El conseller d’Economia, Carles Manera, es mostrava prou satisfet després del Consell de Política Fiscal i Financera que enllestí el nou sistema de finançament autonòmic. Pot ser tengués motius per a fer-ho. La negociació ha estat dura i s’ha assolit, segons el Govern, l’objectiu mínim. És a dir, que el finançament per càpita de les Illes Balears no sigui inferior a la mitjana estatal. Amb l’actual sistema, Balears ha estat sotmesa a un tracte injust, que ha suposat uns greus perjudicis per a tots els illencs, mai no quantificats, però dels quals costarà molt recuperar-se. Tant és així que Zapatero no tengué més remei que reconèixer la injustícia. Tothom la reconeixia i, no obstant, per què només en el temps de descompte, quan el nou model ja era pràcticament tancat, es va poder arribar a un acord? En aquest sentit: s’ha fet justícia? Manera i Antich han fet feina de valent, però no n’hi ha abastament per sentir-se satisfet. Si més no, la sensació que hom experimenta després de la batalla és d’una dolçor amarga.
Carles Manera al Consell de Política Econòmica i Fiscal (foto CAIB)
Ho explicaré amb una experiència personal. No fa gaire en feren tastar una xocolata molt especial. El cacau era negre, del millor, i tenia, segurament, un gust ben agradable, amb una dolçor equilibrada que feia justícia al producte. Però els fabricants hi havien volgut afegir un toc diferent, barrejant la peça amb pebre coent. No discutiré les probables virtuts gustatives d’aquest dolç híbrid, però per a mi que el picant, que romania al paladar hores i hores, s’imposava sobre el gust de la xocolata. Així ha passat amb el finançament. El resultat no és dolent del tot. Es probable que Balears, en justícia, hagi de ser solidària amb les comunicats manco afavorides i que, per tant, una situació al bell mig de tot sigui el lloc que correspon. Pot ser una negociació justa ens hauria dut al mateix lloc, però quina necessitat hi havia d’afegir-hi el coent? De posar límits a la negociació?
La Plataforma Cívica, d’ample representació, que donava suport al Govern havia fixar un mínim de 750 milions addicionals, però s’ha donat per satisfeta- de moment - amb uns resultats que, segons Antich, voltegen els 500 . El motiu no és altre que la convicció de que no es podia arribar més enllà. Per a Balears l’objectiu irrenunciable era la mitjana. Tot allò que estigués per davall era innegociable. Però, malgrat els reconeixements d’injustícia, era clar que per a l’administració central , i aquells que la representen, allò que per a uns era mimin, per a ells era el màxim. Balears està condemnada a no ser més que la mitjana. Els alumnes de les nostres escoles poden aspirar a tenir el mateix nombre d’ordinadors que els d’Extremadura, per posar un exemple, però mai a tenir-ne més. És com si en les relacions entre les Illes i la resta de l’Estat hi romangués un regust colonial, coent, segons el qual l’arxipèlag ha de romandre inevitablement sotmès a la Península.
La justícia que se’ns ha fet, si es que se n’ha fet, és mínima i, per tant, necessàriament revocable. El nou model de finançament incorpora un sistema de compensació que, al capdavall, és el que garanteix que el finançament per càpita sigui l’equivalent a la mitjana estatal, perquè d’altre banda els comptes no surten. És una sintema de garantia – que evita o amaga una injustícia històrica – però al mateix temps és un límit, una barrera infranquejable, segons la qual els doblers que ens envia Madrid seguiran essent una donació enlloc de la contraprestació per l’esforç fiscal que fan les Balears i del qual se’n beneficia tot l’Estat. El nou model millora l’anterior, però continua sent imperfecte i injust, la qual cosa obliga a no abaixar la guàrdia i a seguir reivindicant els recursos necessaris per atendre les urgències socials i reconvertir la nostra economia en una economia sostenible.
Divendres que ve Zapatero vendrà a Mallorca per presidir un consell de ministre dedicat exclusivament al turisme. L’haurem d’escoltar. Segur que ens parlarà de solidaritat entre autonomies. Ara, el que fa falta, a curt termini, és com entendre aquesta solidaritat quan es parli de reformes estructurals en un sector, el turisme, que és essencial per a les Illes. Tenint present, és clar, que el turisme aquí ho és tot: no només els hotels i les platges sinó l’entorn social i mediambiental en el qual es mou. Forçosament, dissortadament, n’haurem de seguir parlant de les relacions entre les illes i una administració central incapaç d’entendre que es reivindica quan hom parla d’insularitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada