Les hipoteques-fems que els experts de Wall Street havien anat amagant baix les estores, acabaren sortint a la llum, la qual cosa provocà un gran escàndol internacional i trencà l'estructura que els neoliberals de tot el món havien anat teixint durant dècades. Fins i tot algun gosaren comparar la fallida del Lehman Brothers amb la caiguda del mur de Berlín, pronosticant la fi de capitalisme tal com ho han conegut les darreres generacions. Calia reinventar o reformar el sistema, es deia, perquè res del que havia passat tornàs a succeir. I en aquestes estem. Encara que, en comptes de ser davant una sortida, sembla que vivim una volta enrere. Els causants de la crisi no només no han plegat veles, sinó que imposen les regles de la refundació. Era, es digué, el moment de la socialdemocràcia i, no obstant això, els governs conservadors han tornat a prendre les regnes del món i on encara no són en el poder obliguen a l'esquerra a fer la feina bruta.
Mitin electoral socialista(2007)
El darrer consell de ministres va aprovar la reforma laboral amb la qual Espanya vol seguir optant a formar part del club dels països rics. Zapatero va com un funambulista per la corda fluixa, pressionat per la dreta, que veu insuficient els seus passos i pressionat per l'esquerra que s'oposa que la crisi la paguin les víctimes i no els culpables, convictes i confessos, d'haver tolerat i fins i tot fomentat les males arts financeres. La reforma laboral n’és un exemple. No satisfà a ningú, ni a la patronal que diuen és insuficient per a generar ocupació, ni als sindicats, que pensen que les propostes governamentals donen via lliure a l'acomiadament barat. La patronal es creua de braços, com el PP, perquè ja tenen qui treballin per a ells: Àngela Merkel i els conservadors units d'Europa, mentre que a les centrals sindicals no els queda altra alternativa que xisclar el més alt possible: la vaga general.
Sortir al carrer, encara que això sí, a tres mesos vista. No sigui que Zapatero s'alteri massa i ensopegui. La seva caiguda seria encara més lamentable que si, baldament les seves propostes, aconsegueix travessar el carrer pel la corda fluixa. La consigna és calmar els mercats o, dit d'altra manera, emmordassar-los amb l'estalvi pressupostari. Els inventors de les subprimes es permeten en luxe d’exigir garanties. Però aquest contenir el dèficit en un moment com aquest, quan la crisi copeja amb tota la seva feresa les capes socials amb menor poder adquisitiu, té un preu: retardar el creixement i liberalitzar el mercat de treball el màxim possible perquè les empreses guanyin en competitivitat o sigui, que puguin competir amb les xineses. És això possible sense que Europa doni l’esquena a l’estat del benestar?
En qualsevol cas, és un handicap terrible per a aquells territoris amb economies basades en els serveis, en els qual el consum té un pes més rellevant que en altres.. Un handicap, a Mallorca, al qual s’acaba s’afegir l'ecotaxa – la de Merkel, no la nostra – que pot ser la gota que faci vessar el tassó o, dit d’altra manera, que molts alemanys desisteixin de viatjar amb avió i triïn com destinació turística la costa bàltica o altres zones de Centreeuropea. I a tot això, aquells vivim en la perifèria no tenim més alternatives que les de ser espectadors del drama, o de la comèdia, que es desenvolupa davant els nostres ulls i, per descomptat, pagar per l'entrada el preu que se'ns exigeix des de Berlín o de Brussel•les. L'any que ve hi ha eleccions autonòmiques i fins i tot és possible que generals. Quines conseqüències tendrà aquesta situació sobre les urnes?
El PP surt com a cavall guanyador, però la qüestió que cal plantejar-se és si guanyaríem molt amb Rajoy i Bauzá en el llocs de comandament. Potser ens haguéssim d'estrènyer més el cinturó i, al capdavall, deixar que sigui el mercat qui imposi les seves decisions. Com ara. Per això els sindicats s'han apressat a dir que la vaga general no és contra el govern sinó una veu de protesta que s'uneix a la de tots els sindicats i l'esquerra europea perquè la refundació del capitalisme que s'havia promès no sigui començar de bell nou. Seria tràgic que les conquestes socials de l'estat del benestar s’esfumessin del cop en sec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada