L’elecció de Joana Barceló per fer-se càrrec de la conselleria de Treball no és un caprici, ni un fet puntual en el canvi d’estratègia del govern Antich, un cop s’ha constatat que la crisi que patim respon a quelcom més que a una mala conjuntura econòmica. Hi ha elements estructurals que hi tenen molt que veure. Alguns de caire internacional – s’està parlant de la primera gran crisi del neoliberalisme des de la caiguda del mur de Berlin- però d’altres estrictament locals. La bimbolla immobiliària esclatà primer als Estats Units, però és evident que la dimensió que havia arribat a tenir a les Illes era des de tots els punts de vista insostenible. Era menester variar el rumb. Aquest i no d’altre és el missatge que hom pogué extreure dels darreres resultats electorals i, no obstant, el canvi no s’ha escenificar del tot fins la setmana passada, amb la substitució de Margarita Nájera per la que ha estat durant prop d’una dècada presidenta del Consell de Menorca.
Joana Barceló, nova consellera de Treball (foto CAIB)
Qualque destacat militant del neoliberalisme mallorquí ho ha vist clar i per això ha advertit, curant-se en salut des de la seva perspectiva ideològica, contra el mite de l’anomenada “via menorquina del creixement”. Però el mite no es tal, sinó una via de futur. D’entrada diguem que el pas de Nájera a Platja de Palma té molt a veure amb aquesta qüestió, perquè no es tracta de reactivar el desenvolupisme que ens ha dut a l’actual situació sinó de possibilitar una nova via de creixement prou més sostenible. La “via menorquina del creixement” és, de fet, el títol d’un llibre publicat el 1977 pel Servei d’Estudis de Banca Catalana –signat pels economistes Emili Farré-Escofet, Ramon Marimon i Josep M. Surís- en el qual es revisava el model de desenvolupament menorquí des dels anys seixanta. Un model que aleshores s’havia distanciat prou del mallorquí i era – i continua sent - l’enveja de tots aquells que aquí veuen el futur amb preocupació.
Un futur que ja és aquí: el de unes illes, principalment Mallorca i Eivissa, desequilibrades territorial i socialment. Un model l’origen dels qual és en els anys seixanta i és precisament en aquest període quan Menorca marcà distàncies respecte als altres territoris. Mentre Mallorca el consum intensiu del territori era consubstancial amb el model econòmic, Menorca mantenia un prudent equilibri entre el sector servei i els fins aleshores predominants, el primari i l’industrial. Un equilibri extensiu, també, al model social que és, justament, el que a hores d’ara, constitueix la principal avantatge comparativa dels menorquins respecte de mallorquins i eivissencs. De fet, baldament les estadístiques derivades del PIB i altres indicadors econòmic facin pensar el contrari, Menorca gaudeix d’un punt de partida prou més còmode per afrontar les pròximes dècades.
Certament, a partir dels anys noranta, la via menorquina cap el creixement entrà en crisi, però no per això els menorquins hi renunciaren, fent possible així la seva actualització. El pla territorial de Menorca i la declaració de Reserva de la Biosfera han contribuït a barrar el pas a l’especulació urbanística o, al menys, a impedir que arribàs als extrems de Mallorca. És en aquest sentit que Joana Barceló representa una manera diferent de pensar, capaç de donar un nou impuls al diàleg social i de fer possible aquelles oportunitats de feina a les quals es referí a la seva presa de possessió com a consellera. La via menorquina cap el creixement no només no és en via morta sinó que cal actualitzar-la i convertir-la en una nova via de creixement per a tota la Comunitat Autònoma. És evident que Barceló tota sola, ni que sigui amb el suport de tot el govern, no ho podrà aconseguir, però no queda més remei que confiar en que el canvi és possible,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada