Extreure lliçons sobre processos electorals aliens és un exercici perillós perquè pot dur a treure conclusions errònies i, per tant, a estratègies equivocades. Ahir va fer una setmana de les eleccions gallegues i basques i des de llavors, cada dia, hem pogut llegir múltiples lectures – en alguns casos amb referències concretes a la realitat balear – , una bona part de les quals van dirigides a destacar el fracàs del nacionalisme, com si es tractés de posar punt i final al procés de conversió d’Espanya en un estat autonòmic o federal. El titular de l’endemà d’un diari estatal, i estatalista ( o nacional ) era prou eloqüent quan afirmava que el gran derrotat, en ambdues eleccions, era el nacionalisme. A Galicia perquè el Bloque Nacionalista Galego formaba part de la coalició derrotada i a Euskadi perquè, tot i que el PNB va ser el partit més votat, el nacionalisme basc deixava de ser hegemònic. S’ajusta aquest argument a la situació real? En podem treure qualque conclusió respecte a Balears?
El Parlament Basc,a l'espera dels nous diputats
D’allò que no hi ha dubte és que, entre els dos models, el gallec és el que té més similituds amb les Illes. Allà, com aquí el 2003, un pacte d’esquerres perdé les eleccions després d’una dura campanya de desprestigi de la dreta ( el PP) que culpà la coalició de la crisi econòmica. Vet aquí una primera lectura interessada, la que recomana al actual pacte illenc de no caure en els mateixos errors de llavors, que són pràcticament idèntics al que va cometre el govern de Pérez Touriño. Els gallecs , tradicionalment conservadors, han desaprovat un govern que descuidà la seva imatge i que posa les qüestions ideològiques per sobre dels problemes reals del país. De la derrota electoral tan culpable és el Bloque com el Partit Socialista - o més aquest per tenir la presidència – però per a la dreta espanyola resulta més convenient carregar les tintes sobre els nacionalistes.
Per què aquest interès en desprestigiar els nacionalismes i els nacionalistes? Sobretot perquè obeeix a una òptica estatalista o nacional, és a dir del nacionalisme espanyol. El PP, que dona per perdudes les batalles de Catalunya i el País Basc, confia en reviscolar les essències nacionals per combatre els enemics de la pàtria comuna: els nacionalismes perifèrics. Per això, el tractament que rep el Partit Socialista d’Euskadi, i Patxi López, es tant diferent del que reben els socialistes gallecs. És clar que la situació basca també ho és molt de diferent, però per això mateix les anàlisis que es fan sobre les eleccions basques no són extrapolables a cap altra comunitat. Tenen un impacte directe sobre el conjunt de l’Estat, però la solució basca mai no hauria d’estar condicionada per les disputes partidistes d’àmbit espanyol.
La pèrdua de la majoria nacionalista a Euskadi i la possibilitat de que el pròxim lehendakari sigui socialista té un perill evident: que es consolidi la divisió de la societat basca en dos fronts irreconciliables. No és el que defensa Patxi López, però..quin marge de maniobra tendrà per fomentar la convivència entre bascos un cop sigui presoner dels vots del PP i amb el PNB a la contra? Mentrestant, el front nacional, el sector ultradretà del PP, l’hereu directe del darrer aznarisme, es sent cada cop més poderós i decidit a seguir endavant amb l’ antibasquisme i anticatalanisme com a arguments per consolidar el seu propi nacionalisme. Dissortadament, el nacionalisme radical – aquells que només viu a la contra – guanya posicions i les perden els altres nacionalistes, aquelles que creuen essencial la defensa de la identitat per cohesionar la societat i fer possible la convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada