L'aigua de Calvià

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Febrer de 2010

L’ajuntament de Calvià ha aprovat la privatització del servei d’aigua dolça que ara és en mans de l’empresa municipal Calvià 2000. Si no s’aconsegueix frenar aquest desbarat, ben aviat serà una empresa privada la que s’adjudicarà el servei per un període de cinquanta anys a canvi d’una mòdica entrada de quinze milions d’euros. Una adjudicació que inclou fer-se càrrec, també, de les dues concessionàries, ja privades, de Santa Ponça i Peguere, a mesura que finalitzin els contractes vigents. Una decisió que no s’entén, però que forma part del modus operandi de l’actual batle – i candidat a presidir el PP balear – Carlos Delgado, qui durant la passada i l’actual legislatura ha dut a terme una política de privatització de patrimoni municipal que, segons el parer dels seus detractors, li ha servit per pagar la nombrosa colla d’assessors que té al seu servei.

Illetes

L’argument és el de sempre: la gestió privada és millor que la pública. Ho sol ser, però no sempre. Hi ha serveis bàsics, com la salut i les qüestions que s’hi relacionen, on la gestió pública garanteix, si més no, que no s’estalviaran despeses per protegir els ciutadans. El subministrament d’aigua potable i el sanejament, com és la depuració d’aigües brutes o la recollida i tractament de fems, formen part d’aquest capítol. I no obstant, es privatitza. Per què? L’oposició política i un grup important de ciutadans que s’han organitzat com “oposició civil” pensen que és perquè Delgado necessita doblers pels seus malgastos polítics ( autopromoció i captació de vots) i ja no pot acudir a vendre més patrimoni de sol a causa de la crisi Inmobiliaria.
Arribat a aquest punt, hom no té més remei que recordar allò que succeí en els anys setanta, en ple “boom” turístic, quan Calvià es convertir en terreny abonat per a una guerra d’interessos. Amb un planejament urbanístic que no existia o que estava fet al servei dels urbanitzadors, Palmanova i Magalluf foren exemples clars de la “balearització”. L’aigua dolça no estava canalitzada i es feien servir camions cisterna. Una imatge que encara perdura en la retina de molts hotelers, de la mateixa manera que les aigües residuals es llançaven directament a la mar mitjançant emissaris submarins, provocant – sobretot quan s’espanyaven – la contaminació de les platges.
La situació es perllongar fins a 1983, any que el socialista i sindicalista Francesc Obrador fou elegit batle. Des de llavors i durant vint anys – a Obrador el substituí Margarita Nájera – s’intenta posar ordre al desgavell calvianer. Els primers plans urbanístics supra desenvolupistes foren retallats amb la mesura del que era pragmàticament possible. De la mateixa manera que Calvià fou dels primers ajuntaments europeus en instaurar una Agencia 21 i apostar per a un “turisme sostenible”, si més no de cara a la galeria, per crear consciència. Sens dubte, els socialistes cometeren errors, entre els quals perdre el contacte amb la majoria de la població, però és evident que quan perderen les eleccions, el 2003, deixaren un patrimoni municipal, en bens immobles i solars – sol urbà ja qualificat – que feia possible fer front a qualsevol necessitat de nous serveis. Calvià 2000 forma part d’aquest patrimoni. És una empresa que dona un servei integral d’abastiment i sanejament d’aigua, i tractament de residus sòlids. I, endemés, és una empresa rendible – quatre milions de beneficis en el darrer exercici- la qual cosa fa més inexplicable la decisió de privatitzar una part dels seus serveis.
Aquest és el model de gestió que Delgado ha dut a terme a Calvià i que, cal imaginar, voldrà traspassar a la Comunitat Autònoma en cas d’arribar a ser el candidat del PP.

Escenari per a unes eleccions anticipades

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de Febrer de 2010

Balears viu una situació política totalment atípica. Tradicionalment és una comunitat que escora cap a la dreta, tot i que les diferències entre un i altre costat de la balança electoral mai no hagin estat abismals. Això no obstant, els resultats de les darreres eleccions autonòmiques no ofereixen dubtes. Hi havia lloc per a un pacte de centre esquerra, que és el que es va fer, però un cop dissolt, allò que tenim és una majoria de centre dreta ( desunida, però majoria) i un govern d’esquerra en minoria. Un panorama difícil d’entendre si hom no coneix la historia que l’ha provocat, a la qual el president Antich voldria posar-hi remei fent una crida a la responsabilitat de l’oposició per esgotar la legislatura i no haver de convocar unes eleccions anticipades que, segons els agents socials, seria - en plena crisis econòmica - el pitjor escenari possible .


Govern i PP reunits en el Consolat( foto CAIB)

El PSOE i el Bloc descarten eleccions anticipades, però no passa el mateix en el PP, des d’on s’amenaça amb una moció de censura – que s’hauria de pactar amb UM – per tal de poder convocar-les. És una possibilitat que hom no pot descartar ni molt manco. Però , quin beneficis obtendrien les Illes d’aquesta consulta abans d’hora? Llevat d’una possible clarificació política, que no és poc, cap altra. No obstant, els estreteges del PP – més els de Madrid que no els d’aquí – no deixen de pensar en convertir les eleccions balears en un test previ a les pròximes consultes estatals, convençuts de que a Balears no poden tornar a perdre. Per al socialisme de Zapatero, una derrota en una comunitat on governen, seria un nou cop, molt semblant al que ja patí a Galicia.
Mai com ara, a causa de la corrupció, les Balears no havien estat tan presents a la política estatal, és a dir als telediarios. Però més enllà del que es pugui pensar a Madrid, quines serien les conseqüències d’unes eleccions anticipades per a les Illes? En primer lloc, haver de fer front a la possibilitat d’una abstenció històrica, atès que a la minva de participació a les eleccions locals se sumaria la desconfiança i decepció d’una bona part de l’electorat envers la classe política. La única cosa positiva és que obligaria els partits i coalicions a redefinir les seves posicions i, suposadament, a fer fora tots els possibles candidats que siguin sospitosos de corrupció.
El PP, que es qui té la pella pel mànec, no ho té tan fàcil com poden pensar a Madrid. A les darreres eleccions generals ja deixaren de ser el partit més votat a causa d’una evident pèrdua d’imatge i tot dependrà de com resolguin el seu congrés i d’allò que es vagi coneixent sobre el cas Palma Arena o, més ben dit, de les novetats que es puguin produir en el cas Matas. Per part seva, el PSOE sap que la fita obtinguda a les generals és a hores d’ara pràcticament irrepetible, atès que la tendència de vot a tot l’Estat és a la baixa. I què dir de les possibles frontisses? La repetició del Bloc és cada cop més llunyana i això, sense una candidatura unitària, pot provocar que molts de vots d’esquerra, que poden ser imprescindible per tombar la balança cap a un o altre costat, es perdin per les bardisses.
I UM? Dolguda per la pèrdua de poder, enlloc de fer autocrítica, la qual cosa obligaria fer un dissabte general dins del partit, pot veure’s temptada de donar suport al PP en la pretensió de presentar una moció de censura. Una decisió perillosa, perquè en cas d’eleccions anticipades – sense temps per guarir les nafres – podria no només perdre la condició de frontissa sinó, fins i tot, la representació que ara té al Parlament. Tot i que costa imaginar que el PP balear pugui abastar la majoria absoluta, si més no a curt termini. Tal volta pugui aparèixer una nova frontissa, com fa temps succeí amb el CDS. La candidata, UPyD és, ara per ara, una incògnita.

Un far que fa bellumes

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Febrer de 2010

El far de la sa Feixina mai no ha fet llum – és clar, era i seguirà sent un far fals – però si que fa moltes bellumes. És a dir, que fa nosa i molesta a aquells que volem mirar més enllà i conèixer la raó de ser, o la raó per fer-lo desaparèixer, d’aquest monòlit que el dictador va inaugurar el 1947. L’ajuntament de Palma, presidit per la socialista Aina Calvo, ha pres la decisió salomònica de conservar-lo, tot i que llevant les inscripcions i la simbologia franquista i, reconvertir-lo així en un memorial de totes les víctimes, tant les del bàndol nacional com del republicà. És això possible? Per a Arca – associació de defensa el patrimoni – sí que ho és, però no per a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, la presidenta de la qual, Maria Antònia Oliver, manifestà categòricament que “ens estimam més romandre oblidats a les cunetes que ser honorats en un monument franquista”.


Dissabte general per a un monòlit

Preservar aquest monòlit és una mesura encertada? El guió escrit a la transició ens recomana el consens i la reconciliació, però ja ha passat el temps necessari per guarir totes les ferides i la llei de la memòria històrica obliga a eliminar qualsevol reminiscència que exalti la dictadura. Evidentment, per tant, l’escut – amb l’àguila i les fletxes, que esdevingueren símbols del feixisme espanyol – i les inscripcions, inclòs el “Viva España” s’havien d’esborrar. N’hi ha prou veient les imatges del No-Do amb Franco inaugurant el far, que les televisions han reproduït aquest dies, per saber que aquest crit, en el context en que es produïa, tenia un significat concret: un viva una pàtria que empresonava els seus ciutadans i que no dubtà en convertir en herois i màrtirs els tripulants del creuer Balears quan ser màrtir exigeix una predisposició a morir per una causa que, ben segur, no era compartida per bona part de les víctimes. No podem oblidar que a Mallorca triomfà el cop d’estat del 36 i que per això la major part del combatents mallorquins de la guerra civil ho feren, de bon o mal grat, a l’exèrcit rebel.
Les víctimes de l’enfonsament del Balears foren víctimes i no herois. Els règim franquista les utilitzà, de la mateixa manera que ho va fer amb tots els “caidos” ( quan serà rebatiat el “valle de los Caídos” amb el nom que pertoca, el de la vall de la mort i la foscor?) La raó històrica està a favor de la República i dels que defensaren la seva causa i cap a ells va dirigida la recuperació de la memòria, per recordar els fets tal com succeïren i no com els disfressà la dictadura. Però no necessàriament s’ha d’esborrar totes les petjades de la dictadura a la fi de tenir-la present perquè mai no es repeteixi. És en això que es fonamenta la decisió d’Aina Calvo de conservar el monòlit de sa Feixina, reconvertir-lo en recordatori de totes les víctimes. Una decisió salomònica, en la qual ha pesat més que cap altra raonament la voluntat de no oblidar un fet bèl•lic en el qual perderen la vida centenars de mallorquins, amb independència del bàndol en el qual es trobaven.
D’això és tractava, de ser respectuosos. Però, per què havia de ser irrespectuós esbucar un far de mentida? Entre esbucar-lo o conservar-lo, tot i que sigui esborrant els símbols feixistes, hi havia una tercera possibilitat que no s’ha tengut en compte. La de construir en el seu lloc un nou monòlit que fos un homenatge a totes les víctimes de la guerra civil, incloses les del Baleares, i de totes les guerres. Un nou monòlit per a la pau i la concòrdia. L’opció triada no ha estat aquesta, però tant de bo que la neteja del fals far sigui una passa endavant en el procés de rehabilitació històrica que vivim. I que, al final, també poguem esborrar de la nostra memòria les imatges de Franco i la seva parafernàlia feixista que presidí inauguració i que encara ens acompanyen trenta anys després de la seva mort. La tercera via hagués estat la millor solució.

Aquests polítics estan bojos

Publicat alDiario de Mallorca l' 1 de Febrer de 2010

Asterix, des de la seva màgica autarquia, veia els romans com uns personatges estrafolaris. “Estan boixos quests romans”, deia . No els entenia. No entenia les seves maniobres ni els seus costums, ni la manera que tenien de voler imposar la seva voluntat. Doncs bé, quelcom semblant han de pensar els mallorquins davant la classe política que els ha tocat en sort en aquests moments. “Estan bojos aquests politics”. I si no ho estan, ho sembla, si més no qualque cosa els ha afectat el cap quan proposen coses tan inversemblants com que un candidat a president de Govern pugui ser elegit mitjançant una enquesta. Sí això fos possible, si n’hi hagués prou amb consultar telefònicament un mostra suposadament representativa de ciudatans, hom podria estalviar-se les eleccions i amb elles un caramull de doblers. Un mal de cap menys. La democràcia perfecta. Però no ho és gens de perfecta, com no ho era aquella “democràcia” orgànica per la gràcia de Déu que varem patir a aquest país.


Carlos Delgado, batle de Calvià

Asterix pensaria que Carlos Delgado era un romà estrafolari, que tant li és imposar a dit el seu candidat, posant tot l’aparell del PP local al seu servei, com exigir que la presidència del partit s’elegeixi en un Congrés obert a tots els militants enlloc de per un sistema de compromissaris. A això li diuen primàries, però no ho son. En el fons, com molt bé sap l’actual president del PP de Palma, José María Rodríguez, el que es discuteix no és el millor sistema per elegir el millor candidat a president del partit i a la presidència del Govern, sinó el sistema que permet estrènyer amb més eficàcia el control sobre l’elecció. Qui aconsegueixi mobilitzar més afiliats, o afiliar més partidaris, sap que té la partida guanyada, sigui quin sigui el seu discurs o el seu programa electoral. I el mateix caldria dir sobre l’enquesta. Quan un partit encarrega una enquesta no fa falta que la signi, n’hi ha prou coneixent quines preguntes fa.
La lluita pel poder que s’ha obert al PP és una pura bogeria. Per sort no s’ha arribat a l’extrem d’acceptar la proposta de Delgado. Però per seguir aspirant a qualque cosa, el president actual, José Ramon Bauzá, no té més remei que lligar-se de peus i mans a algun dels que aspirant a fer-li ombra. El partit està massa desunit i massa desorientat com per fer front a unes primàries, tot i que siguin tan magres com les que s’han plantejat. Fa falta un debat ideològic profund i no un debat centrat només sobre persones i candidatures. Només parlen sobre qui tendrà el poder i no sobre que s’ha de fer amb el poder. I això, quan parlam del principal partit de les Illes, tot i que ara sigui a l’oposició, és molt greu. Fan falta idees, però les úniques que s’han posat sobre la taula son sobre com vestir un fals líder.
El PP navega sense rumb i ningú dels que pretenen capitanejar la nau pot presumir de ser el cap que el partit necessita i la societat – o al menys la part de la societat favorable a la causa conservadora – els demana. Tot un mal de cap afegit al que ja és palpable, la qual cosa podria significar un alè per als actuals governants de centre esquerra si no fos perquè la resta del ventall polític illenc sembla contagiat per la bogeria. UM és en picabaralla continua i no sabem com se’n sortirà. El Bloc ha deixat d’existir, en una nova demostració de la tendència de l’esquerra a dividir-se. I a tot això, un PSIB-PSOE l’única esperança del qual es que tanta desunió els acabi afavorint com a mal menor davant un electorat cada cop més desencantat de la política i dels polítics, i a costa de deixar aparcades les idees.

L'any de la Serra

Publicat al Diario de Mallorca el 25 de Gener de 2010

Avui s’ha de lliurar al ministeri de Cultura la documentació perquè la Serra de Tramuntana pugui ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO en la seva categoria cultural. Dia primer de febrer finalitza el termini per a la presentació davant aquest organisme internacional de les candidatures que enguany hi opten i, d’acord amb el Consell de Patrimoni Històric estatal, la Serra n’és una d’elles. Una passa més en el llarg procés, iniciat fa un parell d’anys, que ha de dur al reconeixement internacional dels molts valors naturals i etnològics que conserva la muntanya mallorquina. Tot fa pensar que aquest cop la declaració serà possible i, per tant, que 2010 serà, amb majúscules, l’any de la Serra, baldament la declaració formal no sigui fins l’any que ve. Tot un repte que ha de dur, d’una vegada per totes, a la preservació del que és l’espai més emblemàtic de Mallorca.


El Galatzó i Galilea des del cami de na Morruda

Des de la conselleria del Territori del consell de Mallorca fa anys que es treballa perquè la declaració sigui possible. Des de la pàgina web del Consell o des de les xarxes socials com facebook – on s’hi han aplegat més de tres mil admiradors- hom pot accedir a l’ample dossier que s’ha preparat i que, segons hi podem llegir, ha de donar pas a un pla de gestió de la Serra de Tramuntana que sigui sostenible i que en garanteixi una bona qualitat de vida. És a dir, no aspirar només a aconseguir un segell promocional – “que millori la imatge exterior de Mallorca” – sinó a fer real la protecció de la Serra amb una política d’equilibri respecte a l’ordenament dels usos territorials. Aquest és, justament, el principal obstacle, atès que declaració de Patrimoni implica un compromís ferm de tota la comunitat per impedir els errors que s’han comés en molts altres espais naturals de l’Illa.
Les urgències per preservar la Serra de la massiva urbanització costanera han estat una constant a la historia recent de Mallorca. Fins i tot en ple “boom” turístic, a principis dels anys setanta, quan va ser declarada “paisatge protegit”. Una declaració a la qual després s’han anat sumant diferents normatives autonòmiques per fer efectiva la preservació. Així, durant l’anterior legislatura del Pacte de Progrés es posa en marxa la conversió en parc natural, que no va ser possible pels temors municipals a perdre autonomia i la por dels propietaris de les possessions davant les més que previsibles restriccions urbanístiques. En aquesta ocasió, sense descartar la possibilitat d’un gran parc, el Consell s’ha decantat per demanar l’aval de la UNESCO, un segells de protecció que no implica afegir cap nova norma restrictiva, però que en cap cas no pot ser un xec en blanc.
És el que digué la consellera insular del Territori, Maria Lluïsa Dubon, quan la proposta es presentà davant el Consell de Patrimoni Històric. La declaració com a Patrimoni de la Humanitat compta amb el suport unànime de tots i cadascun dels devuit municipis de la Serra i això implica, de fet, acceptar que hi ha d’haver un pla de gestió que “asseguri la conservació d’aquest espai natural i ofereixi garanties perquè els beneficis recaiguin directament sobre la població resident”. “No suposa cap nova restricció – afegí la consellera – però si una garantía que ha d’evitar futures possibles agressions”.
Com s’ha posat de manifest a Fitur i s’ha comprovat a tots els fòrums turístics que han tengut lloc recentment, Mallorca necessita actualitzar el seu producte turístic i això significa no només modernitzar els hotels o crear noves infraestructures sinó, sobretot, preservar un entorn natural que, en definitiva, segueix essent el seu millor capital. Què la Serra sigui Patrimoni Mundial seria una excel•lent inversió promocional, però més enllà d’això és un deure de les actuals generacions, les de la “balearització”, el mantenir intacte allò que és un patrimoni comú, propi de tots els mallorquins i , si no hi ha res de nou, de la humanitat.

Son Bordoy, a la llista d'espera

Publicat al Diario de Mallorca el 18 de Gener de 2010

El president Antich en el discurs d’investidura que encetà aquesta legislatura prometé fer tots els possibles per un canvi de model de desenvolupament fonamentat en la sostenibilitat mediambiental i social. En aquells moments la bombolla immobiliària era intacta i la demografia, és a dir la immigració, en plena expansió. Un gran incendi amb dos focus clarament definits sobre els quals era necessària una dràstica actuació. Per un costat calia modificar els planejaments urbanístics i evitar consums de territori innecessaris, però per l’altra feia falta una oferta d’habitatges a l’abast de la població més mancada de recursos. Per això, enmig de noves normes restrictives va néixer la llei Carbonero que, en una aparent contradicció, pretén posar a l’abast dels promotors sol barat per fer-hi habitatges de protecció. Son Bordoy n’era el resultat, però amb ell ha sorgit la polèmica.


Ubicació de Son Bordoy, entre el Molinar i l'autopista

Son Bordoy, un espai rural entre el Molinar i l’autopista de l’aeroport, s’ha convertit en un punt d’encontre entre interessos contraposats. El GOB considerà un absurd el pla del Govern que pretenia quadruplicar el nombre d’habitatges que s’hi poden construir, mentre que per al Govern es tractava de complir una promesa. Ambdues parts coincideixen en que fan falta habitatges socials, però discrepen en com posar-hi remei. Els ecologistes cerquen la solució en l’estoc de vivendes ja construïdes o en la rehabilitació de les que no s’habiten, però segons el conseller, Jaume Carbonero, la solució a aquest problema social no por dependre només de la reconversió dels habitatges no venuts en HPO ( de protecció oficial) ni pot esperar a que es posi en marxa una rehabilitació a gran escala. El remei ha d’abastar tots els fronts i ha de ser rapit. De la mateixa manera que en un incendi forestal, de vegades, fa falta encendre un foc per aturar les flames que van en sentit contrari, la urbanització de Son Bordoy esdevenia, des del punt de vista del Govern, una actuació extrema però imprescindible.
Però el Govern, pressionat pels ecologistes i per l’Ajuntament, ha acabat cedint i ha ajornat la decisió sobre Son Bordoy per donar lloc – han dit – a sotmetre la qüestió a un debat públic. Quin és el problema ? Els terrenys són un espai rústic però qualificat com urbanitzable i amb un pla parcial ja aprovat. El problema sorgeix quan el Govern mitjançant la llei Carbonero pretén massificar-lo, fent possible una població de 2.500 habitants que se sumarien als que ja viuen en el Molinar. Des de la conselleria asseguraren que no es tractava de fer noves Corees, en al•lusió al barri que és en fase inicial de rehabilitació, però la realitat es que hom no hi veia garanties de que la zona no es convertís en un barri marginal. I, per això, curant-se en salut, des de Cort s’apressaren a qualificar el model proposat pel Govern com incompatible amb el model de ciutat que propugna Aina Calvo. La qüestió és : hi ha qualque opció diferent i que sigui efectiva a curt termini? No ho sembla, però la decisió està presa i el projecte de Son Bordoy ajornat. Indefinidament? De moment ha passat a la llista d’espera de les moltes propostes que figuraren en el programa del Govern i que sols no hauran vist la primera pedra quan finalitzi la legislatura.
Palma té un dèficit d’habitatges socials i ara, precisament, és el moment adequat per a una operació de xoc. Son Bordoy no és un “pelotàs” més. Si més no, no és comparable amb Can Domenge, com s’ha volgut fer creure des de l’oposició. Consumir territori seguirà sent imprescindible si la població creix. D’allò que es tracta es de fer-ho amb mesura, sense deixar que les flames immobiliàries cremin un pam més del que sigui necessari i, sobretot, fent que la Palma del futur sigui una ciutat saludable. On la convivència sigui possible, tant a les zones urbanes rehabilitades com a les de nova construcció. Aquest és, precisament, el gran obstacle que Son Bordoy tenia al davant: garantir les condicions per a una vida saludable i evitar que el seu futur fos convertir-se en un gueto, com ha passat amb moltes altres zones de Palma. És això possible? Donar resposta a aquest interrogant potser justifica l’ajornament, però no enfonsar la nau capitana – la política d’habitatges socials - d’aquest govern.

Viure tots sols

Publicat al Diario de Mallorca l'11 de Gener de 2010
Un informe que la regidora d’Educació, Igualtat i Drets Civils de Palma, Cristina Ferrer, va fer conèixer durant les festes de Nadal ens assabenta de que el 32’5 per cent de llars del municipi són unipersonals, és a dir que hi viu una persona tota sola. És un percentatge important, sobretot perquè va creixent de cada dia, com ho demostra que entre 2006 i 2008 va incrementar-se en un 12 per cent. És a dir, que d’haver continuat aquesta dinàmica, en aquest moment hem de parlar, ja, del 35 per cent, la qual cosa representa un col•lectiu de 60.000 persones. Viure tot sol és una opció que cada cop té més pes a les societats occidentals i, en aquest sentit, no és gens estrany que una ciutat com aquesta segueixi idèntica dinàmica que les principals capitals dels seu entorn, si no fos per uns quants detalls que la fan preocupant: la soledat de la població més gran i, de manera especial, la immigració.


Viure tots sols exigeix nous serveis

Està Palma preparada per fer front aquest repte social? De totes les llars habitades per una sola persona, prop del 30 per cent de casos correspon a persones majors de 65 anys – la gran majoria dones – , és una conseqüència de l’ augment de l’esperança de vida cosa que fa que cada cop hi hagi més gent gran que sobreviu a la seva parella. Cada cop són més les persones que no es resignen a passar el seus darrers anys en una residència o a haver-la de compartir forçosament amb parents o altra gent. Igualment, és notori l’increment de divorcis o separacions que provoca que cada cop hi hagi més llars unipersonals o famílies monoparentals, pares o mares – generalment aquestes – que viuen totes soles amb els seus fills.
Aquest panorama, que ha capgirat el mapa familiar de Palma, és generalitzable a la major part de municipis de les Illes on, endemés, el pes de la immigració és més feixuc. Aquest segment de població presenta unes característiques pròpies, atès l’elevat nombre de persones que comparteixen habitatge sense constituir, de fet, una unitat familiar. Els pisos pastera són l’altre cara de les llars unipersonals i, no obstant, tenen molts punts en comú. Una situació que s’ha agreujat amb la crisis, com ho demostra la dada de l’Observatori Municipal de la Igualtat, segons la qual les sol•licituds de reagrupació familiar caigueren en picat durant 2009. Aquesta és la realitat, la de, si fa no fa, una quarta part de la població que, d’una o altra manera, voluntària o forçosament, viu sense el suport de la família, diguem-ne, tradicional.
Viure tot sol, tant si és una opció lliure com si ve imposada per les circumstàncies, obliga al ajuntaments a reorientar el seus serveis i fer front a aquesta nova realitat. L’aparició de nous models de llars i, per tant, de maneres de relacionar-se el ciutadans, obliga a ser més actives i, en el cas de Palma, a repensar la ciutat com a punt d’encontre entre els seus diferents col•lectius. Amb caràcter general, és lògic pensar que els ciutadans que viuen tots sols tenen més necessitat de la ciutat que aquells que comparteixen el seu entorn amb altres persones o les seves famílies. I això s’ha de traduir no només amb més serveis socials per atendre les urgències sinó en una ciutat més humana, que afavoreixi la qualitat de vida i la companyia per a tots, amb independència del model de convivència que cadascú ha triat o s’ha vist forçat a acceptar.

El tramvia, més que un símbol

Publicat al Diario de Mallorca el 4 de Gener de 2010

El ministre de Foment , José Blanco, i el president Antich pujaren al darrer tren de l’any per firmar un conveni sobre la reincorporació del tramvia a Palma. Un projecte absolutament ambiciós que farà possible, a llarg termini, comunicar els dos extrems de la Badia: des de la costa de Calvià a s’Arenal de Llucmajor. De moment, el govern central hi destinarà 35 milions d’euros, una quantitat important però que només suposa una dècima part del total. Representa, per dir-ho de qualque manera, la primera pedra sobre la qual s’ha d’aixecar l’edifici. I com a primera pedra, el conveni sobre el tramvia té un simbolisme especial. Així com la legislatura passada va ser la de les realitzacions de ciment i asfalt, és a dir dels despropòsits, aquesta havia de ser la dels ciutadans i del seny. I, en aquest sentit, un determinat tipus d’infraestructures, com les ferroviàries, havien de tenir un sentit equilibrador, al servei de tots els ciutadans. Havien de tenir, en passat, perquè gairebé cap dels projectes programats s’haurà fet abans de les pròximes eleccions.


El tramvia de Barcelona

En qualsevol cas, hom podria pensar que un cop engegat el projecte ja no serà possible tornar enrere. Error. El tramvia és una de les infraestructures bàsiques per al desenvolupament de la ciutat i el nuclis urbans de la badia de Palma, així com per a les comunicacions amb l’aeroport. Un aeroport que es va concebre perquè hi circulessin masses de turistes xàrter, però que, cada cop més, es decanta cap el turisme individual, la qual cosa afavoreix el tramvia. D’altra banda, la comunicació de s’Arenal i Can Pastilla amb Ciutat es essencial per garantir l’èxit de la rehabilitació integral de Platja de Palma. Però és evident que no tothom ho entén així i que n’ hi ha que prefereixen seguir potenciant el transport privat i disposar, per exemple, d’unes Avingudes amb tota la seva amplada. Tot plegat fa témer que un hipotètic, però probable, canvi de govern, faci que la part principal del projecte se’n vagi en orris. No hauria de ser així, però cal que siguem realistes.
Pot ser que el tren i el tramvia fossin els símbols elegits pel nou Pacte de Progrés a començament de legislatura, però són quelcom més que això: més enllà del seu simbolisme són una peça fonamental dins qualsevol projecte de mobilitat que centri l’atenció amb les persones. Els temors hi són. A l’anterior legislatura, la de Matas, tant PP com UM no es torbaren ni un mes en desmuntar els projectes estrella de l’esquerra i reconvertir-los en centenars de quilòmetres d’autopistes i macrohospitals construïts sense mirar a on, o més ben dit: mirant-ho molt bé per afavorir segons quins interessos. D’aquesta manera, la dreta aprofità els seus darrers quatre anys de mandat per augmentar la càrrega sobre el territori, molt per damunt la seva capacitat, la qual cosa anul•là tots els intents racionalitzadors.
Les autopistes, que significaven la continuïtat d’un model insostenible – que ara ens passa factura amb l’aparició d’un atur estructural que serà impossible esvair sense canviar de model – es feren en quatre anys. Mentre que dels trens i tramvies només s’ha aconseguit posar el primer rail, i gràcies. Què restarà de la intenció de fer arribar el tren a Alcúdia i Cala Rajada, o del tramvia de la Badia de Palma, quan finalitzi la legislatura actual? En alguns casos, com Alcúdia, s’ha entrat en via morta, mentre que en els altres l’esperança es sustenta en una continuïtat política que a mesura que s’acosten les eleccions sembla que s’allunya més. La firma del conveni del tramvia és una passa, però no definitiva. El tramvia continua sent un símbol per a una ciutat millor, però perquè es converteixi en realitat, serà menester un pacte entre totes les forces polítiques perquè la marxa enrere sigui impossible.

La veu perifèrica

Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Desembre de 2009

Referint-se a ella, les cròniques diuen que era una històrica dirigent del moviment veïnal de Palma, que va néixer el 1945 a Villapalacios, a Albacete, i que, ben aviat, es convertí en una nina emigrant. Visqué amb els seus pares a diferents pobles de Cataluña i Menorca fins arribar a Felanitx, on va transcórrer la seva joventut. No tenia ni vint anys i ja estava implicada amb les lluites socials i polítiques de l’època. A mitjans del setanta – quan Franco i la dictadura agonitzaven – es traslladà a es Rafal Nou, a Palma, on va ser part activa a la fundació de l’associació de Veïns. Fou cofundadora de la Coordinadora d’Associacions i, un cop legalitzat el moviment veïnal, de la Federació, a la qual dedicà la major part de la seva vida com activista social. No hi havia lluita ciutadana en la qual ella no hi fos present.


Rosa Bueno en el record

Fins aquí la seva biografia. Però en la vida de Rosa Bueno hi ha quelcom més que dades i dates. Va ser la veu perifèrica. Aquella veu que arriba de fora i que es fa tant forta que hom no té més remei que reconèixer-la com a pròpia. Hi ha molts ciutadans que encara avui pensen que Ciutat no va més enllà de les Avingudes. Ja no és així, però ho era. En els anys setanta, Palma era una ciutat encara molt més desgavellada. S’havien construït un quans barris com a guetos per a immigrants i un eixample on s’acaramullava la gent sense tenir accés als mínims serveis. La desmesura del ciment era inversament proporcional a la falta d’infraestructures. No hi havia escoles per a tots, ni ambulatoris, molts carrers no estaven asfaltats. Rosa Bueno no només va ser la veu que venia de fora sinó que des del barris va ser, també, la veu de la perifèria urbana a la conquesta de Ciutat.
La Coordinadora d’Associacions de Veïns sorgí per reclamar drets tan essencials com l’educació i la salut. La seva subversió consistia en reclamar un ambulatori per a cada barri. I espais verds, oficines de correus, serveis de neteja ciutadana, enllumenat públic, festes populars…Des de la perifèria urbana de Palma, i des del barris degradats del centre – Puig de Sant Pere, la Calatrava, Gerreria…- el moviment veïnal assetjà Cort. Amb la Democràcia, alguns dels seus dirigents donaren la passa i mitjançant els partits es convertiren en regidors. Rosa, no. Rosa es mantengué al capdavant de les Associacions de Veïns, a primera afila de la societat civil, però sense sentir la temptació de passar a l’altra costat de la barrera. Va ser fidel als seus principis, en una primera època d’expansió i, també, arribat el moment de la decadència, quan el desencant per la política ha trencat l’esperit inicial i sembla haver arraconat les associacions a un segon terme.
No obstant, hom no pot dir que la lluita de Rosa Bueno per millorar les condiciones de vida dels ciutadans de Palma hagi estat de bades. Tot el contrari. Ara ja no hi ha cap barri sense escola o sense ambulatori, encara que restin guetos evidents. Uns desequilibris urbans que han continuat turmentant a Rosa fins a la seva mort. És per això que la seva veu continuarà sentint-se a Ciutat, una Palma diferent a les dels anys setanta, però que de bell nou té problemes d’integració amb els venguts de fora o que s’enfronta a un urbanisme, fruit de l’especulació i la corrupció, molt difícil de corregir. Cal que es revitalitzi l’associacionisme i que la societat civil s’organitzi com a contrapès a les institucions. La Democràcia ha dut la possibilitat de gestionat i controlar millor els ajuntaments, però per això hi ha d’haver controladors. La participació ciutadana no pot acabar en el fet anar a votar cada quatre anys, sinó que s’ha de mantenir activa, dia a dia, col•laborant amb les tasques polítiques que han de dur a que la ciutat sigui cada cop més habitable.
Amb Rosa Bueno la veu del barris, la de tots els ciutadans, entrà a Cort per la porta gran.

Nadal sota mínims

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Desembre de 2009

Era dissabte, a les dotze del dia dotze del mes dotze, segons la crida feta pe facebook. Mentre un milenar de ciutadans protesta al Born contra la corrupció, una filera d’immigrants - vestits a la manera tradicional dels seus països – desfila pels carrers a la fi de cridar l’atenció i convidar a la trobada d’entitats i associacions que haurà tengut lloc aquest cap de setmana. Amb un lema: “davant la crisi, l’atur i la pobresa, solidaritat”. Entre una i altra cosa, aquests nadals seran tristos i empegueïdors. Infeliços per a molta de la gent vinguda de fora, però també per a molta de la que mai no ha sortit de l’illa. I és que l’atur i la pobresa afecten també a un percentatge cada cop més gran de la població socialment integrada. Feia temps que se sabia que podia passar, però mai no s’hi va posar remei. El desenvolupament de les Illes Balears era globalment i manifesta insostenible, però tenia el llum verd de la societat i ara se’n paguen les conseqüències. En aquest sentit, la coincidència de la protesta contra la corrupció i les demandes de solidaritat no era cap coincidència.


Nadal, un regal enverinat

Un model econòmic especulatiu fonamentat, sobretot, en la utilització massiva de ma d’obra barata, no podia tenir altres conseqüències. La població de Balears ha sobrepassat amb escreix el sostre de permissivitat, a partir del qual enlloc de contribuir a crear riquesa hi resta benestar. Benestar tant a l’hora de mesurar la qualitat de vida com per la redistribució d’aquesta riquesa. Només fa un parell d’anys de Balears era el capdavant de la renda per càpita de l’Estat i ara mateix ja és per davall de la mitjana. Cada cop som més a repartir un pastis que no creix sinó minva a causa de la crisi. A curt termini no queda més remei que la solidaritat, si més no perquè hi ha una amenaça evident d’esclat social. Però a llarg termino no és abastament. Cal reestructurar els fonaments de la nostra economia per regenerar el benestar perdut sense necessitat de nous increments demogràfics.
La realitat és aquesta. La població supera ja el milió dos-cents mil habitants – sense contar els turistes o els residents no censats - i la d’aturats els noranta mil. Cent mil persones més que el 2008 i deu mil aturats més. I entremig una dada significativa: tot i l’increment d’immigració, la Seguritat Social compta amb deu mil estrangers manco entre els treballadors inscrits. El resultat es veu a través de les entitats que donen serveis social, que han vist com la demanda d’ajudes, amb creixements de més del quaranta per cent, els desbordava. Una situació que afecta de manera tràgica a la població amb menys recursos – entre els més de trenta mil ciutadans que viuen gràcies a Càritas, per exemple - però que també es fa present a la resta. Les xifres de consum abaixen i, com assenyalen els darrers informes de la CAEB, la crisi és encara lluny d’esvair-se
La població no atura de créixer i amb ella el nombre de exclosos socials. Segons les dades del CES de les Illes Balears, prop del set per cent dels habitants de les Illes són per davall dels índex de pobresa. La sortida de la crisi no pot suposar un nou salt cap endavant, que reactivi el model econòmic i que contribueixi a augmentar els desequilibris. No només és solidaritat allò que fa falta, sinó justícia. Però per això són urgents polítiques econòmiques i social que mirin cap el futur i no cap el passat, la qual cosa no és possible sense deixar enrere la lacra de la corrupció. O, el que és el mateix, de l’especulació que ens ha dut a aquesta situació.

I ara què

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Desembre de 2009

Amb la signatura del codi ètic sembla que el Govern ja té la seu plena d’ous i que pot seguir endavant fins a final de la legislatura, sense que el renou de noves disputes entri al Consolat. No és un sentiment que comparteixi la major part de l’opinió pública, on s’ha instal•lat el convenciment de que l’experiència de pactes progressistes, amb UM, s’ha esgotat. És probable que es compleixi el termini de quatre anys, però hom sap que si sorgeix una nova crisi no quedarà més remei que convocar eleccions anticipades. I que, en qualsevol cas, allò que hi ha per endavant és un any molt dur. No només des d’un punt de vista partidista, sinó social I econòmicament. Fa ara tres anys, a les bases sobre les qual es fonamentà el segon Pacte de Progrés, hi havia prou elements per assajar un reequilibri territorial de les Illes, així como un nou model de desenvolupament. La crisi econòmica ho ha posat difícil, però, sobretot, han estat les picabaralles internes i la inevitable bubota de la corrupció, allò que ha barrat el pas a les solucions.


Manifestació Anti Corrupció a Palma

I ara què? La sortida de la darrera crisis és tan falsa com totes les anteriors. No hi ha garanties de que duri i, en qualsevol cas, fa impossible pensar que el 2011 es pugui reeditar el Pacte. Llavors, quines alternatives hi ha? La que aparentment té més possibilitats és la d’un nou pacte de centredreta – la majoria absoluta del PP sembla difícil en aquests moments – però tot dependrà del congrés conservador, és a dir de la recomposició interna del poder dins del PP i de l’evolució que pot seguir a les Illes. Això per un costat i, per l’altra, la solució que UM doni a la seva crisi d’identitat. En els anteriors mandats, amb l’esquerra o amb el PP, Unió Mallorquina no ha aportat res més que la seva condició de frontissa, de la qual n’ha tret una bona renta i les sospites de corrupció. Però, per això mateix, aquesta posició és insostenible. Un nou pacte entre PP i UM haurà de tenir continguts més transparents i ideològics per part dels dos partits.
Queda l’opció d’un pacte d’esquerres, però és difícil imaginar-se que els socialistes superin el sostre de les darreres eleccions autonòmiques, atès el desgast de Zapatero a nivell estatal i l’evident incapacitat que ha demostrat a les Illes per liderar una autèntica alternativa de progrés. Una majoria absoluta del PSIB és inimaginable, com també ho és – si més no de cara a l’opinió pública – una tercera reedició del Pacte de Progrés. L’únic aliat factible és a l’esquerra, però el Bloc tampoc no ha quallat com hom esperava. Hi ha una esquerra nacionalista al marge del PSM que segueix entossudida en dividir més que no en unir i, d’altre costat, Esquerra Unida segueix la tendència de sempre cap a la dispersió.
Dissortadament l’esquerra i tot l’entramat social que és al seu entorn sembla sentir-se més còmoda a l’oposició que no al Govern. I, no obstant, ara més que mai fan falta polítiques progressistes. El Pacte ha perdut massa temps i, en el millor dels casos, ja només li resta un any. És hora de posar en marxa les infraestructures promeses i que s’han retardat a causa dels malentesos, el distanciament de Madrid i les picabaralles entre els socis. Fer possible una autèntica reconversió turística, donant suport a una hoteleria de qualitat i a una oferta residencial que sigui un complement més d’aquesta qualitat i no de massificació. Fa falta tenir cura del territori i atendre les noves necessitats d’una societat cada cop més multicultural, però sense que això suposi, ens tot el contrari, deixar enrere les senyes d’identitat que ens són pròpies. La tasca que hi ha per endavant és immensa, però és difícil imaginar que les politiques progressistes puguin tenir continuïtat a la pròxima legislatura, entre d’altres coses perquè moltes de les que s’havien previst i pactat sols no s’han iniciat.
La darrera crisis ha certificat l’acta de defunció del pacte de centre esquerra, tot i que encara hagi de sobreviure fins a les eleccions. Què passarà després?. Allò que és evident és, si l’esquerra vol seguir governant, que haurà de refer molt les seves maneres d’actuar i garantir un govern sòlid, amb una autèntic lideratge que n’impedeixi l’entrada a les disputes partidistes. Però això, a la pràctica, sabem que no és possible.

Un Foment per al segle XXI

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Desembre de 2009

Enmig de les turbulències polítiques que vivim no deixa de ser sorprenent la disputa per presidir una entitat, el Foment de Turisme de Mallorca, que tot i la seva llarga història no passa pels seus millors moments. Dues candidatures i tres candidats aspiren a ocupar el càrrec que deixa Álvaro Middelmann. El turisme contemporani, és a dir el de masses, viu la pitjor crisis des del “boom” dels anys seixanta, la qual cosa requereix alternatives valentes per posicionar-se de la millor manera possible per afrontar les noves demandes, tan aviat com els mercats es reactivin. Però en aquest reposicionament el Foment, ara per ara, dissortadament, gairebé no hi té res a fer. Només conserva el nom i el prestigi heretat. I no obstant, en contra del que sembla lògic, hi ha empentes per dirigir aquesta associació cívica. Què hi cerquen els candidats: posició social, influència, el poder marginal que encara reten?

Un dels més famosos cartells del Foment

La resposta potser una barreja de tot, la qual cosa confirma que en el present el paper del Foment no és altre que ser un lobby empresarial i polític, un més, des d’on, en determinats moments, es pot pressionar el govern. En aquest segle XXI el Foment de Turisme de Mallorca, creat el 1905 per introduir a l’Illa la indústria dels forasters, sembla haver deixat enrere, definitivament, el seu esperit fundacional: el de crear consciència turística i les condicions adients per desenvolupar aquesta activitat. Tot fa pensar que el sector ja no aspira a crear res nou sinó a defensar uns interessos, la continuïtat d’uns negocis, tan de temps com sigui possible . I, per això, els hotelers fan pinya davant altres subsectors. La qüestió és guanyar força per imposar els seus interessos. I mentre això sigui així, el destí del Foment no pot ser altre que l’esmentat, el de lobby al servei de les patronals o, en el seu cas, de la política.
Ho constata el fet que una de les candidatures, la d’Ignasi Esteve, tendria tot el suport de la Federació Hotelera de Mallorca, mentre que l’altre, fruit d’una join venture entre Pedro Iriondo, és a dir les agències de viatge, i Eduard Gamero seria una aposta política de futur, per fer costat al PP i als seus propòsits de retornar al Consolat de Mar. És a dir, el Foment no passa de ser una peça més, manipulable, en el trencaclosques social i polític de les Illes, i una peça endemés que no encaixa bé, quan per la seva historia i per la seva possible projecció futura mereixeria quelcom més. De fet, en el pla estratègic que aprovà just després de celebrar el seu centenari, hom recalca la seva independència de qualsevol poder polític, alhora que professa una vocació pública allunyada dels interessos estrictament privats. Res més enfora que la realitat.
Els objectius del Foment previst a l’esmentat pla són essencialment la defensa del turisme com a element de cohesió social, tant per que fa als visitants com a la societat mallorquina. I això inclou la defensa de l’entorn i de la identitat cultural com a punt de partida per a una necessària reconversió turística. És a dir, tornar al principi. El Foment s’ha de deslligar de les pressions sectorials, per ser la institució interclassista que per damunt de sectors i conjuntures lideri els canvis que han de fer que el turisme a Mallorca sigui un projecte col•lectiu de bon de veres. No una simple activitat econòmica. Conscients d’això, totes les darreres presidències del Foment prometeren constituir, dins de l’entitat, un fòrum permanent de debat, un fòrum plural i obert al conjunt de la societat. Una promesa incomplerta, quasi sempre per la pressió interna,que ha fet que el Foment sigui una relíquia del passat, a la qual només es treu de processó quan les temporades venen mal dades.

Foravila o la incertesa

Publicat al Diario de Mallorca el 30 de Novembre de 2009

Diuen que no es poden posar portes al camp. És a dir, que es faci el que es faci, foravila sempre existirà. És veritat, però.. què seria de nosaltres? Alguns pensen, des de Brussel•les o des de qualsevol despatx polític, que una foravila sense conrar la terra és possible. Ho és? Certament, no es el mateix parlar de camp que de sòl rústic, de ruralia o d’un sector econòmic, l’agrari. La foravila, com a espai, no es pot esvair, però l’agricultura i la ramaderia sí que poden desaparèixer. Són en perill d’extinció, si més no a Europa i, naturalment, a una Mallorca que sembla haver menyspreat la importància del pagès dins un model econòmic que escora cap al serveis i la construcció. El sector agrari no només és el principal o pràcticament únic proveïdor d’aliments, sinó també – en el nostre cas – capdavanter en la defensa de l’entorn, la qual cosa no impedeix que els economistes xifrin la seva aportació al PIB en menys d’un u per cent.

El paisatge també es conra

L’ espai és el mateix, però cada cop el sector primari esdevé més marginal. Una situació agreujada pels baixos preus que cobren els pagesos a causa de la intermediació. L’horitzó no pot ser més catastrofista. Si no s’hi posa remei, foravila quedarà sense agricultura. Un panorama inèdit a tota la historia de la humanitat. Hom no s’imagina el camps absolutament abandonats o una societat que no tengui cura del seu territori. Si més no per raons culturals i socials. La pagesia és una manera d’entendre la vida i, no obstant això, cada cop resten manco pagesos. A Mallorca ja no són ni cinc mil, i la major part immigrants. El pagès de tota la vida o els joves que s’hi incorporen s’han hagut de fer empresaris per sobreviure, però el negoci no rutlla. Per això, la protesta, les tractorades. Aquí, a Madrid i a Brussel•les, el mon rural s’ha aixecat contra una política que, diuen, segueix les directrius de les multinacionals
Foravila viu en la incertesa del futur. Tanta, que totes les associacions agràries han vist la necessitat d’unir-se per sobre les barreres ideològiques que les separen. “Els preus que reben els pagesos – denuncien - són els mateixos de fa vint-i-cinc anys, però no passa el mateix al supermercats”. L’any passat els preus a les botigues eren un 400 per cent per damunt els que es pagaven als productors. Una desbarat que van en augment, ja que enguany la mitjana és d’un 537 per cent, 137 punts més. Els marges comercials no s’aturen de créixer, mentre que els dels pagesos cauen, la qual cosa ha posat la majoria a una situació crítica, de fallida. Els pagesos s’uneixen en cooperatives o s’agrupen per comercialitzar la seva producció, però no n’hi ha prou.
Quina és la solució? La foravila no és una fàbrica a la qual es pot reconvertir de la nit al dia, o aplicar un ERE a conveniència. Segons les organitzacions pageses la nova política agrària d’Europa tendeix a liberalitzar el mercat, facilitant que les multinacionals puguin especular amb els aliments. Les normes europees són molt exigents amb la seva agricultura i ramaderia, mentre que es permet fer importacions massives de productes de tercers països que no només rebenten els preus sinó que no passen els mateixos controls sanitaris. Amb l’’agreujant, en el nostre cas, de la insularitat, els costos de la qual fan encara menys competitius els productes,illencs, sense que es puguin beneficiar dels ajuts que, en condicions similars, si reben els canaris.
Els pagesos saben que no es poden posar portes al camp, com alguns pretenen. L’agricultura ja mai no tornarà ser com fa trenta o quaranta anys, abans del turisme, però continua sent imprescindible, al menys per protegir l’entorn foraviler. També per respectar la terra i no oblidar les arrels que ens hi uneixen. Això es el que reclamen els supervivents: noves polítiques a tots els nivells, des de l’europeu a l’insular, perquè atès que insisteixen en posar-hi portes, al manco les deixin obertes, regulant el mercat i donant la ma a la pagesia perquè segueixi alenant.

Una nova oportunitat per a la Falca Verda

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Novembre de 2009

El 2003 s’iniciaren les obres de la Falca Verda, rebatiada com a parc de Sa Riera, una obra ambiciosa que ja figurava en el pla Calvet, de 1897, en el qual es fonamentà l’eixampla de Ciutat un cop esbucades les murades, a principi del segle passat. Les obres es realitzaren d’acord amb el projecte de Ribas Piera, el mateix urbanista que signà el pla de 1973, on reapareixi la falca – un parc de prop de 300.000 metres quadrats situat entre la plaça de l’Institut i el cementiri –com a gran espai de lleure per als palmesans. S’havien hagut d’esperar més de cent anys, trenta des del pla Ribas Piera, perquè el parc esdevingués quelcom real, però..havia valgut la pena? El nou espai, que va ser recepcionat amb una gran festa, semblava decebedor: massa ciment, poc verd i, sobretot, amb la sensació de que continuava sent terra de no ningú : tancada en ella mateixa i limitada, a nord i sud ,pel cementiri i les instal•lacions militars del Fortí i, de llevant a ponent pel Lluís Sitjar i el centre psiquiàtric.


El vell Forti des de la Falca

La falca verda havia de tenir en els seus orígens una funció integradora per a una ciutat a la qual sa Riera xapava per la meitat, però el projecte semblava excessivament ambiciós i, per això, en el pla general de 1985 – que teòricament havia de donar l’impulsa definitiu – es retallà. El parc de sa Riera deixava de ser Falca Verda en prescindir del Fortí, tant del camp del Mallorca com del club militar. Tot i això, es tractava d’un projecte massa gran per a les finances municipals, la qual cosa va fer que es dividís en fases. En aquest sentit, la zona actual només n’és la primera d’un projecte exsecallat. Allò que havia de ser el Central Park palmesà ha quedat com un parc més, important sí, però d’un ús ciutadà limitat i sense complir el objectius urbanístics primitius.
Ara, però, sembla haver arribat una nova oportunitat. La possibilitat d’ubicar el futur recinte firal de Palma en els terrenys del Lluís Sitjar implica la incorporació del solar que no s’utilitzi a la falca verda. El vell Fortí del Mallorca pot ser de gran utilitat no només per aixecar-hi el recinte firal sinó per fer realitat un projecte que semblava impossible. Clar que, perquè sigui complet farà falta incorporar-hi, també, el club militar. Per a aquest, gairebé n’hi hauria prou traslladant les instal•lacions exclusives a un altre indret del terme municipal i obrint les portes com a “zona esportiva i espai lliure públic”. L’acord amb els propietaris del Lluís Sitjar no sembla que hagi de ser difícil. Ningú no pot tenir interès en conservar la propietat d’una ruïna i per evitar-ho qui té la clau és la Sala.
Altre cosa es el club militar, però…qui podia creure que s’arribarien a esbucar els edificis del baluard del Princep? Passaren prop de vint anys, però finalment el baluard ha retornat – o retornarà ben aviat – als ciudatans. I el mateix pot succeir amb la Falca Verda. Tot l’espai entre els Institut i el cementeri, inclosos el canòdrom, es Fortí i el Lluis Sitjar formen un tot indissoluble. S’hi podrà accedir en fases, però sense perdre de vista l’objectiu final. Fins ara, la proposta de la batlessa sobre l’antic camp del Mallorca s’ha vist com a solució per al recinte firal – per al qual es probable que hi hagi ubicacions fins i tot més favorables – quan el seu abast va molt més lluny. L’objectiu ha de ser la Falca Verda, una falca verda amb tots els equipaments que hom trobi adient però que serveixi per intercomunicar dues parts de la ciutat a les quals ara només uneixen uns quants pont d’ús pràcticament exclusiu per als vehicles motoritzats.
Per cent, la recuperació de les Quatre Campanes s’avé perfectament amb aquest retrobament de Ciutat, entre els seus orígens i el seu futur, recercant espais de convivència allà on é possible.

Quina reconversió volem?

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Novembre de 2009

La darrera World Travel Market es ha deixat una cert mal gust de boca. Les previsions per a l’any que ve no són bones, encara que tothom sembla haver-se posat d’acord per fer-ne lectures positives: “el descens del turisme serà menor que el d’enguany”, “hem tocat fons”, “ la pròxima temporada començarà a repuntar”..i així una llarga llista de sentències que tenen la lloable intenció d’injectar optimisme al sector. Res a dir, tot el contrari. Però tan de bo que els desitjos de recuperació es traduïssin amb un avançament de la temporada, per no agreujar la situació laboral, així com amb una decidida empenta dels projectes modernitzadors de l’hoteleria. És una urgència.. Si quelcom ha quedat clar a Londres és que el turisme, tal com ho hem entès fins ara, és cosa del passat i que el futur del qual parlam des de fa anys, ja és aquí.


Excel, recinte firal de Londres

Fa anys que es diu – a la WTM ho han reiterat tots- que el turisme a les Illes no pot créixer més en quantitat sinó que ho ha de fer en qualitat. Tothom ho sap, però la realitat va per un camí diferent. Un cop més s’imposen en preus barats per mantenir un turisme de baix poder adquisitiu, amb l’agreujant que els hotels no només han de competir amb les ofertes d’altres destinacions sinó en l’oferta residencial interior. Una situació que ha provocat una fuita cap endavant a la recerca de noves fórmules per mantenir el lideratge vacacional. Algunes són conegudes i defensades o menyspreades a parts iguals, com és el “tot inclòs”. Doncs bé, ara n’apareix una de nova, presentada com a taula de salvació per una part del sector empresarial i que, com no podia ser d’altra manera, està sent enèrgicament rebutjada pels sindicats: els condhotels.
A Londres el conseller Nadal informà que ja és pràcticament a punt la reforma de la “llei turística” que regula aquesta figura consistent en la venda a bocins d’un hotel, encara que conservant la unitat d’explotació. A diferencia de la multipropietat on s’adquireix una part del tot, en el condhotel la compra es fa per cambres i la part proporcional de les instal•lacions comunes, com si es tractàs d’un edifici d’apartaments, però conservant l’estructura i el servei hoteler. La fórmula funciona amb èxit a Estats Units i el Carib. També a Mallorca, on s’ha aprofitar un buit legal per fer-la afectiva. Els empresaris la reclamen, perquè pensen que és un mètode que permet capitalitzar l’empresa i fidelitzar clientela. Però no ho veuen així els sindicats, que temen que només sigui una cortina de fum per sortir de la crisi i, a la llarga, acomiadar treballadors.
El conseller de Turisme ha promès garanties, però els sindicats, escalivats, no volen saber res d’un projecte de llei que no ha estat consensuat amb ells. I el mateix es diu des del Bloc, des d’on ja s’ha avisat als demés socis de govern que les lleis s’han de consensuar abans d’anar al Parlament. Ja hi tornam a ser !. No obstant, com ha recordat a Londres el president Antich la crisis no deixa de ser una oportunitat per reconvertir tot allò que funciona malament. El sector turístic mallorquí necessita una reconversió profunda. Tothom n’és conscient. El problema, però, és que no sabem molt bé a que ens referim quan parlam de reconversió. Sembla que allò que significa per a uns és tot el contrari per els altres. El condhotel no és dolent en sí mateix, com – de fet – tampoc no ho es el tot inclòs o la multipropietat. Tot depèn de l’ús i del lloc en que es fa. El turisme residencial també té aspectes positius que no té l’hoteleria, encara que aquesta sigui sent la que més lloc de feina proporciona i, per tant, la que ens cal defensar.
Ens cal un últim debat sobre què volem dir quan parlam de reconversió turística o de reinventar el turisme. Un darrer debat, perquè és hora de començar a fer realitat els projectes de futur: la renovació de l’oferta i la reforma del producte per seguir sent atractius a ulls del turisme europeu.

Les carreteres de la discòrdia

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Novembre de 2009

El primer dels terminis establerts en el pacte del Consolat – que posa fi a la crisi provocada per l’abandonament d’UM al Consell de Mallorca – no s’ha complit. A la plenària de dijous passat, la de Novembre, s’havia d’haver aprovat el pla de carreteres i no va ser així. Desacords entre UM i el Bloc ho impediren, i s’ha hagut d’ajornar. És l’eterna discussió. La mateixa que provocà que finalitzàs la primera legislatura de progrés sense un pla que redreçàs el model territorial i que donàs peu a que la planificació quedàs en mans de PP-UM. De fet, s’ha passat l’equador de la segona oportunitat i la situació segueix sent la mateixa. No només això, si no que les noves línies de tren – cap a Alcúdia i Artà – s’han endarrerit o ja s’han donat per impossible en aquesta legislatura. Sembla com si res hagués passat, com si l’esquerra no s’hagués escalivat per allò que va succeir i pot tornar a succeir.


Les carreteres no han de fer malbé l'entorn

Dos dels punts bàsics de l’actual pacte de Progrés tenen que veure, precisament, amb els trens i les carreters, és a dir amb les polítiques de mobilitat. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra les han dut a la pràctica. Cert és que el pla de carreteres aprovat inicialment l’any passat tenia serioses inconveniències, si més no des d’un punt de vista mediambiental, la qual cosa – davant la imminència d’una aprovació definitiva – justifica que el GOB es manifestàs a Caimari ( l’ampliació de la carretera Inca-Caimari es, justament, un dels trams més discutits ) . Els ecologistes tenen prou motius per oposar-se a aquesta obra concreta, i a moltes més, però d’allò que parlam no és d’un pla que segueixi fil per randa l’ideari ecologista sinó d’un pacte territorial que permeti consensuar models i, sobretot, interessos, quelcom que hom no pot perdre de vista en època de crisis.
Què s’hagin retirat algunes propostes del pla de carreteres per poder arribar al consens sembla d’allò més oportú, però no es por seguir perden temps. No oblidem que si el primer pacte de Progrés hagués consensuat el pla territorial i, alhora, el de carreteres, pot ser ara no seria necessari aquest debat. La falta d’acord deixà mans lliures al centredreta per consolidar un model - iniciat els anys seixanta, és a dir en ple franquisme – que a hores d’ara ja és insostenible. Les autopistes de Matas, amb el vist-i-plau de Munar, desequilibraren el mapa territorial de Mallorca, convertint l’illa en una àrea metropolitana, de la qual ara no podem defugir. La nova realitat imposa determinades solucions que, ben segur, no són de l’agrat ecologista, però no hi ha alternatives, perquè llavors, quan es podia, no s’actuà.
La solució és una política de mobilitat que enlloc de concentrar el trànsit en tres o quatre autopistes es diversifiqui, i en donar alternatives al cotxe per no congestionar les carreteres. El nou pacte de Progrés aixecà la bandera del ciutadà enfront el desenvolupisme que caracteritzà el darrer govern del PP, però malament anirà si no s’és capaç d’interpretar el desitjos i les necessitats dels ciutadans que volen solucions pràctiques. Volen carreteres a la mesura de l’home, és a dir sense més consum de territori del que sigui imprescindible i sense posar un pam més d’asfalts del que convengui. Però les volen. I en aquest sentit, són molts els que pensen que Matas feia les coses malament, però que almanco les feia, quelcom que no es poden dir de segons quins progressistes.
Alcúdia ja s’ha quedat sense tren, si més no en aquesta legislatura. Manacor encara discuteix per on ha de passar. Ara que tanta falta fan les obres publiques, hom veu com es retarda l’adjudicació de les obres, tant de les carreteres com dels ferrocarrils. El GOB creu que cal fer les coses sense pressa. Segurament té raó, però ja s’ha perdut tan de temps que aprovar definitivament el pla de carreteres, i de rebot el pla territorial, ha esdevingut una necessitat per poder mantenir la il•lusió de que una reforma del model és possible. Jugar al tot o res és un suïcidi.

La ciutat del "boom"

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Novembre de 2009

Arran de la tragèdia del Camp den Serralta i de les advertències sobre l’estat de conservació de molts edificis de la ciutat, el Col•legi d’Arquitectes ha afirmat que són les construccions dels anys seixanta i setanta – l’edifici enfonsat és de 1959 - les més afectades. No és que hi hagi un perill generalitzat, perquè la major part de les irregularitats que hom pot detectar en els immobles d’aquests temps no suposen que puguin passar per ull d’avui per demà. Ara bé, sí suposen un deteriorament de la qualitat de vida dels seus habitants i, sobretot, fan malbé l’entorn d’una Palma que, a principis de la Democràcia, encara era tenguda com una de les capitals de l’Estat amb major índex de benestar. Què ha passat perquè ja no sigui així? El problema comença, justament, en aquells anys. Fins a llavors, la ciutat de Mallorca havia crescut de manera prou ordenada, però és a partir dels seixanta quan la immigració peninsular ha esdevingut massiva. Fan falta habitatges i per això, s’improvisen dues grans línees d’actuació. Una, la construcció d’una perifèria de baixa qualitat arquitectònica i d’altra la transformació de les zones a primera línea, fora de les murades, per aixecar edificis d’habitatge on només hi havia plantes baixes.


Set persones perderen la vida a l'enfonsament ( foto DM)

Els anys seixanta i setanta foren d’una gran efervescències constructora. La ciutat antiga, a Palma, conegué l’èxode d’una major part de les classes benestants cap als nous edificis de Jaume III o Passeig Mallorca. Barris com sa Gerreria, Calatrava o Puig de Son Pere foren abandonats a la seva sort, a l’espera d’intervencions quirúrgiques semblants a la que dona peu a l’esmentat Jaume III. I mentre, “fora murades”, es construïa Corea – ara en fase de forçada rehabilitació – Verge de Lluc o el nucli central de Son Gotleu, que s’anà estenguent pel seu entorn com una taca d’oli. En menys d’una dècada la població gairebé es duplica. Zones com Bones Aires, entre Blanquerna i General Riera, esdevenen espais saturats, de carrers estrets i edificis alts – molts dels quals de deu i més plantes- i no millor sort tenen els barris de l’eixampla a Llevant i Ponent, inclòs el Camp den Serralta. La construcció esdevé un sector poderossíssim, amb excel•lents relacions amb una administració franquista que ja és prop del seu final.
No obstant això, a principis del setanta, en ple “boom” turístic, hi haurà el primer intent de reconduir la situació i s’encomana a un prestigiós arquitecte la redacció d’un nou pla general de Palma. Serà el pla Ribas Piera, aprovat el 1973, en el qual hom pretendrà reequilibrar la ciutat, reduint les alçàries permeses i dotant-la de noves infraestructures, però la tramitació es fa sense suspendre les llicències d’obra, la qual cosa feu que el nou pgou passàs a ser part del problema enlloc de la solució. Deu anys desprès, ja en democràcia, encara es feien obres amb llicències anteriors al Ribas Piera. Una situació a la qual intentà posar ma de metge el primer ajuntament democràtic, però amb un èxit molt limitat. La nova majoria d’esquerres impulsà una revisió del planejament, però es va veure forçada a donar prioritat als equipaments infraestructurals, sanitaris i socials. Més tard, Palma – en democràcia, però amb el retorn de la dreta al poder - continuaria immersa en un creixement desordenat i ple de desequilibris interns fins que, fa dos anys, tornà a haver-hi un govern de centreesquerra i amb ell una nova oportunitat.
La població de Palma s’ha gairebé triplicat. Hi ha un retorn progressiu cap a la ciutat antiga, revaloritzada per un nous valors socials i per evidents moviments especulatius. Hi ha també una Palma marginal que no existia abans i que ha convertit zones, com Son Gotleu, en guetos. La nova administració cerca nous equilibris, però perquè això sigui possible ha de fer front al gran forat obert per la “ciutat del boom”, de la qual n’han estat víctimes les famílies que vivien a l’edifici enfonsat de Rodríguez Arias. La “ciutat del boom” és una conseqüències del desenvolupisme desfermat que ha desequilibrat Mallorca social, urbanística i mediambientalment. Aquesta és la realitat a la qual en veiem abocats actualment, que exigeix remeis que, segurament, no són a l’abast del Consistori. Palma és una ciutat hipotecada pel seu passat més proper. Revisar la ciutat dels anys seixanta i setanta, en tots els sentits, esdevé una urgència, si no volem veure repetida la tragèdia que fa una setmana, endolà una societat mallorquina esdevinguda víctima de la seva ambició.

L'hora d'estrènyer el cinturó

Publicat al Diario de Mallorca el 26 d'Octubre de 2009

Després d’anys amb l’accelerador pitjat al màxim hom hagué de frenar de cop en sec i no pogué evitar la topada. Uns danys són reparables, però d’altres no. El motor s’ha aferrat i caldrà substituir algunes peces, endemés d’adobar la carrosseria. Noranta mil aturats, segons les darreres dades de l’EPA, i una reducció considerable dels estocs de capital acumulats en el temps de bonança són les conseqüències principal a les qual cal fer front de manera immediata. I, com sol succeir en temps de crisis, per posar remeis hom es dirigeix a les administracions publiques, és a dir – en el nostre cas – al Govern. Però, què pot fer el govern de les Illes Balears en l’actual situació. L’executiu acaba d’aprovar el projecte de pressuposts per a l’any que ve i les perspectives no poden ser més pessimistes.


Carles Manera, conseller d'Economia, a una roda de premsa (foto CAIB)
Ho diu el conseller d’Economia, que ha hagut de fer esforços i fer volar coloms per quadrar uns comtes que no surten. Els pressuposts per a 2010 han esdevingut com un trencaclosques al qual manquen peces que cal substituir per altres de noves, però que hom no sap s’hi encaixaran o distorsionaran la imatge final. De fet, la conselleria preveu una nova caiguda, d’un 1’5 per cent, del PIB, la qual cosa es tradueix en una minva fiscal de 640 milions d’euros que les noves aportacions estatals – tot i les falses promeses de Zapatero- no eixuguen ni de lluny. Caldrà endeutar-se, la qual cosa no és dolent, però sí perillós. Perillós perquè no és gens clar que les Illes surtin de la crisi a curt termini i, per tant, que recuperi prou activitat per equilibrar de bell nou la balança dels imposts.
Ho diu el mateix Carles Manera, en assegurar que “de brots verds, en veim pocs”. El conseller ha fet el que ha pogut i el Govern ha complert pactant entre els diferents socis unes partides que se sap són insuficients . És el que diuen els agents socials. Tant patronals com sindicats coincideixen en que les mesures previstes no basten. El uns perquè no es dedica prou a l’economia productiva i a incentivar les empreses, i els altres perquè veuen com el pou del aturats s’omple de mica en mica i sense solucions a curt termini per recuperar els llocs de feina perduts amb l’esclat de la bimbolla immobiliària. El govern no té més recursos dels que s’han posat sobre la taula, ja no es podrà endeutar més i no vol pujar més impostos per no desactivar encara més l’economia. La única solució per poder invertir prou seria reduir les despeses corrents, però sotmetre l’administració a un règim d’aprimament té els seus inconvenients. Entre d’altres, la reducció de serveis socials que tanta falta fan en aquests moments.
És evident que ha arribar l’hora d’estrènyer el cinturó. És el que diu l’oposició que, no obstant, critica els retalls en les inversions publiques i fa befa de les promeses sobre l’equiparament de les inversions estatals a la mitjana. Però el PP ho té difícil per poder presentar alternatives vàlides en el debat sobre els pressuposts. El mirall de la passada legislatura – tot i les sobrevalorades infraestructures que es construïren- no és el més adient com per fer comparatives, de la mateixa manera que qui ha donat suport incondicional al desenvolupisme econòmic no es pot presentar, ara com a valedor de l’equilibri. Les contradiccions són patents, però per això mateix hom espera el debat dels pressuposts amb enorme interès. Ja sabem que el Govern no té més remei que reduir despeses, però allò que els ciutadans volen saber són les propostes sobre com s’han d’estrènyer ells, els contribuents, el cinturó. I, sobretot, si tots s’ho estrenyeran de la mateixa manera.

Per no travelar amb la mateixa pedra

Publicat al Diario de Mallorca el 19 d'Octubre de 2009

Després del trist espectacle protagonitzat per UM, però perfectament secundat pels altres socis de Govern, la pregunta que es fan els ciutadans és: d’ara en endavant, què cal fer per no travelar amb la mateixa pedra? Un cop més s’ha comprovat la llunyania que hi ha entre allò que fa Unió Mallorquina i allò que representa i les dificultats que això suposa per a una esquerra dividida, mancada de vots i incapaç de posar en valor un programa comú. A principi de legislatura hom volgué ressuscitar el Pacte de Progrés i donar una nova oportunitat al centre esquerra. Després d’una legislatura que es caracteritzà per un desenvolupisme suïcida i la corrupció era l’hora de l’acció social i del medi ambient, per garantir a tots els illencs una qualitat de vida real i no només estadística. Però tots sabem com ha anat el nou pacte: UM no se n’ha alliberat de les denuncies per corrupció i les picabaralles internes han sovintejat fins arribar a l’extrem insostenibles.


A la fira de la llampuga, Anmtich i Armengol pactaren amb UM

Tot plegat, els socis del Pacte diuen ara que la crisi els ha servit per cohesionar-se més i donar un nou impuls a les institucions on governen. Han volgut posar en marxa allò de que no hi ha mal que no vengui bé. Els dubtes són molts – com queda demostrat a Pollença i Campos - però no queda més remei que confiar i posar-se a treballar sense excuses que valguin. La situació és complicada. Amb l’any i mig que resta de legislatura s’haurà de fer la feina que no s’ha fet en quatre per arribar a les urnes en disposició de passar comptes amb l’electorat. Però per això s’haurà de seguir negociant de valent . La primera cita és ara tot d’una, el novembre amb l’aprovació definitiva del pla sectorial de carreteres i el desembre amb el Pla Territorial, la prova de foc per saber si rere l’apropament de posicions hi ha quelcom més que la defensa d’uns interessos concrets. S’ha d’aprovar un PTM sense donar peu a cap sospita de corrupció.
Endemés del PTM, s’han d’engegar les obres incloses en el pla de carreteres, convenientment adequat a les necessitat reals de la societat illenca i no a la conveniència de l’especulació. S’han de donar passes definitives cap a la reforma del model productiu, potenciar la rehabilitació de zones turístiques i adequar l’oferta a la demanda potencial sense caure en el parany de fer-la créixer per raons exclusivament immobiliàries. I tot això sense perdre de vista les infraestructures educatives i sanitaris, així com donar l’empenta que pertoca a la innovació, per crear llocs de feina a nous sectors que compensin la pèrdua registrada a la construcció. En definitiva, fer realitat els pactes signats entre el Govern i els agents socials no només per sortir de la crisi econòmica actual sinó per seguir essent competitius en el futur.
Què ho pot impedir? Doncs, una nova travelada que trenqui el Pacte o, pitjor encara, que l’immobilitzi, com sembla que ha passat aquests darrers anys. El Govern, i els consells, necessiten una fulla de ruta precisa respecte al port a on volen arribar, la qual cosa no és possible sense un equip de govern de veres cohesionat i al marge dels interessos partidistes. El pactes són imprescindibles a les nostres illes, però solen acabar sent inviables justament per no tenir clar el port d’arribada. En aquest context és just que hom es demani sobre el paper que ha de jugar UM – la peça clau del trencaclosques - sobre si vol arribar a qualque lloc concret o limitar-se a un paper de frontissa i de lobby per a la compra i venda d’influències. Tots els partits necessiten clarificar-se i unir-se en projectes comuns enlloc de dividir forces o capficar-se en bregues internes pel poder. Si no es lleven aquestes pedres del camí la travelada és inevitable.

Agents i víctimes del canvi climàtic

Publicat al Diario de Mallorca el 12 d'Octubre de 2009

Un estudi de la UIB, finançat per la conselleria de Medi Ambient, que fou presentat la setmana passada, confirma allò que tots creim saber per experiència pròpia: que augmenta la temperatura mitjana, amb estius cada cop més calorosos i la pràctica desaparició de primaveres i tardors. És a dir, que ens estam tropicalitzant. I que cada cop són més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, com els caps de fibló – sempre n’hi ha hagut, però no tants com els darrers anys – o pluges torrencials. Precisament, en relació a les pluges, és en allò que molts ens equivocam. Pensam que plou més que abans, perquè no estam avesats a l’aigua de bombolla, però no és cert. Les estadístiques demostren que la pluviometria és menor, que hi ha manco dies de pluja i manco quantitat d’aigua caiguda del cel, però que quan cau ho fa a poalades


Doble arc de Sant Mari sobre cel gris de Ciutat

Més o manco és el que passa a tot el món. La meteorologia s’ha destrempat a tot arreu. Les noticies sobre desastres naturals, des d’inundacions a huracans, terratrèmols i tsunamis ocupen espais preferents a tots els mitjans de comunicació. També la predicció del temps. Quan la televisió s’ocupa de qüestions climatològiques els índexs d’audiència es disparen. La meteorologia ha avançat molt i s’ha fet prou precisa, la qual cosa fa que les successives alarmes davant probables pluges fortes, ventades o les periòdiques onades de fred i calor tenguin un seguiment que sobrepassa les no menys freqüents picabaralles polítiques. Hi ha, podem dir, una creixent conscienciació respecte del clima i les seves oscil•lacions, però ¿vol dir això que hi hagi una consciencia clara sobre el fenomen del canvi climàtic, de les mesures que cal aplicar per impedir el seu avanç o, si més no, per pal•liar-ne les conseqüències?
L’estudi realitzat pels professors Romero i Homar del grup de meteorologia de la UIB, demostra que la temperatura de les Illes ha augmentat des dels anys setanta ençà a raó de 0’4 graus cada dècada i que, a més a més, cada cop hi ha més nits tropicals, aquelles en que es sobrepassa una mitjana de vint graus. Aquests són els efectes immediats, els que hom ja pot percebre, d’un canvi climàtic que ja ningú no discuteix - fins i tot la Casablanca o Pequín ja ho reconeixen – i que encara no ha mostrat, entre nosaltres, el seu pitjor rostre. L’augment del nivell de la mar, per exemple, que obliga ja a prendre mesures per impedir que platges o passejos marítims no es submergeixin i facin malbé una costa excessivament urbanitzada.
L’estudi de la UIB ens situa davant el mirall d’un canvi climàtic que ja es constatable i que es degrada cada cop més. És un d’aquests estudis la divulgació del qual és convenient per conscienciar dels perills que comporta mantenir uns hàbits de consum o una manera de viure que afavoreix les emissions de gasos que trastoquen el clima. És un fenomen universal, que requereix tant la intervenció de les grans potencies, com la de les institucions més properes i de cadascú de nosaltres. Quan ens seiem davant el televisió o fullejam els periòdics, on es mostren els afectes devastadors del canvi climàtic, ja no es podem permetre els luxe de ser simples espectadors. Volguem o no som agents provocadors alhora que posibles víctimes .