Una setmana i l’altra, les pàgines econòmiques dels diaris són tot un seguir de males notícies. Fa uns dies, per exemple, el col•legi d’aparelladors va fer conèixer el seu periòdic informe de conjuntura d’un sector – el de la construcció i promoció immobiliària – que just abans de la crisis havia arribat a la fita més alta de la seva història. La mala notícia, doncs, era la caiguda en picat de la construcció d’habitatges que, en els sis primers mesos d’enguany, ha passat de visar 6.863 obres a només 748. És a dir: a Mallorca, en aquests moments només, la construcció s’ha reduït una quarta part. I això que el punt de partida és 2008, quan ja hi havia clars símptomes de crisi, i no 2007, any en que la construcció arribà al seu sostre. Durant anys, a Mallorca s’anà construint a un ritme frenètic – amb una mitjana de més de deu mil habitatges per any – i es crearen milers de llocs de feina que, alhora, provocaren un creixement demogràfic sense precedents. Però, de cop, com tots sabem, i d’alguna manera patim, el totxo s’anà en orris: una crisi provinent d’Amèrica va fer que esclatessin totes les bombolles immobiliaris, entre les quals una que s’havia inflat fora mida: la mallorquina.
Grues aturadades
Ara patim les conseqüències. Mentre durà la bonança poques empreses – la majoria petites empreses constructores – feren previsions de futur. La fallida d’algunes grans arrossega les subcontractes, la qual cosa va empènyer cap a les coes de l’atur prop de trenta mil treballadors. Ningú no va fer cas a les alertes. Quan hom parlava de límits al creixement o de contingenciar la construcció, era acusat de boicotejar l’economia. Ecologistes i progressistes hagueren de suportar tota casta de campanyes de desprestigi. Ningú no volia sentir parlar de canvi de model econòmic – quelcom que entrava dins del capítols de les utopies – de manera que la mini crisis de 2003 i 2004 enlloc de fer entrar en raó la societat mallorquina va donar una nova empenta al desenvolupisme. El resultat va ser un increment de l’oferta residencial i l’aparició d’un elevat stock d’habitatges sense vendre. I, sobretot, un atur que, segons l’EPA, sobrepassa amb escreix les cent mil persones.
La insostenibilitat del model es reflecteix perfectament en les estadístiques del aparelladors. El problema, ara mateix, és que hom espera la remuntada de la crisi per tornar a engegar els motors i pitjar l’accelerador, la qual cosa no faria sinó agreujar encara més una crisi social que, prest o tard, farà la seva aparició entre nosaltres, si no s’hi ha instal•lat ja. Ara és el moment de fer previsions i de posar els fonaments perquè mai més no es doni un creixement tan incontrolat com el de la darrera dècada. El problema, però, es que el desequilibris que s’han creat, amb un evident excedent demogràfic té una dificilíssima solució. Mallorca podria tornar a convertir-se en terra d’emigració o, si més no, de reemigració amb el retorn de molts dels nouvinguts. Hom esperava que el sector turístic servís de matalàs per pal•liar la fallida de la construcció, però ara sabem que no hi ha matalàs que valgui.
La única alternativa que es pot permetre la societat mallorquina a partir d’ara és el control sobre el seu creixement, compassant la velocitat a un ritme sostenible socialment i mediambiental. I això comença amb el reconeixement de que s’ha tocat fons, no pel que fa a la crisis econòmic – que tan de bo que sigui així – si no per les possibilitats que confiar en la construcció i l’urbanisme com a remei dels problemes. Malament anirem si es torna a confondre el problema amb el remei i s’impulsen – com va passar a l’anterior legislatura – polítiques ultradesenvolupistes. Tornat a les estadístiques del aparelladors, una dada és prou il•lustrativa: la de Campos. Aquesta municipi és un exemple paradigmàtic de com la permissivitat urbanística municipal combinada amb les politiques del Govern poden tenir efectes perniciosos de cara al futur. Inaugurada l’autopista de Llucmajor, els promotors es llançaren sobre Campos. El resultats, ara per ara, és una caiguda en picat de la construcció – de 107 visats de 2008 s’ha passat enguany a només 9 – i centenar d’habitatges buits. Una vila fantasma. Però, això sí, la falta de previsió ha provocat un dèficit de serveis socials i una evident pèrdua d’identitat.. Un exemple que ben bé es pot estendre a la resta de l’illa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada