Els nacionalismes davant Europa

Publicat al Diario de Mallorca el 27 d'Abril de 2009

En una Unió Europea fonamentada en els estats i no en les nacionalitats, els partit nacionalistes ho tenen molt difícil per assolir una representació a les institucions continentals . La circumscripció per a eleccions europees són els estats, la qual cosa obliga els nacionalistes perifèrics a coaligar-se per sumar vots i assegurar-se una presencia mínima que els permeti fer sentir la seva veu. A l’Estat espanyol se n’han format dues, la Coalició per Europa, liderada pels dos grans partits nacionalistes conservadors, CiU i PNB, i la Europa dels Pobles amb Esquerra Republicana de Catalunya, el Bloque gallec i Aralar. En elles s’hi han acomodat la resta de formacions nacionalistes, entre les quals les de les Illes, tot i que relegats a llocs que pràcticament no donen opció a aconseguir cap eurodiputat. Entre els nacionalismes també hi ha classes i és evident que catalans i bascs són els que tallen el bacallà.

EU i el PSM, junts dins del BLOC ( amb EU). Eren altres temps.(arxiu Vikimedia)

La qüestió, però, és ser-hi presents i, tot i que sigui indirectament, tenir una via d’accés a les institucions europees. Europa necessita la veu de tots els nacionalismes per garantir la diversitat que és, justament, una de les seves senyes d’identitat com a projecte polític. El problema, però, és a ca nostra mateix. El nacionalisme a les Illes té un pes molt relatiu i, a sobre, és ple de picabaralles internes que li lleven força. L’esperpèntic cas d’Unió Mallorquina n’és una demostració. UM ha aconseguit homologarse a la candidatura dels partits nacionalistes amb més força i història, però no ha sabut ser a l’alçada de les circumstàncies. I, més o manco, el mateix succeeix a la coalició d’esquerres, on dues forces molt minoritàries a les Illes – ER i Entesa – han boicotejat el lideratge natural del PSM, com a força més representativa i històrica del nacionalisme progressista.
Això fa que a la nostra comunitat, més que a cap altra banda de l’Estat, les pròximes eleccions europees siguin cosa de dos o, en tot cas, de tres, si tenim present que Esquerra Unida compta aquest cop amb l’avantatge d’una circumscripció única, la qual cosa fa possible aprofitar tots els vots. En aquest sentit, el vot nacionalista esdevé estrictament ideològic per no dir testimonial. Els nostres partits nacionalistes queden fora d’Europa per ser massa petits i per manca de pes davant la resta de formacions polítiques similars. El que succeeix a Europa dels Pobles n’és un bon exemple. Esquerra Republicana de Catalunya imposa que la seva filial illenca dugui aquí la veu cantant, juntament amb Entesa, i forçar així al PSM a acceptar unes condiciones que per a l’actual direcció són inacceptables.
Els dirigents d’Esquerra Republicana a les Illes i els d’Entesa – partit que s’escindí per PSM després de perdre una votació interna – volen forçar el PSM a crear un front exclusivament nacionalista, la qual cosa implica aïllar Esquerra Unida i trencar l’actual Bloc. No sembla que sigui massa democràtic. Sens dubte, allò que haurien de fer les minories és integrar-se a les majories i defensar els seus punts de vista des de dedins i no des de fora. A les Illes, ara per ara – per sort o dissortadament – només hi ha lloc per a una força política a l’esquerra del PSOE, però enlloc d’unir forces i defensar una proposta al hora progressista i nacionalista s’estimen diversificar, és a dir restar més que sumar.
Les candidatures a Europa ens demostren que encara falta molt perquè el nacionalisme illenc es faci valer a fora. D’UM no se sap cap a on va, mentre que ER hauria de ser conscient que quin és o ha de ser el seu paper a les Illes. I Entesa – que com a partit independent no té sentit ni viabilitat - decidir-se d’una vegada a sumar-se al projecte de centre dreta que podria representar UM o retornar al PSM per defensar des de dedins els seu posicionament ideològic.

El darrer paradís

Publicat al Diario de Mallorca el 20 d'Abril de 2009

Onsevulla que vagis els cartells et recorden que ets al darrer paradís. És quelcom més que un eslògan: és la recerca constant de “l’últim paradís”. El desig o la necessitat marketiniana de reivindicar la presència d’alguna cosa recordada, que fou real i que un bon dia hom s’adona que s’havia esvaït. Va anar passant a mesura que les barques es feien grans i cada cop abocaven més turistes a La Savina. Llavors, hom comprengué que l’illa ja formava part de la llarga llista de paradisos anyorats. Però com eslògan és encara efectiu. Malgrat tot, el record és present, de manera que si qualcú té urgència de sossec, de fer-se amb un bitllet cap a la tranquil•litat, el destí més proper segueix essent Formentera. Si més no, la Formentera escalfada pels primers rajos de sol primaverenc. Un paradís real on les savines ocupen el lloc dels falsos fassers i el viatger és sincerament benvingut. Terra oberta de pinte en ample i de camins fets per llargues passejades.


Es Caló de Sant Agustí

Si hom vol trobar la terra promesa cal que vagi a l’illa quan la primavera hagi dit adéu a l’hivern i el sol comenci a dominar per sobre vent i niguls. Aquí, al Caló, des de les finestres de la mateixa fonda on Montserrat Roig s’inspirà per escriure l’hora violeta – a la porta d’entrada hi ha una petita rajola que ens ho recorda – es veuen les fràgils barraques fetes de troncs i branques que els pescadors utilitzen per protegir les barques de les envestides marines. Les aigües, però, són ara en calma, fluctuant d’una blavor verda a un verd marí sobre els que es reflecteix una costa plana de roques i sorra. I allà lluny, lluny des d’un horitzó formenterenc, les roques de Cala En Baster.
L’hostal de Can Rafalet té moltes històries que contar. Segurament petites històries d’hostes anònims disposats al retorn, endemés de les que retornen amb la lectura de l’hora violeta. A la recepció ens dona la benvinguda la neta dels nin que apareix a la foto familiar de principis de segle passat que presideix l’entrada. És una antiga fonda, tradicional, de les de tota la vida, d’arrels pre-turístiques, que s’ha anat modernitzat de generació en generació, sense perdre ni malvendre l’ànima. Un dues estrelles enmig d’un paratge de cinc. És un plaer diví prendre el primer cafè del dia, a la terrassa, acompanyat d’un trosset de flaor i un bon tassó de taronjada. Natural, és clar. El dia transcorr entre pauses, amb la mirada sobre les barques que entren i surten a la mar. I, més tard, quan el vespre comenta a fer ombra a l’horabaixa, veient com els pescadors recalen al portet amb les seves captures.
Cada dia la mateixa litúrgia. Aquesta és la imatge d’una illa de veres. És a dir, una de les moltes imatges possibles en un entorn encantat. L’últim paradís? N’hi ha moltes més d’imatges i no totes iguals. Hi ha la imatge del port de la Savina, que ja res té a veure amb el desembarc del visitants de fa trenta o quaranta anys, a bord de la Joven Dolores, que ja llavors era un vell i lent llaüt, l’únic pont entre Eivissa i Formentera. Des de llavors la població s’ha quadriplicat i el turisme ha passat a ser, com a la resta de l’arxipèlag, la principal activitat econòmica. Però la temporada cada cop és més curta, els turistes es concentren cada vegada més als mesos de ple estiu. De fet, som a l’abril, a plena primavera, i molts pocs hotels han obert. A alguns llocs, com Es Pujols, fa dissabte general, però a d’altres sols no han començat a fer-ho.
Això no obstant, no cal amoïnar-se de demés. Els turistes arribaran com cada any, fidels a la cita, pot ser una mica menys per mor de la crisi, i ompliran les platges. “Aquesta terrassa és mol tranquil•la, ara – ens diu l’al•lota que ens serveix el cafè dels dematins – però l’hauria de veure a l’agost: plena de gent a tota hora i, fins i tot barallant-se per una taula”. “Vostè no s’ho pot imaginar”. Dissortadament, però, sí que ens ho podem imaginar.. A l’agost el paradís és l’infern i l’infern té l’encant dels doblers. Com a totes les zones tocades pel turisme de masses. Un turisme que té necessitat de protegir-se dels seus propis excessos i que per això mira cap enrere, identificant-se amb els seus orígens, cercant eslògans. Fomentera, el darrer paradís.
Si hom vol trobar aquest paradís cal que aprofiti la primavera, o el començament de la tardor. I que cerqui un d’aquests antics hostals que s’han format a la millor escola hotelera del món: la de la tradició. Només amb aquesta escola és possible el retorn al paradís perdut i que els eslògans esdevenguin quelcom més que una frase publicitària.

Manacor i el tramvia

Publicat al Diario de Mallorca el 13 d'Abril de 2009

El desbordament urbanístic que ha patit Mallorca al llarg de les darreres dècades i el creixement desproporcionat de la seva població han convertit l´illa en una única àrea metropolitana, una illa-ciutat, fent insuficients les xarxes de comunicació que durant segles, a poc a poc, s´havien teixit sobre el territori. Fruit d´això, enmig d´una gatera desevolupista, PP i UM implantaren la passada legislatura una nova xarxa d´autopistes i carreteres d´alta velocitat amb la intenció no només de solucionar els taps de trànsit sinó d´acurçar distancies i, en definitiva, en fer possible que el model del "boom" continuàs actiu. Front a aquesta actitud, el nou Pacte -PSOE, Bloc i UM- apostà en aquesta legislatura per ampliar la xarxa ferroviària. El retorn del tren a Artà i les extensions fins a Cala Rajada o Alcúdia implicaven un canvi radical en el planejament territorial. El tren és un mitjà de transport a l´abast de tothom i que no té una incidència directa, o si més no tan directa, sobre el desenvolupament urbanístic. El tren, doncs, apareix com una solució de futur, prou més racional i a escala d´un territori que, de fet, cada cop és més reduït.

Un tramvia, a Berlin

L´arribada del tren a Manacor va ser un dels encerts del primer Pacte de Progrés. En aquesta legislatura, la prioritat era estendre-ho fins a Cala Rajada, però vet aquí que, de cop, ens assabentàrem d´un canvi de plans. El tren no aniria més enllà de Manacor i, en canvi, seria un tramvia el que recorreria la contrada del Llevant fins a Artà i, més enllà, Capdepera. Molts es sentiren decebuts. Anar per les vies fins a Cala Rajada suposaria haver de fer un transbord del tren al tramvia,és a dir a un mitjà més lent i, a sobre, haver de travessar superficialment Manacor i fer més aturades. Al manco dues hores de trajecte, quan per carretera es pot fet amb la meitat de temps. I no obstant, aquest desengany s´anà esvaint a mesura que des de la conselleria de Mobilitat s´explicaven les raons del canvi: el projecte era més barat i podia ser realitat a més curt termini.
Però no tothom quedà satisfet amb les explicacions. La majoria municipal -PP- s´estima més el tren i, endemés, que la travessa de Manacor sigui per davall terra i no en superfície. Molts creuen que el tramvia pel mig del carrer és perillós. Tant els que estan a favor del tramvia com els del tren tenen part de raó. No obstant, n´hi ha una de raó que pot ser no s´ha explicat massa i que probablement sigui la definitiva o, al menys, la de més pes a favor de la modificació. Els estudis de viabilitat del tren mostren que els 75% dels trajectes que es realitzen des dels municipis del Llevant no tenen Palma com a destinació sinó Manacor. És a dir que, contràriament al que es podia pensar, no són trajectes metropolitans sinó comarcals. Manacor exerceix de cap de comarca d´una extensa zona de l´Illa i, en aquest sentit, el tramvia té més sentit com a mitjà de transport de proximitat ( com ho és el metro a les grans ciutats o el tramvia que es projecta entre Palma, Son Sant Joan i s´Arenal ), atès que no només uneix dos punts distants, dues ciutats, sinó que dona servei a diferents punt de la capital comarcal: la pròpia estació del tren, les principals vies comercials o l´hospital, per exemple.
A diferència de les autopistes, planejades a escala continental o com a primer pas cap a la illa-ciutat, el tren apareix com una alternativa a escala prou més racional. I, en aquest mateix sentit, és el tramvia el que, aparentment, s´identifica més amb el territori. Palma és i seguirà sent el centre de major activitat i població de l´Illes, on hi haurà la major part dels serveis i dels comerços, però com a reacció a una excessiva centralització que incomoda a molts residents de la part forana, altres centres guanyen força, ja sigui com a zones d´oci identificades com a turístiques i que cada cop usam més els mallorquins o, com és el cas de Manacor, com a centres comercials. Un resident a Artà no té cap necessitat de baixar a Ciutat sí a Manacor troba el servei que necessita. I això, ja és així en el 75% de casos. No és cap desbarat, doncs, planificar un tramvia que tenguin vocació comarcal, tot i que, simultàniament, permeti a aquells que ho vulguin viatjar fins a la capital illenca mitjançant un simple transbord a la mateixa estació.

És, si més no, una manera diferent d´entendre les relacions, més a l´escala humana i, al mateix temps, de potenciar els nuclis de població ja existents enlloc d´afavorir nous desenvolupaments urbanístics que ja no duen enlloc.

L'informe Auken

Publicat al Diario de Mallorca el 6 d'Abril de 2009

Enfrontats a la crisi econòmica, amb l’esperança de que el turisme ens faci de salvavides, i en plena crisi política sobre camps de golf o qüestions lingüístiques – temes que ja fa temps haurien de ser fora del debat polític illenc – pot ser hagi passar desapercebut o no hagi tengut el ressò que es mereix, l’informe de la diputada verda Margrete Auken que va ser aprovat pel Parlament Europeu i que deixa de volta i mitja l’urbanisme salvatge que s’ha practicat a l’Estat espanyol. Un informe que fa una referència concreta a les nostres illes: “Les illes i les zones costaneres mediterrànies d’Espanya – es diu – han sofert una destrucció massiva a la darrera dècada, atès que el ciment i el formigó han saturat aquestes regions de manera que han afectat no només el fràgil medi ambient costaner, sinó l’activitat social i cultural de la zona”. Contra l’informe Auken, que reflecteix una realitat molesta per a molts governants, hi votaren tant els diputats del PP com del PSOE, però va ser aprovat per 349 vots a favor, 110 en contra i 114 abstencions.

La costa d'Andratx, tot un exemple

És a dir, que el Parlament Europeu ha condemnat l’Estat espanyol per unes pràctiques que qualifica de salvatges. I ho ha fet en nom dels ciutadans espanyols representants a Brussel•les pels eurodiputats i dels milions de turistes, ciutadans europeus com nosaltres, que ens visiten. Populars i socialistes s’acusen ara els uns als altres de ser els responsables de la mala imatge d’Espanya a Europa arran de les reiterades denuncies que grups ecologistes han fet davant les institucions europees, és a dir que desvien la qüestió de fons donant les culpes als missatgers enlloc de fer front el lamentable espectacle d’un urbanisme tremendament especulatiu i poc preocupat pel futur. La diputada Auken ho simplifica posant en un mateix paquet totes les administracions, la central, les autonòmiques i les locals, com a responsables d’un desenvolupament manifestament insostenible.
¿Quines conseqüències pot tenir aquest informe? Una ja l’hem dita: el fet que hagi estat aprovat per una àmplia majoria suposa una condemna moral en tota regla, la qual cosa – si es tractàs d’una qüestió de seny – implicaria deixar de tancar els ulls davant les malifetes urbanístiques i començar a posar-hi remei. Quelcom que, d’altra banda, ve imposat per la pròpia crisi econòmica, una de les causes de la qual és el desordre del totxo. Però l’informe Auken no és vinculant i,per tant, no obliga a ningú, a no ser que – com ha recordat la diputada – la Comissió Europea prengui cartes a l’assumpte i, com se li demana, congeli els fons europeus per a Espanya en tant no s’apliquin mesures protectores per al medi ambient. És clar que per a les Illes Balears, on els doblers comunitaris arriben a comptagotes, aquesta no es una amenaça greu, però si ho és per a la resta de l’Estat. Per a les nostres illes és, en qualsevol cas, una qüestió de prestigi.
En el nostre cas, la única reacció raonable a l’informe Auken, que no és el primer que aprova el Parlament Europeu en el mateix sentit, seria una declaració, segons la qual els poders politics fessin propòsit d’esmena, i es comprometessin a aplicar mesures per corregir els errors del passat. I, sobretot, que les politiques proteccionistes s’apliquin de bon de veres, sense donar peu a casos tan lamentables com el golfs de Son Baco y Son Bosc. El prestigi de les Illes, és a dir la seva imatge, és en joc i això es tant com dir el seu futur.