La guerra lingüística

Publicat al Diario de Mallorca el 30 de Març de 2009

L’adhesió del PP a la manifestació de dimecres que ve contra el decret del Govern que exigeix al personal sanitari de les Balears coneixements bàsics de català per fer feina a la sanitat pública i la crida feta pels sindicats convocants – els de Metges i d’Infermeria –perquè la resta de ciutadans s’hi afegeixin, és un salt qualitatiu en una guerra lingüística que té un rerefons clarament polític. Diguem-ho sense embuts: aquí ningú no vol imposar res, com asseguren els organitzadors de la protesta, sinó únicament defensar el dret dels ciutadans, en aquest cas dels pacients, a poder expressar-se lliurament amb la seva llengua, sigui en castellà o en català. Fins ara, el personal sanitari, havia estat una excepció respecte la resta de la funció pública i el cas és que ho continuarà essent un cop s’ha aprovat el decret. A la majoria de funcionaris se’ls exigeix el certificat C, mentre que als metges i infermers només el B i, endemés se’ls dona un termini de dos anys per acreditar-lo, temps més que sobrat per adquirir el coneixement elemental que es demana.


Darrera diada per la llengua a Cort

Els sindicats convocants, amb la incorporació del sindicat de funcionaris CSIF, apel•len al dèficit de professionals a Balears per oposar-se a la nova normativa, atès que – diuen – el català és una barrera per als metges i infermers de fora que vulguin treballar a les Illes. Pot ser les dues coses siguin certes, si més no parcialment, però no és la llengua – que no és cap impediment perquè centenars de metges espanyols se’n vagin a Anglaterra o Portugal – allò que impedeix acceptar una oferta a Balears sinó les condicions salarials i laborals. La llengua és una excusa, però des del PP i el seu entorn polític saben que té un poder manipulador extraordinari sobre l’electorat com s’ha vist ara a Galicia i com es va veure fa anys al País Valencià. I per això necessiten una guerra: dividir el país, dividir l’electorat. L’ anomenat decret del català no és cap imposició, ni cap barrera infranquejable per a ningú, però algú vol que ho sigui. Necessiten un enemic i no estaran tranquils fins que ho aconsegueixin.
A les nostres Illes, la qüestió lingüística estava més o manco ben enfocada, sense radicalismes d’un o altre costat i fruit d’això va ser la llei de normalització lingüística i el decret de mínims, entre d’altres mesures tendents a facilitar l’ús del català en una societat on els catalanoparlants van camí de passar de majoria a convertir-se en la principal minoria, la qual cosa implicaria la pèrdua d’una de les principals senyes d’identitat d’aquesta terra i, sobretot, un element de cohesió que pot ser molt important davant un món cada cop més globalitzat. Però aquest consens és a punt de trencar-se. Dins el PP, la corrent que encapçala el batle de Calvià – primer front de batalla de la guerra lingüística – està agafant força i desplaçant els sector forans que, malgrat tot, creuen en una convivència pacífica entre les dues llengües. L’adhesió a la manifestació de dimecres n’és una prova. La primera passa cap a la reconquista del poder de forma absoluta, com ha passat a Galicia, i el canvi de l’actual legalitat lingüística per una altra, l’objectiu de la qual es fidelitzar el vot foraster i anular simultàniament qualsevol sentiment identitari que faci ombra a un espanyolisme excloent.
Què ningú no s’engani. La manifestació de passat demà no és per defensar els interessos de ningú, sinó una burda manipulació política. A la nostra Comunitat la llengua no ha estat mai un motiu d’enfrontament, però lògicament cal que el català sigui defensat. No obstant, és evident que alguns estan interessats en provocar una guerra lingüística i que, per això, intenten fer-se passar per víctimes quan són els agressors, aquells que de forma insolidària s’oposen a qualsevol passa que afavoreixi la normalització i impedeixen que els catalanoparlants puguin exercir el dret a l’ús de la seva llengua, dret reconegut tant a l’Estat d’Autonomia de les Illes Balears com a la Constitució Espanyola.

El futur de Campos

Publicat al Diario de Mallorca el 23 de Març de 2009

Un pic més, Campos és al bell mig del debat polític. De fet, mai no ha deixat de ser-hi des que fa quasi tres dècades esclatà el polèmic afer des Trenc. Recordem-ho: una urbanitzadora sueca volgué omplir de ciment i asfalt les dunes d’una platja que, miraculosament, havia quedat fora de la massificació del que s’anomenà primer “boom” turístic. Des de llavors, la vila i el seu ajuntament han estat en el punt de mira, en una batalla continua entre una dreta que segueix identificant desenvolupament econòmic amb ocupació territorial i una esquerra que lluita per la preservació, però que no acaba de trobar alternatives que arraconin d’un cop per sempre les malifetes contra la natura. El temps de crisi són, teòricament, un bon moment per analitzar pros i contres a la fi de trobar noves vies de desenvolupament, però vet aquí que enlloc de pensar en solucions tornam enrere. Un cop més ens trobam davant la mateixa disjuntiva : urbanitzar o no urbanitzar. Aquesta és la qüestió.


La Sala de Campos

El camp de golf de Son Baco, en coincidència amb l’operació peatge i can Domenge, que han ferit de ple UM, han posat el Pacte de Govern en situació límit. Ja no es tracta només de trobar solucions per Campos, sinó de la credibilitat davant el seu propi electorat d’un partit que juga a ser frontissa. A Campos, hom creia que les darreres eleccions municipals havien desbancat la força que durant tota la democràcia ( com a PP o amb altres marques locals) hi havia manat i que, si bé ho miram, ha dut el municipi al carreró sense sortida en el qual es troba, a força de voler fer-lo passat sempre per allà mateix. La història és ben senzilla.
Campos era, en els anys seixanta i principis del setanta –previs a la democràcia – un poble foraviler que es sentia satisfet de ser-ho i no aspirava a ser res més.. La primera onada turística passà de llarg pel municipi o no s’hi entretengué de demés. Es Trenc no cridava l’atenció i Sa Ràpita no era sinó un tranquil llogaret. Ses Covetes ni sols això. La primera crisis global, la dels setanta, gairebé no passà factura. Campos no hi tenia res a perdre en el món global o això es creia. Però anaven errats de comptes. La prosperitat foravilera no va ser més que un miratge. La sobreexplotació dels aqüífers dugué a la salinització dels pous i, just després, Europa – és a dir la política agrària – rematà el malalt. Les vaqueries desaparegueren. I va ser llavors quan arribà la temptació. El voler ser com els altres.
Si la resta de Mallorca s’havia vinclat al ciment, per què no Campos? Ja era massa tard. L’illa sencera clamava a favor de la protecció del seu darrer arenal verjo, es Trenc, i es mobilitzà per protegir-lo. Fou la primera victòria conservacionista de la recent democràcia, amb una notable participació, per cert, d’UM. El seu posicionament al Parlament va ser decisiu, com ho seria més endavant amb altres mesures proteccionistes. Campos no podria ser com els altres municipis, però...en realitat, ho volia ser? Des de llavors es parla de que calen compensacions. La primera vegada mitjançant un transvasament d’aigua que, tal volta, hagués reactivat el camp i que fou rebutjat per algunes de les forces vives de poble perquè els embassaments i canonades feien malbé les seves possessions.
Quina compensació pot rebre Campos ara mateix? Aquesta setmana, la Sala – amb la recomposta majoria PP-UM – ha insistit en actualitzar tot quan projecte urbanístic havia quedat penjat en els darrers anys, començant per Son Baco. Aquest no pot ser el camí. Campos és diferent i no es pot convertir en un Son Gotleu, ni amb Magalluf. Ni sols amb un nou Son Vida. No li convé ni és el moment. Necessita compensacions, però aquestes han de ser per donar suport a una manera diferent d’entendre el desenvolupament, d’assajar el que ha de ser la Mallorca del segle XXI. Turisme residencial o hoteler ja n’hi ha abastament a l’illa i, endemés, els turistes o els empresaris, no saben res de fronteres municipals. Campos necessita recuperar l’esplendor del segle passat, que reviscoli el verd de la foravila i contribuir a desenvolupar aquesta societat de serveis avançats que forma part d’alguns del somnis polítics per a les pròximes dècades. Contribuir a que Campos sigui al capdavant d’aquest futur és la millor compensació que podria rebre per no recaure en errors del passat.

El camí de Ponent

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Març de 2009

Tots els camins de la vida ens duen al Ponent, a la posta del sol, al final, però pocs són els humans que hi arriben amb un bagatge de coneixement de la realitat i d’entrega a la societat com Miquel Àngel Llauger Llull, un homo honest, que fou alt funcionari del govern central a les Illes – cap d’Obres Públiques, entre d’altres càrrecs – i que com a polític participà activament a la transició democràtica. Havia estat tinent de batle d’Urbanisme de Palma a les acaballes del franquisme, militant entre aquells aperturistes que donaren llum a la UCD. Doctor enginyer de camins va ser qui construí la primera autopista de Mallorca. Bona part de la seva xarxa viària de les Illes du la seva firma, però – en un acte de reflexió i d’autocrítica que l’honorà – mai es sentí especialment orgullós del seu treball. I es que els camins, les carreteres, no són objectes inertes sinó que tenen vida pròpia i condicionen la vida del ésser humans.

Miquel Àngel Llauger Llull ( foto de la familia)

“El camí de Ponent” es el títol d’un dels seus llibres, en el qual analitzà l’evolució de la carretera de Palma a Andratx des que era un camí de carro fins a convertir-se en autovia. Les primeres pàgines les dedicà a escriure una carta en la qual convidava el lector a seguir-lo “ si vols contemplar com una carretera impulsa la transformació d’un territori amb els naixement de noves urbanitzacions i, tot seguir, veure com l’augment de població que se’n deriva produeix manca de capacitat de la via i força a fer ampliacions successives”. En vàries ocasions vaig sentir-li explicar que quan projectà l’autopista de l’aeroport inclogué una projecció de trànsit per als anys següents, però sense tenir en compte la població que aniria a viure a Platja de Palma aprofitant la via ràpida. És a dir, que una autopista no només absorbeix trànsit, sinó que en genera. Mai no oblidà aquesta lliçò.
Miquel Àngel Llauger, que entre els seus fills compta amb una dirigent ecologista i un diputat verd, evolucionà al llarg de la seva vida seguint un procés invers al camí de Ponent del seu llibre. Mai no hi ha un criteri exclusivament tècnic, és a dir asèptic, sinó que les aparents solucions que es donen a l’ordenament territorial – i les carreteres, com les vies del tren, son un element primordial en aquest ordenament - provoquen alteracions en contacte amb la realitat, l’efecte de les quals es, de vegades, radicalment contrari a allò que es proposa. En els darrers anys de la seva vida vaig tenir ocasió de compartir amb ell diferents fòrums de reflexió i conèixer de primera mà els seus sentiments envers el territori i la societat mallorquina. Era extremadament crític sobre el resultat d’anys de desenvolupisme, però alhora seguia esperançat amb que encara era possible redreçar el camí.
Les ferides sobre el territori insular són profundes i males de guarir. Les de la passada legislatura, sobretot, amb unes autopistes desproporcionades i que han fet molt més mal que bé a Mallorca. El problema, segons Llauger, és que les decisions sobre el territori les prenen polítics que cerquen vots més que no solucions, i que els tècnics s’han posat incondicionalment al seu servei sense reflexionar sobre la seva responsabilitat. L’autocrítica ha desaparegut. Tot es fa com en el camí de Ponent, sense tenir consciència de que així com hi ha un altre camí de ponent per a tot ésser humà, també existeix per a les societats un camí que, enlluernats per una aparent opulència, pot dur cap a la decadència, a la foscor que inevitablement segueix a les postes de sòl.

Els altres nacionalistes

Publicat al Diario de Mallorca el 9 de Març de 2009

Extreure lliçons sobre processos electorals aliens és un exercici perillós perquè pot dur a treure conclusions errònies i, per tant, a estratègies equivocades. Ahir va fer una setmana de les eleccions gallegues i basques i des de llavors, cada dia, hem pogut llegir múltiples lectures – en alguns casos amb referències concretes a la realitat balear – , una bona part de les quals van dirigides a destacar el fracàs del nacionalisme, com si es tractés de posar punt i final al procés de conversió d’Espanya en un estat autonòmic o federal. El titular de l’endemà d’un diari estatal, i estatalista ( o nacional ) era prou eloqüent quan afirmava que el gran derrotat, en ambdues eleccions, era el nacionalisme. A Galicia perquè el Bloque Nacionalista Galego formaba part de la coalició derrotada i a Euskadi perquè, tot i que el PNB va ser el partit més votat, el nacionalisme basc deixava de ser hegemònic. S’ajusta aquest argument a la situació real? En podem treure qualque conclusió respecte a Balears?


El Parlament Basc,a l'espera dels nous diputats

D’allò que no hi ha dubte és que, entre els dos models, el gallec és el que té més similituds amb les Illes. Allà, com aquí el 2003, un pacte d’esquerres perdé les eleccions després d’una dura campanya de desprestigi de la dreta ( el PP) que culpà la coalició de la crisi econòmica. Vet aquí una primera lectura interessada, la que recomana al actual pacte illenc de no caure en els mateixos errors de llavors, que són pràcticament idèntics al que va cometre el govern de Pérez Touriño. Els gallecs , tradicionalment conservadors, han desaprovat un govern que descuidà la seva imatge i que posa les qüestions ideològiques per sobre dels problemes reals del país. De la derrota electoral tan culpable és el Bloque com el Partit Socialista - o més aquest per tenir la presidència – però per a la dreta espanyola resulta més convenient carregar les tintes sobre els nacionalistes.
Per què aquest interès en desprestigiar els nacionalismes i els nacionalistes? Sobretot perquè obeeix a una òptica estatalista o nacional, és a dir del nacionalisme espanyol. El PP, que dona per perdudes les batalles de Catalunya i el País Basc, confia en reviscolar les essències nacionals per combatre els enemics de la pàtria comuna: els nacionalismes perifèrics. Per això, el tractament que rep el Partit Socialista d’Euskadi, i Patxi López, es tant diferent del que reben els socialistes gallecs. És clar que la situació basca també ho és molt de diferent, però per això mateix les anàlisis que es fan sobre les eleccions basques no són extrapolables a cap altra comunitat. Tenen un impacte directe sobre el conjunt de l’Estat, però la solució basca mai no hauria d’estar condicionada per les disputes partidistes d’àmbit espanyol.
La pèrdua de la majoria nacionalista a Euskadi i la possibilitat de que el pròxim lehendakari sigui socialista té un perill evident: que es consolidi la divisió de la societat basca en dos fronts irreconciliables. No és el que defensa Patxi López, però..quin marge de maniobra tendrà per fomentar la convivència entre bascos un cop sigui presoner dels vots del PP i amb el PNB a la contra? Mentrestant, el front nacional, el sector ultradretà del PP, l’hereu directe del darrer aznarisme, es sent cada cop més poderós i decidit a seguir endavant amb l’ antibasquisme i anticatalanisme com a arguments per consolidar el seu propi nacionalisme. Dissortadament, el nacionalisme radical – aquells que només viu a la contra – guanya posicions i les perden els altres nacionalistes, aquelles que creuen essencial la defensa de la identitat per cohesionar la societat i fer possible la convivència.

Tots contra l'atur

Publicat al Diario de Mallorca el 2 de Març de 2009

La situació és cada cop més desesperant, si més no per a aquelles famílies empeses per l’atur. Els desocupats que fan coa a l’INEM són ja vuitanta mil, una xifra històrica, dramàtica, a la qual hom pot afegir-hi els sense feina que no són a les estadístiques: els sense sostre, els sense papers obligats a buscar-se la vida al marge de les lleis laborals i tots aquells que, per un o altre motiu, no tenen dret a rebre cap ajuda i que es veuen forçats a acudir a la caritat pública per sobreviure. Té això remei? Aquest és un dels interrogants que transmeteren les tres mil persones que dijous passat acudiren a la cita dels sindicats i alçaren llurs veus de protesta pels carrers de Ciutat. Eren molts, però pot ser manco dels que s’esperava. Només una mínima part dels afectats pels “eros”, els expedients de regulació, però és que la desesperació no es sol manifestar de manera ordenada, sinó que esclata. Els sindicats denuncien, exposen la situació i assenyalen amb el dit pràctiques injustes, però, en el fons, encara esperaren una solució, una sortida a la crisi que llevi el malson a una adormida societat mallorquina.
La crisis es un llosa, certament, que cada dia afecta més gent i que – com denuncien els sindicats – alguns empresaris aprofiten per reduir les empreses i, via retall de les despeses, mantenir la rendibilitat tant com sigui possible. Alguns ho fan per pura estratègia especulativa, com han fet sempre i d’altres, com ho reconeixia el president de la Cambra de Comerç, per pura necessitat de sobreviure. L’atur és una tragèdia, però per evitar-ho és necessari que les empreses no tanquin. Tots tenen raó. La té Joan Gual quan defensa els empresaris, però també Llorenç Bravo o Josep Benedicto en denunciar els abusos. Que alguns sectors perdin llocs de feina és inevitable. Tots sabien que la construcció estava sobredimensionada molt abans que esclaràs la bombolla immobiliària. Però, perquè es retarda la contractació en hotels i, en general, en el sector turístic. Per por? Per ajustar preus via reducció de despesa?


La manifestació

Així com hi ha una certa lògica en la pèrdua d’ocupació a altres sectors – a causa dels excedents, polítiques de deslocalització..etcètera – no passa el mateix amb els llocs de feina directament relacionats amb el turisme. La prova és l’excel•lent acollida que està tenint el pla “renove” i les pressions que el sector ha exercit perquè el decret Nadal sigui una realitat. El Govern s’ha posicionant clarament a favor dels hotelers i, per això, dels empresaris turístics s’espera que endemés de contribuir a la creació d’ocupacions indirectes, tot i que conjunturals, a la construcció, es comprometin a mantenir els llocs de feina actuals – i a crear-ne de nous, via increment de la qualitat – en el seu propi sector. No hi ha certesa de que la temporada vagi bé, però les previsions que es fan permeten no només mantenir les plantilles d’altres anys sinó a ampliar-les de cara al futur. Un poc més de solidaritat empresarial no faria gens de mal en plena crisi, ens tot el contrari: ajudaria a refredar la tensió que coa baix les cendres de l’atur.
Al capdavall l’atur és la constatació d’un fracàs social. L’altra dia, un informe del CES (Consell Econòmic i Social ) sobre els indicadors de qualitat del treball entre els anys 2001 i 2006, abans de la crisi, ens deia que a Balears aquesta qualitat és per sobre la mitjana estatal. A Balears s’ha generat aquests darrers anys molt feina i hom espera que ho continuí fent tot d’una que passi l’ennigulada, però per això fa falta tenir present els altres indicadors de l’informe, els negatius: la temporalitat i l’escassa formació professional dels treballadors. Un handicap a tenir molt present quan es parla de modernitzar l’economia balear per fer-la manco depenent d’un únic sector o, fins i tot, d’un únic subsector. Ara tothom està preocupat pels acomiadaments i per la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies – un altre informe, de l’Observatori Social, ens ho recordava aquesta mateixa setmana – que fa cada cop hi ha més persones sense recursos, la qual cosa exigeix una actuació directa de les administracions per pal•liar el problema. Però més enllà d’això, de les urgències, hom no pot oblidar que cal estar preparat per l’endemà de la crisi i que a trobar vies alternatives a la situació actual es menester la complicitat de polítics i agents socials.