Crisis, rebaixes i cendra

Publicat al Diario de Mallorca el 17 de Maig de 2010

Crisi, rebaixes i cendra, aquest és el triangle que condiciona i ompl d’incerteses l’estrena de la temporada. Ja fa uns quants any, des de l’esclat la bombolla financera, que hom mira de cua d’ull les fulles del calendari esperant que la primavera, el maig, engegui amb noticies esperançadores. Enguany hagués pogut ser, però les circumstàncies han fet que, un cop més, haguem de tombar el coll i esperar futures oportunitats. Arribaran qualque dia? Aquesta és la pregunta que es fan molts funcionaris i d’altres empleats públics que, fins ara, havien restat al marge de la crisi, però que s’han vist afectats de ple per les retallades de Zapatero. Les mesures, que suposen un canvi radical a la política social defensada pel president, mostren perfectament que la crisi no es en vies de solució ni prop fer-hi. Encara hi ha molts niguls sobre el cel econòmic i res fa pensar que es puguin esvair a curt termini. La culpa no és dels ciutadans, però són ells els que paguen las conseqüències d’un capitalisme que havia de ser reinventat, però que està sent apedaçat sota l’amenaça d’un volcà de nom més pronunciable que no l’islandès: el mercat.


Reunió en el Consolat amb les entitat financeres i el CES

És la única sortida possible? Haurem d’acceptar que sí, si més no perquè el fet de no prendre aquestes mesures, per molt injustes que siguin, seria molt pitjor. No fer res seria tràgic, però cal reconèixer que hi ha mesures que semblen contraproduents, com les que aplica l’Eurocontrol davant els niguls de cendra que es passegen per Europa. Tancar els aeroports ha deixat de ser noticia, tothom ho accepta com un fet inevitable, per preservar la seguretat de les persones, però a costa de fer malbé l’economia i posar de relleu la fragilitat de les illes i del turisme davant les crisis. El turisme semblava haver-se recuperat del terratrèmol que significà l’11-M, però trontolla cada cop que hi ha un atemptat terrorista contra els seus interessos . I ara per mor d’una naturalesa adversa. És evident que aquesta incertesa, i els canvis tecnològics en la comercialització dels productes, han capgirat els hàbits dels turistes. Llavors, els dubtes no són tant sobre els efectes immediats del volcà, sinó sobre les repercussions a llarg termini. És el mateix que passa amb les retallades de sou i la congelació de les pensions.
És evident que la manera de fer front a la crisi, sota l’amenaça d’Europa, ha provocat un esclat de desconfiança. Les mesures han trencat el tabú que el PSOE mantenia des del poder. L’Estat del Benestar ha deixat de ser intocable. De la mateixa manera que la cendra ha tancat els aeroports, perquè no quedava més remei, les seqüeles d’aquesta decisió són imprevisibles. Els economistes les accepten com inevitables, però reconeixen que poden refredar l’economia i retardar l’anunciada reactivació. Servirà això perquè el mercat guanyi confiança i rellanci l’economia via inversions i creació d’ocupació? Serviran les cendres perquè la navegació aèria avanci en sistemes de seguretat? De moment, les mesures aplicades són una imposició des de d’alt, des d’Europa, per protegir el seu espai i l’euro, és a dir la viabilitat d’un sistema d’integració continental que va, o hauria d’anar, més enllà de l’economia, però que per ara es limita a aquesta.
La interpretació més generosa de tot això és que Zapatero ha fet ara allò que hauria d’haver fet fa temps, però reconèixer-ho és tant com posar un disc de direcció prohibida en el camí de l’Estat del Benestar. Els sindicats no ho acceptaran i això pot provocar més confusió i desconfiança. Però precisament per això caldria fer una crida al seny, al debat tranquil per tal d’aconseguir que el “zapatazo” de la setmana passada sigui una mesura temporal i que al final, passats un parell d’anys, es puguin recuperin les politiques socials que s’han aparcat per la crisi. No deixar el sistema en mans dels que ho han creat i que no es resignen a la seva transformació o reinvenció. Mentrestant, només ens resta aprendre que ja no n’hi ha prou mirant el cel per saber si fa sol o plou, sinó que cal observar si hi ha o no niguls de cendra, o en el terreny estrictament econòmic, seguir les cotitzacions de borsa tot i que no hi juguem. Altres hi juguen per nosaltres.

Dos reptes de futur: treball i immigració

Article publicat al Diario de Mallorca el 10 de Maig de 2010

Si qualque cosa bona tenen les crisis és que obliguen a reflexionar sobre com refer tot allò que s’ha fet malament i sobre les possibles sortides. En aquest sentit, les Illes tenen dos reptes fonamentals de cara al seu futur. Per un costat, reactivar l’economia, diversificar-la i crear nous llocs de feina. I per l’altra, integrar la immigració. Els dos van plegats, com ha quedat perfectament demostrat, si més no estadísticament, amb les recents dades sobre atur i creixement demogràfic. Ha començat la temporada turística i, com era d’esperar, la desocupació ha minvat, tot i que, tant l’EPA del primer trimestre com les xifres de l’INEM d’abril, no poden ser més negatives. Hom pot veure la botella mig plena o mig buida, segons es fixi amb la minva dels desocupats del darrer mes ( un 4’4 per cent) o l’ increment en relació a l’any passat dels que cerquen feina (un 17’7). Dades aparentment contradictòries que posen al descobert que l’arribada d’immigrants no s’ha aturat en cap moment.


Un de cada cinc ciutadans és estranger

No cal dir que el futur de la societat mallorquina dependrà de com s’afrontin aquestes dues qüestions. Aparentment, les dues són diferents i hom podria pensar que tenen les seves pròpies diagnosis, però és evident que es relacionen i que les solucions no poden anar deslligades unes de les altres. De fet, la immigració no és més que una resposta – davant un problema global que afecta els països manco desenvolupats – a una demanda de treballadors o a la visió d’un món idíl•lic i de majors oportunitats. Però no tot són avantatges. Els immigrats pateixen sovint problemes de desarrelament i de rebuig per part de la població d’acollida i, evidentment, també en provoquen. Uns justificats i d’altres no tant. Respecte al rebuig n’hi ha prou recordant que, segons una recent enquesta de GADESO, sis de cada deu residents a Mallorca creuen que el nombre d’immigrants és excessiu, la qual cosa – i és necessari que ho reconeguem – és certa, tot i que, objectivament, allò que és veritat és l’excessiu pes demogràfic, amb independència de l’origen de les persones, que pateixen les Illes.
Excessiu perquè l’actual model laboral – un cop que la construcció ha passat per ull, la qual cosa era previsible – ha creat un atur estructural que hom quantifica amb més de trenta mil treballadors. És a dir, que al menys un de cada tres aturats no té cap possibilitat ni una de trobar feina en el futur. I excessiu també perquè suposa que el 22 per cent de la població sigui estrangera i que a aquest percentatge, el més alt de tot l`Estat ( i un dels més alts a tota la història de la immigració) fa que la integració sigui difícil, per no dir impossible. Sobretot si tenim present que de la resta de la població, el percentatge dels nascut fora de l’illa o fills d’aquests que mai no s’han integrat del tot, fa que la suma real dels immigrants superi el cinquanta per cent. Una realitat si més no cultural i, fins i tot, identitària. És a dir, una qüestió que afecta la solidaritat, la cohesió social i la qualitat de vida. Què les Illes hagin més que doblat la població en el darrer mig segle i que superin amb escreix el milió d’habitants – o els dos milions, si hi suman els turistes durant la temporada alta - suposa haver sobrepassat tots els límits imaginables.
Els dos reptes són paral•lels i tenen una única solució: un projecte de país comú. Un projecte que faci que l’economia es redreci cap a un model més sostenible i que creí nou llocs de feina qualificats, la qual cosa implica formació i, sobretot, un lideratge social que ara per ara és inexistent. De fet, la major part de les inversions que es fan a l’Illa - tant si són inversors forasters com nascuts a Mallorca- no tenen en compta la rendibilitat social sinó el guany immediat. No hi ha consciència de país i, per tant, hom pensa amb mentalitat colonitzadora, per treure el màxim profit en el menor temps possible, sense tenir en compta allò que pot passar al futur. Aquesta, si més no, ha estat la política que ha protagonitzat les darrers dècades de les Illes i que ha creat el model actual, un model insostenible com demostren les dades de l’atur i la immigració.

L'escalfat debat territorial

Publicat al Diario de Mallorca, el 3 de Maig de 2010

L’etern debat territorial a les Illes s’ha tornat a escalfar – sí es que en qualque moment s’hagi refredat- arran de l’aprovació pel consell de Govern del projecte de llei del sòl balear i la pròxima proposta d’aprovació de la reforma del Pla Territorial de Mallorca en el Consell. Tant en un cas com a l’altra l’enfrontament entre els equips de govern, que com hom sap són en minoria- i l’oposició fan molt difícil que hi pugui haver un enteniment, la qual cosa pot significar un ajornament sine die de la llei i del pla en perjudici dels interessos de la societat illenca. Això significaria que Balears continuaria vigent la llei del sòl estatal que data de 1976, és a dir una llei preconstitucional, així com pel Pla de Mallorca que va ser aprovat la passada legislatura per PP-UM, però que quedà políticament deslegitimat pels escàndols de les ART (àrees de reconversió territorial) que motivaren la intervenció judicial. La seguretat jurídica i el seny obliguen a posar fi a la continua provisionalitat de les normes urbanístiques, però els partits romanen entossudits en emprar el territori com a arma política enlloc de cercar una solució definitiva, o a llarg termini.


Promoció immobiliària a la Part Forana de Mallorca

En el cas de Mallorca, la no aprovació del reformat PTM suposaria el manteniment de totes les ART i, entre d’altres coses, impediria la desclassificació definitiva de Es Guix. El PP – per esperit de revenja més que altre cosa - vol eliminar totes les ART, mentre que UM en voldria salvar un parell, però s’oposa a desclassificar la urbanització d’Escorca amb la peregrina excusa que els joves del terme municipal puguin fer-s’hi una casa i no haver de viure lluny de Lluc. Segons PP i UM les propostes de l’esquerra són extremadament restrictives, mentre que des del Bloc i PSOE defensen les restriccions com a mesura per evitar l’especulació i caure en una nova i contraproduent fase de desenvolupisme. La única sortida factible seria el consens, cercant un punt d’equilibri entre l’activitat econòmica necessària per vèncer la crisi i la pròpia sostenibilitat social i mediambiental, la qual cosa sembla cada cop més llunyana.
Durant la legislatura del Pacte de Progrés es va perdre una oportunitat històrica d’aprovar unes regles de joc territorials acceptables per a tothom i, un cop més, tampoc no va ser possible l’acord mentre durà el pacte de centre esquerra en aquesta legislatura. I si no fa ser possible quan UM i l’esquerra estaven compromesos en una mateixa causa, com és possible que el consens arribi ara, després del trencament? Per ordenar adequadament el territori allò que més falta fa és seny, però els partits demostren ser el sector menys assenyat de la nostra societat. La ruptura d’UM amb Bloc i el PSOE ha fet que en aquests moments hi hagi dos projectes de llei del sòl en el Parlament, la proposta inicial d’UM – que du la firma de Bartomeu Vicens – i la del Govern, presentada per l’altre Vicens, Gabriel, conseller de Mobilitat i Ordenació del Territori. Aquest s’ha mostrat obert al diàleg si el projecte del Govern és admès a tràmit, però, ara per ara, l’acord no sembla possible sense el suport del PP o d’UM. En canvi, sí seria possible que tiràs endavant la proposta d’UM.
En definitiva, un debat escalfat, com sempre, però aquest pic amb la perspectiva d’entrar en un túnel on no es veu la sortida, la qual cosa no faria més que retardar un consens que és imprescindible per a l’economia i la salut mediambiental de les Illes. La primera prova de foc la tendren en el pròxim ple del Consell en que s’ha de sotmetre a aprovació el PTM. Francina Armengol, la presidenta, té deu dies per intentar el miracle d’arribar a un mínim d’acord que, si més no, eviti que el territori segueixi degradant-se com fins ara.