Un informe que la regidora d’Educació, Igualtat i Drets Civils de Palma, Cristina Ferrer, va fer conèixer durant les festes de Nadal ens assabenta de que el 32’5 per cent de llars del municipi són unipersonals, és a dir que hi viu una persona tota sola. És un percentatge important, sobretot perquè va creixent de cada dia, com ho demostra que entre 2006 i 2008 va incrementar-se en un 12 per cent. És a dir, que d’haver continuat aquesta dinàmica, en aquest moment hem de parlar, ja, del 35 per cent, la qual cosa representa un col•lectiu de 60.000 persones. Viure tot sol és una opció que cada cop té més pes a les societats occidentals i, en aquest sentit, no és gens estrany que una ciutat com aquesta segueixi idèntica dinàmica que les principals capitals dels seu entorn, si no fos per uns quants detalls que la fan preocupant: la soledat de la població més gran i, de manera especial, la immigració.
Viure tots sols exigeix nous serveis
Està Palma preparada per fer front aquest repte social? De totes les llars habitades per una sola persona, prop del 30 per cent de casos correspon a persones majors de 65 anys – la gran majoria dones – , és una conseqüència de l’ augment de l’esperança de vida cosa que fa que cada cop hi hagi més gent gran que sobreviu a la seva parella. Cada cop són més les persones que no es resignen a passar el seus darrers anys en una residència o a haver-la de compartir forçosament amb parents o altra gent. Igualment, és notori l’increment de divorcis o separacions que provoca que cada cop hi hagi més llars unipersonals o famílies monoparentals, pares o mares – generalment aquestes – que viuen totes soles amb els seus fills.
Aquest panorama, que ha capgirat el mapa familiar de Palma, és generalitzable a la major part de municipis de les Illes on, endemés, el pes de la immigració és més feixuc. Aquest segment de població presenta unes característiques pròpies, atès l’elevat nombre de persones que comparteixen habitatge sense constituir, de fet, una unitat familiar. Els pisos pastera són l’altre cara de les llars unipersonals i, no obstant, tenen molts punts en comú. Una situació que s’ha agreujat amb la crisis, com ho demostra la dada de l’Observatori Municipal de la Igualtat, segons la qual les sol•licituds de reagrupació familiar caigueren en picat durant 2009. Aquesta és la realitat, la de, si fa no fa, una quarta part de la població que, d’una o altra manera, voluntària o forçosament, viu sense el suport de la família, diguem-ne, tradicional.
Viure tot sol, tant si és una opció lliure com si ve imposada per les circumstàncies, obliga al ajuntaments a reorientar el seus serveis i fer front a aquesta nova realitat. L’aparició de nous models de llars i, per tant, de maneres de relacionar-se el ciutadans, obliga a ser més actives i, en el cas de Palma, a repensar la ciutat com a punt d’encontre entre els seus diferents col•lectius. Amb caràcter general, és lògic pensar que els ciutadans que viuen tots sols tenen més necessitat de la ciutat que aquells que comparteixen el seu entorn amb altres persones o les seves famílies. I això s’ha de traduir no només amb més serveis socials per atendre les urgències sinó en una ciutat més humana, que afavoreixi la qualitat de vida i la companyia per a tots, amb independència del model de convivència que cadascú ha triat o s’ha vist forçat a acceptar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada