L'hora d'estrènyer el cinturó

Publicat al Diario de Mallorca el 26 d'Octubre de 2009

Després d’anys amb l’accelerador pitjat al màxim hom hagué de frenar de cop en sec i no pogué evitar la topada. Uns danys són reparables, però d’altres no. El motor s’ha aferrat i caldrà substituir algunes peces, endemés d’adobar la carrosseria. Noranta mil aturats, segons les darreres dades de l’EPA, i una reducció considerable dels estocs de capital acumulats en el temps de bonança són les conseqüències principal a les qual cal fer front de manera immediata. I, com sol succeir en temps de crisis, per posar remeis hom es dirigeix a les administracions publiques, és a dir – en el nostre cas – al Govern. Però, què pot fer el govern de les Illes Balears en l’actual situació. L’executiu acaba d’aprovar el projecte de pressuposts per a l’any que ve i les perspectives no poden ser més pessimistes.


Carles Manera, conseller d'Economia, a una roda de premsa (foto CAIB)
Ho diu el conseller d’Economia, que ha hagut de fer esforços i fer volar coloms per quadrar uns comtes que no surten. Els pressuposts per a 2010 han esdevingut com un trencaclosques al qual manquen peces que cal substituir per altres de noves, però que hom no sap s’hi encaixaran o distorsionaran la imatge final. De fet, la conselleria preveu una nova caiguda, d’un 1’5 per cent, del PIB, la qual cosa es tradueix en una minva fiscal de 640 milions d’euros que les noves aportacions estatals – tot i les falses promeses de Zapatero- no eixuguen ni de lluny. Caldrà endeutar-se, la qual cosa no és dolent, però sí perillós. Perillós perquè no és gens clar que les Illes surtin de la crisi a curt termini i, per tant, que recuperi prou activitat per equilibrar de bell nou la balança dels imposts.
Ho diu el mateix Carles Manera, en assegurar que “de brots verds, en veim pocs”. El conseller ha fet el que ha pogut i el Govern ha complert pactant entre els diferents socis unes partides que se sap són insuficients . És el que diuen els agents socials. Tant patronals com sindicats coincideixen en que les mesures previstes no basten. El uns perquè no es dedica prou a l’economia productiva i a incentivar les empreses, i els altres perquè veuen com el pou del aturats s’omple de mica en mica i sense solucions a curt termini per recuperar els llocs de feina perduts amb l’esclat de la bimbolla immobiliària. El govern no té més recursos dels que s’han posat sobre la taula, ja no es podrà endeutar més i no vol pujar més impostos per no desactivar encara més l’economia. La única solució per poder invertir prou seria reduir les despeses corrents, però sotmetre l’administració a un règim d’aprimament té els seus inconvenients. Entre d’altres, la reducció de serveis socials que tanta falta fan en aquests moments.
És evident que ha arribar l’hora d’estrènyer el cinturó. És el que diu l’oposició que, no obstant, critica els retalls en les inversions publiques i fa befa de les promeses sobre l’equiparament de les inversions estatals a la mitjana. Però el PP ho té difícil per poder presentar alternatives vàlides en el debat sobre els pressuposts. El mirall de la passada legislatura – tot i les sobrevalorades infraestructures que es construïren- no és el més adient com per fer comparatives, de la mateixa manera que qui ha donat suport incondicional al desenvolupisme econòmic no es pot presentar, ara com a valedor de l’equilibri. Les contradiccions són patents, però per això mateix hom espera el debat dels pressuposts amb enorme interès. Ja sabem que el Govern no té més remei que reduir despeses, però allò que els ciutadans volen saber són les propostes sobre com s’han d’estrènyer ells, els contribuents, el cinturó. I, sobretot, si tots s’ho estrenyeran de la mateixa manera.

Per no travelar amb la mateixa pedra

Publicat al Diario de Mallorca el 19 d'Octubre de 2009

Després del trist espectacle protagonitzat per UM, però perfectament secundat pels altres socis de Govern, la pregunta que es fan els ciutadans és: d’ara en endavant, què cal fer per no travelar amb la mateixa pedra? Un cop més s’ha comprovat la llunyania que hi ha entre allò que fa Unió Mallorquina i allò que representa i les dificultats que això suposa per a una esquerra dividida, mancada de vots i incapaç de posar en valor un programa comú. A principi de legislatura hom volgué ressuscitar el Pacte de Progrés i donar una nova oportunitat al centre esquerra. Després d’una legislatura que es caracteritzà per un desenvolupisme suïcida i la corrupció era l’hora de l’acció social i del medi ambient, per garantir a tots els illencs una qualitat de vida real i no només estadística. Però tots sabem com ha anat el nou pacte: UM no se n’ha alliberat de les denuncies per corrupció i les picabaralles internes han sovintejat fins arribar a l’extrem insostenibles.


A la fira de la llampuga, Anmtich i Armengol pactaren amb UM

Tot plegat, els socis del Pacte diuen ara que la crisi els ha servit per cohesionar-se més i donar un nou impuls a les institucions on governen. Han volgut posar en marxa allò de que no hi ha mal que no vengui bé. Els dubtes són molts – com queda demostrat a Pollença i Campos - però no queda més remei que confiar i posar-se a treballar sense excuses que valguin. La situació és complicada. Amb l’any i mig que resta de legislatura s’haurà de fer la feina que no s’ha fet en quatre per arribar a les urnes en disposició de passar comptes amb l’electorat. Però per això s’haurà de seguir negociant de valent . La primera cita és ara tot d’una, el novembre amb l’aprovació definitiva del pla sectorial de carreteres i el desembre amb el Pla Territorial, la prova de foc per saber si rere l’apropament de posicions hi ha quelcom més que la defensa d’uns interessos concrets. S’ha d’aprovar un PTM sense donar peu a cap sospita de corrupció.
Endemés del PTM, s’han d’engegar les obres incloses en el pla de carreteres, convenientment adequat a les necessitat reals de la societat illenca i no a la conveniència de l’especulació. S’han de donar passes definitives cap a la reforma del model productiu, potenciar la rehabilitació de zones turístiques i adequar l’oferta a la demanda potencial sense caure en el parany de fer-la créixer per raons exclusivament immobiliàries. I tot això sense perdre de vista les infraestructures educatives i sanitaris, així com donar l’empenta que pertoca a la innovació, per crear llocs de feina a nous sectors que compensin la pèrdua registrada a la construcció. En definitiva, fer realitat els pactes signats entre el Govern i els agents socials no només per sortir de la crisi econòmica actual sinó per seguir essent competitius en el futur.
Què ho pot impedir? Doncs, una nova travelada que trenqui el Pacte o, pitjor encara, que l’immobilitzi, com sembla que ha passat aquests darrers anys. El Govern, i els consells, necessiten una fulla de ruta precisa respecte al port a on volen arribar, la qual cosa no és possible sense un equip de govern de veres cohesionat i al marge dels interessos partidistes. El pactes són imprescindibles a les nostres illes, però solen acabar sent inviables justament per no tenir clar el port d’arribada. En aquest context és just que hom es demani sobre el paper que ha de jugar UM – la peça clau del trencaclosques - sobre si vol arribar a qualque lloc concret o limitar-se a un paper de frontissa i de lobby per a la compra i venda d’influències. Tots els partits necessiten clarificar-se i unir-se en projectes comuns enlloc de dividir forces o capficar-se en bregues internes pel poder. Si no es lleven aquestes pedres del camí la travelada és inevitable.

Agents i víctimes del canvi climàtic

Publicat al Diario de Mallorca el 12 d'Octubre de 2009

Un estudi de la UIB, finançat per la conselleria de Medi Ambient, que fou presentat la setmana passada, confirma allò que tots creim saber per experiència pròpia: que augmenta la temperatura mitjana, amb estius cada cop més calorosos i la pràctica desaparició de primaveres i tardors. És a dir, que ens estam tropicalitzant. I que cada cop són més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, com els caps de fibló – sempre n’hi ha hagut, però no tants com els darrers anys – o pluges torrencials. Precisament, en relació a les pluges, és en allò que molts ens equivocam. Pensam que plou més que abans, perquè no estam avesats a l’aigua de bombolla, però no és cert. Les estadístiques demostren que la pluviometria és menor, que hi ha manco dies de pluja i manco quantitat d’aigua caiguda del cel, però que quan cau ho fa a poalades


Doble arc de Sant Mari sobre cel gris de Ciutat

Més o manco és el que passa a tot el món. La meteorologia s’ha destrempat a tot arreu. Les noticies sobre desastres naturals, des d’inundacions a huracans, terratrèmols i tsunamis ocupen espais preferents a tots els mitjans de comunicació. També la predicció del temps. Quan la televisió s’ocupa de qüestions climatològiques els índexs d’audiència es disparen. La meteorologia ha avançat molt i s’ha fet prou precisa, la qual cosa fa que les successives alarmes davant probables pluges fortes, ventades o les periòdiques onades de fred i calor tenguin un seguiment que sobrepassa les no menys freqüents picabaralles polítiques. Hi ha, podem dir, una creixent conscienciació respecte del clima i les seves oscil•lacions, però ¿vol dir això que hi hagi una consciencia clara sobre el fenomen del canvi climàtic, de les mesures que cal aplicar per impedir el seu avanç o, si més no, per pal•liar-ne les conseqüències?
L’estudi realitzat pels professors Romero i Homar del grup de meteorologia de la UIB, demostra que la temperatura de les Illes ha augmentat des dels anys setanta ençà a raó de 0’4 graus cada dècada i que, a més a més, cada cop hi ha més nits tropicals, aquelles en que es sobrepassa una mitjana de vint graus. Aquests són els efectes immediats, els que hom ja pot percebre, d’un canvi climàtic que ja ningú no discuteix - fins i tot la Casablanca o Pequín ja ho reconeixen – i que encara no ha mostrat, entre nosaltres, el seu pitjor rostre. L’augment del nivell de la mar, per exemple, que obliga ja a prendre mesures per impedir que platges o passejos marítims no es submergeixin i facin malbé una costa excessivament urbanitzada.
L’estudi de la UIB ens situa davant el mirall d’un canvi climàtic que ja es constatable i que es degrada cada cop més. És un d’aquests estudis la divulgació del qual és convenient per conscienciar dels perills que comporta mantenir uns hàbits de consum o una manera de viure que afavoreix les emissions de gasos que trastoquen el clima. És un fenomen universal, que requereix tant la intervenció de les grans potencies, com la de les institucions més properes i de cadascú de nosaltres. Quan ens seiem davant el televisió o fullejam els periòdics, on es mostren els afectes devastadors del canvi climàtic, ja no es podem permetre els luxe de ser simples espectadors. Volguem o no som agents provocadors alhora que posibles víctimes .

UM, ÉS NECESSÀRIA?

Publicat al Diario de Mallorca el 5 d'Octubre de 2009

UM, la necessitam? És necessària per a la política mallorquina? La pregunta no és fàcil de contestar. Malvista i menyspreada a parts iguals per la dreta i l’esquerra, és lògic demanar-se quin és el seu paper més enllà de ser inevitable parella de ball a qualsevol coalició o pacte de govern. Teòricament és un partit nacionalista de centre dreta, amb un cert mimetisme respecte a allò que representen Convergència Democràtica de Catalunya o el Partit Nacionalista Basc, però sense la força d’aquests ni la seva tradició. De fet, gairebé no té antecedents. Per l’espai que ocupa podria ser hereva del regionalisme i mallorquinisme del segle XIX i primeries del XX, però aquests corrents de pensament no són a les seves arrels sinó que cal cercar-les en la desfeta de la UCD. Més que una llar per al nacionalisme, Unió Mallorquina va ser, des del principi, un refugi per als sobrevivents del centre que no volgueren o no pogueren integrar-se en Alianza Popular ( ara PP) que es convertí en la força hegemònica de la dreta.

UM trenca el Pacte ( foto UM)

Per a la dreta, UM ha estat sempre una pedra dins la sabata, mentre que per a l’esquerra – quan ha pogut governar – un aliat incòmode, una barrera infranquejable per a les polítiques més socials i, per tant, una font de descontent i desmobilització per a tots els progressistes. En contades vegades, però, també ha exercit com a factor de moderació, tant per uns com pels altres, la qual cosa forma part del seu haver. No obstant, el fet de ser la frontissa permanent li ha donat un suplement de poder molt per sobre de la seva representació electoral, un sobrepoder que, via xarxa clientelar, convertí el partit en quelcom parescut a una gestoria política. UM, més que un partit, ha estat un lobby, la qual cosa explicaria determinats comportament i l’existència de casos com Son Oms o Can Domenge.
Precisament, la darrera crisi – el trencament del Pacte de Govern – que ha deixat socialistes i Bloc en minoria en el Consell de Mallorca, obeeix essencialment a que la Justícia ha posat a la picota la xarxa clientelar d’UM , és a dir a aquells que fins ara, des del poder que administrava el partit, havien mogut els fils a la seva conveniència. A UM – com també passa al PP a gran escala – es senten víctimes d’una conspiració, però enlloc de prioritzar la neteja de les seves estructures internes s’estimen més tancar-se dins la pròpia closca per protegir-se. Un acte de defensa, pot ser justificable des del punt de vista polític, però que impedeix el mínim anàlisi de futur i, per tant, la possibilitat de sortir del laberint en que ara es troba.
La sort o la dissort d’UM és que, matemàticament, segueix sent necessària per a qualsevol coalició o pacte post electoral. Ho ha estat fins ara i res no fa pensar que la situació barati en el futur. La qüestió és, doncs, si també és necessària socialment o si, per contra, faria bé en tirar la tovallola. Les constants al•lusions de Flaquer a favor d’un suposat projecte de país perden sentit cada cop que es prioritza la xarxa clientelar. La imatge que una major part de l’opinió pública s’ha format d’UM és, precisament, aquesta: la d’un partit que no distingeix entre els negocis i la política. I no obstant, hom és conscient de que en aquest formació hi conviu un corrent nacionalista que sí té una idea prou clara de país. En aquest sentit, la presencia d’un partit nacionalista al centre del ventall polític de les Illes seria d’allò més convenient, sempre i quan, però, els pactes que signi ho siguin amb clau nacionalista, de país, i no per defensar interessos de grup o privats.