La troballa d’un jaciment arqueològic d’alt valor històric just devora l’àrea d’urgències del futur hospital de Son Espases no fa sinó sumar elements al parany parat per l’anterior govern. El Partit Popular perdé les eleccions, però el nou pacte de progrés ja no pogué fer res per evitar la malifeta, atès que el cost –en tots els sentits- hagués estat insuportable. Va ser, segons el president Antich, una decisió presa a contracor. Una traïció, segons la Plataforma Salvem la Real i les entitats ciutadanes que més feren, sense aconseguir-ho, per aturar el macrohospital que substituirà Son Dureta i que des del PP, de forma malintencionada, volgueren batiar com a Nou Son Dureta. I, en efecte, quelcom de traïció hi va haver a la decisió de continuar les obres, perquè suposava el vist-i-plau definitiu a un projecte que no tenia cap ni peus i que ha hipotecat financerament la Comunitat Autònoma i urbanísticament el futur de Palma.
El parany
Son Espases és un parany que esdevengué insalvable un cop adjudicades les obres i aixecat el buc de l’edifici. L’anterior govern confiava en tornar a guanyar les eleccions, però per si un cas n’accelerà l’inici de les obres per impossibilitar la marxa enrere. Es va sortir amb la seva. De res serviren les protestes ciutadanes per protegir l’entorn de la Real o els avisos de possibles troballes arqueològiques davant un PP disposat a consolidar el seu afany desenvolupista i els interessos especulatius que hi havia rere l’operació ( per cent, des del partit ningú no ha donat encara cap explicació lògica sobre l’elecció de Son Espases. Només l’ex regidor d’Urbanisme, Rodrigo de Santos – actualment empresonat – s’hi referí en una ocasió, però sense arribar a aclarir res) Al final aconseguiren el seu propòsit, amb la paradoxa de que qui l’executa són part fonamental d’aquells que s’hi oposaven.
Hom continua pensant que millor hagués estat una remodelació de Son Dureta i, en qualsevol cas, substituir la política de fer macrohospitals per incidir en l’atenció primària o l’atenció especialitzada a través de centres més petits, més saludables i que no impliquessin haver d’emprar el bisturí urbanístic que, al capdavall, era la única cosa que semblava interessar al promotors de Son Espases. Però el PSOE i els seus socis caigueren a la trampa i no se’n saberen sortir. De manera que ara, davant el nou parany – que en realitat és una continuació del primer – no els queda altra alternativa que traslladar de lloc el jaciment arqueològic, si és que el volen conservar, enterrar-lo o forçar a una improbable reforma de l’edifici que retardaria les obres i que n’incrementaria molt més el pressupost.
En realitat, cap de les solucions és bona. El problema és, i ho continuarà sent indefinidament, Son Espases. No té volta de fulla. Com tampoc no la té, per ara, el model econòmic, i urbanístic – el gran parany - que ens han deixat en herència els governs del Partit Popular. Son Espases no només posa en perill el patrimoni arqueològic sinó que desestructura el sistema vial de Palma i fa necessària una nova carretera d’accés. Alhora, els nous accessos, com les noves autopistes, formen o tendeixen a formar nous nuclis de població o n’expandeixen els ja existents. Hi ha més població que requereix més atenció, més escoles, encara més carreteres i també més hospitals. Un cop caiguts en aquesta trampa no hi ha sortida possible.
Hom recorda allò que fa anys succeí amb el poblat talaiòtic de Son Oms, que a principis dels anys setanta impedia la construcció de la segona pista de Son Sant Joan. Com a mal menor fou traslladat de lloc – com ara es pot fer amb el jaciment de Son Espases – i des de llavors roman oblidat a una cruïlla inaccessible de l’autopista que va a l’aeroport. En realitat, el parany de Son Espases és el mateix que obliga a seguir endavant amb un model econòmic i social absolutament insostenible. Encara no s’havia acabat la segona pista de l’aeroport i ja se’n parlava d’una altra. N’hi ha qui creuen que encara fan falta més autopistes. O que si no s’amplia el port de Palma tendrem greus problemes de proveïment. El problema és que tenen raó. Ara començam a ser conscients de que cal frenar, de que la bolla no pot créixer més, perquè ja no té cabuda a un territori limitat com el nostre. Però hi ha una crisi i el nombre d’aturats amenaça a ser ofegador. El parany, doncs, es fa més gros de cada dia i tanca la sortida a qualsevol solució.
De veres que això no té remei?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada