Conten que un conegut empresari agrícola mallorquí, carregat d’anys, d’experiència i de fortuna, arrufa el nas cada pic que li parlen de la crisi que patim. Bon coneixedor de crisis passades i de les oportunitats que, malgrat tot, hi ha rere les fallides dels altres, sembla que en aquesta ocasió no hi veu una sortida clara. Tot perquè les vendes de farina han baixat. Un símptoma d’allò més greu. És normal que en èpoques de vaques magres la gent estalvií i gasti manco, però no que ho faci amb el pa, diuen que digué. Per molt primes que es facin les llesques, sembla que mai no havia succeït, llevat pot ser de les grans passes de fam que al llarg de segles han marcat la nostra història, però llavors – en aquells temps de terribles sequeres i males comunicacions - no era que baixessin les vendes si no que no hi havia blat per vendre, que és una cosa ben diferent. Ara, en canvi, hi ha tot el gra que hom vulgui, però la farina roman dins els sacs. No hi ha doblers ni per allò més elemental o, al menys, aquesta era la impressió d’un empresari que mai fins ara no s’havia espantat davant una davallada del PIB o les fileres dels aturats. L’economia fluctua i els espavilats sempre hi guanyen. Sempre ha estat així. Però.. i la farina, què passa amb la farina?
Tal volta tornarà la fam? Tornarem a la postguerra, al temps de l’estraperlo, a la venda clandestina de farina o d’oli? No, no hi tornarem, Pot ser arribaran altres desgràcies però no aquelles. Aquells, al capdavall, eren temps per als negocis. Ara és diferent. Els prestatges són plens de productes que ningú no compra. O això sembla, perquè pot ser que la percepció del nostre empresari no sigui prou correcta. Fa uns dies ho denuncià la patronal dels forners. La vendes a forns i pastisseries tradicionals ha davallat un trenta per cent, la qual cosa ha fet que moltes de les botigues de pa tanquin. Això explicaria perquè no es ven tanta farina com abans, si no fos que, paral•lelament, s’ha incrementat la venda de productes pastissers fabricats a fora i, fins i tot, que estiguem assistint a una proliferació d’expenedories de pa i pastisseria pre congelat. En definitiva, que el nostre empresari té raó, com quasi sempre, però no perquè la gent passi fam – encara que sigui vera que n’hi ha gent i cada pic més que en passa – sinó perquè la farina, els producte més bàsic per a la subsistència, ha estat copejat per la globalització.
El problema, doncs, ara és doble. La farina no es ven perquè molt de pa ja no es fa aquí. Els productes de fora han arribat a les arrels indentitàries. No és broma. Trobar un bon pa mallorquí té avui enormes dificultats. I els que ho venen s’han hagut d’espavilar introduint-hi canvis tecnològics tan elementals, però eficaços, con el llescar-lo automàticament. El pa mallorquí ha de competir amb altres: l’alemany, el gallec, l’andalús…el de motllo, les baguettes. Però aquesta no és la qüestió. Els amants de la tradició o del bon gust sempre trobaran un forn que els ofereixi el producte que cerquen. El problema de bon de veres és a la heterogeneïtat de la societat mallorquina d’avui... La diversificació del mercat es deu a la globalització, però també als canvis experimentats en el paisatge humà i en els gustos importats de fora que desvirtuen els productes autòctons.
La crisi és econòmica, però també identitària. El problema no és que es vengui manco farina o és produeixi més o menys blat sinó el fet evident que la societat ha perdut les seves senyes d’identitat més elementals. Els veïns ja no es reconeixen pel carrer, amb tot allò que comporta de pèrdua de solidaritat i de competitivitat davant altres societat més cohesionades. Tot ho compram a fora. La foravila s’enfonsa i la indústria també. Ja no fabricam quasi res. Ni transforman la farina ni feim sabates o roba per a vestir. Abans hi havia, pot ser, èpoques magres i es patia fam, però era una fam cíclica i, al final, hom seguia endavant perquè tenia més sortides que no ara. Tenia un territori i un futur compartit.
Ara, teòricament, tenim tot el que volem a l’abast de la ma. La crisi de la farina sembla que no preocupa més que al nostre empresari. És clar que la identitat no és en la forma d’un pa, ni sols en el seus ingredients, però en qualsevol cas el sentiment de pertànyer a quelcom és imprescindible perquè una societat funcioni harmònicament. La nostra societat, en ple segle XXI, cada cop té menys que veure amb la del segle passat i això que encara no ens separen ni deu anys. La rondalla de la farina només n’és un símptoma. El fet és que, després de tants canvis, ens consta molt retrobar-nos com a societat, la qual cosa implica haver d’assumir noves senyes d’identitat. Serà necessari fer-ho. De fet, ens serà imprescindible si volem sortir de la crisi amb garanties d’èxit, també econòmiques, i assegurar la convivència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada