Tots els camins de la vida ens duen al Ponent, a la posta del sol, al final, però pocs són els humans que hi arriben amb un bagatge de coneixement de la realitat i d’entrega a la societat com Miquel Àngel Llauger Llull, un homo honest, que fou alt funcionari del govern central a les Illes – cap d’Obres Públiques, entre d’altres càrrecs – i que com a polític participà activament a la transició democràtica. Havia estat tinent de batle d’Urbanisme de Palma a les acaballes del franquisme, militant entre aquells aperturistes que donaren llum a la UCD. Doctor enginyer de camins va ser qui construí la primera autopista de Mallorca. Bona part de la seva xarxa viària de les Illes du la seva firma, però – en un acte de reflexió i d’autocrítica que l’honorà – mai es sentí especialment orgullós del seu treball. I es que els camins, les carreteres, no són objectes inertes sinó que tenen vida pròpia i condicionen la vida del ésser humans.
Miquel Àngel Llauger Llull ( foto de la familia)
“El camí de Ponent” es el títol d’un dels seus llibres, en el qual analitzà l’evolució de la carretera de Palma a Andratx des que era un camí de carro fins a convertir-se en autovia. Les primeres pàgines les dedicà a escriure una carta en la qual convidava el lector a seguir-lo “ si vols contemplar com una carretera impulsa la transformació d’un territori amb els naixement de noves urbanitzacions i, tot seguir, veure com l’augment de població que se’n deriva produeix manca de capacitat de la via i força a fer ampliacions successives”. En vàries ocasions vaig sentir-li explicar que quan projectà l’autopista de l’aeroport inclogué una projecció de trànsit per als anys següents, però sense tenir en compte la població que aniria a viure a Platja de Palma aprofitant la via ràpida. És a dir, que una autopista no només absorbeix trànsit, sinó que en genera. Mai no oblidà aquesta lliçò.
Miquel Àngel Llauger, que entre els seus fills compta amb una dirigent ecologista i un diputat verd, evolucionà al llarg de la seva vida seguint un procés invers al camí de Ponent del seu llibre. Mai no hi ha un criteri exclusivament tècnic, és a dir asèptic, sinó que les aparents solucions que es donen a l’ordenament territorial – i les carreteres, com les vies del tren, son un element primordial en aquest ordenament - provoquen alteracions en contacte amb la realitat, l’efecte de les quals es, de vegades, radicalment contrari a allò que es proposa. En els darrers anys de la seva vida vaig tenir ocasió de compartir amb ell diferents fòrums de reflexió i conèixer de primera mà els seus sentiments envers el territori i la societat mallorquina. Era extremadament crític sobre el resultat d’anys de desenvolupisme, però alhora seguia esperançat amb que encara era possible redreçar el camí.
Les ferides sobre el territori insular són profundes i males de guarir. Les de la passada legislatura, sobretot, amb unes autopistes desproporcionades i que han fet molt més mal que bé a Mallorca. El problema, segons Llauger, és que les decisions sobre el territori les prenen polítics que cerquen vots més que no solucions, i que els tècnics s’han posat incondicionalment al seu servei sense reflexionar sobre la seva responsabilitat. L’autocrítica ha desaparegut. Tot es fa com en el camí de Ponent, sense tenir consciència de que així com hi ha un altre camí de ponent per a tot ésser humà, també existeix per a les societats un camí que, enlluernats per una aparent opulència, pot dur cap a la decadència, a la foscor que inevitablement segueix a les postes de sòl.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada