El darrer paradís

Publicat al Diario de Mallorca el 20 d'Abril de 2009

Onsevulla que vagis els cartells et recorden que ets al darrer paradís. És quelcom més que un eslògan: és la recerca constant de “l’últim paradís”. El desig o la necessitat marketiniana de reivindicar la presència d’alguna cosa recordada, que fou real i que un bon dia hom s’adona que s’havia esvaït. Va anar passant a mesura que les barques es feien grans i cada cop abocaven més turistes a La Savina. Llavors, hom comprengué que l’illa ja formava part de la llarga llista de paradisos anyorats. Però com eslògan és encara efectiu. Malgrat tot, el record és present, de manera que si qualcú té urgència de sossec, de fer-se amb un bitllet cap a la tranquil•litat, el destí més proper segueix essent Formentera. Si més no, la Formentera escalfada pels primers rajos de sol primaverenc. Un paradís real on les savines ocupen el lloc dels falsos fassers i el viatger és sincerament benvingut. Terra oberta de pinte en ample i de camins fets per llargues passejades.


Es Caló de Sant Agustí

Si hom vol trobar la terra promesa cal que vagi a l’illa quan la primavera hagi dit adéu a l’hivern i el sol comenci a dominar per sobre vent i niguls. Aquí, al Caló, des de les finestres de la mateixa fonda on Montserrat Roig s’inspirà per escriure l’hora violeta – a la porta d’entrada hi ha una petita rajola que ens ho recorda – es veuen les fràgils barraques fetes de troncs i branques que els pescadors utilitzen per protegir les barques de les envestides marines. Les aigües, però, són ara en calma, fluctuant d’una blavor verda a un verd marí sobre els que es reflecteix una costa plana de roques i sorra. I allà lluny, lluny des d’un horitzó formenterenc, les roques de Cala En Baster.
L’hostal de Can Rafalet té moltes històries que contar. Segurament petites històries d’hostes anònims disposats al retorn, endemés de les que retornen amb la lectura de l’hora violeta. A la recepció ens dona la benvinguda la neta dels nin que apareix a la foto familiar de principis de segle passat que presideix l’entrada. És una antiga fonda, tradicional, de les de tota la vida, d’arrels pre-turístiques, que s’ha anat modernitzat de generació en generació, sense perdre ni malvendre l’ànima. Un dues estrelles enmig d’un paratge de cinc. És un plaer diví prendre el primer cafè del dia, a la terrassa, acompanyat d’un trosset de flaor i un bon tassó de taronjada. Natural, és clar. El dia transcorr entre pauses, amb la mirada sobre les barques que entren i surten a la mar. I, més tard, quan el vespre comenta a fer ombra a l’horabaixa, veient com els pescadors recalen al portet amb les seves captures.
Cada dia la mateixa litúrgia. Aquesta és la imatge d’una illa de veres. És a dir, una de les moltes imatges possibles en un entorn encantat. L’últim paradís? N’hi ha moltes més d’imatges i no totes iguals. Hi ha la imatge del port de la Savina, que ja res té a veure amb el desembarc del visitants de fa trenta o quaranta anys, a bord de la Joven Dolores, que ja llavors era un vell i lent llaüt, l’únic pont entre Eivissa i Formentera. Des de llavors la població s’ha quadriplicat i el turisme ha passat a ser, com a la resta de l’arxipèlag, la principal activitat econòmica. Però la temporada cada cop és més curta, els turistes es concentren cada vegada més als mesos de ple estiu. De fet, som a l’abril, a plena primavera, i molts pocs hotels han obert. A alguns llocs, com Es Pujols, fa dissabte general, però a d’altres sols no han començat a fer-ho.
Això no obstant, no cal amoïnar-se de demés. Els turistes arribaran com cada any, fidels a la cita, pot ser una mica menys per mor de la crisi, i ompliran les platges. “Aquesta terrassa és mol tranquil•la, ara – ens diu l’al•lota que ens serveix el cafè dels dematins – però l’hauria de veure a l’agost: plena de gent a tota hora i, fins i tot barallant-se per una taula”. “Vostè no s’ho pot imaginar”. Dissortadament, però, sí que ens ho podem imaginar.. A l’agost el paradís és l’infern i l’infern té l’encant dels doblers. Com a totes les zones tocades pel turisme de masses. Un turisme que té necessitat de protegir-se dels seus propis excessos i que per això mira cap enrere, identificant-se amb els seus orígens, cercant eslògans. Fomentera, el darrer paradís.
Si hom vol trobar aquest paradís cal que aprofiti la primavera, o el començament de la tardor. I que cerqui un d’aquests antics hostals que s’han format a la millor escola hotelera del món: la de la tradició. Només amb aquesta escola és possible el retorn al paradís perdut i que els eslògans esdevenguin quelcom més que una frase publicitària.