El triomf per triplicat d’aquest Barça, el de Guardiola, és – sobretot – el triomf del bon futbol, d’un esport que mou masses i que fa possible que un club sigui quelcom més que un club. Prou més que un club. I, per això, s’hi poden fer lectures polítiques o, si més no, trobar-hi paral•lelismes que il•lustren la realitat del moment: en plena campanya de les europees i, de portes endins, amb un centralisme cada cop més tret de polleguera. Després de que Puyol aixecàs la copa que certificava la victòria sobre el Manchester, el segon millor equip del món, els comentaristes de les televisions que retransmetien la gesta sentiren la necessitat de destacar que aquest era el triomf del futbol espanyol mentre les càmeres enfocaven la llotja presidencial on el Rei, Zapatero i Laporta s’autofelicitaven per un èxit compartit. I, no obstant, n’hi havia prou amb un cop d’ull per adonar-se’n de l’absència de senyeres espanyoles a les grades de l’estadi romà. És la victòria blaugrana un triomf espanyol o només català?
Puyol aixeca la Copa d'Europa
Els crits de “visca el Barça, visca Catalunya” amb el qual els jugadors del Barcelona s’adreçaven als aficionats és prou èxplicit. Com també ho són molts del comentaris que s’ha fet des de Madrid i altres indrets de l’Estat en relació a la pitada que una part dels seguidors catalans i bascs dedicaren a l’himne espanyol a Mestalla. I, en el mateix sentit, la manifesta sorpresa d’alguns comentaristes que durant la celebració al Nou Camp de la copa del rei es sorprengueren de que la major part dels jugadors barcelonistes s’expressassin en català davant el seu públic, la qual cosa els obligà una mena d’improvisada i forçada traducció simultània. Quina sorpresa! No ho tenien previst i no sabien com justificar-ho. I, per això, es sentien obligats a recordar que el Barça és el campió de la lliga espanyola i de la copa del Rei (d’Espanya) endemés de campió d’Europa. I si juga a la lliga espanyola serà perquè és espanyol, no?
Efectivament. Tot i que els nacionalistes més radicals – els independentistes – ho rebutgin, el Barça és a Europa per ser a la lliga espanyola. Però es precisament a aquesta lliga on més es justifica la defensa de les pròpies identitats. Perquè és aquí on ens hi jugam el futur més immediat. El Barça representa a Catalunya i representa, política i socialment, a una manera diferent d’entendre la realitat espanyola. Per això té seguidors arreu de tot l’Estat. La presencia de senyeres catalanes i l’absència d’espanyoles entre els aficionats del Barça no és més que un acte de reivindicació, endemés d’afirmació, davant la utilització sectària de la senyera estatal que fan determinats sectors del madridisme, de l’espanyolisme, davant els equips perifèrics. L’ús de la senyera catalana no és per si mateixa un acte separatista i, per contra, si que ho és l’ús una bandera que constitucionalment és comuna quan s’empra a la contra.
L’Espanya plural que tan prediquen alguns dirigents estatals i que fa possible que un dels més coneguts seguidors del Barça sigui el president del govern central, nascut a les Castelles, és coherent amb les manifestacions identitàries que sorgeixen després de cada gesta barcelonista. L’Espanya plural hi està ben representada amb aquest Barça. El Barça d’avui, el de Guardiola i el de la Masia – amb els ulls posats a la cantera – no només és capaç vèncer el centralisme sinó de donar lliçons de civisme i, per suposat, de bon futbol. Sense el Barça la lliga espanyola només tendria una direcció: la de Madrid, i del Madrid. El Barça és el contrapès imprescindible. Les senyeres catalanes no van contra ningú, sinó a favor d’un club i una nació. El Barça està legitimat per fes ús dels símbols amb els quals s’identifica, faltaria més. Però malament anirem mentre un altre, o altres, equips facin ús dels símbols estatals contra una part d’aquest estat
Alguns, afortunadament, tenen clar que Espanya serà plural o no serà de cap manera. El futbol ho reflecteix de manera gràfica i federal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada