Tot esperant la tardor

Publicat al Diario de Mallorca l' 11 de Maig de 2009

A tota la nostra història recent, l’ 1 de Maig significava dues coses. Per una part era la festa del treball i tenia un caràcter reivindicatiu. Per l’altra, certificava que la temporada alta havia començat i que la roda tornava a marxar. Ja fa dies, però, que hem deixat enrere aquesta data. Els sindicats desfilaren com sempre amb llurs pancartes, però enguany encara no hi ha turistes. O, si més no, el gruix es torba més del que hom feia comptes. Un dels motius de la festa, doncs, han desaparegut, però en canvi allò que continua havent-hi son raons de sobres per no arraconar les pancartes. Les darreres dades de l’atur, amb més de 70.000 persones sense feina el mes d’abril – la més alta de tota la historia – ens ho diu tot. Aquest serà un estiu molt curt que no farà sinó agreujar la tardor, quan milers de treballadors de temporada, aquells que malgrat tot han tengut la sort de retornar als seus llocs de treball, es quedin sense cobrar les prestacions per no haver fet feina abastament. Per això, enguany, a les manifestacions no es cridava per demanar més sou, sinó feina i, per aquells que no en tenen, polítiques socials per desdramatitzar una situació que, a cinc mesos vista, se’ns pot fer insuportable.


Manifestació contra l'atur

Altres anys era diferent. Les reivindicacions posaven l’accent en reclamar millors salaris, seguretat laboral, formació…Enguany, també, però l’horitzó no és ben be el mateix . Altres anys es reivindicava contra les patronals i contra els governs per exigir millores socials. Però ara som a una nova realitat. La lluita de classes que donà pas a la lluita per consolidar l’Estat del Benestar és ara per la supervivència. L’actual crisi ha deixat fora de combat tant les associacions patronals com els propis sindicats i ha elevat el paper dels governs. Patrons i sindicats s’alien en reclamar ajudes del govern, de signe diferent però amb objectius semblants: sobreviure. Uns per tirar endavant les seves empreses i consolidar el sistema. Els altres per garantir-se uns mínims de subsistència. L’enèmic comú és la crisi, un enemic eteri del que no se saben gaires més coses que té l’origen al món financer i a la manca de controls sobre els grans bancs. Tots ens són víctimes, fins i tot el botxins, però sobretot els de sempre. Els de més abaix.
El món està hipotecat i no sap com sortir d’aquest parany. Així, entre les moltes veus que es sentiren el passat 1 de Maig, tal volta la que tenia més sentit és la que reclama mesures perquè la crisis no l’hagin de pagar els treballadors. El neoliberalisme ha fet figa, però no se’n coneix cap altre sistema que hagi demostrat ser-ne l’alternativa. I la seva correcció durà molt de temps. D’aquí que els governs hagin de treballar en els dos sentits, en sargir els esqueixos del sistema, reorientar-lo cap a models mes productius i no especulatius, i en protegir les persones. És l’hora de demostrar que l’estat del Benestar, tan denostat en els moments estel•lars del neoliberalisme, és efectiu i, sobretot, imprescindible. És, pot ser, la millor hora per demostrar l’eficàcia de la socialdemocràcia i, al mateix temps, d’aplicar solucions locals per resoldre sobre el terreny els problemes globals. La crisis no passarà fins que els poders econòmics mundials, començant pels Estats Units, no tapin els forats i reformin el model capitalista, però això no serà abastament sense que a l’esfera local s’hagin adoptat nous comportaments econòmics i sense abans haver desterrat l’especulació com a motor.
Tenim l’estiu pel mig. La tardor és inevitable. La solució no és senzilla. L’economia viu un malson i les persones, els treballadors, se’n duen la pitjor part. La prova n’és la marginalitat, avui més visible que mai a molts indrets de Mallorca.