dilluns, de desembre 29, 2008

Un home que ha fet país

Publicat al Diario de Mallorca el 29 de Desembre de 2008

No hi ha millor definició per a un home, per a una gran persona, que el lema que l’Obra Cultural Balear ha elegit per a l’homenatge a Climent Garau. Serà avui vespre, a les vuit i mitja, al Teatre Principal. Climent Garau és, efectivament, un dels pocs homes de qui es pot dir que han fet país. N’hi ha moltes maneres de fer-ho, però la principal és el compromís amb les persones, amb la llengua i el territori que han estat des de sempre les fites de la vida d’aquest apotecari, nascut el 1924, que va ser president de l’Obra els darrers anys del franquisme i que tengué una participació activa en la creació d’un espai polític per al nacionalisme mallorquí. Ha estat, sens dubte, un dels grans homes d’aquest petit país –i d’un país cultural més gran que abasta tots els Països Catalans – que, amb una enorme capacitat de resistència, fou capaç de lluitar contra el mur d’intolerància i d’incomprensió dels enemics de la pàtria.



Etern pessimista, a força de necessitar l’optimisme , Climent Garau assolí fer virtut d’aquesta particularitat del seu caràcter i convertir-se en un avalador de causes perdudes. És a dir, de causes que sense la voluntat de fer país, serien perdudes irremediablement. Gràcies a ell i a molts resistents de la seva generació es preservà la principal senya de la nostra identitat: la nostra llengua catalana en el pitjor moment de la nostra història. Nascut per a ser científic – de fet fundà i dirigí un dels laboratoris d’anàlisi clínica de més prestigi a tota l’illa – no dubtà en unir-se als creadors de l’Obra ( sompare ja havia estat un dels fundador de la història Associació per la Cultura de Mallorca ) i acceptar presidir la institució en uns anys transcendentals. Mèrit de la seva generació es, per exemple, el reconeixement institucional de la llengua catalana com a pròpia de les illes Balears, un cop reconquistada la democràcia.
Gràcies a homes com Climent Garau encara hi ha esperances. Encara és possible somniar que el nostre país sigui normal en tots els sentits. Mort el dictador, els seus intents per crear a Mallorca un partit nacionalista similar a Convergència Democràtica de Catalunya, fracassaren. ANAM, GASI, Unió Autonomista són noms i sigles que, al final, acabaren desembocant en el PSM o s’evaporaren. Però l’apotecari de Bunyola mai no tirà la tovallola. Fer-ho anava contra els seus principis. Col•laborà intensament amb el PSM i, sobretot, dedicà tots els esforços a constituir un grup de joves, Blanquerna, que durant anys ha estat, i és, un cau de debat, i d’impuls del nacionalisme. És, pot ser, la seva gran obra: posar els fonaments que han fet possible l’existència d’una nova generació de joves que, a la Mallorca del segle XXI, es preocupen per preservar la seva identitat.
Home d’esperit gran, cristià, patriota de la pàtria petita i de la cultura catalana, home malgrat tot sense fronteres i convençut de que la convivència internacional és possible – com s’ha vist un i altre pic en els seminaris de Blanquerna – rep avui l’homenatge dels seus, dels seus amics de més a prop i dels de més enfora, de tots aquells que saben que sense Climent la nostra Mallorca no seria la mateixa. Un homenatge obligat, que se suma a tots els reconeixements que se li han fet al llarg de la seva vida, entre els quals premis tant destacats com el Jaume I o el Ramon Llull, tots els ells per tota una existència dedicada a la difusió i defensa de la nostra cultura. Un just reconeixement a qui s’ha dedicat en cos i anima als demés, professional, social i políticament. “Un home que ha fet país”, com es diu encertadament a la carta de convit que l’Obra Cultural Balear ens ha fet arribar per ser avui capvespre al Teatre Principal. Una carta a la qual només cal posar-hi un emperò i és que, per sort, Climent Garau no només ha fet país sinó que ho continua fent. És en el millor dels sentit, un home del nostre país

dilluns, de desembre 22, 2008

Bolonya, la Universitat i els estudiants

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Decembre de 2008

Les protestes d’una part dels estudiants de la UIB – inclòs el tancament a l’edifici Ramon Llull – contra l’anomenat procés de Bolonya només és la punta de l’iceberg d’una acció a gran escala a totes i cadascuna de les universitats espanyoles. Milers d’estudiants han sortit al carrer, i més que en sortiran, per expressar el seu rebuig contra un pla que, segons els seus portaveus, i a l’empara d’una pretesa homogeneïtzació dels títols universitaris, vol sotmetre la Universitat a les lleis del mercat. Aquest és el missatge que corr de boca en boca dels estudiants que centren en el procés el seu malestar davant l’incertesa del futur. Així, Bolonya s’ha convertir en la bèstia que cal vèncer per salvaguardar els estudis superiors i evitar la deshumanització del coneixement. En definitiva, es tracta d’una mobilització en defensa d’una Universitat pública, on les igualtats d’oportunitats siguin reals i no s’aixequin barreres de tipus econòmic.


Manifestació estudiantil contra Bolonya

Som, doncs, davant una nova generació d’estudiants que no es conforma amb anar a classe i examinar-se a finals de curs, sinó que és capaç de mobilitzar-se per una causa que consideren justa. Quelcom que es notava a faltar i que es contradiu amb el tòpic que s’ha imposat les darreres dècades sobre un jovent cada cop més conservador. La rebel•lió contra Bolonya suposa, per això mateix, el despertar d’una inquietud i d’un comprimís envers la societat. Però, Bolonya – es a dir l’Espai Europeu d’Educació Superior – és mereixedor d’aquest aldarull? A les assemblees d’estudiants ja no s’escolta cap veu a favor, la qual cosa demostra que pot ser sí que tenguin raó, encara que l’esperit de Bolonya tengui poc a veure amb el retrat que s’hi fa des dels moviments estudiantils.
Tal volta és hora de reivindicar tot allò de positiu que té l’Espai Europeu d’Educació Superior. El problema de les Universitats – de totes, però sobretot d’universitats com la nostra – és que viuen aïllades de la realitat i que molts dels estudis que ofereixen no responen a les necessitats de la societat que les acull. A Bolonya els dirigents europeus decidiren canviar el rumb, homogeneïtzar els estudis, reduir la durada de les carreres ( la major part de títols superiores queden equiparats als antics graus ) al hora que s’estableixen tres nivells universitaris, l’esmentat de grau, el màster i el doctorat. El principi és que la Universitat no només ha d’impartir coneixement sinó que ha de ser un instrument de dinamització social i econòmica. Un objectiu ben lloable, però que –com és evident – no s’ha explicat bé.
D’aquí les protestes. La reforma de la Universitat exigeix que es faci de baix a dalt i no començar la casa per la taulada, com un cop més s’ha fet. Bolonya s’ha començat a aplicar, però el sistema de finançament no ha variat ni s’han resolt cap dels greus problemes anteriors. Ningú no pot assegurar que la relació entre la universitat i la societat millori si polítics, empresaris, professors i universitaris no dialoguen. Les universitat de l’Estat espanyol necessiten reformes urgents i, en aquest sentit, Bolonya és un tren que no es pot perdre, però ni els rectors ni els polítics que a Europa aposten per l’Espai Europeu d’Educació Superior han explicat bé el seu abast. La falta d’informació ha tergiversat els missatges, suscitant – com ja succeí amb la constitució europeu – recels a balquena.
La única cosa positiva de les protestes estudiantils és, justament, la resurrecció de l’inconformisme. Fa goix veure els estudiants sortir al carrer, però això no els dona la raó i se’ls hi ha d’explicar. Bolonya momés és el motiu que tenen més a mà, no el més just. Per a la nostra Universitat – la UIB- el problema més greu no es l’adaptació a l’espai comú europeu, sinó trobar-se a sí mateixa i assumir el paper dinamitzador que hom esperava d’ella quan fou creada. Mentre Balears continuí sent a la coa d’Espanya, i Espanya d’Europa, pel que fa al nombre d’universitaris sobre el total de la població amb edat d’estudiar, quelcom estarà fallant. I d’això ningú de fora n’és responsable.

dilluns, de desembre 15, 2008

Canvi de Sentit

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Decembre de 2008

L’any que ve serà l’any del canvi per a Palma o, més ben dit, del canvi de sentit que ha d’experimentar la ciutat després de dècades de desgavell urbanístic que la convertiren en una ciutat incòmode i injusta. Això, si més no, és el que ahir festejava la plataforma Parc de Ses Vies, i d’altres associacions ciutadanes, després que la Sala anunciàs l’inici de la reconversió de Jacint Verdaguer en el primer corredor verd. Serà l’estiu que ve. I poc abans, també començaran les obres del primer dels cinc eixos cívics que intercomunicaran la perifèria amb el centre de la ciutat: els carrers Blanquerna i Colliure es convertiran en una zona de vianants, amb arbres, bancs, jocs infantils, carril bici i tots els elements necessaris per fer-los atractius als ciutadans, de manera que hom podrà començar a veure el model de ciutat que Aina Calvo prometé si era elegida batlessa.


El tram final de Blanquerna, exclusiu per a vianants

Era una promesa, però, sobretot, una manera de trencar la dinàmica engegada per successius governs del PP. Els conservadors, amb la seva particular manera de veure la ciutat, acabaren amb les il•lusions que havia generat el primer pgou de la democràcia. Les dècades del seixanta i setanta posaren la primera pedra de la Palma actual, amb una expansió desmesurada que obligà als primers ajuntaments democràtics, presidits pel socialista Ramon Aguiló, a prioritzar l’adaptació de les infraestructures i els equipaments socials. La segona onada expansiva vengué després, als noranta i primers anys d’aquest segle, quan Palma fou venuda a l’especulació immobiliària. Llavors, la prioritat era construir, fos com fos, i per això els que llavors comandaven no dubtaren gens en transformar les carreteres en autopistes i els carrers en carreteres.
Palma es transformà de cop en una ciutat gran, de mig milió d’habitants – si comptam els nuclis de població d’altres municipis que hi estan aferrats – o d’un milió si consideram que Mallorca s’ha convertit en una única àrea metropolitana. És evident que calia fer qualque cosa per humanitzar-la. I d’aquí naixé la idea dels corredors verds i dels eixos cívics, per unir el centre amb els barris perifèrics. Tot un canvi de sentit. El carrer Jacint Verdaguer, per exemple, ha estat indultat, passant de ser la porta d’entrada per a l’autopista d’Inca, exclusiva per a vehicles - a la qual cosa havia estat condemnat pel tàndem Matas-Cirer - a convertir-se en el Parc de Ses Vies pel qual la Plataforma ha lluitat durant més de quatre anys.
El Parc de Ses Vies ocuparà cent deu mil metres quadrats. L’equip d’Albert Viaplana, un arquitecte experimentat en remodelacions urbanes, guanyà el concurs d’avantprojectes, amb una proposta que va més enllà de la reconversió del carrer Jacint Verdaguer. La idea és fer d’aquest espai, al bellmig de la ciutat, no només el principal pulmó verd sinó l’àgora i punt de trobada d’uns ciutadans als quals les vies del tren i la via de cintura havien distanciat del centre històric. D’alguna forma: eixamplar aquest centre. Els corredors verds i els eixos cívics sorgeixin així, sobre el mapa de Palma, com els dits d’una ma que abasta tota la ciutat. Un repte que s’uneix a la façana marítima i a les obres del baluard del Príncep – que també començaran l’any que ve – per mantenir l’escala humana d’una ciutat envaïda de ciment i cotxes.
Clar que aquest repte no serà fàcil. L’any que ve només s’executarà la primera fase dels projectes i, endemés, com totes les obres, causaran problemes. Hi haurà protestes. Desapareixeran molts aparcaments i no està clar que el canvi de sentit vagi acompanyat d’una millora substancial del transport públic. El tramvia –un element estratègicament important per redefinir la ciutat – s’allunya per moments i això no ajuda a la comprensió, globalment, del redisseny de Palma com a ciutat que valgui la pena de ser viscuda. Des de Cort s’ha volgut canviar el sentit, però hi ha massa obstacles, massa direccions prohibides que barren el pas a les bones intencions. Tot i això, l’any que ve serà important per convèncer els ciutadans de tot el que hom pot guanyar amb el canvi.

dilluns, de desembre 08, 2008

La força del garrover

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Desembre de 2008

El periodista Miguel Manso, que signava la crònica de la investidura de Felicià Fuster com a doctor honoris causa de la Universitat, fou del tot encertat en suposar que el nou doctor té, als seus 84 anys, més confiança en el garrover que plantà a la UIB que en la societat. Com a prova més adient, citava la lliçó magistral de qui fora president d’ENDESA i de GESA quan ambdues companyies eren públiques i Espanya tenia necessitat d’adaptar-se a Europa. El garrover és un arbre fort, que impregna el paisatge de belles i fermes formes, amb fulles perennes, i del qual, a mesura que passen els anys, se’n treu més i més profit. En canvi, de la societat, segons Fuster, no cal esperar massa: “no es pot ser excessivament optimista – sentencià – respecte a la conducte de la societat davant la recomanació de sostenibilitat”. El món desenvolupat abusa de l’energia i les Balears no són alienes d’aquest fenomen: “és una societat de nou-rics que valora els doblers però no sap ser austera en el tema de les energies”.


Felicià Fuster a l'acte d'investidura (foto UIB)

Felicià Fuster ha estat un dels mallorquines més influents del segle XX, dins i fora de l’illa, però mai no volgué ocupar càrrecs polítics, llevat dels que es relacionaven directament amb la gestió empresarial. Com a president de l’Empresa Nacional d’Electricitat, el 1984, creà el grup Endesa que anys després seria privatitzat per Aznar. Fuster, que continua sent president d’honor de l’elèctrica, creia amb l’empresa pública, o amb vocació de pública, i el paper d’aquesta en la societat, tal com ha deixat escrit a la lliçó llegida dijous a la UIB: “la planificació s’ha convertit en una acció tant anatematitzada com la gestió pública”. “Entre les seqüeles de la desregulació – continuà – aquella que em sembla més greu és la desaparició d’una activitat de planificadora del sistema”.
El doctor Fuster es referia a l’energia, a la producció i consum d’electricitat, però les seves referències a l’addicció de la societat al petroli i a les energies fòssils, a la manca de conscienciació sobre el canvi climàtic (“ l’home és més capaç d’adaptar-se a les conseqüències de la seva conducta enlloc de corregir-la” ) i a la necessitat de disposar de “centres de producció d’electricitat més pròxims al consumidor que gestionin millor la demanda” són perfectament extrapolables a molts altres comportaments humans, aquí i fora de Mallorca. Des de la urgències de corregir les injustícies, d’uns països pobres, a dieta d’energia mentre els rics la tuden , a la falta de visió de futur d’una societat mallorquina que ha deixat perdre l’oportunitat de fer compatible riquesa i sostenibilitat.
L’altre dia, després de la darrera gran apagada, foren molts – inclosos el president del Govern i els dirigents de la companyia elèctrica – els que confiaren en el futur cable que ha d’unir les illes amb la Península per garantir el subministrament. Cal recordar que Felicià Fuster mai no en va ser partidari. És més, malgrat presidir una companyia estatal, defensava l’autonomia de la filial GESA, com a empresa illenca. I, en aquest sentit, creia fermament en la necessitat d’una planificació sostenible o, dit en paraules més planeres, en la conveniència de no treure els peus del llençol. Al capdavall les illes són això, illes, i no se’ls pot aplicar solucions continentals. Renunciar a un ús assenyat dels recursos propis – i en primer lloc, del territori – és renunciar a la sostenibilitat, a la pèrdua de qualitat de vida i a la identitat.
Durant anys, i encara, Felicià Fuster exercí un indubtable lideratge a Mallorca. La “seva” empresa, que llavors era de tots, practicà el mecenatge per a múltiples activitats culturals i socials. El seu gran desencant ha estat comprovar que confià massa en la societat i d’aquí que el seu pensament hagi anar evolucionat cap a l’escepticisme. Cap altre empresari n’ha estat tan conscient com ell ho era, i ho continua sent, de la necessitat de fer realitat el binomi societat-empresa. Ja no hi ha empreses públiques fortes i els prestigi social dels polítics és de capavallada, però per això mateix la seva herència – el seu testament, com ho definí a l’acte d’investidura – podria ser assumit per alguns dels grans empresaris mallorquines que són internacionalment reconegut però que, de portes endins, han renunciat a qualsevol tipus de lideratge que no fos exclusivament econòmic. La societat balear actual no té líders i, endemés, mostra greu símptomes de descohesió social. Tal volta per això, Felicià Fuster elegí el garrover, un arbre de profundes arrels i tot un símbol de resistència i d’equilibri entre l’activitat humana i la preservació de la naturalesa.

dilluns, de desembre 01, 2008

Les botigues que tanquen

Publicat al Diario de Mallorca l' 1 de Desembre de 2008

El nou president de PIMECO, la patronal del petit comerç, ha declarat que dues mil botigues són en perill de tancar si no s’aconsegueix limitar l’impacte de la directiva Bolkestein i si la crisi no afluixa. Bernat Coll, un ferreter d’Inca, ha assumit el comandament d’aquesta nau empresarial en el pitjor moment. Falta poc mes d’un any – serà el primer de gener de 2.010 - perquè comenci a vigir la norma de la Unió Europea que liberalitza els serveis i que, entre d’altres mesures, impedeix posar traves a l’expansió de les empreses o, allò que per alguns és el mateix, la implantació de noves grans superfícies comercials. D’aquesta manera, facilitant la competència, els legisladors europeus pensen que el comerç s’expandirà, es crearan més llocs de feina i que , endemés, el consumidor en sortirà beneficiat. Un miratge, segons els petits i no tant petits comerciants, que veuen com cada dia hi ha més botigues que pengen el cartell de “es traspassa” o “liquidació”.


Els graffitis ocupen el lloc dels mostradors

Tant PIMECO com AFEDECO, l’altra patronal del comerç, no estan d’acord amb la directiva i, per això, exigeixen del Govern que miri per a les empreses illenques a l’hora de transposar la directiva Bolkestein a la legislació autonòmica. Una adaptació que, de fet, ha obligat a redactar de bell nou la llei de comerç, que és ara a punt de tramitació. La intenció és impedir a Mallorca que s’obrin botigues de més de 700 metres quadrats, la qual cosa, de fet, evitarà l’establiment de noves grans superfícies i, de passada, prohibir nous comerços a polígons industrials o zones sense habitatges. La directiva liberalitza la creació d’empreses però obre la porta a limitar la implantació de comerços a determinats llocs per raons urbanístiques i mediambientals.
El problema és que la transposició de la directiva a la llei de comerç balear no és un camí directe, sinó que s’ha de creuar amb la llei estatal que previsiblement serà prou més permissiva. El govern central tendria decidit situar el límit en els 2.500 metres i això és el que tem, amb raó, el petit comerç de les Illes. Per això , patronal i sindicats s’han confabulat per pressionar el Govern, i aquest alhora al govern central, perquè introdueixi en la seva llei una excepció per insularitat. Quelcom que, teòricament, es preveu al tractat d’Europa en el qual hi ha una referència al fet insular. D’aconseguir-ho o no depèn, ara per ara, el futur de les botigues mallorquines.
S’imaginen el centre de Palma sense botigues? O les viles i barris sense els comerços que els donen vida? Si Madrid i Brussel•les són incapaços de transigir davant la realitat insular, més de cinc mil llocs de feina corren perill, perquè per moltes noves grans superfícies que s’implantin mai no es crearan tantes ocupacions. En qualsevol cas, però, està clar que els botiguers no poden romandre plegats de mans i que s’hauran d’espavilar fort i ferm per resistir la competència sigui quin sigui el desenllaç de la directiva Bolkestein. Hi ha altres tipus de competència com és ara el comerç xinès. Sense botigues els carrers no tenen vida i, per això, en temps de crisis, les ciutats semblen més esmorteïdes. Per això cal un revulsiu que animi el carrer i el consum, sense que tal cosa vulgui dir caure en el consumisme.
Veus ecologistes han demanat aquests dies que els municipis rebaixin els llums de Nadal per estalviar energia. És evident que s’han d’evitar els excessos, i que la decoració nadalenca no consisteix només amb enllumenar més els carrers, però, per això mateix, cal ser imaginatius perquè ciutats i pobles visquin les festes com a tals, sortint al carrer i fent les compres que pertoqui. Les botigues donen vida i per això necessiten el suport de les administracions, alhora que s’han d’adaptar a les necessitats dels ciutadans. És hora, per exemple, que el comerç trenqui amb la tradició horària o que, si més no, es repensin els horaris i els dies d’obertura en funció dels interessos generals.

dilluns, de novembre 24, 2008

El parany de Son Espases

Publicat al Diario de Mallorca el 24 de Novembre de 1008
La troballa d’un jaciment arqueològic d’alt valor històric just devora l’àrea d’urgències del futur hospital de Son Espases no fa sinó sumar elements al parany parat per l’anterior govern. El Partit Popular perdé les eleccions, però el nou pacte de progrés ja no pogué fer res per evitar la malifeta, atès que el cost –en tots els sentits- hagués estat insuportable. Va ser, segons el president Antich, una decisió presa a contracor. Una traïció, segons la Plataforma Salvem la Real i les entitats ciutadanes que més feren, sense aconseguir-ho, per aturar el macrohospital que substituirà Son Dureta i que des del PP, de forma malintencionada, volgueren batiar com a Nou Son Dureta. I, en efecte, quelcom de traïció hi va haver a la decisió de continuar les obres, perquè suposava el vist-i-plau definitiu a un projecte que no tenia cap ni peus i que ha hipotecat financerament la Comunitat Autònoma i urbanísticament el futur de Palma.




El parany

Son Espases és un parany que esdevengué insalvable un cop adjudicades les obres i aixecat el buc de l’edifici. L’anterior govern confiava en tornar a guanyar les eleccions, però per si un cas n’accelerà l’inici de les obres per impossibilitar la marxa enrere. Es va sortir amb la seva. De res serviren les protestes ciutadanes per protegir l’entorn de la Real o els avisos de possibles troballes arqueològiques davant un PP disposat a consolidar el seu afany desenvolupista i els interessos especulatius que hi havia rere l’operació ( per cent, des del partit ningú no ha donat encara cap explicació lògica sobre l’elecció de Son Espases. Només l’ex regidor d’Urbanisme, Rodrigo de Santos – actualment empresonat – s’hi referí en una ocasió, però sense arribar a aclarir res) Al final aconseguiren el seu propòsit, amb la paradoxa de que qui l’executa són part fonamental d’aquells que s’hi oposaven.
Hom continua pensant que millor hagués estat una remodelació de Son Dureta i, en qualsevol cas, substituir la política de fer macrohospitals per incidir en l’atenció primària o l’atenció especialitzada a través de centres més petits, més saludables i que no impliquessin haver d’emprar el bisturí urbanístic que, al capdavall, era la única cosa que semblava interessar al promotors de Son Espases. Però el PSOE i els seus socis caigueren a la trampa i no se’n saberen sortir. De manera que ara, davant el nou parany – que en realitat és una continuació del primer – no els queda altra alternativa que traslladar de lloc el jaciment arqueològic, si és que el volen conservar, enterrar-lo o forçar a una improbable reforma de l’edifici que retardaria les obres i que n’incrementaria molt més el pressupost.
En realitat, cap de les solucions és bona. El problema és, i ho continuarà sent indefinidament, Son Espases. No té volta de fulla. Com tampoc no la té, per ara, el model econòmic, i urbanístic – el gran parany - que ens han deixat en herència els governs del Partit Popular. Son Espases no només posa en perill el patrimoni arqueològic sinó que desestructura el sistema vial de Palma i fa necessària una nova carretera d’accés. Alhora, els nous accessos, com les noves autopistes, formen o tendeixen a formar nous nuclis de població o n’expandeixen els ja existents. Hi ha més població que requereix més atenció, més escoles, encara més carreteres i també més hospitals. Un cop caiguts en aquesta trampa no hi ha sortida possible.
Hom recorda allò que fa anys succeí amb el poblat talaiòtic de Son Oms, que a principis dels anys setanta impedia la construcció de la segona pista de Son Sant Joan. Com a mal menor fou traslladat de lloc – com ara es pot fer amb el jaciment de Son Espases – i des de llavors roman oblidat a una cruïlla inaccessible de l’autopista que va a l’aeroport. En realitat, el parany de Son Espases és el mateix que obliga a seguir endavant amb un model econòmic i social absolutament insostenible. Encara no s’havia acabat la segona pista de l’aeroport i ja se’n parlava d’una altra. N’hi ha qui creuen que encara fan falta més autopistes. O que si no s’amplia el port de Palma tendrem greus problemes de proveïment. El problema és que tenen raó. Ara començam a ser conscients de que cal frenar, de que la bolla no pot créixer més, perquè ja no té cabuda a un territori limitat com el nostre. Però hi ha una crisi i el nombre d’aturats amenaça a ser ofegador. El parany, doncs, es fa més gros de cada dia i tanca la sortida a qualsevol solució.
De veres que això no té remei?

dilluns, de novembre 17, 2008

Invitació al canvi

Article publicat al Diario de Mallorca el 17 de Novembre de 2008

La World Travel Market celebrada la setmana passada a Londres es va tancar ben bé com havia començat: amb un clima d’incertesa però, al mateix temps, de que les coses, l’any que ve, pot ser no vagin a pitjor. La crisi afecta i molt el turisme, però el desig de fer vacances és cada cop més fort i això fa, per exemple, que els paquets més barats del mercat – els del tot inclòs- que ja es comercialitzen al Regne Unit hagin incrementat les vendes o, més ben dit, que n’hagin augmentat les reserves. Hom no sap que pot passar el 2009, però encara es confia en mantenir les xifres d’enguany que, tot i haver empitjorat respecte a l’any passat, no són dolentes. Pel que fa a les Illes, el nombre de visitants ha caigut un 0’1 per cent – és a dir que s’ha estabilitzat – però, per contra, la despesa turística ha anat cap avall, la qual cosa suposa una pèrdua de poder adquisitiu del turistes de quasi un vint per cent. Mallorca, un cop més, s’ha convertit en una destinació refugi, però...ens podem conformar amb aquest paper - a la defensiva – davant una situació d’incertesa?


Stand de Balears a la WTM

Segons les cròniques, la Word Travel Market, pel que fa a les Illes – o concretament Mallorca- respirava incertesa i, fins i tot, cert pessimisme, però no angoixa. “Ens defensam millor que els altres”, un consol que ajuda a fer front la tempesta, però que no duu enlloc. I allò que necessita el sector és, justament, redreçar el rumb per arribar a bon port. El problema no és que enguany hagi abaixat la despesa turística, sinó que en els darrers anys – en plena expansió – ja es registrava una pèrdua de rendibilitat, sobretot als hotels i restauració. Els balanços dels darrers exercicis, així com les estadístiques que fan servir els polítics s’havien salvat per mor del “boom” turístic espanyol, amb creixements espectaculars que, de cop i volta, s’han aturat . En general, la impressió és que ja res tornarà a ser com abans, fins i tot en el cas de que la recuperació econòmica arribi més aviat del que hom fa comptes.
En definitiva, el sector turístic mallorquí sembla que s’ha atrinxerat en les seves posicions actuals, la qual cosa no es dolent. Gràcies a aquest esperit de resistència hom espera que la nostra economia no entri en recessió, com pot passat a la resta de l’Estat i ja passa als principals països europees. Però de cara al futur, romandre a les trinxeres seria suïcidi. És per això que dèiem que la passada World Travel Market és una invitació al canvi, a un canvi d’actitud respecte al futur del turisme. Mallorca és una destinació refugi. Pot ser ho sigui sempre, però aquesta condició no és abastament per mantenir els nivells d’ocupació i de benestar social assolits al llarg de les darreres dècades. Tot un repte al qual el Govern pretén donar resposta, tot i que sigui amb mesures excessivament tímides, mitjançant el pla que Antich i el conseller de Turisme, Miquel Nadal, explicaren a Londres: més promoció directe, ajudes a la modernització dels hotels i de l’oferta complementària i la creació d’una gran plataforma tecnològica que permeti a Balears ser líder turístic, també, a internet.
Les mesures són bones, però no suficients. Hi ha pendents grans problemes, com és el transport aeri. Per consolidar el turisme de masses, tant pel que fa al de tour operador com, sobretot, l’independent, no basten unes bones comunicacions aèries sinó que aquestes han de ser excel•lents i a preus raonables. Fa falta, doncs, consolidar les aliances – exigint, això sí, un major compromís de país – i establir-ne de noves. I, igualment, avançar-se als canvis d’hàbits dels turistes, als quals, endemés de sòl i platja, se’ls ha d’oferir més i variats productes. Encara som molt enfora de ser la societat turística ideal per vèncer el reptes de futur. Encara no hem passat de ser una destinació turística.. En el futur ja no vendran molt més turistes del que ens visiten ara ( fins i tot no seria desitjable des d’un punt de vista mediambientalista) però seria bo el seu nombre es mantenguès en els límits actuals, potenciat aquells nínxols de mercat que ens siguin més favorables per a la nostra pròpia convivència.
La World Travel Market ha evitat la desmoralització. Ha estat un punt d’inflexió que hauria de dur a repensar Mallorca, i les altres Illes, com a destinació turística o, com dèiem , com societat turística capaç de superar el model actual, reinventant la manera de fer vacances. La manera actual continua sent atractiva, però amb tendència és a recloure's al tot inclòs i a la platja, mentre que el futur serà en mans d’aquells que siguin capaços d’integrar el turisme en el teixit social. Serà possible assolir aquest objectiu a la Platja de Palma? Millorar les comunicacions aèries, i també les interiors? Els reptes són grans i les temps de crisi – si la barca no s’enfonsa – son propicis per reflexionar i fer els canvis que pertoqui.

dilluns, de novembre 10, 2008

60 anys de drets humans

Publicat al Diario de Mallorca el 10 de Novembre de 2008

D’aquí a un mes es compliran seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans per les Nacions Unides, motiu pel qual, a Mallorca, Justícia i Pau, amb col•laboració d’Amnistia Internacional, engega aquesta setmana un cicle de conferències que finalitzarà amb un concert i un acte de commemoració el dia 10 de Desembre, data de l’aniversari. Diversos estats, entre els quals Espanya, s’han sumat a un esdeveniment – Fernández de la Vega ha anunciat un Pla de Drets Humans per assegurar el seu compliment, que cau com anell al dia en els moments actuals. La declaració va ser aprovada el 1948 per l’Assemblea General sense cap vot en contra. El món acabava de sortir de la segona gran guerra i era plenament conscient de que només el respecte a les llibertats i els drets de les persones podria garantir la seguretat i evitar que la història es repetís. Però, seixanta anys després, hom pot dir que els drets humans es compleixin?



N’hi ha prou llegint els informes anuals d’Amnistia Internacional per adonar-se de que no. Milions de persones a tot el món viuen al marge dels drets humans, països on el respecte per la vida humana no compta per res i on s’encalça la llibertat d’expressió com el pitjor dels delictes. Enguany ho hem pogut comprovar amb les revoltes de Myanmar o del Tibet i, sobretot, a països en guerra, com Irak o Afganistan, Un flagrant incompliment de la Declaració del qual, en molts dels casos, en són còmplices o protagonistes directes els estats occidentals. El cas xinès n’és una prova evident: aquest 2008 el món n’ha aplaudit les Olimpíades i ignorat l’empresonament sistemàtics dels opositors a la dictadura. Però no cal anar tan enfora. Aquí mateix hi ha incompliments sistemàtics dels drets humans. O no és un incompliment la passivitat davant els brots de xenofòbia? O la violència de genere?
En qualsevol cas, hom no pot dir que no s’hagi avançat gens. Si més no, la Declaració Universal dels Drets Humans fa seixanta anys que hi és, i és un punt de referència per a la societat internacional encara que alguns estats ho hagin volgut ignorar en alguns moments de la seva història, com ara mateix els Estats Units – Irak, Guantánamo, l’especulació financera – un gran país on tot és possible però on durant tota l’època Bush s’han anat restringint les llibertats per garantir la seguretat i sense tenir en compte que les dues coses van lligades i que mai no es donen per separat. I endemés, tant als Estats Units com a la resta del món el concepte de drets humans ha anat evolucionant i, de fet, se n’hi han incorporats de nous que, igualment, s’han de respectar.
Nous drets que tenen a veure amb l’evolució tecnològica i amb la globalització de l’economia que fa que se superi el concepte de frontera a l’hora de plantejar la llibertat de residència, o per garantir el dret al treball, a la salut, a l’educació, a l’habitatge. Drets que no estan garantits del tot ni sols a la nostra Mallorca, ara en crisi però que ha viscut anys d’opulència. Els problemes derivats de la immigració – d’aquí cap allà i d’allà cap aquí – la necessitat de garantir un entorn saludable ( el dret al medi ambient ) o de combatre la violència de gènere formen part de les noves estratègies polítiques que hom relaciona amb els drets de les persones. Són, per dir-ho de qualque manera, els drets humans emergents, sobre els quals tractarà el cicle de conferències que Justícia i Pau ha organitzat per celebrar els seixanta anys de la Declaració
Justícia i Pau, com Amnistia Internacional, duen anys treballant a Mallorca per fer el món més just i per això demanen a les diferents Institucions polítiques que declarin les Illes “territori dels drets humans”, que es pronunciïn de manera crítica sobre la seva observança i, sobretot, que els garanteixin. La commemoració del seixantè aniversari dels Drets Humans és, per això, una invitació a la convivència com a primera passa per garantir la justícia i la seguretat a tot el món.

divendres, de novembre 07, 2008

Hem guanyat

Article publicat al Diario de Mallorca, el 5 de Novembre de 2008
(traduït del castellà)
Aquesta vegada el recompte no ha ofert cap dubte. A les poques hores, quan ni sols havien tancat tots els col•legis, ja se sabia que Barack Obama guanyaria per una ample majoria i que amb ell, i amb els nord-americans que l’han votat, anàvem a guanyar tots. Tots aquells que en el món esperen el gran canvi. Obama ha triomfat no per ser negre, encara que també, ni només per demòcrata sinó per ser la gran esperança blanca que ha de tancar un dels períodes més vergonyosos i nefasts de la història nord-americana. Perquè qui han perdut no són Mc Cain, qui al final fins i tot ens semblava simpàtic, ni tan sols els republicans, sinó Bush i els seus sequaces: els neocons, que han conduït l'economia mundial als extrems que avui coneixem i que no van dubtar a fer la guerra per a defensar els seus interessos, entre ells els petrolífers.

We can

El món és avui molt més perillós que fa vuit anys. Ni s’ha derrotat el terrorisme ni s’ha aconseguit vèncer la pobresa, sinó tot el contrari: tots dos fronts són més oberts que mai. El terror s’ha estès. I si parlem de pobresa, els excessos capitalistes han acabat per arruïnar el sistema i fer-ne necessària la refundació. La pobresa en lloc de retrocedir avança, fins i tot al primer món. I és enfront d’això que Obama, en el seu primer discurs com president electe, no només s’ha reivindicat com protagonista del somni americà sinó com artífex, ja ho hem dit, d’aquest gran canvi. El món sencer torna a posar els seus ulls, confiats, en la Casa Blanca. El món, i no només l’Espanya de Zapatero, que feliçment, s’ha retrobat amb un aliat fidel.
L’administració Bush va dur la humanitat a la vora de l'abisme. I Obama tindrà ara que dur el seu país, i a la resta del món, fins a posicions en les quals el diàleg prevalgui sobre la venjança, i en les quals els controls sobre el sistema financer retornin a l'Estat el seu paper de mediador entre el capital i la societat. En definitiva, que torni la calma, amb la qual, de bell nou, guanyarem tots. També aquí, a Mallorca, per descomptat, Per a sortir de la crisi humanitària i econòmica que travessam manca recuperar aquesta confiança. Sobretot que la recuperi això al que cridem comprat. I Obama inspira confiança, la suficient. L’epicentre del terratrèmol econòmic que ens està sacsejant – i la imatge del qual més propera la tenim en les llargues cues de l’atur – està en Estats Units i és des d'allí que ha de partir la solució.
Si Bush allí, i Aznar aquí – o Mates encara més prop- van creure que sense controls es governava millor, es van equivocar. La revolució conservadora va ser, com finalment s’ha demostrat, un desengany. Per això s’imposava la lògica. I la lògica és el canvi que s’entreveu després del triomf de Obama. Ahir varem viure, probablement, el primer dia de la fi de la crisi i el primer dia, també, cap a una pau més consistent. El somni americà és, en aquesta ocasió, un somni planetari del que no ens voldrem despertar

dilluns, de novembre 03, 2008

L'hora del canvi

Article publicat al Diario de Mallorca el 3 de Novembre de 2008

El president del Consell Econòmic i Social, Llorenç Huguet, no mirà prim a l’hora de reflexionar sobre les darreres dades aportades per l’informe anual de l’entitat: “És necessari impulsar un canvi de model turístic, perquè l’actual és insostenible”, sentencià. I això, fet i fet, vol dir baratar o modificar substancialment el model econòmic que ha vigit a Balears les darreres dècades. Hom creia que el turisme faria de matalàs davant una crisi que afecta de manera especial la construcció, però la realitat demostra que no és així. Els serveis no només no han absorbit les ocupacions passades per ull a la construcció sinó que, en ple estiu, contribuïren a que l’atur superàs marques històriques. Com és així? Ens diuen que el turisme va bé, però s’ha estancat. Enlloc de donar passes envant, recula i res fa pensar que hi hagi un remei a curt termini. La única medicina coneguda és explorar nous nínxols de mercat per estabilitzar-lo i mantenir-ne els llocs de feina.


Cada any acurcen la temporada


Ja fa temps que sabíem que la construcció estava sobredimensionada i que, prest o tard, la bombolla acabaria fent el tro. Però, el turisme, també està sobredimensionat? Ha arribat a un sostre que no es pot o no seria aconsellable superar. La prova, segons el CES, és el descens constant de la despesa turística: un 6’7 per cent l’any passat. Varen venir més turistes, però els dies d’estada es retallaren en un 4 per cent i la despesa per persona i dia en un 2’8, la qual cosa fa que “si es vol mantenir el mateix nivell d’ingressos s’ha de seguir incrementant el nombre de turistes, quelcom que a llarg termini no es sostenible”. Ho diu qui va ser rector de la Universitat i president de Sa Nostra. I els fets li donen la raó : cada cop hi ha més hotels que tanquen a l’hivern o que acurcen la temporada, la qual cosa repercuteix en l’ocupació.
En aquest sentit, la única solució seria atreure turisme de més poder adquisitiu, i prescindir del de baix cost, però no és fàcil. De fet, tot i que, en general, els hotels s’han modernitzat i donen un servei cada cop de més qualitat, a l’hora de comercialitzar les places es veuen forçats a fer ofertes que van en sentit contrari a allò que seria convenient. En aquest sentit, el procés serà llarg i passa per fer fora del mercat tot aquells productes que són obsolets i que fan una competència deslleial als que han fet els deures, una competència deslleial que també inclou bona part d’una anomenada oferta residencial de baixa qualitat. Només així – mitjançant operacions a gran escala de rehabilitació, com la prevista a Platja de Palma, i de redefinició d’imatge – serà possible que les Illes continuïn sent líders a mig i llarg termini.
No es pot construir més i no es pot esperar que venguin més turistes. La roda s’ha trencat, com ho prova que per a l’any que ve, amb una previsió de creixement de només un 0’8 per cent, la Comunitat Autònoma s’hagi d’endeutar amb més de 600 milions per poder arrodonir els pressuposts i garantir els serveis que dona a la societat. Per molt que s’estiri la corda ja no dona més de sí. El govern es veu obligat a acudir al rescat de la iniciativa privada, però això només pot ser temporal, fins que duri la crisis, ja que llavors serà el temps de que sigui aquesta iniciativa privada, sí ha aprés la lliçó, la que canviï el rumb de les seves inversions i estabilitzi el procés de creixement de Balears.
Vivim una situació d’emergència. La situació econòmica es dolenta, però pitjor és el panorama social, amb un nombre de desocupats que a finals d’any superarà els 100.000 i on cada cop són major les demandes d’ajuda. Ho ha denunciat el conseller de Benestar Social de Mallorca, Jaume Garau, en presentar el nou Observatori social creat per fer un seguiment de la crisi. Les famílies que pateixen una situació econòmica “molt crítica” ja sobrepassen les 5000 i cada dia que passa n’hi ha més. I a tot això, sabem, positivament, que molts dels llocs de feina que la crisi s’ha empassat no tornaran a surar mai més. Se n’hauran de crear de nous, però el problema es saber qui i com.
A la presentació de l’informe del CES, davant la plana major dels polítics i els agents socials de les Illes, Llorenç Huguet es ratifica en allò que havia afirmant davant els periodistes: “ fa falta un canvi de model productiu, més centrar en la capitalització de l’economia, la qual cosa vol dir millorar el capital humà, el tecnològic i els social, com a principals mesura per fer front a la crisi”.

dimarts, d’octubre 28, 2008

Forats negres

Publicat al Diario de Mallorca el 27 d'Octubre de 2008

La setmana passada tengué lloc el debat sobre l’Estat de la Comunitat. Hagués pogut ser un dels debats més interessants dels darrers anys. El president Antich va fer un discurs ben estructurat i pràcticament monogràfic sobre les repercussions de la crisi a les Illes Balears i les mesures que s’han de prendre per pal•liar-ne els efectes sobre la població. Era el que calia fer, però – dissortadament – el debat tot d’una se’n va anar per les bardisses o, més ben dit, es perdé per alguns dels forats negres de la política balear. Forats que, com succeeix a l’univers, atreuen i xuclen tot allò que s’hi acosta. Dos són, essencialment: el finançament autonòmic i la corrupció. El president Antich no se n’oblidà de cap dels dos, però els havia assignat un protagonisme secundari respecte de l’economia i la situació social. Un error estratègic que va haver de corregir sobre la marxa.

Debat sobre l'estat de la Comunidad (foto CAIB)


Error estratègic perquè la realitat política – tot i que la portaveu del Govern ho ha negat, ningú no descarta la possibilitat d’unes eleccions anticipades– s’imposà per sobre la voluntat. Antich parlà de com ajudar les persones i les empreses a fer front la greu situació econòmica i de com les polítiques desenvolupistes de l’anterior executiu havien hipotecat el futur, un elevat deute ( tant en doblers com en desequilibri demogràfic) que ara s’ha de pagar. El fet, però, és que el Govern necessita tenir las mans lliures a l’hora d’aplicar remeis. I ara per ara no les té. Té pocs recursos i, endemés, està fermat políticament pel fet d’haver de dependre, per a la governabilitat, del vot d’un diputat per a qui s’ha demanat presó.
Del forat negre del finançament ja n’hem parlat abastament, des que començaren les negociacions per a la reforma de l’estatut, la passada legislatura. Des de llavors, s’ha reconegut infinitat d’ocasions que les Illes tenen raó, però a l’hora de la veritat els doblers de l’Estat arriben en comptagotes. No només això sinó que, un cop més, hem vist com per al govern central – sigui quin sigui el partit que mana - val més un vot al Congrés que permeti aprovar els pressuposts que no les raons i la necessitat de fer justícia a tota una Comunitat. La coincidència del debat sobre l’estat de la Comunitat amb el de la presa en consideració dels pressuposts, al Congrés del Diputats, n’és una prova més. El govern central ha comprat amb inversions per a Galícia, País Basc i Navarra el vot dels partits nacionalistes, mentre que les inversions estatals a Balears continuen en el vagó de coa.
Però deixem aquest forat i parlem de l’altre, d’aquell per on es buida la credibilitat de les Institucions: la corrupció. Ara mateix, la resistència de l’ex portaveu d’UM a deixar el seu escó parlamentari pot provocar que el forat s’eixampli i xucli tot el govern. Però, amb tot, el més greu no és que la Fiscalia acusi Vicens d’un seguir de presumptes delictes, sinó la impressió que té l’opinió pública de que el cas Son Oms forma part de la corrupció institucionalitzada que durant anys ha imperat sobre les Illes. Hi ha corruptes que s’han aprofitat de la política per ficar ma al calaix públic i d’altres que s’han enriquit canviant retxes de lloc. El fet és que quan es parla d’urbanisme es fa costa amunt distingir entre aquell que és legítim i el que ha actuat amb traïdoria. En aquest sentit, fiscals i jutges tenen feina per estona.
El problema es com afrontar aquesta situació. Per una banda, partits polítics i institucions estan obligats a fer fora tots els corruptes i a aquells que irresponsablement han contribuït a fer possible la corrupció. Però, sobretot, a establir controls per impedir que hi hagi nous casos. Uns controls que afecten als polítics i funcionaris públics, però també a la que fins ara ha estat la principal font de fer doblers de les Balears: l’urbanisme. El forat creat a costa del territori i de greus desequilibris socials – que ja està passant factura amb la crisi – és un pou sense fons que caldrà tapar o aïllar millor avui que demà. Els corruptes han deixat de ser impunes. No tots, però sí uns quants i el que s’ha de fer ara es revisar els planejaments – és intolerable que encara no s’hagi engegat la revisió del Pla Territorial de Mallorca - , i tirar endavant totes aquelles normes, com la llei del sòl o la del paisatge, que facin possible un nou ordre. En definitiva, el que cal fer es tapar els forats. Es això possible?

dilluns, d’octubre 20, 2008

Matas des de l'amagatall

Publicat al Diario de Mallorca el 20 d'Octubre de 2008

El que fa Matas a Washington és, encara, una gran incògnita. No és que importi massa saber el què, sinó el perquè: les causes que l’empenyeren a fugir després d’haver perdut les eleccions. L’expresident era conscient que ja no podia aspirar a un tercer mandat i que, en el millor dels casos, havia de ser a l’oposició durant tota una legislatura ( aquest pic no hi havia Aznar que el pogués rescatar) sinó perquè devia intuir tot allò que podia passar i ha passat: l’esclat de corrupció i una crisi econòmica que, pel que fa al sector immobiliari, s’hagués pogut evitar o, si més no, posar-hi prou oli de reblanir per pal•liar el que ara succeeix: el col•lapse d’un sistema fonamentat en el creixement continu o, dit d’una altra manera, en la insostenibilitat. Matas sabia – ho havia declarat reiteradament quan era conseller d’Economia i, fins i tot, durant el seu primer mandat com a president- que certs equilibris no es poden trencar, però al llarg de la legislatura passada els va, literalment, esbocinar. El fet de ser conscient d’aquesta malifeta, és la causa del seu exili territorial i polític?

Matas amb Rosa Estaràs, a la passada legislatura ( foto CAIB)

Ara mateix, hi ha moltes veus dins i fora del PP que demanen la compareixença de Matas davant el comitè d’ètica del partit i, fins i tot, que afronti davant el Parlament i la societat la seva responsabilitat pels terribles casos de corrupció que s’han destapat. Ni ell ni cap dels consellers que tenien al seu càrrec les empreses públiques afectades poden excusar-se en la ignorància, perquè aquesta és tan o més culpable que la pròpia corrupció. El fet, però, es que la sol•licitud de compareixença, reclamada fins i tot pel president de l’esmentat comitè, ha obert un front de lluita interna entre els populars. El sector diguem oficial ho creu inconvenient, no perquè no fos aclaridor, sinó perquè podria ser aprofitat per la resta de forces polítiques per atacar el PP. Però l’atac sorgeix de dedins i el protagonitzen, sobretot, els partidaris de Carlos Delgado.
En aquesta lluita interna del PP – que no ha fet més que començar – els suposats renovadors compten amb el suport involuntari dels partits de formen el Pacte de Govern. La situació és paradoxal fins a extrems fa poc inimaginables, la qual cosa fa que Jaume Matas, des del seu amagatall, segueixi els esdeveniments amb ulls ben astorats. Malgrat tot, ell arribà a la presidència del PP i del Govern amb idees reformistes respecte al canyellisme. Sabia que calia posar ordre al territori ( d’aquí les DOT o el keynesià pla Mirall) i que no era possible superar un determinat límit demogràfic, però quan recupera la presidència es lliurà cegament a mans del desenvolupisme per conservar el poder i apropar-se a les idees neoliberals d’Aznar i companyia. Unes idees que varen ser derrotades a les urnes, però que han quedat com herència per al nou govern de progrés que ha de gestionar alhora crisi i desequilibris.
Enmig d’aquestes qüestions, sorprèn que aquells que continuen apostant per la perpetuació del model territorial i social heretat de Cañellas i Matas són, dins del PP, els enemics declarats dels seus hereus legítims ( representats per Rosa Estaràs ), els que perpetraren el major atemptat territorial contra Mallorca de tota la història, en convertir l’illa en una única i immensa àrea metropolitana. La corrupció, afavorida per una política de descontrol financer, de creixement desmesurat del deute i per obres faraòniques, esdevengué inevitable i és ara emprada pels suposats renovadors que volen un canvi de persones però no de política. De fet, volen anar més lluny que Matas, socialment – accentuant la fòbia anti-català – i econòmicament ( és a dir urbanísticament ) . Tot plegat fa que fos del tot recomanable que Matas deixàs temporalment el seu amagatall per donar explicacions, sobre la corrupció, evidentment, però també sobre els seus vaivens ideològics i les conseqüències que han tengut i seguiran tenint sobre el futur de les Illes.
Encara que, tal volta – considerant que Matas ja és un cadàver polític – seria millor que fos el PP qui fes un acte de contrició respecte del passat i, davant el desgavell del neoliberalisme global, repensàs en un Congrés extraordinari allò que volen per a la nostra societat.

dilluns, d’octubre 13, 2008

Els accessos sostenibles

Publicat al Diario de Mallorca el 13 d'Octubre de 2008

La proposta de segon cinturó de Palma, batiat com a “via connectora d’accessos” per desvincular-se de l’anterior projecte del PP, té una virtut important: la del consens. El suport polític garanteix la seva execució, però això no lleva que hi hagi dubtes sobre la seva idoneïtat o, dit d’una altra manera, sobre si és una mesura eficaç per resoldre l’etern problema dels accessos a la ciutat. La proposta compta amb el vist i plau inicial de tot el Pacte, és a dir de socialistes, Bloc y UM, i també del PP, atès que des d’aquesta formació política hom ha reivindicat ser el pare o, més ben dit, la mare de la criatura. També sembla tenir el suport dels veïns de Son Sardina i d’altres zones afectades, ja que s’elimina el tram entre Alcampo i la carretera de Valldemossa previst inicialment. I allò que és més important: la nova proposta consumeixi un 30 per cent menys de territori i, sobretot, evita que s’incrementin les expectatives urbanístiques de Palma i Marratxí per sobre de les ja existents.

La via de cintura

En definitiva, es tracta d’una proposta que reuneix totes les benediccions polítiques necessàries i una opinió pública aparentment favorable, la qual cosa fa possible posar punt – caldrà veure sí final o a part - a la llarga polèmica que s’inicià la passada legislativa quan els llavors aliats, PP i UM, decidiren completar el segon cinturó i donar-li forma d’autopista. Ara només manca que el ministeri de Foment posi fil a l’agulla, o permeti que ho faci el Consell mitjançant una encomanda de gestió, perquè aquesta nova infraestructura sigui realitat. No obstant, ens equivocaríem si pensàssim que aquestes obres – pressupostades amb 105 milions d’euros – són la solució definitiva. No es vera que la nova ronda sigui la solució als accessos de Palma. En tot cas, només n’és una part, una “connexió”, que obrirà noves alternatives al trànsit, que alleugerà el problema però no l’eliminarà.
En realitat, la nova proposta consisteix en completar, tancant-la, una xarxa iniciada fa més d’una dècada i que enlloc de facilitar els accessos de Ciutat els ha complicat per mor a la pressió urbanística generada: noves urbanitzacions i noves zones comercials a una àrea metropolitana cada cop més extensa. El nou cinturó no és sinó la conseqüència d’una política de fets consumats que, com succeí amb Son Espases, ha obligat el Pacte a prendre decisions que eren impensables quan l’esquerra era a l’oposició. No per una qüestió de seny, com es diu des del PP, sinó simplement per la urgència d’apedaçar el millor possible el desgavell territorial heretat. Com diu el GOB el problema no és la manca de carreteres sinó l’excés de cotxes. És així, però en aquest cas no es tracta de fer una nova carretera (a excepció del tram entre l’autovia d’Inca i la carretera de Sóller), sinó de tancar de la millor manera possible una obra ja iniciada.
En allò que el GOB té tota la raó és en reclamar l’estudi de mobilitat per als accessos a Palma que preveu el conveni de carreteres. Com es recordarà, la inclusió del segon cinturó en el conveni quedà supeditada a la redacció d’aquest estudi. D’aquesta manera, ajornant la decisió, va ser possible la signatura del Pacte. Però, el fet d’haver arribar a un acord i, per tant, de tenir en les mans una proposta consensuada, fa innecessari l’esmentat estudi? Tot el contrari: ara més que mai és imprescindible. El segon cinturó sense mesures que afavoreixin el transport públic – tren, metro, autobusos, aparcaments dissuasoris – suposaria continuar en un espiral que, a la llarga, implicaria haver de fer un tercer o un quart cinturó…arribant a la idea, defensada pel PP a principis de la legislatura passada, de farcir Mallorca d’autopistes.
L’estudi de mobilitat – un estudi que, com exigeixen els ecologistes, contempli no sols la construcció d’una segona ronda sinó també la seva no construcció – és el que ha de garantir, amb tot el seguit de mesures complementaries que calguin, que els accessos a Palma siguin sostenibles. El segon cinturó no pot afavorir que es faci un major ús dels vehicles privats sinó reduir-ne el trànsit per les vies ja existents i això no serà possible sense assolir que un nombre important de ciutadans es decideixin per deixar el cotxe a casa i emprar el transport públic.

dilluns, d’octubre 06, 2008

Els comptes no surten

Publicat al Diario de Mallorca el 6 d'Octubre de 2008

Els pressuposts general de l’Estat han previst per a l’any que ve invertir 421 milions d’euros a Balears, la qual cosa suposa un 40 per cent d’augment respecte d’enguany. El president Antich n’està satisfet, o això diu, perquè demostraria la bona voluntat del govern central per posar remei a la històrica discriminació de les Illes, però… els comptes no surten. L’increment pressupostari és important, el que més entre les Autonomies, però relatiu si el comparam amb la població. Continua sent cert que la inversió per càpita serà positiva, un 11’5 per cent, mentre que la majoria de comunitats experimenten increments moderats o minves, però també ho és que Balears – amb 272 euros per persona – segueix a la cua. El govern central ha donat una passa endavant, però s’ha quedat curt.


Congrés del Diputats

Aquesta és la primera conclusió a la qual hom arriba després de revisar els comptes per a 2009. El projecte de pressupost presentats per Solbes estan marcats per la crisi financera que copeja tot el món i que fa que les previsions d’ingressos siguin inferiors a la d’anys enrere. Des d’aquest punt de vista, és positiu que Balears en surti guanyant enlloc de recular como hagués estat normal en un altre moment, però aquest fet la única cosa que fa es constatar l’enorme injustícia d’abans, de la qual les Illes n’han estat i continuen sent víctimes. Una injustícia que afecta no només les inversions estatals sinó –sobretot- el sistema de finançament autonòmic. De moment, la única cosa que ha fet el govern central es apedaçar les xifres, però no fer un vestit nou, que és allò que s’ha de fer.
El fet és que Balears continua molt per davall de la mitjana estatal, la qual cosa significa que les diferències entre les Illes i la resta de l’Estat es continua eixamplant en comptes de reduir. Fa falta, encara, negociar alguns convenis i el deute de 333 milions de les carreteres, però ni així es compliria l’objectiu d’apropar-se a la mitjana. La resta de comunitats – quasi totes, perquè n’hi ha que són intocables i d’altres, con Navarra, que són una prioritat política– pot ser s’hagin d’estrènyer el cinturó, però Balears fa anys que ho du ben estret. Ara, que les vaques són magres i abans, quan es presumia de tancar amb superàvit els exercicis pressupostaris.
Tot un símptoma del que pot succeir amb el sistema de finançament autonòmic. No n’hi ha prou amb reconèixer que Balears té raó i aprovar un estatut que converteix en llei les aspiracions illenques. Les lleis s’han de complir, però – com es pogué sentir fa uns dies al Senat- la reforma del sistema no es pot imposar sinó que s’ha de negociar i, com tothom sap, la cadira que en la mesa de negociació correspon a la nostra comunitat és coixa. Ho va poder constatar el senador, Pere Sampol, qui va haver de retirar una moció sobre els criteris que havien de servir per al nou model de finançament per mor de l’oposició conjunta de socialistes i populars. Balears té raó, però les altres comunitats mai no renunciaran als drets adquirits.
Uns drets adquirits que Pere Sampol caricaturitzà amb la figura d’un banquet entre desset convidats, un per cada comunitat autònoma, en el qual a Balears , tot i haver de pagar més que els altres, s’ha de conformar amb un pancuit enlloc de la mariscada que es mengen els seus veïns de taula. Dit en altres paraules, bé està que les Balears paguin més però és intolerable que els serveis que reben els habitants de les Illes siguin inferiors a la mitjana estatal. Una situació injusta que pot ser es corregeixi una mica en els pressuposts estatals per a 2009, però que no deixa de ser-ho. Fins quan ? Què s’ha de fer perquè surtin els comptes?

dilluns, de setembre 29, 2008

Una tardor escalfada

Publicat al Diario de Mallorca el 29 de Setembre de 2008

No fa falta ser massa intel•ligent per saber què ens espera. La tardor no només ens ha dut les pluges pròpies de l’estació, sinó també la preocupació per una crisi econòmica a la qual no es veu el fons i que tendrà una greu repercussió social. Només a Balears s’ha previst que el nombre d’aturats superi els setanta mil, amb el handicap de que aquest cop no es tracta d’una desocupació temporal sinó de la pèrdua definitiva– una pèrdua percentualment important - de llocs de feina, tal com es pogué constatar amb els increments d’aturats de l’agost passat. Una destrucció d’ocupació a la qual s’hi afegeix una minva d’ingressos no regulars que d’una manera o l’altra afecta la totalitat de la població i que ja ha provocat un descens del consum. Som, per tant, dins d’un cercle viciós del qual ens costarà molt sortir i per això Antoni Riera, el director del Centre de Recerca Econòmica, no dubtà en afirmar que aquesta serà una crisi “llarga i dolorosa”.


Comença la tardor

Una crisi que, ho admetin o no aquells que neguen l’evidència, té a les Illes Balears, endemés, una causa endògena: el desequilibri causat per anys de desenvolupisme que han dut a un sobredimensionament de la construcció i de l’oferta turística. Ningú no nega – particularment no ho he negat mai – les virtuts positives que ha tengut el turisme per al desenvolupament econòmic i social de la nostra Comunitat, però això no lleva que es denunciïn els excessos que han convertit el model en insostenible a mig termini. En aquest sentit, també és evident que la sortida de la crisi seria més senzilla si l’oferta turística fos tres quartes parts de la que és i que el nombre d’habitants enlloc d’haver superat la barrera del milió ( amb un altíssim índex de població activa) s’hagués mantingut en els set-cents o vuit-cents mil, que son les xifres raonables a les que s’hagués arribat si, allà per els anys seixanta – i de manera accentuada a partir del 94 – enlloc de pitjar l’accelerador, la velocitat de creuer de l’economia s’hagués adequat a la realitat social i territorial de l’arxipèlag.
Però això ja no té remei. La realitat actual és la que és i sobre ella s’ha d’actuar. Cara al futur, tots els experts coincideixen en recomanar més inversió en capital humà per poder, mitjançant la formació, canviar el rumb de l’economia, diversificant-la, I és aquí on entra en joc el pacte per l’ocupació signat per el Govern amb tots els agents socials, per tal de crear ocupacions que responguin no només a les actuals demandes sinó a preparar el terreny, explorant una nova economia, per donar estabilitat a les generacions que venen, a aquelles que en aquests moments són a les aules massificades del nostre sistema educatiu. El món empresarial està capacitat per a fer-ho. El desenvolupament econòmic de les darreres dècades ha permès, si més no, disposar d’unes empreses fortes, ben capitalitzades – i en prou casos internacionalitzades – que disposen de recursos i capacitat per fer front als nous reptes. No tot és dolent. La qüestió és que ho facin.
El problema de fons a hores d’ara és convèncer aquestes empreses i els inversionistes en general de què es possible confiar en l’economia balear un cop s’hagi redimensionat, però per això farà falta que el mercat – aquest mercat tant menyspreat en aquests moments – acabi la seva feina i llevi del mig l’especulació i els especuladors, encara que, això sí, amb el menor cost possible per els treballadors. Una qüestió, aquesta, que implica directament el Govern. Per a l’economia internacional el punt d’inflexió han estat les famoses subprimes. Per a la balear: el desgavell urbanístic que no només ha desmesurat la construcció sinó l’oferta turística. És davant això que es fa necessària la intervenció pública, per pal•liar la conflictivitat en una tardor – aquesta i les que vendran – especialment escalfada i per, d’acord amb els agents socials, regular el mercat a la fi de no caure en nous excessos. Si no es fa així serà el propi mercat qui es regularà, però amb un cost social insuportable.

dilluns, de setembre 22, 2008

La via menorquina

Publicat a Diario de Mallorca el 22 de Setembre de 2008

L’elecció de Joana Barceló per fer-se càrrec de la conselleria de Treball no és un caprici, ni un fet puntual en el canvi d’estratègia del govern Antich, un cop s’ha constatat que la crisi que patim respon a quelcom més que a una mala conjuntura econòmica. Hi ha elements estructurals que hi tenen molt que veure. Alguns de caire internacional – s’està parlant de la primera gran crisi del neoliberalisme des de la caiguda del mur de Berlin- però d’altres estrictament locals. La bimbolla immobiliària esclatà primer als Estats Units, però és evident que la dimensió que havia arribat a tenir a les Illes era des de tots els punts de vista insostenible. Era menester variar el rumb. Aquest i no d’altre és el missatge que hom pogué extreure dels darreres resultats electorals i, no obstant, el canvi no s’ha escenificar del tot fins la setmana passada, amb la substitució de Margarita Nájera per la que ha estat durant prop d’una dècada presidenta del Consell de Menorca.


Joana Barceló, nova consellera de Treball (foto CAIB)

Qualque destacat militant del neoliberalisme mallorquí ho ha vist clar i per això ha advertit, curant-se en salut des de la seva perspectiva ideològica, contra el mite de l’anomenada “via menorquina del creixement”. Però el mite no es tal, sinó una via de futur. D’entrada diguem que el pas de Nájera a Platja de Palma té molt a veure amb aquesta qüestió, perquè no es tracta de reactivar el desenvolupisme que ens ha dut a l’actual situació sinó de possibilitar una nova via de creixement prou més sostenible. La “via menorquina del creixement” és, de fet, el títol d’un llibre publicat el 1977 pel Servei d’Estudis de Banca Catalana –signat pels economistes Emili Farré-Escofet, Ramon Marimon i Josep M. Surís- en el qual es revisava el model de desenvolupament menorquí des dels anys seixanta. Un model que aleshores s’havia distanciat prou del mallorquí i era – i continua sent - l’enveja de tots aquells que aquí veuen el futur amb preocupació.
Un futur que ja és aquí: el de unes illes, principalment Mallorca i Eivissa, desequilibrades territorial i socialment. Un model l’origen dels qual és en els anys seixanta i és precisament en aquest període quan Menorca marcà distàncies respecte als altres territoris. Mentre Mallorca el consum intensiu del territori era consubstancial amb el model econòmic, Menorca mantenia un prudent equilibri entre el sector servei i els fins aleshores predominants, el primari i l’industrial. Un equilibri extensiu, també, al model social que és, justament, el que a hores d’ara, constitueix la principal avantatge comparativa dels menorquins respecte de mallorquins i eivissencs. De fet, baldament les estadístiques derivades del PIB i altres indicadors econòmic facin pensar el contrari, Menorca gaudeix d’un punt de partida prou més còmode per afrontar les pròximes dècades.
Certament, a partir dels anys noranta, la via menorquina cap el creixement entrà en crisi, però no per això els menorquins hi renunciaren, fent possible així la seva actualització. El pla territorial de Menorca i la declaració de Reserva de la Biosfera han contribuït a barrar el pas a l’especulació urbanística o, al menys, a impedir que arribàs als extrems de Mallorca. És en aquest sentit que Joana Barceló representa una manera diferent de pensar, capaç de donar un nou impuls al diàleg social i de fer possible aquelles oportunitats de feina a les quals es referí a la seva presa de possessió com a consellera. La via menorquina cap el creixement no només no és en via morta sinó que cal actualitzar-la i convertir-la en una nova via de creixement per a tota la Comunitat Autònoma. És evident que Barceló tota sola, ni que sigui amb el suport de tot el govern, no ho podrà aconseguir, però no queda més remei que confiar en que el canvi és possible,

dilluns, de setembre 15, 2008

Repetir curs

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Setembre de 2008

Avui comença un nou curs acadèmic als col·legis i instituts de les Illes i ho fa amb un augment de 2.500 alumnes, la meitat aproximada del que venia sent habitual els darrers anys. L´allau immigratòria s´ha retallat i els nouvinguts ja no són tants com altres setembres, però la demanda d´escolarització es continua incrementant. La conselleria d´Educació ha pogut alenar una mica després d´anys d´anar a corre-cuita per atendre tots els estudiants, però els problemes, sobretot la massificació, continuen sent els mateixos. Enguany els alumnes seran 155.000 i per atendre´ls es compta amb 396 centres, dels quals 284 públics i 112 concertats. Aquests curs hi haurà tres centres de nova construcció, però per equilibrar l´oferta a la demanda s´han hagut d´habilitar de bell nou aules prefabricades i ampliar no menys de deu centres escolars més. I tot i així, no n´hi ha prou. El Govern ja té en construcció sis col·legis més i una altra ampliació que, tot plegat, farà possible disposar per primer cop de totes les places necessàries. Serà, però, per el curs 2009-2010.


Aula de l'Institut Madina Mayurqa de Ciutat

Mentrestant, el que s´inicia avui és una còpia del curs anterior. Atendre la demanda escolar és una prioritat i a ella es destina la principal partida pressupostària de la conselleria, juntament amb pagar les plantilles de professors que també creixen a mesura que ho fa el nombre d´alumnes. I això fa que quedin en un segon lloc altres problemes, com la dotació dels centres o els programes d´inserció social en una societat cada cop més diversa, i socialment més conflictiva, com la nostra. A diferència d´altres comunitats on la població escolar roman més o manco estable, i poden invertir en la millora i dotació de les seves escoles, les Balears han de fer front any rere any a un dèficit pressupostari que afecta la qualitat de l´ensenyament, tal com es pot comprovar en el darrer baròmetre de Gadeso. La societat mallorquina suspèn el sistema educatiu, tot i que posats a triar s´estima més l´escola concertada a la pública.

Un fracàs que obliga a repetir curs una i altra vegada. Avui, quan els alumnes i professors entrin a les aules trobaran que poc o res a canviar en un entorn, la millora i modernització del qual és un dels fonaments de la societat. Així, les Illes semblen condemnades a no sortir del pou del fracàs escolar, un fort handicap per fer front els reptes d´una societat en crisi. Ho recordava la presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol, amb motiu de la diada: "la millor recepta per estar preparats contra qualsevol crisi és invertir en capital humà ( és a dir en formació), perquè un país són les persones". No obstant, tots sabem la barrera financera amb la que topa l´administració balear front a altres comunitats teòricament més pobres però amb moltes més possibilitats pressupostàries.
En qualsevol cas, malgrat es repeteixi el curs, hi ha noves assignatures que cal tenir presents. No tot els limita a les infraestructures o a la dotació de personal docent. Per exemple, enguany es comença a impartir educació per a la ciutadania, una disciplina que ha de formar part d´aquest fonament sobre el que construir una societat més lliure i més respectuosa amb la diferència. També cal parlar de noves passes dirigides al compliment de la LOE i nous programes de qualificació professional per facilitar la inserció laboral dels joves. Però tot això, dissortadament, com hem dit, romandrà a un segon lloc en tant que no se superi l´assignatura principal: una escola per a tothom, la qual cosa vol dir una escola pública de prestigi, sense massificació i sense cap altre conflicte que no siguin directament relacionats amb l´aprenentatge dels alumnes.

dilluns, de setembre 08, 2008

Els responsables de l'atur

Publicat al Diario de Mallorca, el 8 de Septembre de 2008

L´economia és cíclica i això fa que els empresaris més optimistes facin front a la crisi amb les eines tradicionals: reducció de despeses i alentiment de l´activitat, la qual cosa es tradueix en un dur i quasi sempre injust reajustament de personal. Així, no és estrany que el nombre de desocupats del mes d´agost hagi experimentat un creixement del 41 per cent respecte al mateix més de 2007. En plena temporada turística, 3.600 persones s´han quedat sense feina, de manera que la xifra d´aturats ja és 43.450. Una dada que preocupa fort i ferm, tant que la consellera de Treball, Margarita Nájera, no ha dubtat en afirmar que s´han encès totes les alarmes. En efecte, les oficines de l´INEM i del SOIB es preparen per rebre un allau de sol·licituds de prestacions tan aviat com acabi la temporada, atès que els desocupats podrien superar els 70.000. La tardor serà terrible i l´hivern encara més, malgrat els intents des del Govern d´activar l´economia i de, com a mal menor, oferir 350 euros mensuals als aturats que no tenguin dret a cap altre subsidi.



El sobredimensionament de la construcció, culpable

Davant aquesta situació, els governs, central i autonòmic, enllesteixen una bateria de mesures per reactivar l´ocupació, dirigint les seves inversions cap a obres públiques que generin feina o cap a propostes que suposin canvis estructurals per crear nous llocs de treball. I, mentrestant, aquí, la CAEB s´ha adreçat al Govern per demanar una reducció de la pressió fiscal i mesures que permetin als empresaris tenir confiança en el futur. Però, quines mesures? Des dels sindicats temen, probablement amb raó, que si es rebaixa la fiscalitat a les empreses els doblers que s´estalvien no aniran a recuperar llocs de feina sinó a assegurar els beneficis, al menys mentre duri la crisi. Segons Manuel Pelarda, d´UGT, la crisi es forta, però no hi ha recessió -hom preveu un creixement del PIB d´un 1´8 per cent- la qual cosa vol dir que si es destrueixen llocs de feina és a causa d´unes "espantoses polítiques preventives dels empresaris".

Efectivament, el mes d´agost l´atur augmentà un 83 per cent a la Construcció, però també un 30 y un 28 per cent respectivament al comerç i als serveis. El que passa a la construcció era previsible després de l´esclafit de la bimbolla immobiliària, però una part -no gosaria dir amb quin percentatge- d´aquest atur estiuenc es deu a la picaresca empresarial de fer coincidir el final dels contractes temporals amb el mes d´agost i tornar-los a refer passat l´estiu. Però enguany tot fa pensar que el retorn de treballadors serà en comptagotes i que és segur que les coes de l´INEM aniran en augment. És molt probable que aquesta tardor una de cada quatre persones en edat laboral sigui a l´atur i això exigirà reforçar les polítiques socials, però, sobretot, analitzar les causes de la crisi i aplicar les mesures correctores que facin falta per no reincidir en passats errors.

Perquè, endemés de la crisi internacional -la de la bimbolla immobiliària inclosa- Mallorca pateix una crisi de creixement. A finals dels noranta ja s´advertí que l´illa havia arribat al sostre de la sostenibilitat, però l´avís no va ser atès. En menys d´una dècada la població s´ha incrementat en un vint-i-cinc per cent. La construcció es va sobredimensionar. Hom sabia que mantenir aquest ritme era impossible, però enlloc de posar-hi remei el Govern, la passada legislatura, estimulà un nou "boom" amb els resultats previsibles: una crisi que deixa la societat mallorquina en una situació social prou complicada. Alguns sectors han reaccionat. El Centre de Recerca Econòmica dona notícia -a l´Evolució Econòmica de 2007, de pròxima publicació- sobre la creació de nous llocs de feina als anomenats sectors quaternari i quinari ( genèricament podem parlar de serveis avançats) però és evident que aquest nínxol d´ocupació no és abastament per absorbir l´excedent actual de ma d´obra. Pot ser una part dels nouvinguts decideixi baratar d´horitzons, com ja succeí a la dècada dels setanta, però els registres de població activa continuaran molt per sobre dels llocs de feina possibles.

La responsabilitat és d´aquells que amb coneixement de causa, cercant la rendibilitat econòmica -i política- immediata, potenciaren els desequilibris amb ocupacions insostenibles a mig i llarg termini. Però ara dels que es tracta es de trobar solucions. Els empresaris han de saber que la reactivació no pot passar per tornar enrere sinó per obrir nous camins. No és la primera vegada que la societat mallorquina es troba davant aquest repte. Però mai les exigències de feina havien estat tantes i les necessitats socials, assistencials i educatives, tan grosses.

dilluns, de setembre 01, 2008

L'esperit de Formentor

Publicat al Diario de Mallorca el 1 de Septembre de 2008

Un grup d’escriptors, poetes, narradors, assagistes... d’ intel•lectuals de tota mena i d’editors venen de reunir-se a l’hotel Fomentor per rememorar les converses convocades el 1959 per Camilo José Cela. Aquest pic la iniciativa sorgí de Carlos Fuentes, que suggerí la idea, i del Govern, que l’ha emparada inicialment i de l’actual propietat, el grup Barceló, que té en projecte una remodelació a fons d’aquest emblemàtic i prestigiós establiment. Un prestigi basat en el somni d’un argentí, Adan Diehl, qui l’any 1929 inaugurà un hotel en el més bell paradís de la mediterrània: Formentor, un paisatge que ja havia inspirat poemes i pintures, però que des d’aquell moment passà a ser lloc de descans, i d’encontre, d’artistes del cinema, d’homes de lletres, de milionaris i de polítics. El lloc ideal, farcit de llum, per fer, en els anys seixanta, una encontrada d’homes lletruts i progressistes enmig de la foscor franquista. Les converses duraren uns anys – els premis Formentor foren un segell d’allò més preat per a tota una generació –per tornar al silenci sota el menyspreu i l’ignorància del darrer franquisme. Restà, això sí, el record i l’esperit.

Acte inaugural de les Converses 2008 (Foto CAIB)

I d’això es tracta ara: de restaurar l’esperit que feu possible l’entorn de Formentor i el seus premis, però no – com s’ha dit a les taules rodones i reunions que han tengut lloc aquest dies – per ressuscitar els premis sinó de recrear-los de bell nou. Pot ser recuperar el guardó sigui avui quelcom impossible, però no ho és fer de les converses una cita obligada per a les grans mets pensant del nostre món. Aquesta idea forma part de l’esperit inicial. Llavors, com han remarcat els convidats d’enguany, el simple fet de reunir-se i de parlar de literatura era ja un fet heroic, una provocació a un règim que negava les llibertats més elementals. Ara, en canvi, l’opressió sorgeix del propi sistema. Vivim en democràcia però la dictadura del mercat imposa regles sovint insalvables, també – i sobretot – per a la literatura que s’inspira en la realitat i tracta de modificar-la. El que s’ha de fer, doncs, és atacar el cercle viciós, trencar el sistema, confiant que l’esperit de Formentor, amb premi o sense ell, sigui independent de qualsevol poder o estructura, encara que hi tenguin el seu suport.
Recuperar i restaurar l’esperit és possible. No sols el que va lligat a les Converses, sinó a aquesta ànima que mai no ha deixat de bategar. Formentor és molt més que un hotel, o una badia, o una península, o un far..És un emblema que avança a través del temps. Els anys vint del segle passat un home, Adan Diehl, tengué la visió de construir en aquets paratges un establiment que aviat fou un imant que atragué les personalitats més brillants de l’època. Un lloc que ha servit de punt d’encontre polític al més alt nivell, però que també ha tengut, o té, els seus moments de decadència. Com la resta de Mallorca, on ja s’ha acabat el temps de construir, avui, fer aquest hotel seria impossible ( ja prou problemes tendran els Barceló per culminar la remodelació que desitgen ) perquè el territori està estibat de construccions. Ara és l’hora de la reconstrucció, d’ordenar el ciment i per protegir la naturalesa, de fer servir les runes de l’antiga societat per posar els fonaments de la nova. I Formentor pot ser un d’aquests fonaments: els de una societat oberta, internacionalitzada, però que també defensora dels valors amb els quals s’identifica.
A la trobada de Formentor cadascun dels assistents tenia un motiu particular per a ser-hi. Molts l’han seguida en la distància. Uns eren simples nostàlgics del temps perdut. D’altres, però, confiaven en que l’esperit de Formentor fos viu. L’escriptor i editor Mario Muchnik – una de les veus més valorades del rencontre - va sentenciar que els nous premis Formentor haurien de gaudir, en tot cas, un sentit literari per damunt de qualsevol ingerència comercial. Haurien de transmetre llibertat i creativitat. Pot ser encara no és el moment.. La societat no ha madurat prou. Tot i això, hom és conscient que el futur de Formentor no passa només per ser el vaixell insígnia d’un grup hotelers sinó per situar-se al bell mig d’una societat disposada a ser amfitriona del món sense renunciar al seu siau qui sou.

dilluns, d’agost 25, 2008

Govern només n'hi ha un

Publicat al Diario de Mallorca el 25 d'Agost de 2008

És evident que de Govern només n’hi ha un, això si ens referim al govern de les illes Balears, l’executiu que presideix Antich i que està integrat per una coalició entre socialistes, el Bloc i UM. Aquesta breu introducció, a manera de lead, que era allò que primer s’aprenia a fer a les antigues escoles de periodisme, és obligada després d’haver assistit les darreres setmanes a continues picabaralles entre el conseller d’Hisenda, del PSOE, i els consellers dels altres partits, a compte de l’elaboració dels pressuposts de l’any que ve. Des del Bloc i d’UM s’acusava Manera de fer parts i quarts a favor de les conselleries socialistes, la qual cosa s’interpretava com un intent d’ajudar electoralment el partit socialista que, després del seu espectacular avanç a les eleccions generals, aspiraria a governar en solitari a partir de 2010. Per sort, el grau de bel•ligerància ha disminuït prou ferm i la reunió clau dels pressuposts, prevista per aquesta setmana, és podrà dur a terme en un clima de més tranquil•litat.


Consell de Govern al Consolat (foto CAIB)

Era d’esperar que tots els consellers pugnin per millorar el seu pressupost i, amb certa mesura, també sembla lògic que cadascun dels partits col•ligats pretengui que els seus consellers disposin dels doblers necessaris per complir les promeses electorals. Però la realitat no sempre és la que un voldria que fos. La crisis econòmica ha fet que les previsions d’ingressos hagin disminuït i, endemés – sobretot – els retard del govern de Madrid en donar solucions al finançament autonòmic ha esdevingut l’espasa de Damocles que penja sobre el Pacte.. Tot plegat exigeix mesures de contenció pressupostària, urgents i, ara per ara, inevitables, a les quals cap conseller hi pot accedir de bon grat. En aquest sentit no queda més remei que prioritzar les inversions públiques, és a dir mantenir o incrementar les partides socials o aquelles destinades a pal•liar els efectes de la crisis.
Al capdavall, Govern només n’hi ha un i l’electorat no distingirà la feina feta per una determinada conselleria, per molt lligada que estigui a unes o altres sigles, sinó la labor de conjunt: els resultats globals. I sí no, n’hi ha prou recordant el que succeïa el 2003, quan els electors castigaren el Pacte de Progrés per no haver donat la resposta adequada a la crisis turística o a la qüestió territorial ( tot i que aquest tema fos competència del Consell ) El Pacte de Progrés era una excel•lent marca electoral, però la desunió dels partits progressistes, a la recta final de la legislatura, tirà per terra aquest patrimoni comú. L’electorat interpretà que la desunió restava eficàcia al Govern i per això tots - no un ni l’altre, sinó tot el Pacte – perderen les eleccions.
Per això, amb aquesta experiència a l’esquena, el nou Pacte no es pot permetre el luxe de perdre el temps amb disputes internes. Encara que això sí, ha de tenir present no només les necessitats socials que s’han incrementat a causa de la crisis sinó les perspectives de futur. Els pressuposts de 2009 són clau per a tota la legislatura. Els d’enguany eren de transició, entre el model imperant durant els darrer mandat del PP i els canvis promesos en els programes electoral del partits de centreesquerra. Hom és conscient que allò que no s’hagi començat a fer l’any que ve difícilment es podrà haver enllestit abans de les pròximes eleccions autonòmiques.
El missatge de canvi que l’electorat percebi abans d’emetre el vot serà decisiu per decantar la balança cap a un lloc o l’altre. L’electorat votarà partits o candidatures, però atenen als resultats assolits per tot el Govern i no només per les conselleries, per molt que en alguns casos les subvencions d’aquestes serveixin per fidelitzar un nombre indeterminat vots. El més important de tot, cara al pressupost de 2009, es mantenir la unitat i no fer servir criteris partidistes a l’hora de repartir els doblers. Clar que, com ha recordat el senador Pere Sampol, si el govern central donàs una resposta ràpida i coherent al finançament autonòmic, llavors desapareixerien els problemes, hi hauria euros abastament per a totes les conselleries i la unitat dins el consell de Govern seria més fàcil de mantenir.

dilluns, d’agost 18, 2008

Desmotivats i desorientats

Publicat al Diario de Mallorca el 18 d'Agost de 2008

L’enquesta del Govern que la conselleria d’Educació va fer entre els alumnes de quart de secundària, un resum de la qual va ser publicada la setmana passada en aquest diari, mostra perfectament perquè la nostra comunitat és la que registra més fracassos escolars. És un fet que el jovent acaba l’ensenyament obligatori sense saber llegir. Tot un drama social i cultural. No és que tècnicament siguin analfabets, però sí que són incapaços d’entendre el que està escrit. És a dir, que estudiar no els serveix de res. En realitat, l’enquesta no fa sinó corroborar els informes PISA, el Programa Internacional per a l'Avaluació d'Estudiants, que han deixat molt malparada l’educació tant a Espanya con, sobretot, a les nostres Illes, tant que a ningú no pot sorprendre que una tercera part dels joves enquestats afirmin que estudiar no els dóna cap satisfacció i que, a més a més, el que estudien no els servirà de gaire per trobar feina. Ni més ni manco que la meitat dels joves – el cinquanta per cent – participa d’aquesta creença: de què l’escola és inútil, una entrebanc que s’ha de passar, com un temps havien de passar –ells- el servei militar. Una pèrdua de temps.

Prova de selectivitat (foto UIB)

Certament, els llocs de feina que ofereix la nostra societat – picapedres i cambrers són els més demandats – no requereixen ser experts en literatura o matemàtiques, però sí un ofici. Quelcom que els jovent ignora. Una falta de motivació que explica, entre d’altres coses, perquè Balears és una de les regions europees amb manco població universitària. Una falta d'interès per la pròpia educació que afecta la vida quotidiana i hipoteca el futur de la societat. De moment, pel que fa als al•lots i al•lotes, incideix decisivament sobre els seus hàbits fora de les aules. Un 35 per cent confessa no llegir gens en el seu temps lliure, lleure que dediquen principalment a anar de marxa amb els amics, veure la televisió o els videojocs. Un cinc per cent renuncia a continuar estudiant després del període obligatori i això a pesar de l'interès que tenen els pares que desitgen, o això diuen, que els seus fills arribin a la Universitat. No obstant això, la realitat és molt diferent. Els professors lamenten l'escàs suport que reben de les famílies per a desenvolupar la seva labor docent. La família i l'escola sinó divorciades sí estan separades per múltiples barreres, entre les quals, sens dubte, el fet que aquesta sigui una societat de serveis, amb un model laboral que afavoreix la falta de cohesió a les famílies i no ajuda a l’estudi.
L’escola pateix totes aquestes mancances o, si voleu, estats d’ànim que entrebanquen l’educació, desorienten els alumnes i desmoralitzen els professors. Unes mancances que se sumen a l'endèmica manca de mitjans, motivada per la falta de finançament autonòmic i el desbordant creixement de la població escolar. Però si la desmotivació per a l'estudi és un problema que hipoteca el futur d’aquesta comunitat, què dir de les dades lingüístiques que reflecteix l’enquesta? Només el 30 per cent dels alumnes parla català a ca seva i encara menys en la seva relació amb amics, una dada preocupant que mostra a les clares la situació lingüística en la qual ens trobam i justifica tots els esforços “normalitzadors” que es porten a terme. En aquest sentit, hi ha un fet a tenir molt en compte: els catalanoparlants són minoria però són qui obtenen millors rendiments acadèmics. No pot ser una simple casualitat. No es una qüestió només lingüística, sinó de major arrelament. Els catalanoparlants pertanyen al segment de població més estructurat socialment. La cohesió social d’aquest grup no ve donada per la llengua, però hi ajuda o n’és un element distintiu. Molt poques societats han sofert una mutació de tanta envergadura i en tan poc temps com la nostra. Potser per això el sistema educatiu tengui tants problemes i potser per això, per falta de perspectives de futur, una part tan important d'escolars es troben desorientats..

dilluns, d’agost 11, 2008

Avís a navegants

Publicat a Diario de Mallorca l'11 d'Agost de 2008

L’avís no és nou, però la coincidència de dues entitats de prestigi entre els navegants com l’Associació Escandinava de Creueristes i el londinenc Royal Cruising Club Pilotage Foundation, fa que tengui més rellevància. De fet, com s’intuïa a la informació recollida a aquest diari, ja no es tracta d’un simple avís o d’una recomanació, sinó d’un autèntic ultimàtum o, pitjor, d’un adéu definitiu: a les Illes Balears – diuen – és impossible navegar entre el 15 de juliol o el 15 de setembre, no hi ha amarraments lliures i, endemés, totes les cales o llocs de fondeig estan ocupats. La massificació trenca la tranquil•litat i introdueix el renou de les canoes o de les motes aquàtiques fins els recons més insospitats. Les dues entitats coincideixen en recomanar als seus socis que triïn altres destinacions si allò que cerquen són els idíl•lics paisatges que encara es veuen i venen a les portals, però que la realitat ha transformat en autèntics pàrkings per a embarcacions de tot tipus.


Imatge de Portocolom un dia qualsevol d'estiu

En efecte, cada pic és més freqüent escoltar als clubs nàutics de Mallorca converses com aquesta: “ vaig anar a cala….i només hi havia un parell de barcos, no ho diguis a ningú, és un secret”. Els pocs indrets de la costa on encara és possible amarrar un llaüt o un petit iot es mantenen en secret com les bones pesqueres. La costa s’ha convertit en una autopista marítima per la qual van i venen vaixells a gran velocitat. La mar es confon amb l’asfalt i comença a ser igual de perillosa. Tant, que aviat veurem aparèixer semàfors a les proximitats dels ports o dels llocs d’amarramet. I no obstant, encara hi ha qui fa campanya a favor d’incrementar els amarraments per fomentar el turisme de luxe. Són aquells que continuen apostant pel desenvolupisme, que ignoren els límits i que només pensen en el guany immediat.
A les illes Balears hi ha més de trenta mil embarcacions de lleure. Per molt que es vulgui, no hi ha espai per a tothom. Cert és que l’anomenat sector nàutic té encara un marge de creixement, però no en l’ampliació dels ports o l’augment dels amarraments, sinó en els serveis, principalment de drassana. Augmentar l’oferta d’amarraments és un suïcidi, perquè no fa sinó agreujar el problema de fons, que és la massificació. És el mateix que passa, a gran escala, amb la resta del turisme. Què venguin més turistes d’un any a l’altra ja no és una bona noticia. La bona noticia, en tot cas, seria trobar l’equilibri entre l’oferta i la demanda que permeti a empreses i treballadors rendibilitzar els serveis que donen als visitants.
L’avís de les associacions de creueristes és quelcom més que un avís als aficionats a la mar, és un avís als navegants de tot tipus: a aquells que des de la terra ferma s’omplen la boca sospirant per més clubs nàutics, més camps de golf, més apartament de luxe, més de tot per tal que l’onada especulativa sigui arribant a les nostres costes. Un avís als navegants de l’excés, als que no han tengut escrúpols en omplir-se les butxaques a costa del paisatge. Un avís, en definitiva, perquè les illes reprenguin de bell nou un rumb cap a la sostenibilitat, ordenant la costa no pel creixement sinó per un ús raonable de la mar. I del territori.
Com diu el representants a Balears de l’associació escandinava de navegants la creació de més amarraments no és solució perquè només faria que generar més saturació. Seria – diu – enganyar la gent, fent creure que no hi ha problemes quan el gran problema, la limitació de l’espai i l’equilibri de l’entorn, es compliquen més i mes cada cop. La solució és acceptar que la naturalesa té límits, que prest o tard els imposa i obrar en conseqüència. Les illes pateixen una crisi de creixement de la qual només en sortiran si troben el camí de la sostenibilitat.