Pot tenir una moneda dues cares o dues creus? En el mercat monetari seria una raresa digna del col•leccionisme, però si parlam d’economia en abstracte – un terreny en el qual abunden les metàfores – ja no ho és tan d’estrany. Si més no, les pensions i l’atur són creus d’una mateixa moneda, de la crisi que patim, que fa que per molts anys les coses no puguin tornar a ser com abans, quan hom pensava que es podia pitjar l’accelerador i fer més via de la que era recomanable. Al final, l’economia s’estavellà i una de les conseqüències és la fallida dels càlculs que hom havia fet per pagar les pensions o per atendre les necessitats socials més bàsiques a una societat que ha deixat de crear llocs de feina i que pateix uns índexs de desocupació mai no vits a la història recent.
Illes Balears, una realitat desenfocada
La setmana passada els sindicats es mobilitzaren per evitar que es faci realitat l’amenaça de retardar la jubilació als 67 anys. Una mesura que es planteja com a mur de contenció per evitar recular encara més en un estat de benestar que és una de les principals senyes d’identitat d’Europa. Però això suposa obligar els treballadors a cotitzar dos anys més i, com a contrapartida, a deixar de cobrar durant el mateix període. És a dir, a retallar els drets adquirits dels ciutadans, amb l’agreujant que a les Balears el retard topa amb altres dos problemes: la quantia de les pensions, de les més baixes de l’Estat, i de l’atur ( més de cent mil aturats a l’hivern) que força molts treballadors a acurçar la vida laboral. I si ja ara no s’arriba als 65 anys, com pretendre que hom es mantengui actiu fins el 67? La conseqüència serà una nova reducció de les pensions per al col•lectiu que a hores d’ara ja és el més perjudicat.
No podem oblidar que el desenvolupisme de les darreres dècades, en enfonsar-se una part del model econòmic, ens ha deixat una desocupació estructurals de devers trenta mil llocs de feina. És a dir, trenta mil persones que mai més no podran treballar i que, en el millor dels casos, seran víctimes de l’economia submergida. Vet aquí perquè deim que pensions i atur són dues creus de la mateixa moneda, d’un model que s’ha de reestructurar. Tot això amb dos agreujants més. Un, el fet que hi hagi un deu per cent de famílies de Balears en les quals tots els seus membres romanen sense feina. I dos, la immigració que, amb lloables excepcions, ha incrementat l’oferta de ma d’obra, però no ha contribuït a millorar la formació professionals i, per tant, a que es puguin crear ocupacions de major qualitat i retribució.
Una situació complexa que esdevé dramàtica per als jubilats que no poden arribar a final de mes, perquè les seves pensions són de misèria o per als milers de famílies que viuen per sota del llindar de la pobresa. Una situació que no té sortides a curt termini i que exigeix arribar a un gran acord entre totes les forces polítiques i els agents socials per tal d’incentivar la iniciativa privada a corregir el rumb de l’economia balear i fer que arribi a bon port. La passada legislatura la política del Govern afavorí un desenvolupisme que, tot i els beneficis a curt termini, agreujà fort i ferm els problemes estructurals existents. A l’actual, el Govern de centre esquerra ha assolit un pacte històric amb els agents socials, el pacte per la competitivitat, sobre el qual sembla que s’ha començat a fer-hi feina, però que pot acabar en no res sinó l’acompanya un acord polític que, ara per ara, és impensable per mor de l’altra crisis, la institucional, que ens ofega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada