Un nou model és possible

Publicat al Diario de Mallorca el 25 de Maig de 2009

La crisi financera internacional ha posat contra les cordes el model de desenvolupament capitalista quan ja ningú no creia que hi hagués cap altre sistema capaç de fer-li ombra. La fi de la història, però, no va ser més que el final d’un capítol, que situà tot el sistema davant la necessitat de profundes reformes, sobretot a països, com es el nostre cas, on el model havia arribat a extrems social i mediambientalment insostenibles. L’altra setmana, en el debat sobre “ l’Estat de la Nació”, el president Zapatero expressà el desig, i la urgència, d’un pacte amb els agents socials per canviar el model, un canvi que en realitat és una rectificació, una correcció de rumb perquè l’economia deixi de ser especulativa. No hi ha hagut cap resposta clara a aquesta proposta, però, això sí, el tema ha cridat l’atenció dels principals medis de comunicació estatal que, des de llavors, han publicat infinitat d’articles d’opinió entorn d’aquesta qüestió.


Saló d'actes del Parc Bit

A Mallorca, però, la repercussió no ha estat tanta. No és estrany. Aquí el debat sobre un hipotètic canvi de model ve d’avior. Ja en el anys setanta , després del primer “boom” turístic, hom començà a reflexionar sobre la necessitat de reconduir l’economia illenca cap a un model més sostenible. Però després de cada crisis sorgien les presses per rellançar l’economia utilitzant idèntics patrons de desenvolupament. Així, de cicle en cicle, fins l’any passat en que la crisi situà de bell nou el model balear davant el mirall de la realitat, és a dir davant la convicció de que s’han sobrepassat els límit. La nostra realitat és avui la d’una societat desmesurada, amb una oferta turística sobredimensionada, unes infraestructures que sobrepassen l’escala territorial i, com no podia ser d’altra manera - atès que una de les característiques del model és la utilització extensiva de ma d’obra – un excés de població. Ara més que mai és imprescindible dissenyar un nou model de creixement.
D’altra banda, no seria la primera vegada. En el passat, la societat mallorquina ha protagonitzat canvis estructurals molt profunds i quasi sempre profitosos. El darrer, malgrat els excessos, la pròpia revolució turística, que ens dugué a ser capdavanters amb el turisme de masses. I abans, processos d’adaptació agrària, com la plantació d’ametllerars o l’extensió de les vinyes. I també d’industrialització. Sempre hem sentit dir que el turisme salvà els mallorquins de la misèria, però no és veritat. No si comparam la situació de Mallorca, a la meitat del segle XX, amb la situació d’altres territoris insulars i europeus. La història ens demostra que els mallorquins mai no s’han aïllat en el context internacional i sempre han trobat vies de desenvolupament adients a cada moment.
Cal esperar que ara succeeixi el mateix? Un canvi de model no és una cosa de dir-ho i ja està fet, sinó un procés gradual, però és ara que s’hi han de posar els fonaments. A poc a poc, nous sectors econòmics estant sorgint a la superfície i guanyen protagonisme, el turisme també evoluciona cap a fórmules de major qualitat i respecte per l’entorn, però això no lleva que sectors importants de la societat, que tenen por al canvi, romanguin atrinxerat a l’espera de que la crisis s’esvaeixi per envestir de bell nou amb les fórmules del passat. Cal evitar-ho, perquè a mesura que passin les crisis aquestes tendrán més caràcter social i ecològic, amb tot allò que suposaria d’inseguretat i de pèrdua de benestar.
A risc de ser pesats convé insistir en la necessitat de baratar de model, aquí i també a la resta de l’Estat. Per sortir de la crisi en condicions socialment sostenibles ja no valen les receptes de sempre. El problema, però, és que no n’hi ha prou amb fer anàlisis i teoritzar sobre el canvi, sinó que es imprescindible que la iniciativa privada prengui consciència de la situació que vivim. Fa anys no en tenia, però a mesura que es tanquen les portes l’esperit de supervivència empeny a cercar-ne de noves. El que fa falta, en tot cas, és un lideratge clar, des de la política i la societat, per impulsar les noves iniciatives i donar confiança de que un nou model és possible.

El Quarter dels Carrabiners

Publicat al Diario de Mallorca el 18 de Juny de 2009

L’antiga caserna de la Guàrdia Civil de la Colònia de Sant Jordi, més coneguda pel poble com a Quarter de Carrabiners, és un d’aquests edificis aparentment sense valor arquitectònic i que, en el passat, era mirat de coa d’ull per molts campaners i saliners que sobrevisqueren gràcies al contraban. Tal volta per això, l’Ajuntament – governat per un batle socialista amb coalició amb PSM i UM – no tengué inconvenient en promoure’n l’esbucament per allargar un carrer i construir en el solar un nou edifici per a l’ institut armat i per a oficines pròpies de la Sala. Però la noticia arribà i escandalitzà a Arca ( l’associació per a la revitalització dels centres antics ) que en poc temps ha orquestrat una campanya a favor de la protecció. El Consell de Mallorca i la Universitat ja s’hi han sumat i és que, malgrat les aparences, el Quarter té una història i unes característiques que val la pena de conservar.


Quarter de Carrabiners a la Colònia de Sant Jordi ( foto ARCA)

De moment les obres s’han aturat gràcies a la intervenció de la direcció insular de Patrimoni, però – fins ara – la municipalitat no ha renunciat als seus plans. Faria falta, com ha demanat el Consell, que el quarter s’inclogués al catàleg local d’edificis protegits per garantir-ne la seva preservació i futur aprofitament. Un museu del contraban, per exemple, seria d’allò més interessant per fer conèixer a les noves generacions aquella indústria silenciosa que tant de profit donà a alguna de les grans fortunes mallorquines. La Caserna va ser construïda l’any 1920 a terreny que Joan March havia comprat al marquès del Palmer. El carrabiners, un cos que s’integrà a la guàrdia civil just després de la guerra civil, tenien com a missió principal vigilar la costa i combatre el contraban, del qual March n’era un dels principals caps. ¿Contrasentit? No, coses d’un temps que sembla no haver caducat del tot.
La historia és més o manco coneguda. El departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la UIB, en reclamar la catalogació del Quarter, diu que s’ha de conservar “pels seus valors arquitectònics, que són els propis de la tipologia de casernes de la guàrdia civil i carrabiners de començament del segle XX en zones rurals o comunitats petites, però també pels seus valors històrics, la seva funció i localització”. Conservar el quarter significa, doncs, conservar la memòria en pedra viva, convertint l’edifici en un monument al passat, tot i que per a alguns aquest passat pugui ser empegueïdor. Segons ARCA, precisament, allò que es volia destruir era una part de la nostra historia, la qual cosa avui, quan el concepte de patrimoni s’ha democratitzat i ha deixat de ser exclusiu dels grans monuments, no tendria sentit.
Pot ser alguns continuïn pensant que aquest és un afer menor, que, en definitiva, cada poble té o un quarter de carrabiners o qualque edifici que per a la historia local s’ho paga de conservar. Molts s’han destruït al llarg del darrers anys. Però els que queden s’han de salvar. Forma part del deure social envers les pròximes generacions. La protecció del patrimoni abasta tots i cadascun dels racons de les nostres poblacions, des de Ciutat al més petit llogaret i les zones rurals. No podem renunciar a res que ens recordi el nostre passat, d’allà on procedeix l’herència cultural que avui correspon que administrem amb cura i, sobretot, amb el més gran dels respectes. Sembla que l’ajuntament de Ses Salines no ho tenia clar, però ara ja coneix els altres punts de vista i cal que faci totes les passes necessàries per protegir el Quarter.

Tot esperant la tardor

Publicat al Diario de Mallorca l' 11 de Maig de 2009

A tota la nostra història recent, l’ 1 de Maig significava dues coses. Per una part era la festa del treball i tenia un caràcter reivindicatiu. Per l’altra, certificava que la temporada alta havia començat i que la roda tornava a marxar. Ja fa dies, però, que hem deixat enrere aquesta data. Els sindicats desfilaren com sempre amb llurs pancartes, però enguany encara no hi ha turistes. O, si més no, el gruix es torba més del que hom feia comptes. Un dels motius de la festa, doncs, han desaparegut, però en canvi allò que continua havent-hi son raons de sobres per no arraconar les pancartes. Les darreres dades de l’atur, amb més de 70.000 persones sense feina el mes d’abril – la més alta de tota la historia – ens ho diu tot. Aquest serà un estiu molt curt que no farà sinó agreujar la tardor, quan milers de treballadors de temporada, aquells que malgrat tot han tengut la sort de retornar als seus llocs de treball, es quedin sense cobrar les prestacions per no haver fet feina abastament. Per això, enguany, a les manifestacions no es cridava per demanar més sou, sinó feina i, per aquells que no en tenen, polítiques socials per desdramatitzar una situació que, a cinc mesos vista, se’ns pot fer insuportable.


Manifestació contra l'atur

Altres anys era diferent. Les reivindicacions posaven l’accent en reclamar millors salaris, seguretat laboral, formació…Enguany, també, però l’horitzó no és ben be el mateix . Altres anys es reivindicava contra les patronals i contra els governs per exigir millores socials. Però ara som a una nova realitat. La lluita de classes que donà pas a la lluita per consolidar l’Estat del Benestar és ara per la supervivència. L’actual crisi ha deixat fora de combat tant les associacions patronals com els propis sindicats i ha elevat el paper dels governs. Patrons i sindicats s’alien en reclamar ajudes del govern, de signe diferent però amb objectius semblants: sobreviure. Uns per tirar endavant les seves empreses i consolidar el sistema. Els altres per garantir-se uns mínims de subsistència. L’enèmic comú és la crisi, un enemic eteri del que no se saben gaires més coses que té l’origen al món financer i a la manca de controls sobre els grans bancs. Tots ens són víctimes, fins i tot el botxins, però sobretot els de sempre. Els de més abaix.
El món està hipotecat i no sap com sortir d’aquest parany. Així, entre les moltes veus que es sentiren el passat 1 de Maig, tal volta la que tenia més sentit és la que reclama mesures perquè la crisis no l’hagin de pagar els treballadors. El neoliberalisme ha fet figa, però no se’n coneix cap altre sistema que hagi demostrat ser-ne l’alternativa. I la seva correcció durà molt de temps. D’aquí que els governs hagin de treballar en els dos sentits, en sargir els esqueixos del sistema, reorientar-lo cap a models mes productius i no especulatius, i en protegir les persones. És l’hora de demostrar que l’estat del Benestar, tan denostat en els moments estel•lars del neoliberalisme, és efectiu i, sobretot, imprescindible. És, pot ser, la millor hora per demostrar l’eficàcia de la socialdemocràcia i, al mateix temps, d’aplicar solucions locals per resoldre sobre el terreny els problemes globals. La crisis no passarà fins que els poders econòmics mundials, començant pels Estats Units, no tapin els forats i reformin el model capitalista, però això no serà abastament sense que a l’esfera local s’hagin adoptat nous comportaments econòmics i sense abans haver desterrat l’especulació com a motor.
Tenim l’estiu pel mig. La tardor és inevitable. La solució no és senzilla. L’economia viu un malson i les persones, els treballadors, se’n duen la pitjor part. La prova n’és la marginalitat, avui més visible que mai a molts indrets de Mallorca.