Forats negres

Publicat al Diario de Mallorca el 27 d'Octubre de 2008

La setmana passada tengué lloc el debat sobre l’Estat de la Comunitat. Hagués pogut ser un dels debats més interessants dels darrers anys. El president Antich va fer un discurs ben estructurat i pràcticament monogràfic sobre les repercussions de la crisi a les Illes Balears i les mesures que s’han de prendre per pal•liar-ne els efectes sobre la població. Era el que calia fer, però – dissortadament – el debat tot d’una se’n va anar per les bardisses o, més ben dit, es perdé per alguns dels forats negres de la política balear. Forats que, com succeeix a l’univers, atreuen i xuclen tot allò que s’hi acosta. Dos són, essencialment: el finançament autonòmic i la corrupció. El president Antich no se n’oblidà de cap dels dos, però els havia assignat un protagonisme secundari respecte de l’economia i la situació social. Un error estratègic que va haver de corregir sobre la marxa.

Debat sobre l'estat de la Comunidad (foto CAIB)


Error estratègic perquè la realitat política – tot i que la portaveu del Govern ho ha negat, ningú no descarta la possibilitat d’unes eleccions anticipades– s’imposà per sobre la voluntat. Antich parlà de com ajudar les persones i les empreses a fer front la greu situació econòmica i de com les polítiques desenvolupistes de l’anterior executiu havien hipotecat el futur, un elevat deute ( tant en doblers com en desequilibri demogràfic) que ara s’ha de pagar. El fet, però, és que el Govern necessita tenir las mans lliures a l’hora d’aplicar remeis. I ara per ara no les té. Té pocs recursos i, endemés, està fermat políticament pel fet d’haver de dependre, per a la governabilitat, del vot d’un diputat per a qui s’ha demanat presó.
Del forat negre del finançament ja n’hem parlat abastament, des que començaren les negociacions per a la reforma de l’estatut, la passada legislatura. Des de llavors, s’ha reconegut infinitat d’ocasions que les Illes tenen raó, però a l’hora de la veritat els doblers de l’Estat arriben en comptagotes. No només això sinó que, un cop més, hem vist com per al govern central – sigui quin sigui el partit que mana - val més un vot al Congrés que permeti aprovar els pressuposts que no les raons i la necessitat de fer justícia a tota una Comunitat. La coincidència del debat sobre l’estat de la Comunitat amb el de la presa en consideració dels pressuposts, al Congrés del Diputats, n’és una prova més. El govern central ha comprat amb inversions per a Galícia, País Basc i Navarra el vot dels partits nacionalistes, mentre que les inversions estatals a Balears continuen en el vagó de coa.
Però deixem aquest forat i parlem de l’altre, d’aquell per on es buida la credibilitat de les Institucions: la corrupció. Ara mateix, la resistència de l’ex portaveu d’UM a deixar el seu escó parlamentari pot provocar que el forat s’eixampli i xucli tot el govern. Però, amb tot, el més greu no és que la Fiscalia acusi Vicens d’un seguir de presumptes delictes, sinó la impressió que té l’opinió pública de que el cas Son Oms forma part de la corrupció institucionalitzada que durant anys ha imperat sobre les Illes. Hi ha corruptes que s’han aprofitat de la política per ficar ma al calaix públic i d’altres que s’han enriquit canviant retxes de lloc. El fet és que quan es parla d’urbanisme es fa costa amunt distingir entre aquell que és legítim i el que ha actuat amb traïdoria. En aquest sentit, fiscals i jutges tenen feina per estona.
El problema es com afrontar aquesta situació. Per una banda, partits polítics i institucions estan obligats a fer fora tots els corruptes i a aquells que irresponsablement han contribuït a fer possible la corrupció. Però, sobretot, a establir controls per impedir que hi hagi nous casos. Uns controls que afecten als polítics i funcionaris públics, però també a la que fins ara ha estat la principal font de fer doblers de les Balears: l’urbanisme. El forat creat a costa del territori i de greus desequilibris socials – que ja està passant factura amb la crisi – és un pou sense fons que caldrà tapar o aïllar millor avui que demà. Els corruptes han deixat de ser impunes. No tots, però sí uns quants i el que s’ha de fer ara es revisar els planejaments – és intolerable que encara no s’hagi engegat la revisió del Pla Territorial de Mallorca - , i tirar endavant totes aquelles normes, com la llei del sòl o la del paisatge, que facin possible un nou ordre. En definitiva, el que cal fer es tapar els forats. Es això possible?

Matas des de l'amagatall

Publicat al Diario de Mallorca el 20 d'Octubre de 2008

El que fa Matas a Washington és, encara, una gran incògnita. No és que importi massa saber el què, sinó el perquè: les causes que l’empenyeren a fugir després d’haver perdut les eleccions. L’expresident era conscient que ja no podia aspirar a un tercer mandat i que, en el millor dels casos, havia de ser a l’oposició durant tota una legislatura ( aquest pic no hi havia Aznar que el pogués rescatar) sinó perquè devia intuir tot allò que podia passar i ha passat: l’esclat de corrupció i una crisi econòmica que, pel que fa al sector immobiliari, s’hagués pogut evitar o, si més no, posar-hi prou oli de reblanir per pal•liar el que ara succeeix: el col•lapse d’un sistema fonamentat en el creixement continu o, dit d’una altra manera, en la insostenibilitat. Matas sabia – ho havia declarat reiteradament quan era conseller d’Economia i, fins i tot, durant el seu primer mandat com a president- que certs equilibris no es poden trencar, però al llarg de la legislatura passada els va, literalment, esbocinar. El fet de ser conscient d’aquesta malifeta, és la causa del seu exili territorial i polític?

Matas amb Rosa Estaràs, a la passada legislatura ( foto CAIB)

Ara mateix, hi ha moltes veus dins i fora del PP que demanen la compareixença de Matas davant el comitè d’ètica del partit i, fins i tot, que afronti davant el Parlament i la societat la seva responsabilitat pels terribles casos de corrupció que s’han destapat. Ni ell ni cap dels consellers que tenien al seu càrrec les empreses públiques afectades poden excusar-se en la ignorància, perquè aquesta és tan o més culpable que la pròpia corrupció. El fet, però, es que la sol•licitud de compareixença, reclamada fins i tot pel president de l’esmentat comitè, ha obert un front de lluita interna entre els populars. El sector diguem oficial ho creu inconvenient, no perquè no fos aclaridor, sinó perquè podria ser aprofitat per la resta de forces polítiques per atacar el PP. Però l’atac sorgeix de dedins i el protagonitzen, sobretot, els partidaris de Carlos Delgado.
En aquesta lluita interna del PP – que no ha fet més que començar – els suposats renovadors compten amb el suport involuntari dels partits de formen el Pacte de Govern. La situació és paradoxal fins a extrems fa poc inimaginables, la qual cosa fa que Jaume Matas, des del seu amagatall, segueixi els esdeveniments amb ulls ben astorats. Malgrat tot, ell arribà a la presidència del PP i del Govern amb idees reformistes respecte al canyellisme. Sabia que calia posar ordre al territori ( d’aquí les DOT o el keynesià pla Mirall) i que no era possible superar un determinat límit demogràfic, però quan recupera la presidència es lliurà cegament a mans del desenvolupisme per conservar el poder i apropar-se a les idees neoliberals d’Aznar i companyia. Unes idees que varen ser derrotades a les urnes, però que han quedat com herència per al nou govern de progrés que ha de gestionar alhora crisi i desequilibris.
Enmig d’aquestes qüestions, sorprèn que aquells que continuen apostant per la perpetuació del model territorial i social heretat de Cañellas i Matas són, dins del PP, els enemics declarats dels seus hereus legítims ( representats per Rosa Estaràs ), els que perpetraren el major atemptat territorial contra Mallorca de tota la història, en convertir l’illa en una única i immensa àrea metropolitana. La corrupció, afavorida per una política de descontrol financer, de creixement desmesurat del deute i per obres faraòniques, esdevengué inevitable i és ara emprada pels suposats renovadors que volen un canvi de persones però no de política. De fet, volen anar més lluny que Matas, socialment – accentuant la fòbia anti-català – i econòmicament ( és a dir urbanísticament ) . Tot plegat fa que fos del tot recomanable que Matas deixàs temporalment el seu amagatall per donar explicacions, sobre la corrupció, evidentment, però també sobre els seus vaivens ideològics i les conseqüències que han tengut i seguiran tenint sobre el futur de les Illes.
Encara que, tal volta – considerant que Matas ja és un cadàver polític – seria millor que fos el PP qui fes un acte de contrició respecte del passat i, davant el desgavell del neoliberalisme global, repensàs en un Congrés extraordinari allò que volen per a la nostra societat.

Els accessos sostenibles

Publicat al Diario de Mallorca el 13 d'Octubre de 2008

La proposta de segon cinturó de Palma, batiat com a “via connectora d’accessos” per desvincular-se de l’anterior projecte del PP, té una virtut important: la del consens. El suport polític garanteix la seva execució, però això no lleva que hi hagi dubtes sobre la seva idoneïtat o, dit d’una altra manera, sobre si és una mesura eficaç per resoldre l’etern problema dels accessos a la ciutat. La proposta compta amb el vist i plau inicial de tot el Pacte, és a dir de socialistes, Bloc y UM, i també del PP, atès que des d’aquesta formació política hom ha reivindicat ser el pare o, més ben dit, la mare de la criatura. També sembla tenir el suport dels veïns de Son Sardina i d’altres zones afectades, ja que s’elimina el tram entre Alcampo i la carretera de Valldemossa previst inicialment. I allò que és més important: la nova proposta consumeixi un 30 per cent menys de territori i, sobretot, evita que s’incrementin les expectatives urbanístiques de Palma i Marratxí per sobre de les ja existents.

La via de cintura

En definitiva, es tracta d’una proposta que reuneix totes les benediccions polítiques necessàries i una opinió pública aparentment favorable, la qual cosa fa possible posar punt – caldrà veure sí final o a part - a la llarga polèmica que s’inicià la passada legislativa quan els llavors aliats, PP i UM, decidiren completar el segon cinturó i donar-li forma d’autopista. Ara només manca que el ministeri de Foment posi fil a l’agulla, o permeti que ho faci el Consell mitjançant una encomanda de gestió, perquè aquesta nova infraestructura sigui realitat. No obstant, ens equivocaríem si pensàssim que aquestes obres – pressupostades amb 105 milions d’euros – són la solució definitiva. No es vera que la nova ronda sigui la solució als accessos de Palma. En tot cas, només n’és una part, una “connexió”, que obrirà noves alternatives al trànsit, que alleugerà el problema però no l’eliminarà.
En realitat, la nova proposta consisteix en completar, tancant-la, una xarxa iniciada fa més d’una dècada i que enlloc de facilitar els accessos de Ciutat els ha complicat per mor a la pressió urbanística generada: noves urbanitzacions i noves zones comercials a una àrea metropolitana cada cop més extensa. El nou cinturó no és sinó la conseqüència d’una política de fets consumats que, com succeí amb Son Espases, ha obligat el Pacte a prendre decisions que eren impensables quan l’esquerra era a l’oposició. No per una qüestió de seny, com es diu des del PP, sinó simplement per la urgència d’apedaçar el millor possible el desgavell territorial heretat. Com diu el GOB el problema no és la manca de carreteres sinó l’excés de cotxes. És així, però en aquest cas no es tracta de fer una nova carretera (a excepció del tram entre l’autovia d’Inca i la carretera de Sóller), sinó de tancar de la millor manera possible una obra ja iniciada.
En allò que el GOB té tota la raó és en reclamar l’estudi de mobilitat per als accessos a Palma que preveu el conveni de carreteres. Com es recordarà, la inclusió del segon cinturó en el conveni quedà supeditada a la redacció d’aquest estudi. D’aquesta manera, ajornant la decisió, va ser possible la signatura del Pacte. Però, el fet d’haver arribar a un acord i, per tant, de tenir en les mans una proposta consensuada, fa innecessari l’esmentat estudi? Tot el contrari: ara més que mai és imprescindible. El segon cinturó sense mesures que afavoreixin el transport públic – tren, metro, autobusos, aparcaments dissuasoris – suposaria continuar en un espiral que, a la llarga, implicaria haver de fer un tercer o un quart cinturó…arribant a la idea, defensada pel PP a principis de la legislatura passada, de farcir Mallorca d’autopistes.
L’estudi de mobilitat – un estudi que, com exigeixen els ecologistes, contempli no sols la construcció d’una segona ronda sinó també la seva no construcció – és el que ha de garantir, amb tot el seguit de mesures complementaries que calguin, que els accessos a Palma siguin sostenibles. El segon cinturó no pot afavorir que es faci un major ús dels vehicles privats sinó reduir-ne el trànsit per les vies ja existents i això no serà possible sense assolir que un nombre important de ciutadans es decideixin per deixar el cotxe a casa i emprar el transport públic.

Els comptes no surten

Publicat al Diario de Mallorca el 6 d'Octubre de 2008

Els pressuposts general de l’Estat han previst per a l’any que ve invertir 421 milions d’euros a Balears, la qual cosa suposa un 40 per cent d’augment respecte d’enguany. El president Antich n’està satisfet, o això diu, perquè demostraria la bona voluntat del govern central per posar remei a la històrica discriminació de les Illes, però… els comptes no surten. L’increment pressupostari és important, el que més entre les Autonomies, però relatiu si el comparam amb la població. Continua sent cert que la inversió per càpita serà positiva, un 11’5 per cent, mentre que la majoria de comunitats experimenten increments moderats o minves, però també ho és que Balears – amb 272 euros per persona – segueix a la cua. El govern central ha donat una passa endavant, però s’ha quedat curt.


Congrés del Diputats

Aquesta és la primera conclusió a la qual hom arriba després de revisar els comptes per a 2009. El projecte de pressupost presentats per Solbes estan marcats per la crisi financera que copeja tot el món i que fa que les previsions d’ingressos siguin inferiors a la d’anys enrere. Des d’aquest punt de vista, és positiu que Balears en surti guanyant enlloc de recular como hagués estat normal en un altre moment, però aquest fet la única cosa que fa es constatar l’enorme injustícia d’abans, de la qual les Illes n’han estat i continuen sent víctimes. Una injustícia que afecta no només les inversions estatals sinó –sobretot- el sistema de finançament autonòmic. De moment, la única cosa que ha fet el govern central es apedaçar les xifres, però no fer un vestit nou, que és allò que s’ha de fer.
El fet és que Balears continua molt per davall de la mitjana estatal, la qual cosa significa que les diferències entre les Illes i la resta de l’Estat es continua eixamplant en comptes de reduir. Fa falta, encara, negociar alguns convenis i el deute de 333 milions de les carreteres, però ni així es compliria l’objectiu d’apropar-se a la mitjana. La resta de comunitats – quasi totes, perquè n’hi ha que són intocables i d’altres, con Navarra, que són una prioritat política– pot ser s’hagin d’estrènyer el cinturó, però Balears fa anys que ho du ben estret. Ara, que les vaques són magres i abans, quan es presumia de tancar amb superàvit els exercicis pressupostaris.
Tot un símptoma del que pot succeir amb el sistema de finançament autonòmic. No n’hi ha prou amb reconèixer que Balears té raó i aprovar un estatut que converteix en llei les aspiracions illenques. Les lleis s’han de complir, però – com es pogué sentir fa uns dies al Senat- la reforma del sistema no es pot imposar sinó que s’ha de negociar i, com tothom sap, la cadira que en la mesa de negociació correspon a la nostra comunitat és coixa. Ho va poder constatar el senador, Pere Sampol, qui va haver de retirar una moció sobre els criteris que havien de servir per al nou model de finançament per mor de l’oposició conjunta de socialistes i populars. Balears té raó, però les altres comunitats mai no renunciaran als drets adquirits.
Uns drets adquirits que Pere Sampol caricaturitzà amb la figura d’un banquet entre desset convidats, un per cada comunitat autònoma, en el qual a Balears , tot i haver de pagar més que els altres, s’ha de conformar amb un pancuit enlloc de la mariscada que es mengen els seus veïns de taula. Dit en altres paraules, bé està que les Balears paguin més però és intolerable que els serveis que reben els habitants de les Illes siguin inferiors a la mitjana estatal. Una situació injusta que pot ser es corregeixi una mica en els pressuposts estatals per a 2009, però que no deixa de ser-ho. Fins quan ? Què s’ha de fer perquè surtin els comptes?