L'espai televisiu català

Publicat al Diario de Mallorca el 29 de Juny de 2009

L’ apagada analògica que ve i l’inici del regnat de la TDT ha fet que tornàs a ser d’actualitat una qüestió tan vella com la lluita per a la recuperació de les llibertats democràtiques i per la defensa de la nostra identitat lingüística. Les llibertats estan consolidades, tot i que mai no s’hagi d’abaixar la guàrdia, però no passa el mateix amb la normalització lingüística a la qual, sens dubte, hi ha de contribuir que la llengua catalana arribi a tenir una presència normal a la ràdio i la televisió, entenent com a normal que – com a mínim – guardi la mateixa proporció que catalanoparlants hi ha a la nostra societat. Un objectiu que, atès la dura competència comercial existent, i la nul•la predisposició d’algunes de les empreses estatals que tallen el bacallà, esdevé quelcom gairebé impossible. Però per això, per solucionar-ho o, si més no, per pal•liar el problema tenim els mitjans públics. Són precisament les ràdios i les televisions públiques les que poden – i per tant hi estan obligades – a constituir un únic espai català, que reforci i amplií la presència de la nostra llengua a totes les llars del nostres països.


Portal d'IB3

Però, dissortadament, a mesura que passa el temps, sembla que cada cop ens allunyam més d’aquest objectiu. Hom recorda que just mort Franco, la segona cadena de TVE – que feia anys havia començat a fer emissions en català – inicià una fase d’expansió que, un cop creat el centre territorial de Balears, comptà amb el suport d’aquest per descentralitzar la informació i fer-la extensiva, també, a l’àmbit balear. Llavors, la irrupció de TV3 serví d’excusa a la política centralista per reconquerir espais a favor del castellà, com va ser interrompre les connexions del que anomenaven circuït català-balear de televisió. Alguns hi lluitaren, defensant la unitat lingüística, aconseguint èxits parcials, però acabaren per perdre la batalla. I, finalment - sense que mai no s’hagi reconegut del tot la tasca de TVE balears en la normalització lingüística – es creà IB3, un petit monstre que pot acabar, si ningú no hi posa remei, amb l’esperança d’assolir un espai únic de comunicació per a tots els territoris de parla catalana.
Cert és que en els dos anys d’aquesta legislatura s’han corregit alguns dels defectes principals d’IB3, sobretot, els lingüístics. Però no d’altres, que s’han fet ben visibles amb la implantació de la televisió digital terrestre. TV3, que al capdavall va ser el símbol de la normalització es veu ja retallada a les illes a causa d’un afer estrictament comercial. No és la primera vegada que passa. Fa molts, molts anys, poc després que Voltor instal•làs el repetidor de TV3, hom volgué fer-hi desconnexions publicitaris des d’aquí, la qual cosa entrava en competència amb un grup de premsa que aspirava a crear la seva pròpia televisió i que ho denuncià. A València ja s’havien tancat uns quans repetidors, però el delegat de Govern de les Illes, Martín Plasencia, s’estimava més no fer-ho i per això pactà amb el llavors president de l’OCB, Miquel Alenyà, que Voltor no introduiria publicitat i que, a canvi, la guàrdia civil deixaria en pau l’antena.
Aquest pacte permeté que la recepció de TV3 continuàs essent possible, encara que no ho entenguessin així aquells per als quals la introducció publicitària significava una passa endavant. El fet es que TV3 acabà fent-se un espai i un públic a les Illes Balears, evidentment que per la seva qualitat, endemés de per la llengua, fins i tot entre espectadors castellanoparlants. Fins ara. Certament hom continua veient el canal 33 o la TV3 que s’emet internacionalment, però no és el mateix. El problema, a tot això, és que la nostra IB3 continua sense trobar el seu espai. Vol omplir, sense poder-ho fer, l’espai de TV3. Teòricament i política, seria possible, però a la pràctica no. Els pressuposts de la Comunitat Autònoma són el que són, incomparables amb el de la Generalitat, com tampoc no és comparable, publicitàriament, un mercat amb un sostre d’espectadors que no arriba al milió davant un potencial de set o vuit milions.
A Balears és evident que IB3 no ha trobat el seu lloc, la qual cosa no facilita en absolut l’existència del somniat espai únic de comunicació en català. No passa el mateix, per exemple, amb la Televisió de Mallorca, que des d’un punt de vista lingüístic i de servei local és modèlica. Com tampoc passa amb el Centre Territorial de TVE que, tot i el retall dels darrers anys, continua fent el seu camí i gaudint d’ una situació de privilegi dins dels informatius de televisió a totes les Illes. Hom pensa, arran d’aquesta nova realitat, que totes les televisions públiques estan obligades a col•laborar, i per tant a coordinar-se, per assolir el que hauria de ser un objectiu comú i sense que ningú trepitgi ningú. Fent possible, entre d’altres coses, que la recepció integra de TV3 per la TDT no suposi cap entrebanc perquè IB3 sigui la televisió més propera i de servei que tots desitjam i no el pou sense fons que ha arribat a ser.

La cinquena illa

Publicat al Diario de Mallorca el 22 de Juny de 2009

Per la seva extensió, Cabrera – parc nacional des de fa devuit anys - és la cinquena illa i un dels paratges naturals més emblemàtics de tot l’arxipèlag balear. Un símbol per als ecologistes i per a tots els amants de la natura que, administrativament, pertany a l’ajuntament de Palma, tot i que gairebé sempre, ha estat baix la tutela de l’Estat. Expropiada el 1916 per raons militars a la família Feliu – que la volgué colonitzar i construir-hi una vila, que denominaren Vila Cristina - allò que es feia o no a l’illa es decidia a Madrid. Fins just ara. La setmana passada, a la capital del regne, el vicepresident del govern central, Manuel Chaves i el president Antich firmaren la transferència de gestió que fa que Cabrera passi definitivament a mans del govern de les Illes Balears. És el final d’un procés lògic que s’ha torbat més del que hom feia comptes, però que ha arribat, si més no, amb prou mitjans per garantir la continuïtat de la feina de conservació feta fins ara.

Cabrera

No ha estat fàcil protegir Cabrera. En els anys seixanta, una comissió impulsada des del Foment de Turisme de Mallorca, amb el suport del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente, s’uní als esforços de l’encara incipient ecologisme illenc per reclamar la preservació de la cinquena illa, en un moment en que el primer “boom” turístic ja havia començat a fer matx a Mallorca. Anys després, el GOB liderà a lluita per impedir que l’exèrcit hi fes practiques de tir, tot i agrair que gràcies a la presencia militar Cabrera s’havia lliurat de ser urbanitzada. Així, fins que el 1988 quan el Parlament Balear pren l’acord de demanar la declaració de parc nacional marítim terrestre enlloc de parc natural, la fórmula elegida per a s’Albufera, una de les altres primeres campanyes ecologistes d’aquells anys, la qual cosa la situava dins de la xarxa estatal de parcs. Un parc nacional garantia més protecció i, sobretot, més doblers, però deixava el comandament en mans de Madrid.
Això va fer que la declaració final, el 1991, no fos rebuda tan satisfactòriament com hom hagués pensat. Fins aleshores , malgrat la presència militar, Cabrera era sota el règim de campi qui vulgui. Les seves costes eren envaïdes de forma descontrolada per embarcacions de tot tipus i hi havia una evident sobreexplotació pesquera. Això va fer que s’establissin normes de control rígides, contra les quals la patronal dels clubs nàutics i molts aficionats a la pesca i navegació aixecaren llur veu de protesta. Una situació que el llavors president Cañellas feu servir per criticar el govern central, afirmant que Cabrera havia deixat de ser dels mallorquins i que, per tant, calia fer tots els possibles per recuperar-la.
La recuperació ha tardat prop de vint anys, però avui ja no hi ha protestes ni d’una part ni de l’altra.. La gestió del parc nacional ha estat unànimement acceptada, entre d’altres coses perquè ha quedat clar que la preservació afavoreix la proliferació de pesca més enllà dels límits del parc. Les úniques critiques venen, en tot cas, de sectors ecologistes que voldrien que Cabrera fos un paradís exclusiu per als naturalistes i no un atractiu turístic. Precisament, la voluntat de compaginar ambdues coses mogué a Jaume Matas, quan era ministre de Medi Ambient a protagonitzar el darrer capítol polèmic d’aquesta història: la construcció d’un Centre d’Interpretació del pac a la Colònia de Sant Jordi que, de passada, sembla que fou aprofitat per promoure una urbanització de luxe al seu costat.
De fet, és aquest Centre el que ha demorat la transferència de la gestió, atès que la seva explotació costa quasi tant com la preservació del parc. Però, com dèiem, finalment s’ha pogut arribar a un acord que dona garanties per a finançar adequadament tant del parc com del centre d’interpretació, amb la qual cosa la cinquena illa serà, des del juliol, un territori més de l’arxipèlag balear. No de fet, que evident ja ho era, sinó de dret, amb totes les benediccions administratives i amb tot allò que comporta de responsabilitat de part del Govern i les institucions illenques per llegar a les futures generacions un territori ben conservat i lliure d’amenaces urbanístiques.

Els altres, els nacionalistes

Publicat al Diario de Mallorca el 15 de juny de 2009


Les eleccions europees han certificat, un cop més, que la política a Balears és cosa de dos, però que aquest bipartidisme és imperfecte perquè, per governar, populars i socialistes necessiten el suport d’altres partits. En aquest cas, de partits nacionalistes, amb la presumible incorporació a partir d’ara d’un nou partit nacionalista espanyolista, la UPyD de Rosa Díaz. És a dir, cara als pròxims comicis autonòmic, el 2011, el llogater del Consolat continuarà sent Antich o un popular, el nom del qual encara és tota una incògnita. Però perquè això sigui així, Antich necessitarà, previsiblement, renovar l’actual pacte de progrés amb UM i el Bloc, dues formacions amb greus problemes interns, mentre que el PP podria intentar ressuscitar el pacte PP-UM o assajar, si els vots ho permetessin, una nova aliança amb UPyD. En tot cas, allò que les europees no permeten és esbrinar quina de les diferents alternatives té, en aquest moments, més possibilitats.


Paperetes per a les europees. Foto El Punt

En altres articles ja s’han analitzat les situacions i estratègies del dos partits capdavanters. Però sí de PP i PSOE costa endevinar el seu futur, manco perspectiva tenim de la resta del ventall polític. El PP és en evident retrocés, però encara porta uns quanta punts d’avantatge al PSOE que, a les autonòmiques, es pot trobar amb el handicap d’un partit, a nivell estatal, retut per la crisis. La qüestió, per tant, és saber com evolucionaran els altres . Els vots del 7J deixen clar que el nacionalisme és imprescindible per qualsevol dels pactes possibles, encara que, d’entrada, el PP – o en el seu cas el PSOE, encara que aquesta opció sembli improbable – haurien de decidir quin tipus del nacionalistes s’estimen més: si el d’UM o el de Rosa Díaz. Una elecció que en el PP es podria decidir simultàniament a l’elecció del substitut o substituta de Rosa Estaràs.
Les batalles internes afecten el PP, però també UM, que s’haurà d’acabar de definir en el pròxim congrés del juliol , sobretot per saber si som davant un partit nacionalista o un lobby de finalitats i interessos canviants. Batalles que afecten igualment a tot el conjunt d’una esquerra nacionalista que un pic més es mostra incapaç d’unir forces, i de rebot a Esquerra Unida, que es mira la feta des del seu obligat aïlladament. Les matemàtiques electorals demostren que el Bloc és gairebé imprescindible perquè l’esquerra nacionalista tengui prou pes en el Parlament, però això no ho entenen ni Esquerra Republicana ni Entesa que s’estimarien més una aliança sense Esquerra Unida i, per tant, estrictament nacionalista. Les eleccions europees han demostrat que ER i Entesa, tots sols, tenen un sostre massa baix per aspirar a tenir representació pròpia i que el cap natural del grup, vulguin o no, continua essent el PSM, l’electoral del qual s’estimà més abstenir-se que no caure en el xantatge.
En definitiva. Les correccions al mapa electoral que han incorporat les europees ens demostren que el nacionalisme és imprescindible i que, en aquest sentit, tant UM com l’esquerra nacionalista hauran de deixar enrere bregues internes i reagrupar forces. Un front estrictament nacionalista no té futur a curt termini, però els nacionalistes, cadascú en la seva àrea, tenen un pes i una influència que no es pot deixar de banda. UM té una cita congressual immediata. Més difícil ho té l’esquerra. El Bloc pot seguir endavant només amb el PSM i EU, però si ER i Entesa no deixen de banda la insolidaritat demostrada a les europees, qui sap si no llevaran els vots, per pocs que semblin, que al capdavall serien imprescindibles per formar un grup parlamentari. El problema es que ER i Entesa tots sols no sumen sinó resten, a no ser que aspirin a ser una UPyD de signe contrari, jugant sempre a la contra i sense participar a la tan necessària vertebració i reconstrucció del nostre país.

Tomb a la dreta

Publicat al Diario de Mallorca el 8 de Juny de 2009
Traduït del castellà

Els pronòstics s'han complert, inclòs el de l'abstenció – encara que no s'hagi produït l'hecatombe que anunciaven els més pessimistes i sigui més o manco igual a la de 2004 – el que demostra que Europa segueix despertant poc interès per a una majoria d'electors. No obstant això, sí alguna cosa cal destacar és el tomb a la dreta, tant a Espanya com en la resta d'Europa. El PP és el clar vencedor d'aquests comicis. També aquí, en Balears, on Rosa Estaràs podrà presumir de tornar a deixar el Partit Popular com partit més votat, posició que va perdre en les darreres generals. Però la seva victòria – que certifica el seu bitllet d'anada per a Brussel•les – és agre i dolç. El seu partit, en tot l'Estat, ha guanyat amb bastant claredat mentre que aquí s'ha quedat a quatre punts dels vots obtinguts en les europees de fa cinc anys, front un contrincant – el PSOE – que manté el mateix percentatge.


Sala de plens del Parlament Europeu

En definitiva, en la nostra Comunitat el PP guanya menys que en altres parts, el PSOE resisteix, avança UM i recue tant l'esquerra nacionalista, després d'haver deixat al PSM en el dic sec, i Esquerra Unida que, encara que no perdi vots, s'ha vist superada pel partit de Rosa Díaz, UPyD. Tots tenen molt que aprendre d'aquestes eleccions. Tot fa pensar que el PP balear haurà de canviar bastant per a tornar a ser el partit que fou hegemònic a les illes. A nivell estatal sembla tenir-lo més clar. Almenys Mariano Rajoy, que ha consolidat el seu paper i ja pot postular-se com candidat a la presidència del govern per a les pròximes generals; l qual cosa, de passada, obligarà al PSOE a replantejar-se les seves estratègies ja que, en general – n’hi prou fixant-se en els resultats de Madrid i la Comunitat Valenciana - als populars els afecten poc les denúncies de corrupció.
En tot cas, encara que realment el vencedor de les eleccions hagi estat altra vegada l'abstenció, el fet que percentualment no s'hagi incrementat i que a Espanya la participació hagi estat superior a la mitjana, legitima al PP com guanyador. Un fet que obligarà al PSOE i al govern – i de passada també a nostre Govern – a redoblar els seus esforços per a recuperar la confiança dels ciutadans. La crisi no és atribuïble als socialistes però sí la seva gestió i les urnes donen fe del descontent cap a les solucions que s'apliquen. I per això l'electorat ha confiat en la dreta, més integrada en el sistema, per a sortir de la malifeta abans que aprofundir en els canvis que propugna l'esquerra. En Europa està clar que és així i, per això, el Partit Popular europeu tindrà la majoria d'escons.
I a Espanya? Aquestes eleccions no alteren el mapa polític. De poc serveixen els crits de Zapatero “dimissió” que es van escoltar en el carrer Gènova, però demostren que el PP s'ha crescut i que intensificarà la seva oposició. El PSOE no podrà fer oïdes sordes. La campanya per a les pròximes eleccions generals ha començat: el govern s'ha quedat definitivament solament amb la crisi.

Futbol i senyeres

Publicat al Diario de Mallorca l' 1 dejuny de 2009

El triomf per triplicat d’aquest Barça, el de Guardiola, és – sobretot – el triomf del bon futbol, d’un esport que mou masses i que fa possible que un club sigui quelcom més que un club. Prou més que un club. I, per això, s’hi poden fer lectures polítiques o, si més no, trobar-hi paral•lelismes que il•lustren la realitat del moment: en plena campanya de les europees i, de portes endins, amb un centralisme cada cop més tret de polleguera. Després de que Puyol aixecàs la copa que certificava la victòria sobre el Manchester, el segon millor equip del món, els comentaristes de les televisions que retransmetien la gesta sentiren la necessitat de destacar que aquest era el triomf del futbol espanyol mentre les càmeres enfocaven la llotja presidencial on el Rei, Zapatero i Laporta s’autofelicitaven per un èxit compartit. I, no obstant, n’hi havia prou amb un cop d’ull per adonar-se’n de l’absència de senyeres espanyoles a les grades de l’estadi romà. És la victòria blaugrana un triomf espanyol o només català?

Puyol aixeca la Copa d'Europa


Els crits de “visca el Barça, visca Catalunya” amb el qual els jugadors del Barcelona s’adreçaven als aficionats és prou èxplicit. Com també ho són molts del comentaris que s’ha fet des de Madrid i altres indrets de l’Estat en relació a la pitada que una part dels seguidors catalans i bascs dedicaren a l’himne espanyol a Mestalla. I, en el mateix sentit, la manifesta sorpresa d’alguns comentaristes que durant la celebració al Nou Camp de la copa del rei es sorprengueren de que la major part dels jugadors barcelonistes s’expressassin en català davant el seu públic, la qual cosa els obligà una mena d’improvisada i forçada traducció simultània. Quina sorpresa! No ho tenien previst i no sabien com justificar-ho. I, per això, es sentien obligats a recordar que el Barça és el campió de la lliga espanyola i de la copa del Rei (d’Espanya) endemés de campió d’Europa. I si juga a la lliga espanyola serà perquè és espanyol, no?
Efectivament. Tot i que els nacionalistes més radicals – els independentistes – ho rebutgin, el Barça és a Europa per ser a la lliga espanyola. Però es precisament a aquesta lliga on més es justifica la defensa de les pròpies identitats. Perquè és aquí on ens hi jugam el futur més immediat. El Barça representa a Catalunya i representa, política i socialment, a una manera diferent d’entendre la realitat espanyola. Per això té seguidors arreu de tot l’Estat. La presencia de senyeres catalanes i l’absència d’espanyoles entre els aficionats del Barça no és més que un acte de reivindicació, endemés d’afirmació, davant la utilització sectària de la senyera estatal que fan determinats sectors del madridisme, de l’espanyolisme, davant els equips perifèrics. L’ús de la senyera catalana no és per si mateixa un acte separatista i, per contra, si que ho és l’ús una bandera que constitucionalment és comuna quan s’empra a la contra.
L’Espanya plural que tan prediquen alguns dirigents estatals i que fa possible que un dels més coneguts seguidors del Barça sigui el president del govern central, nascut a les Castelles, és coherent amb les manifestacions identitàries que sorgeixen després de cada gesta barcelonista. L’Espanya plural hi està ben representada amb aquest Barça. El Barça d’avui, el de Guardiola i el de la Masia – amb els ulls posats a la cantera – no només és capaç vèncer el centralisme sinó de donar lliçons de civisme i, per suposat, de bon futbol. Sense el Barça la lliga espanyola només tendria una direcció: la de Madrid, i del Madrid. El Barça és el contrapès imprescindible. Les senyeres catalanes no van contra ningú, sinó a favor d’un club i una nació. El Barça està legitimat per fes ús dels símbols amb els quals s’identifica, faltaria més. Però malament anirem mentre un altre, o altres, equips facin ús dels símbols estatals contra una part d’aquest estat
Alguns, afortunadament, tenen clar que Espanya serà plural o no serà de cap manera. El futbol ho reflecteix de manera gràfica i federal.