Per la seva extensió, Cabrera – parc nacional des de fa devuit anys - és la cinquena illa i un dels paratges naturals més emblemàtics de tot l’arxipèlag balear. Un símbol per als ecologistes i per a tots els amants de la natura que, administrativament, pertany a l’ajuntament de Palma, tot i que gairebé sempre, ha estat baix la tutela de l’Estat. Expropiada el 1916 per raons militars a la família Feliu – que la volgué colonitzar i construir-hi una vila, que denominaren Vila Cristina - allò que es feia o no a l’illa es decidia a Madrid. Fins just ara. La setmana passada, a la capital del regne, el vicepresident del govern central, Manuel Chaves i el president Antich firmaren la transferència de gestió que fa que Cabrera passi definitivament a mans del govern de les Illes Balears. És el final d’un procés lògic que s’ha torbat més del que hom feia comptes, però que ha arribat, si més no, amb prou mitjans per garantir la continuïtat de la feina de conservació feta fins ara.
Cabrera
No ha estat fàcil protegir Cabrera. En els anys seixanta, una comissió impulsada des del Foment de Turisme de Mallorca, amb el suport del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente, s’uní als esforços de l’encara incipient ecologisme illenc per reclamar la preservació de la cinquena illa, en un moment en que el primer “boom” turístic ja havia començat a fer matx a Mallorca. Anys després, el GOB liderà a lluita per impedir que l’exèrcit hi fes practiques de tir, tot i agrair que gràcies a la presencia militar Cabrera s’havia lliurat de ser urbanitzada. Així, fins que el 1988 quan el Parlament Balear pren l’acord de demanar la declaració de parc nacional marítim terrestre enlloc de parc natural, la fórmula elegida per a s’Albufera, una de les altres primeres campanyes ecologistes d’aquells anys, la qual cosa la situava dins de la xarxa estatal de parcs. Un parc nacional garantia més protecció i, sobretot, més doblers, però deixava el comandament en mans de Madrid.
Això va fer que la declaració final, el 1991, no fos rebuda tan satisfactòriament com hom hagués pensat. Fins aleshores , malgrat la presència militar, Cabrera era sota el règim de campi qui vulgui. Les seves costes eren envaïdes de forma descontrolada per embarcacions de tot tipus i hi havia una evident sobreexplotació pesquera. Això va fer que s’establissin normes de control rígides, contra les quals la patronal dels clubs nàutics i molts aficionats a la pesca i navegació aixecaren llur veu de protesta. Una situació que el llavors president Cañellas feu servir per criticar el govern central, afirmant que Cabrera havia deixat de ser dels mallorquins i que, per tant, calia fer tots els possibles per recuperar-la.
La recuperació ha tardat prop de vint anys, però avui ja no hi ha protestes ni d’una part ni de l’altra.. La gestió del parc nacional ha estat unànimement acceptada, entre d’altres coses perquè ha quedat clar que la preservació afavoreix la proliferació de pesca més enllà dels límits del parc. Les úniques critiques venen, en tot cas, de sectors ecologistes que voldrien que Cabrera fos un paradís exclusiu per als naturalistes i no un atractiu turístic. Precisament, la voluntat de compaginar ambdues coses mogué a Jaume Matas, quan era ministre de Medi Ambient a protagonitzar el darrer capítol polèmic d’aquesta història: la construcció d’un Centre d’Interpretació del pac a la Colònia de Sant Jordi que, de passada, sembla que fou aprofitat per promoure una urbanització de luxe al seu costat.
De fet, és aquest Centre el que ha demorat la transferència de la gestió, atès que la seva explotació costa quasi tant com la preservació del parc. Però, com dèiem, finalment s’ha pogut arribar a un acord que dona garanties per a finançar adequadament tant del parc com del centre d’interpretació, amb la qual cosa la cinquena illa serà, des del juliol, un territori més de l’arxipèlag balear. No de fet, que evident ja ho era, sinó de dret, amb totes les benediccions administratives i amb tot allò que comporta de responsabilitat de part del Govern i les institucions illenques per llegar a les futures generacions un territori ben conservat i lliure d’amenaces urbanístiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada