No fa falta ser massa intel•ligent per saber què ens espera. La tardor no només ens ha dut les pluges pròpies de l’estació, sinó també la preocupació per una crisi econòmica a la qual no es veu el fons i que tendrà una greu repercussió social. Només a Balears s’ha previst que el nombre d’aturats superi els setanta mil, amb el handicap de que aquest cop no es tracta d’una desocupació temporal sinó de la pèrdua definitiva– una pèrdua percentualment important - de llocs de feina, tal com es pogué constatar amb els increments d’aturats de l’agost passat. Una destrucció d’ocupació a la qual s’hi afegeix una minva d’ingressos no regulars que d’una manera o l’altra afecta la totalitat de la població i que ja ha provocat un descens del consum. Som, per tant, dins d’un cercle viciós del qual ens costarà molt sortir i per això Antoni Riera, el director del Centre de Recerca Econòmica, no dubtà en afirmar que aquesta serà una crisi “llarga i dolorosa”.
Comença la tardor
Una crisi que, ho admetin o no aquells que neguen l’evidència, té a les Illes Balears, endemés, una causa endògena: el desequilibri causat per anys de desenvolupisme que han dut a un sobredimensionament de la construcció i de l’oferta turística. Ningú no nega – particularment no ho he negat mai – les virtuts positives que ha tengut el turisme per al desenvolupament econòmic i social de la nostra Comunitat, però això no lleva que es denunciïn els excessos que han convertit el model en insostenible a mig termini. En aquest sentit, també és evident que la sortida de la crisi seria més senzilla si l’oferta turística fos tres quartes parts de la que és i que el nombre d’habitants enlloc d’haver superat la barrera del milió ( amb un altíssim índex de població activa) s’hagués mantingut en els set-cents o vuit-cents mil, que son les xifres raonables a les que s’hagués arribat si, allà per els anys seixanta – i de manera accentuada a partir del 94 – enlloc de pitjar l’accelerador, la velocitat de creuer de l’economia s’hagués adequat a la realitat social i territorial de l’arxipèlag.
Però això ja no té remei. La realitat actual és la que és i sobre ella s’ha d’actuar. Cara al futur, tots els experts coincideixen en recomanar més inversió en capital humà per poder, mitjançant la formació, canviar el rumb de l’economia, diversificant-la, I és aquí on entra en joc el pacte per l’ocupació signat per el Govern amb tots els agents socials, per tal de crear ocupacions que responguin no només a les actuals demandes sinó a preparar el terreny, explorant una nova economia, per donar estabilitat a les generacions que venen, a aquelles que en aquests moments són a les aules massificades del nostre sistema educatiu. El món empresarial està capacitat per a fer-ho. El desenvolupament econòmic de les darreres dècades ha permès, si més no, disposar d’unes empreses fortes, ben capitalitzades – i en prou casos internacionalitzades – que disposen de recursos i capacitat per fer front als nous reptes. No tot és dolent. La qüestió és que ho facin.
El problema de fons a hores d’ara és convèncer aquestes empreses i els inversionistes en general de què es possible confiar en l’economia balear un cop s’hagi redimensionat, però per això farà falta que el mercat – aquest mercat tant menyspreat en aquests moments – acabi la seva feina i llevi del mig l’especulació i els especuladors, encara que, això sí, amb el menor cost possible per els treballadors. Una qüestió, aquesta, que implica directament el Govern. Per a l’economia internacional el punt d’inflexió han estat les famoses subprimes. Per a la balear: el desgavell urbanístic que no només ha desmesurat la construcció sinó l’oferta turística. És davant això que es fa necessària la intervenció pública, per pal•liar la conflictivitat en una tardor – aquesta i les que vendran – especialment escalfada i per, d’acord amb els agents socials, regular el mercat a la fi de no caure en nous excessos. Si no es fa així serà el propi mercat qui es regularà, però amb un cost social insuportable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada