dilluns, de desembre 22, 2008

Bolonya, la Universitat i els estudiants

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Decembre de 2008

Les protestes d’una part dels estudiants de la UIB – inclòs el tancament a l’edifici Ramon Llull – contra l’anomenat procés de Bolonya només és la punta de l’iceberg d’una acció a gran escala a totes i cadascuna de les universitats espanyoles. Milers d’estudiants han sortit al carrer, i més que en sortiran, per expressar el seu rebuig contra un pla que, segons els seus portaveus, i a l’empara d’una pretesa homogeneïtzació dels títols universitaris, vol sotmetre la Universitat a les lleis del mercat. Aquest és el missatge que corr de boca en boca dels estudiants que centren en el procés el seu malestar davant l’incertesa del futur. Així, Bolonya s’ha convertir en la bèstia que cal vèncer per salvaguardar els estudis superiors i evitar la deshumanització del coneixement. En definitiva, es tracta d’una mobilització en defensa d’una Universitat pública, on les igualtats d’oportunitats siguin reals i no s’aixequin barreres de tipus econòmic.


Manifestació estudiantil contra Bolonya

Som, doncs, davant una nova generació d’estudiants que no es conforma amb anar a classe i examinar-se a finals de curs, sinó que és capaç de mobilitzar-se per una causa que consideren justa. Quelcom que es notava a faltar i que es contradiu amb el tòpic que s’ha imposat les darreres dècades sobre un jovent cada cop més conservador. La rebel•lió contra Bolonya suposa, per això mateix, el despertar d’una inquietud i d’un comprimís envers la societat. Però, Bolonya – es a dir l’Espai Europeu d’Educació Superior – és mereixedor d’aquest aldarull? A les assemblees d’estudiants ja no s’escolta cap veu a favor, la qual cosa demostra que pot ser sí que tenguin raó, encara que l’esperit de Bolonya tengui poc a veure amb el retrat que s’hi fa des dels moviments estudiantils.
Tal volta és hora de reivindicar tot allò de positiu que té l’Espai Europeu d’Educació Superior. El problema de les Universitats – de totes, però sobretot d’universitats com la nostra – és que viuen aïllades de la realitat i que molts dels estudis que ofereixen no responen a les necessitats de la societat que les acull. A Bolonya els dirigents europeus decidiren canviar el rumb, homogeneïtzar els estudis, reduir la durada de les carreres ( la major part de títols superiores queden equiparats als antics graus ) al hora que s’estableixen tres nivells universitaris, l’esmentat de grau, el màster i el doctorat. El principi és que la Universitat no només ha d’impartir coneixement sinó que ha de ser un instrument de dinamització social i econòmica. Un objectiu ben lloable, però que –com és evident – no s’ha explicat bé.
D’aquí les protestes. La reforma de la Universitat exigeix que es faci de baix a dalt i no començar la casa per la taulada, com un cop més s’ha fet. Bolonya s’ha començat a aplicar, però el sistema de finançament no ha variat ni s’han resolt cap dels greus problemes anteriors. Ningú no pot assegurar que la relació entre la universitat i la societat millori si polítics, empresaris, professors i universitaris no dialoguen. Les universitat de l’Estat espanyol necessiten reformes urgents i, en aquest sentit, Bolonya és un tren que no es pot perdre, però ni els rectors ni els polítics que a Europa aposten per l’Espai Europeu d’Educació Superior han explicat bé el seu abast. La falta d’informació ha tergiversat els missatges, suscitant – com ja succeí amb la constitució europeu – recels a balquena.
La única cosa positiva de les protestes estudiantils és, justament, la resurrecció de l’inconformisme. Fa goix veure els estudiants sortir al carrer, però això no els dona la raó i se’ls hi ha d’explicar. Bolonya momés és el motiu que tenen més a mà, no el més just. Per a la nostra Universitat – la UIB- el problema més greu no es l’adaptació a l’espai comú europeu, sinó trobar-se a sí mateixa i assumir el paper dinamitzador que hom esperava d’ella quan fou creada. Mentre Balears continuí sent a la coa d’Espanya, i Espanya d’Europa, pel que fa al nombre d’universitaris sobre el total de la població amb edat d’estudiar, quelcom estarà fallant. I d’això ningú de fora n’és responsable.