El gas ja és aquí

Publicat al Diario de Mallorca el 28 de Setembre de 2009

El gas natural ja és aquí. La setmana passada s’obrí la clau de la canonada que des de Dènia ho transporta fins a Sant Joan de Déu, la qual cosa suposa la fi de l’aïllament energètic de Mallorca. Hi ha motius per a celebrar-lo? N’hi ha, però també motius per a la reflexió sobre un present que hagués pogut ser més sostenible i que no ho és. Endemés del territori – que és l’element més limitador de tots – temps enrere hi havia dues barreres que condicionaven el model de desenvolupament engegat en els anys seixanta del segle passat: l’aigua i l’energia. Era evident que a l’illa no hi havia més aigua dolça que la de pluja i que, d’altra banda, l’únic recus energètic propi ( a part de les energies renovables ) era el lignit. Una circumstància que dividí la societat en dos corrents de pensament, la dels que confiaven en solucions tecnològiques per vèncer la natura i l’ecologista, que defensa la supremacia dels equilibris naturals


La consellera d'Indústria volta la clau de pas

No cal dir que a Mallorca la corrent majoritària ha estat fins ara la tecnològica. La que, finalment, confià en les potabilitzadores d’aigua de mar per pal•liar els dèficits de pluja o, més ben dit, els increments de consum causat per l’augment poblacional, el turisme i el reguiu intensiu. Però hom sap que, finalment, la natura passa factura dels desequilibris, com ha quedat palès un cop més a Nova York, on els principals líders del món han mostrat la seva preocupació davant el canvi climàtic i la proliferació de desastres naturals. I en aquest sentit, hom reconeix que Mallorca s’ha sobre dimensionat. I que no n’hi ha prou amb soluciones tecnològiques si no van agombolades amb politiques de consum més assenyat. Així, superada la barrera de l’aigua, a costa d’incrementar el consum energètic, aquest era el següent front de batalla.
Un cop més desenvolupistes i ecologistes s’enfrontaren. Les energies renovables no són encara a l’abast de tothom i els lignits, que ens els anys setanta ressuscitaren com alternativa a la crisis del petroli, havien deixat de ser una solució mediambientalment acceptable. Hi havia dues sortides possibles: el gasoducte submarí o l’enllaç elèctric igualment submarí. El gas natural representava el canvi d’un combustible molt contaminant, com el carbó o el gasoil per un altre més net. I, a més a més, el gasoducte només suprimia la barrera del transport, però no la producció d’electricitat. Però un cop més els desenvolupistes no es conformaren i decidiren que a sobre de les canonades de gas també era necessari el cable elèctric, amb el qual – ara ja sí – hauran desaparegut tots els límits imaginables.
Tots excepte un: el territori. És el més condicionant de tots, però sobre el que hi ha manco control possible. De fet, l’únic control és el polític mitjançant l’ordenació territorial i ja sabem el que pot passar si un cop superada la crisi econòmica hom decideix tornar a apitxar l’accelerador urbanístic. N’hi ha prou amb posar a les urnes la papereta equivocada, la qual cosa és probable ateses les necessitats de trobar feina de milers de treballadors que l’han perduda els darrers anys i la tradicional demagògica d’aquells la fortuna dels quals depèn del consum del territori. L’arribada del gas natural supera una barrera, però ho fa de manera prou més raonable que no el cable elèctric que implicarà barra lliure per al consum energètic. Per això, un cop eliminades les barreres naturals només cal esperar que el seny s’imposi i que les lleis urbanístiques evitin nous “booms” desenvolupistes. Si no volem que la societat mallorquina s’ofegui en un territori limitat com Mallorca.

Tren, taxis i bicicletes

Publicat al Diario de Mallorca el 21 de Setembre de 2009

És si més no curiós que la Setmana Europea de Mobilitat hagi coincidit amb dos debats prou vius sobre temes tan important per al futur de la mobilitat a Palma i la Part Forana com són l’extensió dels ferrocarrils o la implantació dels carrils bici a Ciutat. Els dos plans pretenen, o així ho defensen els organismes que els han projectat, racionalitzar les comunicacions interiors, potenciant el transport públic i fent ús, sempre que sigui possible, de vehicles no contaminants. Sorprenentment, però, tant els projectes ferroviaris com els carrils bici –especialment el de les Avingudes – s’han trobat amb una oposició superior a la que previsiblement era d’esperar. Hom ja comptava amb l’enfrontament del sector que s’ enyora del desenvolupisme passat. Però, per què UM s’enfronta al tren? Per què els taxistes s’han declarat enemics de les bicicletes?


Així serà el tren tram de Manacor

Fins ara UM, com a partit forà que és, s’havia mostrat a favor del tren i contrari a les macro autopistes, tot i que a la passada legislatura donà suport al desevolupisme del PP, i això feia pensar que a l’actual període afavoria l’expansió del ferrocarril com a alternativa per a un transport prou més sostenible que el cotxe. Però no ha estat així. A Alcúdia, amb batle d’UM, s’ha mostrat tan intransigent que s’ho ha jugat a tot o res, amb el resultats de veure com l’eix ferroviària central – una peça clau per a un racional sistema de comunicació illenc – s’ajornava indefinidament. I d’altra banda, a Manacor, els uemites han fet costat al batle de PP oposant-se a que l’anomenat tren-tram travessi la ciutat. Per què?
Hom pot ser partidari de perllongar el tren des de Manacor a Artà i no de transformar-lo en un tramvia que, endemés, travessa la ciutat. Les dues alternatives són vàlides, però sembla evident que la projectada des de la conselleria de Mobilitat defensa millor els interessos de Manacor, tot i que el seu ajuntament i UM no ho vegin així. El tren-tram, lluny de ser un obstacle per a la ciutat, n’amplia les seves possibilitats de comunicació, amb més parades i amb la possibilitat de convertir-se en un eix comarcal. Amb el tramvia, Manacor accentua la seva indiscutible capitalitat del Llevant. Si els manacorins, que en el passat han donat bones proves del seu dinamisme, coneguessin el projecte i no la informació manipulada que s’ha fet córrer, passarien de ser contraris a defensar-lo aferrissadament.
Igualment, sembla incomprensible l’actitud del sector majoritaris del taxi, a Palma – amb la única excepció de Radio-Taxi – que amenaça amb concentrar-se a Cort per protestar contra el carril bici de les Avingudes. No és comprensible perquè si qualcú surt beneficiat de les restriccions al cotxe privat – busos i taxis hi tenen reservat el seu propi carril – són els taxistes. L’ajuntament de Palma potencia el transport públic, inclòs el taxi, enfront del privat, però les patronals del taxi enlloc de reaccionar a favor s’hi oposen. No només això sinó que no es cansen de repetir que cal que la Sala rescati llicències per retirar taxis del carrer. En sobren de taxis? Des del punt de vista del ciutadà és evident que no. Fins i tot, hom creu que si s’aconseguís rebaixar el volum de trànsit de ciutat i els taxistes corresponguessin amb un bon servei– professionalitat i unes tarifes adequades a la demanda – tal volta en farien falta més i tot.
Tot fa pensar que determinats col•lectius s’aturen en el passat i no pensen en el que serà més convenient en el futur. A una ciutat-illa com la nostra, desenvolupar xarxes de transport alternatives és una exigència no només per a la sostenibilitat mediambiental sinó per a mantenir la qualitat de vida que fins ara n’era la característica principal.

El 9-9-9

Publicat al Diario de Mallorca el 14 de Setembre de 2009

Puntual como un rellotge, dia 9 del mes 9 de l’any 9 va néixer en Teo, el meu segon net. Dos dies abans que na Nila, la seva germana gran, anàs a escola per primer cop. És, doncs, una data important que, curiosament – dissortadament?- coincidí amb el dia en que el CRE – el Centre de Recerca Econòmica – oficialitzava un fet històric: el que les illes Balears deixassin de ser una comunitat rica i, per primera vegada a les darreres dècades se situassin, en renta per càpita, per davall de la mitjana estatal. No era la única mala noticia de la jornada, amb una crònica negra ben farcida d’esdeveniments. Corren mal temps, de manera que el director del centre, com a bon economista, volgué exercir d’endevinaire i anuncià un futur ple de turbulències, És a dir que ne té un remei conegut, la qual cosa pot provocar conflictes socials fins ara mai no coneguts a ca nostra. És això el que espera als meus nets?

Nila i Teo

La resposta és immediata. Cal que no es pleguem de mans. Encara hi som a temps. Estic segur que els lectors em perdonaran que utilitzi la primera persona en aquest article, en contra del que tenc per costum, però he trobat que el naixement d’un net o el començament de l’escola d’una neta, així com les circumstàncies que envolten aquests esdeveniments, s’ho pagava. Endemés, en realitat, no parl per mi, en primera persona, sinó per ells o sigui en tercera persona. Serà a ells que correspondrà escriure el futur que avui se’ns presenta ple d’incerteses després d’haver venut territori i identitat per un plat de llenties. On queden els anys de la prosperitat? No tot està perdut, però és evident que la Mallorca dels nostres nets haurà de ser, si volem que sigui qualque cosa, ben diferent a la que hem deixat en mans dels fills. Tres generacions han bastat per desfer un patrimoni – una manera de ser, de viure, de parlar i de fer front al món – que venia de segles enrere.
Per sort o per dissort, la Mallorca dels nostres nets – la Mallorca que ha obert i tancarà el segle XXI - és una societat intercultural, multiètnica i terriblement competitiva. I és en ella on els que s’acaben d’incorporar a la vida hauran de cercar la seva pròpia llar o marxar a fora. Hauran de refer molt de camí. Però és evident que no ho podran fer tots sols i que és a les generacions adultes, ara mateix, que correspon obrir les primeres barreres del futur, reconeixent els errors començos. En Teo, nascut el 9-9-9 en té prou, per ara, obrint els ulls a la vida per primer cop i la seva germana, na Nila, per jugar amb altres infants, cosa que gairebé no havia pogut fer fins ara. La seva societat no serà com la nostra. Els seus valors pot ser que tampoc, però no necessàriament pitjors. Conviure amb una certa dosi d’adversitat ajuda a la solidaritat i pot ser que la Mallorca del futur sigui més solidària que cap altra anterior.
Presumíem d’haver allunyat la pobresa de les nostres llars. Presumíem d’haver convertit l’illa en un paradís. Però el somni s’ha esvaït. El paradís es quelcom ben diferent. Les darreres dades econòmiques i socials conegudes són el mirall que reflecteix una realitat mai no imaginada. O, si més no, una realitat que ens iguala amb la resta del món. No obstant, encara hi som a temps de refer el camí. Un camí que hauran de recórrer els actors d’una nova historia que comença, puntual com un rellotge, des d’ara mateix, des del moment – el dia 9 del 9 de l’any 9 - en que neix una nova vida. La història mai no es repeteix o, si més no, els protagonistes són uns altres: són els nostres nets. Nosaltres ja hem escrit la nostra.

El raor, factor d'equilibri

Publicat al Diario de Mallorca el 7 de Septembre de 2009

La pesca del raor és tot un plaer pels aficionats a aquest art, la tradició del qual es remunta al llarg de la història d’unes illes que idolatren aquest petit peix. No de bades, el plaer de pescar-lo només és equivalent al plaer de menjar-se’l. Ben fregit i sense farina, con bé reconeixen els receptaris de cuina mallorquina i mana la tradició. El raor era el plat casolà per excel•lència de l’estiu a totes les llars que tenien un llaüt a l’abast, de la mateixa manera que la llampuga ho era de la tardor. Però ja no és així. Raors i llampugues coincideixen a les llotges disputant –se la primacia. I és que la veda del raor, que s’aixecà la setmana passada, ha ajornat la seva pesca fins al setembre. Motiu: la necessitat biològica de preservar l’espècie per fer que els nostres fills i nets gaudeixen del mateix plaer que els nostres avantpassats.


Raors a punt d'anar a taula

No va ser fins el 1999 que s’establí la primera veda del raor. Estudis iniciats tres anys abans demostraven com any rere any disminuïen les captures i com cada cop la mesura d’aquestes era més reduïda. La causa no era altra que la sobreexplotació i el fet de que es començàs a pescar el mesos de maig i juliol en plena època de cria. La primera restricció limità la pesca a partir del 1 d’agost, però en successives ampliacions l’autorització s’ha anat ajornat fins a l’1 de setembre. No cal dir que, com sempre passa, la primera veda va ser rebuda amb protestes pels aficionats poc informats, tot i que amb el pas del temps la major part s’ha rendit a la evidència. Pot ser no es pesca massa més, però la talla dels raors ha augmentat prop de dos centímetres, la qual cosa prova inequívocament de que el raor ha deixat de ser en perill.
El problema de fons del raor i, en general de tota la pesa, és la sobreexplotació, tant la professional como l’esportiva. N’ hi ha prou veient les pesqueres atapeïdes de barques. Per això les vedes o les reserves marines han acabat sent acceptades per tothom. S’ha comprés que la mar urgeix restablir els equilibris que ha anat perdent a mesura que la tecnologia - que també ha arribat a les petites o no tan petites embarcacions de lleure – ha intensificat l’esforç pesquer. Les reserves marines són en perill a tot el món i d’aquí que sigui necessari establir mesures protectores. L’ampliació de la veda del raor és, d’alguna forma, part de la contribució balear al manteniment de l’ecosistema marí.
L’equilibri és imprescindible. Però dissortadament no sempre s’entén així. A la mar s’han pogut establir una norma que, més o menys, s’ha acceptat i es compleix, però no passa el mateix terra endins i, sobretot, a la costa. La societat mallorquina presenta cada cop més mancances i més desequilibris, socials i culturals alhora que permet una crisi mediambiental sense precedents. Uns desequilibris que no es compondran a través de vedes, l’encert de les quals es biològicament demostrable. Si abandonam la biologia i entram en la sociologia, llavors comprovarem que recompondre els equilibris no és ni molt manco tant senzills. I obstant, qualque remei s’hi ha de trobar.. El raor és un símbol i ho continuarà sent gràcies a les mesures restrictives que s’han pres. Tot un exemple a seguir.