Per encarar el futur hem de ser plenament conscients de que vivim un període de rebaixes, però no d’unes rebaixes conjunturals com les que cada any ens arriben en aquestes dades d’estiu – o a l´hivern – i que permeten els botiguers desfer-se’n dels seus stocks o arrodonir les vendes, sinó d’una necessària rebaixa estructural. L’excessiu predomini de la construcció, i dels seu aliat , l’urbanisme i l’especulació, ja fa estona que ha fet saltar totes les alarmes. El desequilibri causat durant anys d’eufòria picapedrera és el culpable de la major part dels desequilibris socials que avui per avui soportam. Una situació que en enlloc d’anar-se’n corregint s’està agreujant, com acaba de denunciar Greenpeace en el seu darrer informe sobre les amenaces a la costa, on es denuncia que, malgrat la crisi,i a les Illes cada dia s’urbanitzen 1’4 hectàrees cada dia. Les rebaixes haurien d’arribar a aquest sector, però sembla que no ho fan o, si més no, d’una manera tímida i sense cap mena de contrició.
Cala Ferrera, juliol 2009
No és que la construcció no pateixi els efectes de la crisis, que bé que la sofreix, com ens ho demostren les dades de l’INEM. L’increment de l’atur en el sector és un patiment constant. El problema és la dinàmica. Volguem o no, els plans territorials o qualsevol altre element planificació que incideixi sobre el territori actua – fins i tot pot ser que inconscientment - en funció dels paràmetres de desenvolupament assolits abans de la crisi. El pla de carreteres, per exemple, en voler donar solucions als problemes ja existents, no deixar d’ocupar nou territori i, en aquest sentit, d’exercir de dinamitzador dels interessos especulatius. Vint-i-quatre de les actuacions previstes a l’esmentat pla afecten espais protegits, segons l’organització ecologista. No hi ha dubte. Per molt que hom vulgui posar-hi remei és evident que el desenvolupisme no s’elimina fàcilment. És més, els defensors de l’actual model hi confien perquè així, la inèrcia, els permetrà torejar la crisi per recomençar la marxa tan aviat com els vents siguin favorables.
No obstant, això no és possible. Amb les rebaixes, la major part de comerciants actuen d’aquesta manera. Les rebaixes són la vàlvula d’escapament que els permet enllaçar sense stocks una temporada amb la següent. El problema sorgeix quan les rebaixes ho són per liquidació, perquè l’oferta s’ha desmesurat i no hi ha mercat per a tothom. Les rebaixes per liquidació o similars desvirtuen el sistema i poden provocar una fallida en cadena. Molts petits comerciants s’estan descapitalitzant i no troben finançament per comprar el genero que han de vendre la pròxima temporada. Les rebaixes perden així el seu sentit i es converteixen en un parany, l’escapament del qual només seria possible restablint l’equilibri entre l’oferta i la demanda. Així de fàcil d’explicar i tant difícil de cumplir.
El nostre model de desenvolupament ja fa estona que s’ha mostrat insostenible, com ha quedat demostrat amb la signatures dels pactes signats entre el Govern i els agents socials. Els errors s’han identificat però no s’hi actua en contra, segurament perquè comportaria a curt termini accentuar els desequilibris. Però aquest és un repte de cal afrontar quan més aviat possible. L’actual govern és en condicions de fer-ho – si més no forma part de l’ideari de tots o quasi tots els partits que li donen suport – però les solucions es van retardant i aviat ja serà massa tard. Cal rebaixar un model de desenvolupament fonamentat amb una utilització intensiva de ma d’obra i amb la destrucció territorial fins a un punt on la sostenibilitat a llarg termini hi estigui garantida. I a partir d’aquí trobar noves vies de desenvolupament que permetin recuperar les xifres d’ocupació assolides abans de la crisi. Però, com fer-ho sense un empresariat disposat a seguir per aquest camí i amb un excedent laboral la formació del qual n’impedeix ser el company de viatge?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada