D’aquí a poques setmanes serem davant una nova temporada turística que s’espera sigui millor que la dels darrers anys, però.. què vol dir millor? D’acord amb el pensament que s’ha interioritzat a la societat mallorquina, que vendran més turistes i que així, quan arribi l’agost, pot ser tornem a superar el pes de dos milions de persones. Un pes social, cultural i ecològicament insuportable i que, no obstant, és imprescindible perquè l’economia continuï creixent i resti desocupats a les files de l’INEM. Sabem a ciència certa que ja hem sobrepassat tots els límits raonables i, malgrat això, només pensam en seguir endavant. Tant és així que no incrementar el nombre de turistes a l’estiu seria considerat un fracàs. Una enorme contradicció. I és que, con deia Felicià Fuster al discurs d’investidura com a doctor honoris causa de la UIB, “l’home és més capaç d’adaptar-se a les conseqüències de la seva conducte que de corregir-la”.
Nous equilibris? Esbucar o rehabilitar?
Vaig aprofitar les vacances de setmana santa per rellegir el discurs del president de GESA i aprofitar la seva llarga experiència científica i vital per reflexionar sobre el futur que ens espera a Mallorca si no som capaços de redreçar el camí de desenvolupament que triarem fa ja quatre llargues dècades. La reflexió de Felicià Fuster és sobre l’energia o, més ben dit, sobre l’ abusiu consum que se’n fa. L’exemple més clar és l’escalfament del Planeta, provocat per l’acumulació de CO2 a l’ atmosfera . La utilització de combustibles fòssils és imprescindible per satisfer les necessitats energètiques de l’home, però al mateix temps són els màxims responsables del canvi climàtic, la qual cosa obliga la humanitat a triar entre adaptar-se a les conseqüències d’aquest canvi o a posar-hi remei, reduint el consum d’energia. La persona probablement més sàvia de l’illa en aquesta matèria no té cap dubte: creu, com Gilbert White, que més val respectar la Terra que tractar de dominar-la o domesticar.
La situació a la qual ha de fer front la humanitat implica també les illes Balears, un petit país que, proporcionalment, abusa tant com el que més de la naturalesa. Ho fa amb el consum d’energia que, d’acord amb aquells que volen dominar la terra, ha construït un gasoducte – i ben aviat posarà en marxa un cable elèctric – que evita l’aïllament energètic. A partir d’ara, l’energia no serà un element limitatiu del desenvolupament. Cert, però n’hi continuarà havent d’altres, el més important del quals – tot i que sembli subjectiu – és la qualitat de vida, condicionada al pes demogràfic que un territori insular com el nostre es capaç de suportar sense que es degradin les relacions socials i els serveis socials que són imprescindibles, com la sanitat o l’educació.
La passada legislatura va ser posada com a exemple de bona economia perquè, en ella, s’havien “actualitzat” les infraestructures, és a dir s’havien construït noves carreteres i autopistes, endemés d’escoles i hospitals, per fer front al creixement demogràfic i al constant increment de visitants. No hagués estat millor limitar l’oferta turística, millorant-ne la qualitat, per poder obtenir el mateix benefici sense haver de créixer constantment. Les teories del creixement zero, dels anys seixanta, o les més recents del desenvolupament sostenible han estat sistemàticament combatudes per aquells que pensen que no hi ha més alternativa que créixer i créixer. En matèria energètica, Fuster ho té prou clar: “el sistema polític i econòmic no és el més idoni, i els instruments utilitzats no han demostrar esser gaire eficaços (...) La manca d’educació (deseducació) de la societat addicta al consum és un seriós obstacle.
Tot això ens du a considerar que cal cercar nous equilibris. Sens dubte no es recomanable frenar de cop en sec, perquè la inèrcia ves a saber cap a on ens duria. Però d’allò que és evident és la urgència de no fer malbé la naturalesa i, en el nostre cas, de continuar amb un model econòmic fonamentat exclusivament en el creixement de l’oferta turística i residencial. Cal confiar-hi. Dissortadament, allò més probable és que polítics i empresaris – amb el suport majoritari de la societat - s’estimin més no fer gaires canvis, per por o per manca de coratge, sense parar esment en que al final, per molt que ens hi adaptem, el model ens acabarà destruint. Amb l’agreujant que qui patiran les conseqüències no som nosaltres, els responsables d’haver iniciat aquest camí, sinó les futures generacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada