, bàsicament, en que els poders públics miressin cap a una altra banda.
La societat mallorquina ha estat sempre tolerant amb els poderosos, conscient, pot ser, de que si no és possible canviar les coses més val pujar al carro i aprofitar-se de les avantatges del sistema. L’especulació urbanística s’imposa sense regles, fins que les evidents extralimitacions i la decadència del propi sistema obligà a la intervenció judicial. Andratx es convertí en el paradigma de la corrupció territorial. El batle i el director general d’Ordenació del Territori de Jaume Matas foren empresonats. La fiscalia anti corrupció inicià la seva particular creuada, la qual cosa dugué, finalment, a investigar la cúpula d’UM - partit que havia fet dels mallorquinisme i del tenir bo la senya principal traca final, la compareixença de Matas. Tots sabem que aprofità el seu pas per la política per enriquir-se, hi ha sospites, però no sabem com. Allò que sabem és que, al manco a curt termini, els dobles no li donaran la respectabilitat que esperava.
Què un ex president del Govern i una ex president del Parlament puguin ser jutjats per corrupció ja no escandalitza a ningú. Tot això ha guanyat la societat. Ara bé, allò que fa falta saber és si Mallorca serà capaç de digerir la mala imatge i curar les nafres. Com vaig sentir dir a una advocada i activista dels moviments anticorrupció, Pilar Barceló, no n’hi ha prou amb una “tirita” per desinfectar les ferides, sinó que cal un tractament de xoc per expulsar el virus del cos social. Posar a la societat mallorquina en quarentena per vèncer la malaltia, perquè deixi d’emparar i de servir-se del principi bàsic de la corrupció: la submissió absoluta al poder i als poderosos per tal d’aconseguir els seu favor.

El mirall de la corrupció

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Març de 2010.

Si avui és dilluns i ens trobam als nostres despatxos, segur que ja sabem qui i com s’encarregarà de reconduir el PP al lloc que, segons els conservadors, els correspon a la història de les Illes. I que tot això ho podem llegir a les cròniques polítiques dels diaris. Unes cròniques en les quals es barreja el congrés dels populars amb altres fets puntuals d’aquests darrers dies, com les concentracions ciutadanes contra la corrupció, la llarga espera perquè Matas comparegui davant el jutge i les darreres novetats sobre la delicada situació política que travessa la societat balear. Amb el rerefons d’unes hipotètiques mocions de censura o la possibilitat cada cop més real d’eleccions anticipades. El fet és que el mirall social de Balears, més que a cap altra comunitat autònoma, reflecteix corrupció per tots els costats. Una situació a la qual s’hi ha de posar fre si hom no vol que els ciutadans donin l’esquena a la política definitivament. S’han demanat els partits que volen eleccions anticipades quin seria el resultat immediat de la convocatòria?


Manifestació contra la corrupció

Més enllà d’ajudar, teòricament, a clarificar la situació política, el més segur es que hi hauria una abstenció mai no vista, la qual cosa aniria en detriment de la democràcia i de les possibilitats de convivència en un moments social i econòmicament tan delicats con aquests. Segons una recent enquesta de Gadeso, per al 46 per cent de la població la corrupció és el tercera màxima preocupació dels illencs, després de l’atur i la crisi econòmica. Un altíssim percentatge si tenim en compte que la resta de l’Estat no passa del 15 per cent. I la prova més contundent són les concentracions de rebuig, convocades per diferents plataformes cíviques. La societat exigeix que els partits facin fora de les institucions no només els polítics corruptes – o, més ben dit, els politics que han estat imputats en causes de corrupció – sinó les pràctiques que han dut a la situació actual.
A hores d’ara, posada en evidencia – i amb certa mesura desmantellada- la xarxa clientelar d’UM, és evident que cal un pacte entre totes les forces polítiques perquè fets com els ara denunciats ( denunciats pels penedits que no volen fer presó ) no es puguin repetir pus mai. Els partits ho reconeixen en públic, però en privat no gosen fer dissabte total perquè resta molta brutor sota les estores que no saben com desfer-se’n. Sense anar més enfora, tot i que el PP pot haver renovat una part dels seus dirigents, no s’ha pogut desfer de personatges, com Rodríguez, a qui la militància ha premiat enlloc de castigar-lo pel fet d’haver promocionar i intentar protegir l’ex batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo. Al PP li queda molta tasca de neteja per davant , però tot fa pensar que perdrà el temps en conspirar contra Antich.
Davant la corrupció, més que un pacte polític – el codi ètic només condemna als imputats amb mesures cautelars en contra - el que fa falta és un pacte social, un compromís ètic per condemnar comportaments, delictius o no, que aprofiten la política en benefici propi. I en això no hi pot haver matisos ni discrepàncies. La lluita contra la corrupció ens afecta a tots, tant a l’esquerra com a la dreta, tant als qui són nacionalistes com els que no ho són. Aquest i no altra ha de ser el sentit de les protestes, mentre que l’actitud dels partits ha de ser revisar a fons les conductes ( per obra o per omissió tots tenen part de culpa en la situació actual ) perquè quan venguin les eleccions, si no n’hi ha d’anticipades, puguin presentar uns candidats lliures de tota sospita. Un compromís que no admet disculpes ni excepcions.

Pensions i atur, dues creus

Publicat al Diario de Mallorca l'1 de Març de 2010

Pot tenir una moneda dues cares o dues creus? En el mercat monetari seria una raresa digna del col•leccionisme, però si parlam d’economia en abstracte – un terreny en el qual abunden les metàfores – ja no ho és tan d’estrany. Si més no, les pensions i l’atur són creus d’una mateixa moneda, de la crisi que patim, que fa que per molts anys les coses no puguin tornar a ser com abans, quan hom pensava que es podia pitjar l’accelerador i fer més via de la que era recomanable. Al final, l’economia s’estavellà i una de les conseqüències és la fallida dels càlculs que hom havia fet per pagar les pensions o per atendre les necessitats socials més bàsiques a una societat que ha deixat de crear llocs de feina i que pateix uns índexs de desocupació mai no vits a la història recent.


Illes Balears, una realitat desenfocada

La setmana passada els sindicats es mobilitzaren per evitar que es faci realitat l’amenaça de retardar la jubilació als 67 anys. Una mesura que es planteja com a mur de contenció per evitar recular encara més en un estat de benestar que és una de les principals senyes d’identitat d’Europa. Però això suposa obligar els treballadors a cotitzar dos anys més i, com a contrapartida, a deixar de cobrar durant el mateix període. És a dir, a retallar els drets adquirits dels ciutadans, amb l’agreujant que a les Balears el retard topa amb altres dos problemes: la quantia de les pensions, de les més baixes de l’Estat, i de l’atur ( més de cent mil aturats a l’hivern) que força molts treballadors a acurçar la vida laboral. I si ja ara no s’arriba als 65 anys, com pretendre que hom es mantengui actiu fins el 67? La conseqüència serà una nova reducció de les pensions per al col•lectiu que a hores d’ara ja és el més perjudicat.
No podem oblidar que el desenvolupisme de les darreres dècades, en enfonsar-se una part del model econòmic, ens ha deixat una desocupació estructurals de devers trenta mil llocs de feina. És a dir, trenta mil persones que mai més no podran treballar i que, en el millor dels casos, seran víctimes de l’economia submergida. Vet aquí perquè deim que pensions i atur són dues creus de la mateixa moneda, d’un model que s’ha de reestructurar. Tot això amb dos agreujants més. Un, el fet que hi hagi un deu per cent de famílies de Balears en les quals tots els seus membres romanen sense feina. I dos, la immigració que, amb lloables excepcions, ha incrementat l’oferta de ma d’obra, però no ha contribuït a millorar la formació professionals i, per tant, a que es puguin crear ocupacions de major qualitat i retribució.
Una situació complexa que esdevé dramàtica per als jubilats que no poden arribar a final de mes, perquè les seves pensions són de misèria o per als milers de famílies que viuen per sota del llindar de la pobresa. Una situació que no té sortides a curt termini i que exigeix arribar a un gran acord entre totes les forces polítiques i els agents socials per tal d’incentivar la iniciativa privada a corregir el rumb de l’economia balear i fer que arribi a bon port. La passada legislatura la política del Govern afavorí un desenvolupisme que, tot i els beneficis a curt termini, agreujà fort i ferm els problemes estructurals existents. A l’actual, el Govern de centre esquerra ha assolit un pacte històric amb els agents socials, el pacte per la competitivitat, sobre el qual sembla que s’ha començat a fer-hi feina, però que pot acabar en no res sinó l’acompanya un acord polític que, ara per ara, és impensable per mor de l’altra crisis, la institucional, que ens ofega.

L'aigua de Calvià

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Febrer de 2010

L’ajuntament de Calvià ha aprovat la privatització del servei d’aigua dolça que ara és en mans de l’empresa municipal Calvià 2000. Si no s’aconsegueix frenar aquest desbarat, ben aviat serà una empresa privada la que s’adjudicarà el servei per un període de cinquanta anys a canvi d’una mòdica entrada de quinze milions d’euros. Una adjudicació que inclou fer-se càrrec, també, de les dues concessionàries, ja privades, de Santa Ponça i Peguere, a mesura que finalitzin els contractes vigents. Una decisió que no s’entén, però que forma part del modus operandi de l’actual batle – i candidat a presidir el PP balear – Carlos Delgado, qui durant la passada i l’actual legislatura ha dut a terme una política de privatització de patrimoni municipal que, segons el parer dels seus detractors, li ha servit per pagar la nombrosa colla d’assessors que té al seu servei.

Illetes

L’argument és el de sempre: la gestió privada és millor que la pública. Ho sol ser, però no sempre. Hi ha serveis bàsics, com la salut i les qüestions que s’hi relacionen, on la gestió pública garanteix, si més no, que no s’estalviaran despeses per protegir els ciutadans. El subministrament d’aigua potable i el sanejament, com és la depuració d’aigües brutes o la recollida i tractament de fems, formen part d’aquest capítol. I no obstant, es privatitza. Per què? L’oposició política i un grup important de ciutadans que s’han organitzat com “oposició civil” pensen que és perquè Delgado necessita doblers pels seus malgastos polítics ( autopromoció i captació de vots) i ja no pot acudir a vendre més patrimoni de sol a causa de la crisi Inmobiliaria.
Arribat a aquest punt, hom no té més remei que recordar allò que succeí en els anys setanta, en ple “boom” turístic, quan Calvià es convertir en terreny abonat per a una guerra d’interessos. Amb un planejament urbanístic que no existia o que estava fet al servei dels urbanitzadors, Palmanova i Magalluf foren exemples clars de la “balearització”. L’aigua dolça no estava canalitzada i es feien servir camions cisterna. Una imatge que encara perdura en la retina de molts hotelers, de la mateixa manera que les aigües residuals es llançaven directament a la mar mitjançant emissaris submarins, provocant – sobretot quan s’espanyaven – la contaminació de les platges.
La situació es perllongar fins a 1983, any que el socialista i sindicalista Francesc Obrador fou elegit batle. Des de llavors i durant vint anys – a Obrador el substituí Margarita Nájera – s’intenta posar ordre al desgavell calvianer. Els primers plans urbanístics supra desenvolupistes foren retallats amb la mesura del que era pragmàticament possible. De la mateixa manera que Calvià fou dels primers ajuntaments europeus en instaurar una Agencia 21 i apostar per a un “turisme sostenible”, si més no de cara a la galeria, per crear consciència. Sens dubte, els socialistes cometeren errors, entre els quals perdre el contacte amb la majoria de la població, però és evident que quan perderen les eleccions, el 2003, deixaren un patrimoni municipal, en bens immobles i solars – sol urbà ja qualificat – que feia possible fer front a qualsevol necessitat de nous serveis. Calvià 2000 forma part d’aquest patrimoni. És una empresa que dona un servei integral d’abastiment i sanejament d’aigua, i tractament de residus sòlids. I, endemés, és una empresa rendible – quatre milions de beneficis en el darrer exercici- la qual cosa fa més inexplicable la decisió de privatitzar una part dels seus serveis.
Aquest és el model de gestió que Delgado ha dut a terme a Calvià i que, cal imaginar, voldrà traspassar a la Comunitat Autònoma en cas d’arribar a ser el candidat del PP.

Escenari per a unes eleccions anticipades

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Febrer de 2010

Balears viu una situació política totalment atípica. Tradicionalment és una comunitat que escora cap a la dreta, tot i que les diferències entre un i altre costat de la balança electoral mai no hagin estat abismals. Això no obstant, els resultats de les darreres eleccions autonòmiques no ofereixen dubtes. Hi havia lloc per a un pacte de centre esquerra, que és el que es va fer, però un cop dissolt, allò que tenim és una majoria de centre dreta ( desunida, però majoria) i un govern d’esquerra en minoria. Un panorama difícil d’entendre si hom no coneix la historia que l’ha provocat, a la qual el president Antich voldria posar-hi remei fent una crida a la responsabilitat de l’oposició per esgotar la legislatura i no haver de convocar unes eleccions anticipades que, segons els agents socials, seria - en plena crisis econòmica - el pitjor escenari possible .


Govern i PP reunits en el Consolat( foto CAIB)

El PSOE i el Bloc descarten eleccions anticipades, però no passa el mateix en el PP, des d’on s’amenaça amb una moció de censura – que s’hauria de pactar amb UM – per tal de poder convocar-les. És una possibilitat que hom no pot descartar ni molt manco. Però , quin beneficis obtendrien les Illes d’aquesta consulta abans d’hora? Llevat d’una possible clarificació política, que no és poc, cap altra. No obstant, els estreteges del PP – més els de Madrid que no els d’aquí – no deixen de pensar en convertir les eleccions balears en un test previ a les pròximes consultes estatals, convençuts de que a Balears no poden tornar a perdre. Per al socialisme de Zapatero, una derrota en una comunitat on governen, seria un nou cop, molt semblant al que ja patí a Galicia.
Mai com ara, a causa de la corrupció, les Balears no havien estat tan presents a la política estatal, és a dir als telediarios. Però més enllà del que es pugui pensar a Madrid, quines serien les conseqüències d’unes eleccions anticipades per a les Illes? En primer lloc, haver de fer front a la possibilitat d’una abstenció històrica, atès que a la minva de participació a les eleccions locals se sumaria la desconfiança i decepció d’una bona part de l’electorat envers la classe política. La única cosa positiva és que obligaria els partits i coalicions a redefinir les seves posicions i, suposadament, a fer fora tots els possibles candidats que siguin sospitosos de corrupció.
El PP, que es qui té la pella pel mànec, no ho té tan fàcil com poden pensar a Madrid. A les darreres eleccions generals ja deixaren de ser el partit més votat a causa d’una evident pèrdua d’imatge i tot dependrà de com resolguin el seu congrés i d’allò que es vagi coneixent sobre el cas Palma Arena o, més ben dit, de les novetats que es puguin produir en el cas Matas. Per part seva, el PSOE sap que la fita obtinguda a les generals és a hores d’ara pràcticament irrepetible, atès que la tendència de vot a tot l’Estat és a la baixa. I què dir de les possibles frontisses? La repetició del Bloc és cada cop més llunyana i això, sense una candidatura unitària, pot provocar que molts de vots d’esquerra, que poden ser imprescindible per tombar la balança cap a un o altre costat, es perdin per les bardisses.
I UM? Dolguda per la pèrdua de poder, enlloc de fer autocrítica, la qual cosa obligaria fer un dissabte general dins del partit, pot veure’s temptada de donar suport al PP en la pretensió de presentar una moció de censura. Una decisió perillosa, perquè en cas d’eleccions anticipades – sense temps per guarir les nafres – podria no només perdre la condició de frontissa sinó, fins i tot, la representació que ara té al Parlament. Tot i que costa imaginar que el PP balear pugui abastar la majoria absoluta, si més no a curt termini. Tal volta pugui aparèixer una nova frontissa, com fa temps succeí amb el CDS. La candidata, UPyD és, ara per ara, una incògnita.

Un far que fa bellumes

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Febrer de 2010

El far de la sa Feixina mai no ha fet llum – és clar, era i seguirà sent un far fals – però si que fa moltes bellumes. És a dir, que fa nosa i molesta a aquells que volem mirar més enllà i conèixer la raó de ser, o la raó per fer-lo desaparèixer, d’aquest monòlit que el dictador va inaugurar el 1947. L’ajuntament de Palma, presidit per la socialista Aina Calvo, ha pres la decisió salomònica de conservar-lo, tot i que llevant les inscripcions i la simbologia franquista i, reconvertir-lo així en un memorial de totes les víctimes, tant les del bàndol nacional com del republicà. És això possible? Per a Arca – associació de defensa el patrimoni – sí que ho és, però no per a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, la presidenta de la qual, Maria Antònia Oliver, manifestà categòricament que “ens estimam més romandre oblidats a les cunetes que ser honorats en un monument franquista”.


Dissabte general per a un monòlit

Preservar aquest monòlit és una mesura encertada? El guió escrit a la transició ens recomana el consens i la reconciliació, però ja ha passat el temps necessari per guarir totes les ferides i la llei de la memòria històrica obliga a eliminar qualsevol reminiscència que exalti la dictadura. Evidentment, per tant, l’escut – amb l’àguila i les fletxes, que esdevingueren símbols del feixisme espanyol – i les inscripcions, inclòs el “Viva España” s’havien d’esborrar. N’hi ha prou veient les imatges del No-Do amb Franco inaugurant el far, que les televisions han reproduït aquest dies, per saber que aquest crit, en el context en que es produïa, tenia un significat concret: un viva una pàtria que empresonava els seus ciutadans i que no dubtà en convertir en herois i màrtirs els tripulants del creuer Balears quan ser màrtir exigeix una predisposició a morir per una causa que, ben segur, no era compartida per bona part de les víctimes. No podem oblidar que a Mallorca triomfà el cop d’estat del 36 i que per això la major part del combatents mallorquins de la guerra civil ho feren, de bon o mal grat, a l’exèrcit rebel.
Les víctimes de l’enfonsament del Balears foren víctimes i no herois. Els règim franquista les utilitzà, de la mateixa manera que ho va fer amb tots els “caidos” ( quan serà rebatiat el “valle de los Caídos” amb el nom que pertoca, el de la vall de la mort i la foscor?) La raó històrica està a favor de la República i dels que defensaren la seva causa i cap a ells va dirigida la recuperació de la memòria, per recordar els fets tal com succeïren i no com els disfressà la dictadura. Però no necessàriament s’ha d’esborrar totes les petjades de la dictadura a la fi de tenir-la present perquè mai no es repeteixi. És en això que es fonamenta la decisió d’Aina Calvo de conservar el monòlit de sa Feixina, reconvertir-lo en recordatori de totes les víctimes. Una decisió salomònica, en la qual ha pesat més que cap altra raonament la voluntat de no oblidar un fet bèl•lic en el qual perderen la vida centenars de mallorquins, amb independència del bàndol en el qual es trobaven.
D’això és tractava, de ser respectuosos. Però, per què havia de ser irrespectuós esbucar un far de mentida? Entre esbucar-lo o conservar-lo, tot i que sigui esborrant els símbols feixistes, hi havia una tercera possibilitat que no s’ha tengut en compte. La de construir en el seu lloc un nou monòlit que fos un homenatge a totes les víctimes de la guerra civil, incloses les del Baleares, i de totes les guerres. Un nou monòlit per a la pau i la concòrdia. L’opció triada no ha estat aquesta, però tant de bo que la neteja del fals far sigui una passa endavant en el procés de rehabilitació històrica que vivim. I que, al final, també poguem esborrar de la nostra memòria les imatges de Franco i la seva parafernàlia feixista que presidí inauguració i que encara ens acompanyen trenta anys després de la seva mort. La tercera via hagués estat la millor solució.

Aquests polítics estan bojos

Publicat alDiario de Mallorca l' 1 de Febrer de 2010

Asterix, des de la seva màgica autarquia, veia els romans com uns personatges estrafolaris. “Estan boixos quests romans”, deia . No els entenia. No entenia les seves maniobres ni els seus costums, ni la manera que tenien de voler imposar la seva voluntat. Doncs bé, quelcom semblant han de pensar els mallorquins davant la classe política que els ha tocat en sort en aquests moments. “Estan bojos aquests politics”. I si no ho estan, ho sembla, si més no qualque cosa els ha afectat el cap quan proposen coses tan inversemblants com que un candidat a president de Govern pugui ser elegit mitjançant una enquesta. Sí això fos possible, si n’hi hagués prou amb consultar telefònicament un mostra suposadament representativa de ciudatans, hom podria estalviar-se les eleccions i amb elles un caramull de doblers. Un mal de cap menys. La democràcia perfecta. Però no ho és gens de perfecta, com no ho era aquella “democràcia” orgànica per la gràcia de Déu que varem patir a aquest país.


Carlos Delgado, batle de Calvià

Asterix pensaria que Carlos Delgado era un romà estrafolari, que tant li és imposar a dit el seu candidat, posant tot l’aparell del PP local al seu servei, com exigir que la presidència del partit s’elegeixi en un Congrés obert a tots els militants enlloc de per un sistema de compromissaris. A això li diuen primàries, però no ho son. En el fons, com molt bé sap l’actual president del PP de Palma, José María Rodríguez, el que es discuteix no és el millor sistema per elegir el millor candidat a president del partit i a la presidència del Govern, sinó el sistema que permet estrènyer amb més eficàcia el control sobre l’elecció. Qui aconsegueixi mobilitzar més afiliats, o afiliar més partidaris, sap que té la partida guanyada, sigui quin sigui el seu discurs o el seu programa electoral. I el mateix caldria dir sobre l’enquesta. Quan un partit encarrega una enquesta no fa falta que la signi, n’hi ha prou coneixent quines preguntes fa.
La lluita pel poder que s’ha obert al PP és una pura bogeria. Per sort no s’ha arribat a l’extrem d’acceptar la proposta de Delgado. Però per seguir aspirant a qualque cosa, el president actual, José Ramon Bauzá, no té més remei que lligar-se de peus i mans a algun dels que aspirant a fer-li ombra. El partit està massa desunit i massa desorientat com per fer front a unes primàries, tot i que siguin tan magres com les que s’han plantejat. Fa falta un debat ideològic profund i no un debat centrat només sobre persones i candidatures. Només parlen sobre qui tendrà el poder i no sobre que s’ha de fer amb el poder. I això, quan parlam del principal partit de les Illes, tot i que ara sigui a l’oposició, és molt greu. Fan falta idees, però les úniques que s’han posat sobre la taula son sobre com vestir un fals líder.
El PP navega sense rumb i ningú dels que pretenen capitanejar la nau pot presumir de ser el cap que el partit necessita i la societat – o al menys la part de la societat favorable a la causa conservadora – els demana. Tot un mal de cap afegit al que ja és palpable, la qual cosa podria significar un alè per als actuals governants de centre esquerra si no fos perquè la resta del ventall polític illenc sembla contagiat per la bogeria. UM és en picabaralla continua i no sabem com se’n sortirà. El Bloc ha deixat d’existir, en una nova demostració de la tendència de l’esquerra a dividir-se. I a tot això, un PSIB-PSOE l’única esperança del qual es que tanta desunió els acabi afavorint com a mal menor davant un electorat cada cop més desencantat de la política i dels polítics, i a costa de deixar aparcades les idees.

L'any de la Serra

Publicat al Diario de Mallorca el 25 de Gener de 2010

Avui s’ha de lliurar al ministeri de Cultura la documentació perquè la Serra de Tramuntana pugui ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO en la seva categoria cultural. Dia primer de febrer finalitza el termini per a la presentació davant aquest organisme internacional de les candidatures que enguany hi opten i, d’acord amb el Consell de Patrimoni Històric estatal, la Serra n’és una d’elles. Una passa més en el llarg procés, iniciat fa un parell d’anys, que ha de dur al reconeixement internacional dels molts valors naturals i etnològics que conserva la muntanya mallorquina. Tot fa pensar que aquest cop la declaració serà possible i, per tant, que 2010 serà, amb majúscules, l’any de la Serra, baldament la declaració formal no sigui fins l’any que ve. Tot un repte que ha de dur, d’una vegada per totes, a la preservació del que és l’espai més emblemàtic de Mallorca.


El Galatzó i Galilea des del cami de na Morruda

Des de la conselleria del Territori del consell de Mallorca fa anys que es treballa perquè la declaració sigui possible. Des de la pàgina web del Consell o des de les xarxes socials com facebook – on s’hi han aplegat més de tres mil admiradors- hom pot accedir a l’ample dossier que s’ha preparat i que, segons hi podem llegir, ha de donar pas a un pla de gestió de la Serra de Tramuntana que sigui sostenible i que en garanteixi una bona qualitat de vida. És a dir, no aspirar només a aconseguir un segell promocional – “que millori la imatge exterior de Mallorca” – sinó a fer real la protecció de la Serra amb una política d’equilibri respecte a l’ordenament dels usos territorials. Aquest és, justament, el principal obstacle, atès que declaració de Patrimoni implica un compromís ferm de tota la comunitat per impedir els errors que s’han comés en molts altres espais naturals de l’Illa.
Les urgències per preservar la Serra de la massiva urbanització costanera han estat una constant a la historia recent de Mallorca. Fins i tot en ple “boom” turístic, a principis dels anys setanta, quan va ser declarada “paisatge protegit”. Una declaració a la qual després s’han anat sumant diferents normatives autonòmiques per fer efectiva la preservació. Així, durant l’anterior legislatura del Pacte de Progrés es posa en marxa la conversió en parc natural, que no va ser possible pels temors municipals a perdre autonomia i la por dels propietaris de les possessions davant les més que previsibles restriccions urbanístiques. En aquesta ocasió, sense descartar la possibilitat d’un gran parc, el Consell s’ha decantat per demanar l’aval de la UNESCO, un segells de protecció que no implica afegir cap nova norma restrictiva, però que en cap cas no pot ser un xec en blanc.
És el que digué la consellera insular del Territori, Maria Lluïsa Dubon, quan la proposta es presentà davant el Consell de Patrimoni Històric. La declaració com a Patrimoni de la Humanitat compta amb el suport unànime de tots i cadascun dels devuit municipis de la Serra i això implica, de fet, acceptar que hi ha d’haver un pla de gestió que “asseguri la conservació d’aquest espai natural i ofereixi garanties perquè els beneficis recaiguin directament sobre la població resident”. “No suposa cap nova restricció – afegí la consellera – però si una garantía que ha d’evitar futures possibles agressions”.
Com s’ha posat de manifest a Fitur i s’ha comprovat a tots els fòrums turístics que han tengut lloc recentment, Mallorca necessita actualitzar el seu producte turístic i això significa no només modernitzar els hotels o crear noves infraestructures sinó, sobretot, preservar un entorn natural que, en definitiva, segueix essent el seu millor capital. Què la Serra sigui Patrimoni Mundial seria una excel•lent inversió promocional, però més enllà d’això és un deure de les actuals generacions, les de la “balearització”, el mantenir intacte allò que és un patrimoni comú, propi de tots els mallorquins i , si no hi ha res de nou, de la humanitat.

Son Bordoy, a la llista d'espera

Publicat al Diario de Mallorca el 18 de Gener de 2010

El president Antich en el discurs d’investidura que encetà aquesta legislatura prometé fer tots els possibles per un canvi de model de desenvolupament fonamentat en la sostenibilitat mediambiental i social. En aquells moments la bombolla immobiliària era intacta i la demografia, és a dir la immigració, en plena expansió. Un gran incendi amb dos focus clarament definits sobre els quals era necessària una dràstica actuació. Per un costat calia modificar els planejaments urbanístics i evitar consums de territori innecessaris, però per l’altra feia falta una oferta d’habitatges a l’abast de la població més mancada de recursos. Per això, enmig de noves normes restrictives va néixer la llei Carbonero que, en una aparent contradicció, pretén posar a l’abast dels promotors sol barat per fer-hi habitatges de protecció. Son Bordoy n’era el resultat, però amb ell ha sorgit la polèmica.


Ubicació de Son Bordoy, entre el Molinar i l'autopista

Son Bordoy, un espai rural entre el Molinar i l’autopista de l’aeroport, s’ha convertit en un punt d’encontre entre interessos contraposats. El GOB considerà un absurd el pla del Govern que pretenia quadruplicar el nombre d’habitatges que s’hi poden construir, mentre que per al Govern es tractava de complir una promesa. Ambdues parts coincideixen en que fan falta habitatges socials, però discrepen en com posar-hi remei. Els ecologistes cerquen la solució en l’estoc de vivendes ja construïdes o en la rehabilitació de les que no s’habiten, però segons el conseller, Jaume Carbonero, la solució a aquest problema social no por dependre només de la reconversió dels habitatges no venuts en HPO ( de protecció oficial) ni pot esperar a que es posi en marxa una rehabilitació a gran escala. El remei ha d’abastar tots els fronts i ha de ser rapit. De la mateixa manera que en un incendi forestal, de vegades, fa falta encendre un foc per aturar les flames que van en sentit contrari, la urbanització de Son Bordoy esdevenia, des del punt de vista del Govern, una actuació extrema però imprescindible.
Però el Govern, pressionat pels ecologistes i per l’Ajuntament, ha acabat cedint i ha ajornat la decisió sobre Son Bordoy per donar lloc – han dit – a sotmetre la qüestió a un debat públic. Quin és el problema ? Els terrenys són un espai rústic però qualificat com urbanitzable i amb un pla parcial ja aprovat. El problema sorgeix quan el Govern mitjançant la llei Carbonero pretén massificar-lo, fent possible una població de 2.500 habitants que se sumarien als que ja viuen en el Molinar. Des de la conselleria asseguraren que no es tractava de fer noves Corees, en al•lusió al barri que és en fase inicial de rehabilitació, però la realitat es que hom no hi veia garanties de que la zona no es convertís en un barri marginal. I, per això, curant-se en salut, des de Cort s’apressaren a qualificar el model proposat pel Govern com incompatible amb el model de ciutat que propugna Aina Calvo. La qüestió és : hi ha qualque opció diferent i que sigui efectiva a curt termini? No ho sembla, però la decisió està presa i el projecte de Son Bordoy ajornat. Indefinidament? De moment ha passat a la llista d’espera de les moltes propostes que figuraren en el programa del Govern i que sols no hauran vist la primera pedra quan finalitzi la legislatura.
Palma té un dèficit d’habitatges socials i ara, precisament, és el moment adequat per a una operació de xoc. Son Bordoy no és un “pelotàs” més. Si més no, no és comparable amb Can Domenge, com s’ha volgut fer creure des de l’oposició. Consumir territori seguirà sent imprescindible si la població creix. D’allò que es tracta es de fer-ho amb mesura, sense deixar que les flames immobiliàries cremin un pam més del que sigui necessari i, sobretot, fent que la Palma del futur sigui una ciutat saludable. On la convivència sigui possible, tant a les zones urbanes rehabilitades com a les de nova construcció. Aquest és, precisament, el gran obstacle que Son Bordoy tenia al davant: garantir les condicions per a una vida saludable i evitar que el seu futur fos convertir-se en un gueto, com ha passat amb moltes altres zones de Palma. És això possible? Donar resposta a aquest interrogant potser justifica l’ajornament, però no enfonsar la nau capitana – la política d’habitatges socials - d’aquest govern.

Viure tots sols

Publicat al Diario de Mallorca l'11 de Gener de 2010
Un informe que la regidora d’Educació, Igualtat i Drets Civils de Palma, Cristina Ferrer, va fer conèixer durant les festes de Nadal ens assabenta de que el 32’5 per cent de llars del municipi són unipersonals, és a dir que hi viu una persona tota sola. És un percentatge important, sobretot perquè va creixent de cada dia, com ho demostra que entre 2006 i 2008 va incrementar-se en un 12 per cent. És a dir, que d’haver continuat aquesta dinàmica, en aquest moment hem de parlar, ja, del 35 per cent, la qual cosa representa un col•lectiu de 60.000 persones. Viure tot sol és una opció que cada cop té més pes a les societats occidentals i, en aquest sentit, no és gens estrany que una ciutat com aquesta segueixi idèntica dinàmica que les principals capitals dels seu entorn, si no fos per uns quants detalls que la fan preocupant: la soledat de la població més gran i, de manera especial, la immigració.


Viure tots sols exigeix nous serveis

Està Palma preparada per fer front aquest repte social? De totes les llars habitades per una sola persona, prop del 30 per cent de casos correspon a persones majors de 65 anys – la gran majoria dones – , és una conseqüència de l’ augment de l’esperança de vida cosa que fa que cada cop hi hagi més gent gran que sobreviu a la seva parella. Cada cop són més les persones que no es resignen a passar el seus darrers anys en una residència o a haver-la de compartir forçosament amb parents o altra gent. Igualment, és notori l’increment de divorcis o separacions que provoca que cada cop hi hagi més llars unipersonals o famílies monoparentals, pares o mares – generalment aquestes – que viuen totes soles amb els seus fills.
Aquest panorama, que ha capgirat el mapa familiar de Palma, és generalitzable a la major part de municipis de les Illes on, endemés, el pes de la immigració és més feixuc. Aquest segment de població presenta unes característiques pròpies, atès l’elevat nombre de persones que comparteixen habitatge sense constituir, de fet, una unitat familiar. Els pisos pastera són l’altre cara de les llars unipersonals i, no obstant, tenen molts punts en comú. Una situació que s’ha agreujat amb la crisis, com ho demostra la dada de l’Observatori Municipal de la Igualtat, segons la qual les sol•licituds de reagrupació familiar caigueren en picat durant 2009. Aquesta és la realitat, la de, si fa no fa, una quarta part de la població que, d’una o altra manera, voluntària o forçosament, viu sense el suport de la família, diguem-ne, tradicional.
Viure tot sol, tant si és una opció lliure com si ve imposada per les circumstàncies, obliga al ajuntaments a reorientar el seus serveis i fer front a aquesta nova realitat. L’aparició de nous models de llars i, per tant, de maneres de relacionar-se el ciutadans, obliga a ser més actives i, en el cas de Palma, a repensar la ciutat com a punt d’encontre entre els seus diferents col•lectius. Amb caràcter general, és lògic pensar que els ciutadans que viuen tots sols tenen més necessitat de la ciutat que aquells que comparteixen el seu entorn amb altres persones o les seves famílies. I això s’ha de traduir no només amb més serveis socials per atendre les urgències sinó en una ciutat més humana, que afavoreixi la qualitat de vida i la companyia per a tots, amb independència del model de convivència que cadascú ha triat o s’ha vist forçat a acceptar.