L'aigua de Calvià

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Febrer de 2010

L’ajuntament de Calvià ha aprovat la privatització del servei d’aigua dolça que ara és en mans de l’empresa municipal Calvià 2000. Si no s’aconsegueix frenar aquest desbarat, ben aviat serà una empresa privada la que s’adjudicarà el servei per un període de cinquanta anys a canvi d’una mòdica entrada de quinze milions d’euros. Una adjudicació que inclou fer-se càrrec, també, de les dues concessionàries, ja privades, de Santa Ponça i Peguere, a mesura que finalitzin els contractes vigents. Una decisió que no s’entén, però que forma part del modus operandi de l’actual batle – i candidat a presidir el PP balear – Carlos Delgado, qui durant la passada i l’actual legislatura ha dut a terme una política de privatització de patrimoni municipal que, segons el parer dels seus detractors, li ha servit per pagar la nombrosa colla d’assessors que té al seu servei.

Illetes

L’argument és el de sempre: la gestió privada és millor que la pública. Ho sol ser, però no sempre. Hi ha serveis bàsics, com la salut i les qüestions que s’hi relacionen, on la gestió pública garanteix, si més no, que no s’estalviaran despeses per protegir els ciutadans. El subministrament d’aigua potable i el sanejament, com és la depuració d’aigües brutes o la recollida i tractament de fems, formen part d’aquest capítol. I no obstant, es privatitza. Per què? L’oposició política i un grup important de ciutadans que s’han organitzat com “oposició civil” pensen que és perquè Delgado necessita doblers pels seus malgastos polítics ( autopromoció i captació de vots) i ja no pot acudir a vendre més patrimoni de sol a causa de la crisi Inmobiliaria.
Arribat a aquest punt, hom no té més remei que recordar allò que succeí en els anys setanta, en ple “boom” turístic, quan Calvià es convertir en terreny abonat per a una guerra d’interessos. Amb un planejament urbanístic que no existia o que estava fet al servei dels urbanitzadors, Palmanova i Magalluf foren exemples clars de la “balearització”. L’aigua dolça no estava canalitzada i es feien servir camions cisterna. Una imatge que encara perdura en la retina de molts hotelers, de la mateixa manera que les aigües residuals es llançaven directament a la mar mitjançant emissaris submarins, provocant – sobretot quan s’espanyaven – la contaminació de les platges.
La situació es perllongar fins a 1983, any que el socialista i sindicalista Francesc Obrador fou elegit batle. Des de llavors i durant vint anys – a Obrador el substituí Margarita Nájera – s’intenta posar ordre al desgavell calvianer. Els primers plans urbanístics supra desenvolupistes foren retallats amb la mesura del que era pragmàticament possible. De la mateixa manera que Calvià fou dels primers ajuntaments europeus en instaurar una Agencia 21 i apostar per a un “turisme sostenible”, si més no de cara a la galeria, per crear consciència. Sens dubte, els socialistes cometeren errors, entre els quals perdre el contacte amb la majoria de la població, però és evident que quan perderen les eleccions, el 2003, deixaren un patrimoni municipal, en bens immobles i solars – sol urbà ja qualificat – que feia possible fer front a qualsevol necessitat de nous serveis. Calvià 2000 forma part d’aquest patrimoni. És una empresa que dona un servei integral d’abastiment i sanejament d’aigua, i tractament de residus sòlids. I, endemés, és una empresa rendible – quatre milions de beneficis en el darrer exercici- la qual cosa fa més inexplicable la decisió de privatitzar una part dels seus serveis.
Aquest és el model de gestió que Delgado ha dut a terme a Calvià i que, cal imaginar, voldrà traspassar a la Comunitat Autònoma en cas d’arribar a ser el candidat del PP.