La situació és cada cop més desesperant, si més no per a aquelles famílies empeses per l’atur. Els desocupats que fan coa a l’INEM són ja vuitanta mil, una xifra històrica, dramàtica, a la qual hom pot afegir-hi els sense feina que no són a les estadístiques: els sense sostre, els sense papers obligats a buscar-se la vida al marge de les lleis laborals i tots aquells que, per un o altre motiu, no tenen dret a rebre cap ajuda i que es veuen forçats a acudir a la caritat pública per sobreviure. Té això remei? Aquest és un dels interrogants que transmeteren les tres mil persones que dijous passat acudiren a la cita dels sindicats i alçaren llurs veus de protesta pels carrers de Ciutat. Eren molts, però pot ser manco dels que s’esperava. Només una mínima part dels afectats pels “eros”, els expedients de regulació, però és que la desesperació no es sol manifestar de manera ordenada, sinó que esclata. Els sindicats denuncien, exposen la situació i assenyalen amb el dit pràctiques injustes, però, en el fons, encara esperaren una solució, una sortida a la crisi que llevi el malson a una adormida societat mallorquina.
La crisis es un llosa, certament, que cada dia afecta més gent i que – com denuncien els sindicats – alguns empresaris aprofiten per reduir les empreses i, via retall de les despeses, mantenir la rendibilitat tant com sigui possible. Alguns ho fan per pura estratègia especulativa, com han fet sempre i d’altres, com ho reconeixia el president de la Cambra de Comerç, per pura necessitat de sobreviure. L’atur és una tragèdia, però per evitar-ho és necessari que les empreses no tanquin. Tots tenen raó. La té Joan Gual quan defensa els empresaris, però també Llorenç Bravo o Josep Benedicto en denunciar els abusos. Que alguns sectors perdin llocs de feina és inevitable. Tots sabien que la construcció estava sobredimensionada molt abans que esclaràs la bombolla immobiliària. Però, perquè es retarda la contractació en hotels i, en general, en el sector turístic. Per por? Per ajustar preus via reducció de despesa?
.JPG)
La manifestació
Així com hi ha una certa lògica en la pèrdua d’ocupació a altres sectors – a causa dels excedents, polítiques de deslocalització..etcètera – no passa el mateix amb els llocs de feina directament relacionats amb el turisme. La prova és l’excel•lent acollida que està tenint el pla “renove” i les pressions que el sector ha exercit perquè el decret Nadal sigui una realitat. El Govern s’ha posicionant clarament a favor dels hotelers i, per això, dels empresaris turístics s’espera que endemés de contribuir a la creació d’ocupacions indirectes, tot i que conjunturals, a la construcció, es comprometin a mantenir els llocs de feina actuals – i a crear-ne de nous, via increment de la qualitat – en el seu propi sector. No hi ha certesa de que la temporada vagi bé, però les previsions que es fan permeten no només mantenir les plantilles d’altres anys sinó a ampliar-les de cara al futur. Un poc més de solidaritat empresarial no faria gens de mal en plena crisi, ens tot el contrari: ajudaria a refredar la tensió que coa baix les cendres de l’atur.
Al capdavall l’atur és la constatació d’un fracàs social. L’altra dia, un informe del CES (Consell Econòmic i Social ) sobre els indicadors de qualitat del treball entre els anys 2001 i 2006, abans de la crisi, ens deia que a Balears aquesta qualitat és per sobre la mitjana estatal. A Balears s’ha generat aquests darrers anys molt feina i hom espera que ho continuí fent tot d’una que passi l’ennigulada, però per això fa falta tenir present els altres indicadors de l’informe, els negatius: la temporalitat i l’escassa formació professional dels treballadors. Un handicap a tenir molt present quan es parla de modernitzar l’economia balear per fer-la manco depenent d’un únic sector o, fins i tot, d’un únic subsector. Ara tothom està preocupat pels acomiadaments i per la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies – un altre informe, de l’Observatori Social, ens ho recordava aquesta mateixa setmana – que fa cada cop hi ha més persones sense recursos, la qual cosa exigeix una actuació directa de les administracions per pal•liar el problema. Però més enllà d’això, de les urgències, hom no pot oblidar que cal estar preparat per l’endemà de la crisi i que a trobar vies alternatives a la situació actual es menester la complicitat de polítics i agents socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada