La ciutat d'Aina Calvo

Publicat a Diario de Mallorca el 30 de Juny de 2008

Palma no és una sola ciutat sinó vàries, barrejades en alguns casos i aïllades o “oblidades” – com li agrada dir a la batlessa – en altres. Hi ha la ciutat antiga i l’eixample, els vells arrabals com Santa Catalina i els barris obrers com la Soledat, els pobles engolits com Establiments o les zones residencials com el Terreno. I, sobretot, una perifèria que recull la toponímia de les possessions que durant segles foren el rebost dels ciutadans: Camp Rodó, Son Gotleu, Son Oliva, Son Dameto…Però també hi ha diferents “palmes” marcades per una època: des de la Palma àrab, de la qual encara hi queda petjada fins a la més recent, la Palma que la setmana passada, en el debat sobre l’estat de la ciutat, va descriure Aina Calvo: una Palma somniada, l’antecedent més immediat de la qual és la Palma de Ramon Aguiló, el primer batle de la democràcia, que va significar una primera presa de contacte de la ciutadania amb la seva ciutat després de la dictadura franquista.

Aina Calvo, batlessa de Palma

La Palma d’Aina Calvo suposa un retorn a la participació, a la il•lusió d’una ciutat que s’obre a tots els barris. O, al menys, això és el que deixa entreveure la batlessa en totes les seves intervencions públiques. Però ha passat un any des de les eleccions locals i encara no es veuen massa els resultats. La seva antecessora, irònicament, l’acusa de pensar i repensar contínuament la ciutat però de no posar cap pedra i de no fer res per eixugar els dèficits infraestructurals i pal•liar el malestar d’uns ciutadans que, per mor de la crisis, tenen serioses dificultats per arribar a final de mes. “Més solucions i menys estudis”, digué Catalina Cirer fent-se ressò del llarg període de mandat del PP durant el qual la improvisació va ser la regna de la política municipal. Llavors si que es feren coses, tot i que el resultat final fos una accentuació dels desequilibris i no la seva correcció.
La situació actual és diferent. El pacte progressista de Cort permet, endemés de repensar-les, refer moltes de les polítiques que va impulsar el govern conservador, com és el cas de la Façana Marítima. Era la gran promesa i s’hi estan fent passes endavant. Davant el desgavell anterior, Aina Calvo dibuixa una ciutat possible en la qual la nova Façana Marítima és un corredor verd, un més dels varis que comunicaran el centre de la ciutat amb la perifèria oblidada. Són els grans eixos que definiran la ciutat d’Aina Calvo, amb la recuperació cívica d’uns barris que deixaran de ser les afores per incorporar-se amb plens drets d’igualtat a la vida ciutadana. S’ha començat modestament, però ja enguany mateix Cort destinarà setanta milions d’euros a la millora de les condicions de vida dels barris o de determinades zones com La Soledat, el Polígon de Llevant i el Camp Redó. És una perifèria que ha vist com l’increment demogràfic ( Palma és una de les ciutat que més han crescut percentualment a tota Europa la darrera dècada) no anava acompanyat de la imprescindible dotació de serveis socials.
Segons la batlessa, la crisis econòmica no serà excusa per dur endavant els plans sinó un incentiu. Precisament, s’ha de cercar la complicitat del sector privat per afavorir la rehabilitació dels barris degradats i s’ha d’invertir en infraestructures socials, com centres de salut o col•legis, i en la millora del transport públic. Aquí hi entra el tramvia i, també, el metro, tot i insistir Aina Calvo que aquest metro serà recordant com el paradigma de mala gestió. Per a la batlessa, el transport pública ha de servir per vertebrar la ciutat, per intercomunicar els barris i fer possible la coneixença dels uns amb els altres. En definitiva, un desig de bona convivència que se sobrepassa una realitat social adversa, amb greus problemes d’integració.
La qüestió, no obstant – tornant a les crítiques de l’oposició – és que d’aquesta ciutat d’Aina Calvo encara no se n’ha posat la primera pedra i ja ha passat un any de legislatura. Ningú no nega les dificultats que implica canviar el destí d’una població que va cap el mig milió d’habitants i que – com ha passat amb la Façana Marítima – ha de fer front a fortíssimes pressions. També és cert que governar amb una coalició tan heterogènia com la que forma la majoria de Cort no és senzill. Però no hi ha més remei que accelerar els processos si es vol arribar a 2011 amb els objectius complerts. Si no, la ciutat promesa no serà més que això: una promesa o una il•lusió perduda.

El retorn del vell marí

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de juny de 2008

Feia cinquanta anys justs que un vell marí no era vist a aigües mallorquines. El fet ha ocorregut a la reserva del Toro, prop de la malmenada costa de Ponent. El va veure i fotografiar un submarinista, Àlvar Garí, a l’interior d’una cova. De llavors ençà, tot han estat especulacions. Ningú no sap d’ on ha vengut aquest animal, que és una espècia amenaçada d’extinció a tot el món i que, antigament, era corrent a les nostres illes. Una prova n’és la toponímia, on les referències a aquesta foca són abundants. Això, clar és, abans que la toponímia no registràs la penetració de barbarismes que caracteritzà la colonització turística de la vorera de la mar. Ara, un vell marí torna a nedar-hi. El seu retorn és tot un repte pels científics, pels biòlegs marins, que des de fa anys somiaven amb reintroduir-lo. Tot un símbol de cara a una utòpica reconciliació dels homes d’aquesta terra amb la natura.


Una de les fotografies obtingudes per Àlvar Garí

Els darrers vells marins es varen veure a la costa de Tramuntana i Felanitx. Competien amb els pescadors per la pesca, fent malbé les xarxes. Per això els perseguien, fins i tot a tirs si era necessari, baldament el vell marí no sigui gens perillós i que, allà on encara sobreviu, mantengui una convivència tranquil•la amb els humans. Expulsats d’una Mallorca que després seria envaïda per una plaga de ciment sense cap mica d’oposició, el vell marí esdevingué un símbol, com el voltor o el ferreret, cada un dels quals protagonitza un capítol important de la història biològica de l’illa. El voltor, que ha pogut sobreviure gràcies a l’esforç dels ornitòlegs, va ser elegit per representar el GOB i, com a tal, ha estat present a totes les lluites per a la preservació de la natura. El voltor s’ha salvat. Ara és l’hora del vell marí.
El passat mes de Febrer, Joan Mayol, actual cap del Servei de Protecció d’Espècies de la conselleria de Medi Ambient, presentà el llibre “El vell marí, una absència reversible” sobre la possibilitat de reintroduir-lo a Cabrera. El conseller, Miquel Àngel Grimalt, confirmà que s’hi estava treballant, de manera que l’aparició d’un exemplar, probablement un mascle de més de dos metres de llargària, és tota una premonició. Ara ja no hi ha excuses. Queden lluny les expedicions de Francesc Avellà i de tant d’altres ecologistes a les costes africanes per contemplar de prop les foques i estudiar la manera de que tornassin als seus antics hàbitats illencs. Ara és l’hora de recollir els fruits i aprofitar l’existència de reserves marines, com el mateix parc de Cabrera, o la del Toro, per convertir el somni en realitat.
No deixa de ser sorprenent que el vell marí hagi triat aquest any – quan es compleix el mig segle de la seva desaparició – per fer-se veure de bell nou a Mallorca. Si més no, la setmana passada, la noticia coincidí amb la suspensió de pagament del grup Drac, la major de la història de Mallorca, que marca el principi de la fi de la bimbolla especulativa. La crisi que pateix la indústria del totxo i les mesures proteccionistes de Govern i consells insulars obliguen a reconduir l’economia balear cap a un model prou més sostenible que l’actual. Ha costat molts anys de lluita, i el triomf de la utopia encara no està assegurat, però s’hi avança…. Durant totes aquestes darreres dècades, el voltor ha estat el símbol de la lluita, de la mateixa manera que el ferreret ho podria ser del paradís perdut. Doncs bé, quin millor símbol pot haver-hi que el vell marí per anunciar la reconciliació de Mallorca amb la natura?
És un somni que s’ha fer real. No sabem si de passada o per a sempre, però l’hem pogut veure, majestuós, per les coves dels seus avantpassats. Les fotografies obtingudes per Garí en són el testimoni. La protecció de l’entorn marítim fa possible recuperar el vell marí i contribuir a pagar el deute que Mallorca té amb la història. Des dels anys seixanta ençà la nostra illa, i els mallorquins, ha contribuït fort i ferm a exportar a tot el món un model de desenvolupament fonamentat amb l’ocupació del territori. Hem destruït paisatges i fet malbé la nostra pròpia llengua i cultura. És hora de la reconversió. De curar les antigues nafres. L’hora del vell marí.

Air Berlín: la lliçó d'un malentès

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Juny de 2008

L’encontre entre el president Antich i el director per a Espanya d’Air Berlín, Álvaro Middelmann va donar per acabada la polèmica entorn de l’ús o, més ben dit, del no ús del català per la companyia alemanya. D’aquesta manera les dues parts directament implicades en l’afer deixaren clar que, per sobre de dificultats tècniques o, fins i tot d’opinions, hi havia una voluntat d’enteniment. Lògic. Hom pensa que el Govern i Air Berlin estan obligats a entendre’s, perquè no de bades Mallorca s’ha convertit en un punt estratègic d’extraordinària vàlua pel desplegament de la companyia de baix cost. I perquè aquest fet ha significat una millora substancial de les comunicacions de l’illa amb Europa en un moment clau de transició entre el turisme xàrter i la nova tendència de turisme independent. La col•laboració entre les dues parts és imprescindible i això afavoreix l’enteniment ( no podem oblida,endemés, que el propi Middelmann és el president del Foment de Turisme de Mallorca). Encara que, i aquí es allà on volíem anar a parar, totes aquestes veritats no poden amagar la responsabilitat del president de la companyia, Joachim Hunold, qui, fent befa del català a un escrit editorial publicat a la revista corporativa, encengué la polèmica.


El president Antich amb el director d'Air Berlín per a Espanya, Álvaro Middelmann

Entre d’altres coses, Hunold deia que els nacionalismes regionals feien que Espanya retornàs a l’Edat Mitjana o que el castellà era tractat a les escoles de Balears com una llengua estrangera. També ironitzava sobre la pronuncia de la paraula Platja en referència a Platja de Palma enlloc de la castellana “playa”. En definitiva, una opinió fora de lloc, la importància de la qual venia donada per haver-la posada a l’abast de tots els passatgers que viatgen amb Air Berlín i perquè era la resposta a una carta que la directora de Política Lingüística de les Illes Balears li havia adreçat exposant la conveniència de que Air Belín fes ús del català. Aquest i no altre és el gran malentès: que qualsevol petició, per raonable i raonada que sigui, a favor de la normalització lingüística pot ser considerada com a imposició, cosa que evidentment no passa amb el castellà o qualsevol altre llengua oficial.
La pròpia companyia aèria té clar que es alemanya i que per això, per ser fidel a la seva nacionalitat, fa ús de l’alemany en tots els vols, encara que el seu destí o origen no sigui cap aeroport d’Alemanya. El fet és habitual a totes les companyies que solen emprar la seva llengua, endemés de l’anglès – com a idioma universal – i l’idioma propi de la destinació a la qual s’adreça l’avió. El problema ve quan, en el cas de Balears, hi ha dues llengües oficials i el personal de la companyia en desconeix una d’elles. Tot i això, però, la solució és senzilla. Hom no demana que el pilot o tot el personal sàpiga català, però sí, al menys, que la llengua pròpia de les Illes no sigui exclosa de tots els rètols, escrits, revistes…etcètera, que hom pugui trobar a bord. Per exemple: incorporar el català a la web espanyola d’Air Berlín no seria gens complicat.
Tot i això, el problema de fons de tota aquesta dissortada polèmica no és la reacció fora de lloc que tengué el senyor Hunold en rebre la carta de la directora general, ni tampoc el desafortunat paral•lelisme que l’eurodiputat d’ERC, Joan Puig, establí al seu blog personal entre companyia i el nazisme ( baratà el seu nom pel d’Air Goebbels) sinó la presa de postura immeditat i incondicional de certs sectors de la política i la societat mallorquina a favor d’Air Berlín. Des del PP, per exemple, s’acusà el Govern d’haver provocar les ires de la tot poderosa Alemanya quan, en realitat, no feia sinó complir amb la llei, és a dir defensar el dret de tots els mallorquins a poder ser atesos a ca seva amb la seva llengua. Un dret que per no ser paper banyat necessita de la voluntat i de la comprensió de totes les parts implicades. I d’això, precisament es tracta, de cercar la complicitat del major nombre d’entitats, d’empreses i de persones per fomentar l’ús social de la nostra llengua.
Des d’un punt de vista exclusivament econòmic, Air Berlín i Mallorca formen una simbiosi perfecta, que respon exactament a les necessitats del mercat turístic actual. Ara només falta que aquesta simbiosi funcioni també social i culturalment. I que aquest esforç de normalització, si es que arriba, sigui seguit no només per les empreses estrangeres que s’han establert a Mallorca sinó, sobretot, per les grans empreses mallorquines que haurien de ser les primeres en donar exemple de malloquinitat aquí i a fora.

Per què hem de salvar es Jonquet?

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Juny de 2008

Una nova campanya ciutadana és en marxa: “salvar es Jonquet”. D’entrada, cal dir que l’eslògan no és, dissortadament, gens original. Però no n’hi ha cap altre possible. Ens hem passat mitja vida salvant espais, bé siguin naturals o zones urbanes amb història, i segur que ho haurem de continuar fent. És el destí de tota una generació. La millor prova n’és la felicitació que el GOB ha fer arribar al Parlament amb motiu dels seu vint-i-cinquè aniversari. El motiu: l’atapeïda legislació a favor de la preservació del territori que ha estat necessària, i sovint urgent, – la major part de vegades amb escassíssims vots – per protegir l’entorn contra l’especulació urbanística. Doncs bé, un cop més la mobilització és imprescindible per aturar un nou desgavell. Es Jonquet, un dels barris més emblemàtics de Ciutat, és en perill a causa de dos macroprojectes que amenacen amb escanyar la façana marítima. Dos macroprojectes que s’emparen en una legalitat beneïda durant la passada legislatura, quan Rodrigo de Santos n’era el responsable de Urbanisme, amb evident nocturnitat i traïdoria .


Es Jonquet

Si més no, mols pocs se n’assabentaren. Hom creia que es Jonquet – una de les tres principals fites de la façana marítima de Palma, juntament amb La Seu-La Almudaina i el castell de Bellver – era intocable i que així quedà garantit amb el PERI que l’havia de protegir i rehabilitar. Però la planificació va ser modificada i, ara per ara, la construcció de dos aparcaments soterranis, un parell de blocs d’habitatges de luxe i un centre comercial són perfectament legals. L’Ajuntament no hi pot fer gaire cosa per impedir-ho, a no ser que el Consell de Mallorca declari el barri com a BIC (Bé d’Interès Cultural) i llavors sí que Cort, segons ha dit Aina Calvo, podrà actuar. I en això estam. El GOB, ARCA i els veïns ja han demanat la intervenció de la presidenta Armengol per fer possible aquesta iniciativa que ha de permetre aturar les obres i “ salvar es Jonquet”
Es Jonquet, juntament amb el Puig de Sant Pere i Sa Calatrava, va ser un dels tres vèrtexs que centraren la defensa dels drets dels ciutadans a les darreries del franquisme i primers anys de la transició, quan les associacions de veïns començaven a organitzar-se i a sortir a la llum pública. Fins llavors, el futur que esperava als barris amb història no era altre que la degradació, a l’aguait d’una remodelació – especulació - total. Per sort, però, la pressió de les AA de VV i de la combativa Oficina d’Informació Urbanística del Col•legi d’Arquitectes, va fer canviar el destí. No tots els barris tengueren la mateixa sort. A Sa Calatrava, a diferència del Puig, la rehabilitació ha tengut la iniciativa privada com a principal protagonista amb totes les implicacions socials que aquest fet suposa. I, mentre, Es Jonquet feia les seves pròpies passes. Hom era plenament conscient de la importància de preservar aquest balcó sobre la badia, la qual cosa requeria respectar el perfil de la façana i l’estructura urbana.
Però ver aquí que, de cop, com a bolets afavorits per la foscor, sorgiren els macroprojectes esmentats. Els grans promotors estan avesats a no perdre calada. Van fent inversions estratègiques que aprofiten possibles buits legals de planificació, o els corrents politics favorables per capgirar els planejaments a la seva conveniència. La plataforma “Salven es Jonquet” ha anunciat una malafí d’irregularitats que justifiquen la paralització dels projectes i, en aquest sentit, perquè no hi hagi dubtes, reclamen la declaració com a BIC. Per què hem de “salvar es Jonquet”? Doncs bé: perquè res, llevat de la cobdícia, justificaria fer malbé el perfil marítim de Palma i, sobretot, perquè és hora de que els ciutadans de Palma recuperin la seva dignitat.

El petroli, de bell nou

Article publica a Diario de Mallorca el 2 de juny de 2008

S’acosta una nova crisis energètica com la dels anys setanta? La pujada del preu del petroli, que ha assolit rècords històrics, fa pensar de que sí, tot i que el seu abast sigui diferent. La darrera prova l’hem tinguda amb l’IPC que, amb cinc dècimes de pujada el mes de Maig, fa que la nostra taxa d’inflació sigui la més alta dels darrers deu anys. Inflació i desacceleració, dues cares d’un mateix problema que afecta tant l’economia internacional com l’economia domèstica. N’hi ha prou constatant la preocupació d’UGT i CCOO davant els descens de venda d’habitatges, un fet que els sindicats atribueixen tant a la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors com a la por a perdre el lloc de feina. Precisament els dos fets més rellevant que provocà la primera gran crisi de l’època contemporània, baldament a les nostres illes hi hagi, entre una i l’altra, una diferència fonamental. Mentre que els anys setenta ens agafaren en plena expansió, en ple primer “boom”, ara som a finals d’un cicle. La sortida de la crisi ja no pot ser un nou “boom” sinó un procés de racionalització econòmica, altrament dit de sostenibilitat.




Els pescadors han donat el primer avís

Les noticies arribaren aparellades. La setmana passada, l’INE feu públic quasi simultàniament l’IPC i la forta caiguda de venda d’habitatges y la signatura d’hipoteques, una estadística segons la qual Balears, juntament amb Catalunya i Navarra, se’n duen la pitjor part. Els descens sobrepassa el cinquanta per cent. La construcció baixa, però no passa el mateix amb els preus que s’encareixen encara més a causa d’un euribor que aquest mes ha superar el cinc per cent, cosa que suposa 636 euros anuals més de mitjana. Quan a l’IPC, ja està dit tot. En els darrers dotze mesos – també segons l’INE- alguns productes alimentaris bàsics han arribat a pujar un quaranta per cent. La conseqüència immediata és la restricció del consum, deixar els luxes per a més endavant i tractar de capejar la tempesta. Els botiguers ja se n’han temut i, per això, encara confien en que el turisme salvi la caixa.
En tot cas, confiar en el turisme és temerari, tal com advertí – també la setmana passada- el conseller delegat d’Ozonia. Gabriel Subías afirmà, a unes jornades sobre sostenibilitat celebrades a la Cambra de Comerç, que el turisme patirà fort ferm l’encariment del petroli. Ara per ara, l’increment del preu del combustible l’han començat a notar els ciutadans quan van a les benzineres, però han estat els pescadors els que han llançat el primer crit d’atenció donant suport ( algunes confraries ) a un atur de protesta. També els transportistes, incloses les empreses de transport turístic, parlen ja de mobilitzacions. Una protesta pel cost del gasoil que s’estén a la pagesia. En definitiva, una situació complicada. A tot el món, però sobretot a economies com la nostra que endemés de fer front a una conjuntura internacional desfavorable estan obligades a fer canvis estructurals.
Com dèiem, tant la primera crisi energètica com l’actual varen sorprendre l’economia illenca en plena expansió o, millor dit – com s’ha escrit tantes vegades – en ple desenvolupisme. La diferència, des d’un plantejament exclusivament economicista, és que la desacceleració actual arriba en un moment d’economia sanejada. Les empreses, sobretot les turístiques, han viscut un llarg període de bonança – només enterbolit per la crisi turística de 2003- que les ha permès capitalitzar-se i que les ha de permetre seguir modernitzat les seves instal•lacions. Aquesta es l’enorme distància que separa els trenta anys que han passat. Als setanta, la major part d’economies occidentals afrontaren la crisi energètica cercant alternatives, amb mesures de contenció del consum o en noves energies, mentre que a Balears no quedà més remei que tirar endavant amb el model que teníem. Ara és, doncs, el moment de les solucions. De les alternatives, perquè l’economia balear – com es posà de manifest a l’esmentada jornada de la Cambra de Comerç – entri en una via de veritable sostenibilitat i posi punt i final al desenvolupisme que tengué, durant la passada legislatura, una de les seves manifestacions més descarnades.