Crisi, rebaixes i cendra, aquest és el triangle que condiciona i ompl d’incerteses l’estrena de la temporada. Ja fa uns quants any, des de l’esclat la bombolla financera, que hom mira de cua d’ull les fulles del calendari esperant que la primavera, el maig, engegui amb noticies esperançadores. Enguany hagués pogut ser, però les circumstàncies han fet que, un cop més, haguem de tombar el coll i esperar futures oportunitats. Arribaran qualque dia? Aquesta és la pregunta que es fan molts funcionaris i d’altres empleats públics que, fins ara, havien restat al marge de la crisi, però que s’han vist afectats de ple per les retallades de Zapatero. Les mesures, que suposen un canvi radical a la política social defensada pel president, mostren perfectament que la crisi no es en vies de solució ni prop fer-hi. Encara hi ha molts niguls sobre el cel econòmic i res fa pensar que es puguin esvair a curt termini. La culpa no és dels ciutadans, però són ells els que paguen las conseqüències d’un capitalisme que havia de ser reinventat, però que està sent apedaçat sota l’amenaça d’un volcà de nom més pronunciable que no l’islandès: el mercat.
Reunió en el Consolat amb les entitat financeres i el CES
És la única sortida possible? Haurem d’acceptar que sí, si més no perquè el fet de no prendre aquestes mesures, per molt injustes que siguin, seria molt pitjor. No fer res seria tràgic, però cal reconèixer que hi ha mesures que semblen contraproduents, com les que aplica l’Eurocontrol davant els niguls de cendra que es passegen per Europa. Tancar els aeroports ha deixat de ser noticia, tothom ho accepta com un fet inevitable, per preservar la seguretat de les persones, però a costa de fer malbé l’economia i posar de relleu la fragilitat de les illes i del turisme davant les crisis. El turisme semblava haver-se recuperat del terratrèmol que significà l’11-M, però trontolla cada cop que hi ha un atemptat terrorista contra els seus interessos . I ara per mor d’una naturalesa adversa. És evident que aquesta incertesa, i els canvis tecnològics en la comercialització dels productes, han capgirat els hàbits dels turistes. Llavors, els dubtes no són tant sobre els efectes immediats del volcà, sinó sobre les repercussions a llarg termini. És el mateix que passa amb les retallades de sou i la congelació de les pensions.
És evident que la manera de fer front a la crisi, sota l’amenaça d’Europa, ha provocat un esclat de desconfiança. Les mesures han trencat el tabú que el PSOE mantenia des del poder. L’Estat del Benestar ha deixat de ser intocable. De la mateixa manera que la cendra ha tancat els aeroports, perquè no quedava més remei, les seqüeles d’aquesta decisió són imprevisibles. Els economistes les accepten com inevitables, però reconeixen que poden refredar l’economia i retardar l’anunciada reactivació. Servirà això perquè el mercat guanyi confiança i rellanci l’economia via inversions i creació d’ocupació? Serviran les cendres perquè la navegació aèria avanci en sistemes de seguretat? De moment, les mesures aplicades són una imposició des de d’alt, des d’Europa, per protegir el seu espai i l’euro, és a dir la viabilitat d’un sistema d’integració continental que va, o hauria d’anar, més enllà de l’economia, però que per ara es limita a aquesta.
La interpretació més generosa de tot això és que Zapatero ha fet ara allò que hauria d’haver fet fa temps, però reconèixer-ho és tant com posar un disc de direcció prohibida en el camí de l’Estat del Benestar. Els sindicats no ho acceptaran i això pot provocar més confusió i desconfiança. Però precisament per això caldria fer una crida al seny, al debat tranquil per tal d’aconseguir que el “zapatazo” de la setmana passada sigui una mesura temporal i que al final, passats un parell d’anys, es puguin recuperin les politiques socials que s’han aparcat per la crisi. No deixar el sistema en mans dels que ho han creat i que no es resignen a la seva transformació o reinvenció. Mentrestant, només ens resta aprendre que ja no n’hi ha prou mirant el cel per saber si fa sol o plou, sinó que cal observar si hi ha o no niguls de cendra, o en el terreny estrictament econòmic, seguir les cotitzacions de borsa tot i que no hi juguem. Altres hi juguen per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada