En una Unió Europea fonamentada en els estats i no en les nacionalitats, els partit nacionalistes ho tenen molt difícil per assolir una representació a les institucions continentals . La circumscripció per a eleccions europees són els estats, la qual cosa obliga els nacionalistes perifèrics a coaligar-se per sumar vots i assegurar-se una presencia mínima que els permeti fer sentir la seva veu. A l’Estat espanyol se n’han format dues, la Coalició per Europa, liderada pels dos grans partits nacionalistes conservadors, CiU i PNB, i la Europa dels Pobles amb Esquerra Republicana de Catalunya, el Bloque gallec i Aralar. En elles s’hi han acomodat la resta de formacions nacionalistes, entre les quals les de les Illes, tot i que relegats a llocs que pràcticament no donen opció a aconseguir cap eurodiputat. Entre els nacionalismes també hi ha classes i és evident que catalans i bascs són els que tallen el bacallà.
EU i el PSM, junts dins del BLOC ( amb EU). Eren altres temps.(arxiu Vikimedia)
La qüestió, però, és ser-hi presents i, tot i que sigui indirectament, tenir una via d’accés a les institucions europees. Europa necessita la veu de tots els nacionalismes per garantir la diversitat que és, justament, una de les seves senyes d’identitat com a projecte polític. El problema, però, és a ca nostra mateix. El nacionalisme a les Illes té un pes molt relatiu i, a sobre, és ple de picabaralles internes que li lleven força. L’esperpèntic cas d’Unió Mallorquina n’és una demostració. UM ha aconseguit homologarse a la candidatura dels partits nacionalistes amb més força i història, però no ha sabut ser a l’alçada de les circumstàncies. I, més o manco, el mateix succeeix a la coalició d’esquerres, on dues forces molt minoritàries a les Illes – ER i Entesa – han boicotejat el lideratge natural del PSM, com a força més representativa i històrica del nacionalisme progressista.
Això fa que a la nostra comunitat, més que a cap altra banda de l’Estat, les pròximes eleccions europees siguin cosa de dos o, en tot cas, de tres, si tenim present que Esquerra Unida compta aquest cop amb l’avantatge d’una circumscripció única, la qual cosa fa possible aprofitar tots els vots. En aquest sentit, el vot nacionalista esdevé estrictament ideològic per no dir testimonial. Els nostres partits nacionalistes queden fora d’Europa per ser massa petits i per manca de pes davant la resta de formacions polítiques similars. El que succeeix a Europa dels Pobles n’és un bon exemple. Esquerra Republicana de Catalunya imposa que la seva filial illenca dugui aquí la veu cantant, juntament amb Entesa, i forçar així al PSM a acceptar unes condiciones que per a l’actual direcció són inacceptables.
Els dirigents d’Esquerra Republicana a les Illes i els d’Entesa – partit que s’escindí per PSM després de perdre una votació interna – volen forçar el PSM a crear un front exclusivament nacionalista, la qual cosa implica aïllar Esquerra Unida i trencar l’actual Bloc. No sembla que sigui massa democràtic. Sens dubte, allò que haurien de fer les minories és integrar-se a les majories i defensar els seus punts de vista des de dedins i no des de fora. A les Illes, ara per ara – per sort o dissortadament – només hi ha lloc per a una força política a l’esquerra del PSOE, però enlloc d’unir forces i defensar una proposta al hora progressista i nacionalista s’estimen diversificar, és a dir restar més que sumar.
Les candidatures a Europa ens demostren que encara falta molt perquè el nacionalisme illenc es faci valer a fora. D’UM no se sap cap a on va, mentre que ER hauria de ser conscient que quin és o ha de ser el seu paper a les Illes. I Entesa – que com a partit independent no té sentit ni viabilitat - decidir-se d’una vegada a sumar-se al projecte de centre dreta que podria representar UM o retornar al PSM per defensar des de dedins els seu posicionament ideològic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada