La mala imatge que donen les illes Balears, i en particular Mallorca, arran dels molts casos de corrupció que s’acaramullen als jutjats, fa que molts es demanin què és allò que està passant perquè l’illa de la calma aculli el major percentatge de polítics corruptes de tot l’Estat. Tant és així que tots els tertulians forasters coincideixen ja en identificar Mallorca amb corrupció, una senya d’identitat que no ens mereixem, però que – com sol succeir amb tots els tòpics- amaga quelcom de real. Si més no, per poc que gratem la pell social, haurem de reconèixer que els entramats de corrupció responen a uns patrons de comportament típicament mallorquins, heretats del més pur caciquisme, que entronitzà els senyor i que posà tota l’estructura social al serveis dels poderosos. Mai no es demanava com es feien els doblers, simplement es feien, guanyant no només riquesa sinó respectabilitat.
Jaume Matas i Maria Antònia Munar, quan compartien poder
Per prosperar a la nostra terra era menester ser de casa bona, tenir bo o saber fer ca seva, és a dir guanyar més doblers que els altres. I per això era menester disposar o controlar el poder polítics, les administracions. Durant la dictadura les relacions entre poder polític, centralitzat a Madrid, i poder econòmic ( i social) varen ser molt simples. Per fer negocis n’hi havia prou tenint bo, però amb la democràcia i l’autonomia les coses es complicaren. El poder econòmic o els que pretenien accedir-hi es veren necessitats de fer política i prendre partir. El poder econòmic afavorí, i imposà, els canyellisme obligant PP i UM a entendre’s. Tant un partit com l’altre entengueren perfectament con funcionava la societat mallorquina, és a dir les seves relacions de dependència, la qual cosa serví per perpetuar un model econòmic fonamentat en el consum de territori que consistia, bàsicament, en que els poders públics miressin cap a una altra banda.
La societat mallorquina ha estat sempre tolerant amb els poderosos, conscient, pot ser, de que si no és possible canviar les coses més val pujar al carro i aprofitar-se de les avantatges del sistema. L’especulació urbanística s’imposa sense regles, fins que les evidents extralimitacions i la decadència del propi sistema obligà a la intervenció judicial. Andratx es convertí en el paradigma de la corrupció territorial. El batle i el director general d’Ordenació del Territori de Jaume Matas foren empresonats. La fiscalia anti corrupció inicià la seva particular creuada, la qual cosa dugué, finalment, a investigar la cúpula d’UM - partit que havia fet dels mallorquinisme i del tenir bo la senya principal traca final, la compareixença de Matas. Tots sabem que aprofità el seu pas per la política per enriquir-se, hi ha sospites, però no sabem com. Allò que sabem és que, al manco a curt termini, els dobles no li donaran la respectabilitat que esperava.
Què un ex president del Govern i una ex president del Parlament puguin ser jutjats per corrupció ja no escandalitza a ningú. Tot això ha guanyat la societat. Ara bé, allò que fa falta saber és si Mallorca serà capaç de digerir la mala imatge i curar les nafres. Com vaig sentir dir a una advocada i activista dels moviments anticorrupció, Pilar Barceló, no n’hi ha prou amb una “tirita” per desinfectar les ferides, sinó que cal un tractament de xoc per expulsar el virus del cos social. Posar a la societat mallorquina en quarentena per vèncer la malaltia, perquè deixi d’emparar i de servir-se del principi bàsic de la corrupció: la submissió absoluta al poder i als poderosos per tal d’aconseguir els seu favor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada