Una tardor escalfada

Publicat al Diario de Mallorca el 29 de Setembre de 2008

No fa falta ser massa intel•ligent per saber què ens espera. La tardor no només ens ha dut les pluges pròpies de l’estació, sinó també la preocupació per una crisi econòmica a la qual no es veu el fons i que tendrà una greu repercussió social. Només a Balears s’ha previst que el nombre d’aturats superi els setanta mil, amb el handicap de que aquest cop no es tracta d’una desocupació temporal sinó de la pèrdua definitiva– una pèrdua percentualment important - de llocs de feina, tal com es pogué constatar amb els increments d’aturats de l’agost passat. Una destrucció d’ocupació a la qual s’hi afegeix una minva d’ingressos no regulars que d’una manera o l’altra afecta la totalitat de la població i que ja ha provocat un descens del consum. Som, per tant, dins d’un cercle viciós del qual ens costarà molt sortir i per això Antoni Riera, el director del Centre de Recerca Econòmica, no dubtà en afirmar que aquesta serà una crisi “llarga i dolorosa”.


Comença la tardor

Una crisi que, ho admetin o no aquells que neguen l’evidència, té a les Illes Balears, endemés, una causa endògena: el desequilibri causat per anys de desenvolupisme que han dut a un sobredimensionament de la construcció i de l’oferta turística. Ningú no nega – particularment no ho he negat mai – les virtuts positives que ha tengut el turisme per al desenvolupament econòmic i social de la nostra Comunitat, però això no lleva que es denunciïn els excessos que han convertit el model en insostenible a mig termini. En aquest sentit, també és evident que la sortida de la crisi seria més senzilla si l’oferta turística fos tres quartes parts de la que és i que el nombre d’habitants enlloc d’haver superat la barrera del milió ( amb un altíssim índex de població activa) s’hagués mantingut en els set-cents o vuit-cents mil, que son les xifres raonables a les que s’hagués arribat si, allà per els anys seixanta – i de manera accentuada a partir del 94 – enlloc de pitjar l’accelerador, la velocitat de creuer de l’economia s’hagués adequat a la realitat social i territorial de l’arxipèlag.
Però això ja no té remei. La realitat actual és la que és i sobre ella s’ha d’actuar. Cara al futur, tots els experts coincideixen en recomanar més inversió en capital humà per poder, mitjançant la formació, canviar el rumb de l’economia, diversificant-la, I és aquí on entra en joc el pacte per l’ocupació signat per el Govern amb tots els agents socials, per tal de crear ocupacions que responguin no només a les actuals demandes sinó a preparar el terreny, explorant una nova economia, per donar estabilitat a les generacions que venen, a aquelles que en aquests moments són a les aules massificades del nostre sistema educatiu. El món empresarial està capacitat per a fer-ho. El desenvolupament econòmic de les darreres dècades ha permès, si més no, disposar d’unes empreses fortes, ben capitalitzades – i en prou casos internacionalitzades – que disposen de recursos i capacitat per fer front als nous reptes. No tot és dolent. La qüestió és que ho facin.
El problema de fons a hores d’ara és convèncer aquestes empreses i els inversionistes en general de què es possible confiar en l’economia balear un cop s’hagi redimensionat, però per això farà falta que el mercat – aquest mercat tant menyspreat en aquests moments – acabi la seva feina i llevi del mig l’especulació i els especuladors, encara que, això sí, amb el menor cost possible per els treballadors. Una qüestió, aquesta, que implica directament el Govern. Per a l’economia internacional el punt d’inflexió han estat les famoses subprimes. Per a la balear: el desgavell urbanístic que no només ha desmesurat la construcció sinó l’oferta turística. És davant això que es fa necessària la intervenció pública, per pal•liar la conflictivitat en una tardor – aquesta i les que vendran – especialment escalfada i per, d’acord amb els agents socials, regular el mercat a la fi de no caure en nous excessos. Si no es fa així serà el propi mercat qui es regularà, però amb un cost social insuportable.

La via menorquina

Publicat a Diario de Mallorca el 22 de Setembre de 2008

L’elecció de Joana Barceló per fer-se càrrec de la conselleria de Treball no és un caprici, ni un fet puntual en el canvi d’estratègia del govern Antich, un cop s’ha constatat que la crisi que patim respon a quelcom més que a una mala conjuntura econòmica. Hi ha elements estructurals que hi tenen molt que veure. Alguns de caire internacional – s’està parlant de la primera gran crisi del neoliberalisme des de la caiguda del mur de Berlin- però d’altres estrictament locals. La bimbolla immobiliària esclatà primer als Estats Units, però és evident que la dimensió que havia arribat a tenir a les Illes era des de tots els punts de vista insostenible. Era menester variar el rumb. Aquest i no d’altre és el missatge que hom pogué extreure dels darreres resultats electorals i, no obstant, el canvi no s’ha escenificar del tot fins la setmana passada, amb la substitució de Margarita Nájera per la que ha estat durant prop d’una dècada presidenta del Consell de Menorca.


Joana Barceló, nova consellera de Treball (foto CAIB)

Qualque destacat militant del neoliberalisme mallorquí ho ha vist clar i per això ha advertit, curant-se en salut des de la seva perspectiva ideològica, contra el mite de l’anomenada “via menorquina del creixement”. Però el mite no es tal, sinó una via de futur. D’entrada diguem que el pas de Nájera a Platja de Palma té molt a veure amb aquesta qüestió, perquè no es tracta de reactivar el desenvolupisme que ens ha dut a l’actual situació sinó de possibilitar una nova via de creixement prou més sostenible. La “via menorquina del creixement” és, de fet, el títol d’un llibre publicat el 1977 pel Servei d’Estudis de Banca Catalana –signat pels economistes Emili Farré-Escofet, Ramon Marimon i Josep M. Surís- en el qual es revisava el model de desenvolupament menorquí des dels anys seixanta. Un model que aleshores s’havia distanciat prou del mallorquí i era – i continua sent - l’enveja de tots aquells que aquí veuen el futur amb preocupació.
Un futur que ja és aquí: el de unes illes, principalment Mallorca i Eivissa, desequilibrades territorial i socialment. Un model l’origen dels qual és en els anys seixanta i és precisament en aquest període quan Menorca marcà distàncies respecte als altres territoris. Mentre Mallorca el consum intensiu del territori era consubstancial amb el model econòmic, Menorca mantenia un prudent equilibri entre el sector servei i els fins aleshores predominants, el primari i l’industrial. Un equilibri extensiu, també, al model social que és, justament, el que a hores d’ara, constitueix la principal avantatge comparativa dels menorquins respecte de mallorquins i eivissencs. De fet, baldament les estadístiques derivades del PIB i altres indicadors econòmic facin pensar el contrari, Menorca gaudeix d’un punt de partida prou més còmode per afrontar les pròximes dècades.
Certament, a partir dels anys noranta, la via menorquina cap el creixement entrà en crisi, però no per això els menorquins hi renunciaren, fent possible així la seva actualització. El pla territorial de Menorca i la declaració de Reserva de la Biosfera han contribuït a barrar el pas a l’especulació urbanística o, al menys, a impedir que arribàs als extrems de Mallorca. És en aquest sentit que Joana Barceló representa una manera diferent de pensar, capaç de donar un nou impuls al diàleg social i de fer possible aquelles oportunitats de feina a les quals es referí a la seva presa de possessió com a consellera. La via menorquina cap el creixement no només no és en via morta sinó que cal actualitzar-la i convertir-la en una nova via de creixement per a tota la Comunitat Autònoma. És evident que Barceló tota sola, ni que sigui amb el suport de tot el govern, no ho podrà aconseguir, però no queda més remei que confiar en que el canvi és possible,

Repetir curs

Publicat al Diario de Mallorca el 16 de Setembre de 2008

Avui comença un nou curs acadèmic als col·legis i instituts de les Illes i ho fa amb un augment de 2.500 alumnes, la meitat aproximada del que venia sent habitual els darrers anys. L´allau immigratòria s´ha retallat i els nouvinguts ja no són tants com altres setembres, però la demanda d´escolarització es continua incrementant. La conselleria d´Educació ha pogut alenar una mica després d´anys d´anar a corre-cuita per atendre tots els estudiants, però els problemes, sobretot la massificació, continuen sent els mateixos. Enguany els alumnes seran 155.000 i per atendre´ls es compta amb 396 centres, dels quals 284 públics i 112 concertats. Aquests curs hi haurà tres centres de nova construcció, però per equilibrar l´oferta a la demanda s´han hagut d´habilitar de bell nou aules prefabricades i ampliar no menys de deu centres escolars més. I tot i així, no n´hi ha prou. El Govern ja té en construcció sis col·legis més i una altra ampliació que, tot plegat, farà possible disposar per primer cop de totes les places necessàries. Serà, però, per el curs 2009-2010.


Aula de l'Institut Madina Mayurqa de Ciutat

Mentrestant, el que s´inicia avui és una còpia del curs anterior. Atendre la demanda escolar és una prioritat i a ella es destina la principal partida pressupostària de la conselleria, juntament amb pagar les plantilles de professors que també creixen a mesura que ho fa el nombre d´alumnes. I això fa que quedin en un segon lloc altres problemes, com la dotació dels centres o els programes d´inserció social en una societat cada cop més diversa, i socialment més conflictiva, com la nostra. A diferència d´altres comunitats on la població escolar roman més o manco estable, i poden invertir en la millora i dotació de les seves escoles, les Balears han de fer front any rere any a un dèficit pressupostari que afecta la qualitat de l´ensenyament, tal com es pot comprovar en el darrer baròmetre de Gadeso. La societat mallorquina suspèn el sistema educatiu, tot i que posats a triar s´estima més l´escola concertada a la pública.

Un fracàs que obliga a repetir curs una i altra vegada. Avui, quan els alumnes i professors entrin a les aules trobaran que poc o res a canviar en un entorn, la millora i modernització del qual és un dels fonaments de la societat. Així, les Illes semblen condemnades a no sortir del pou del fracàs escolar, un fort handicap per fer front els reptes d´una societat en crisi. Ho recordava la presidenta del Consell de Mallorca, Francina Armengol, amb motiu de la diada: "la millor recepta per estar preparats contra qualsevol crisi és invertir en capital humà ( és a dir en formació), perquè un país són les persones". No obstant, tots sabem la barrera financera amb la que topa l´administració balear front a altres comunitats teòricament més pobres però amb moltes més possibilitats pressupostàries.
En qualsevol cas, malgrat es repeteixi el curs, hi ha noves assignatures que cal tenir presents. No tot els limita a les infraestructures o a la dotació de personal docent. Per exemple, enguany es comença a impartir educació per a la ciutadania, una disciplina que ha de formar part d´aquest fonament sobre el que construir una societat més lliure i més respectuosa amb la diferència. També cal parlar de noves passes dirigides al compliment de la LOE i nous programes de qualificació professional per facilitar la inserció laboral dels joves. Però tot això, dissortadament, com hem dit, romandrà a un segon lloc en tant que no se superi l´assignatura principal: una escola per a tothom, la qual cosa vol dir una escola pública de prestigi, sense massificació i sense cap altre conflicte que no siguin directament relacionats amb l´aprenentatge dels alumnes.

Els responsables de l'atur

Publicat al Diario de Mallorca, el 8 de Septembre de 2008

L´economia és cíclica i això fa que els empresaris més optimistes facin front a la crisi amb les eines tradicionals: reducció de despeses i alentiment de l´activitat, la qual cosa es tradueix en un dur i quasi sempre injust reajustament de personal. Així, no és estrany que el nombre de desocupats del mes d´agost hagi experimentat un creixement del 41 per cent respecte al mateix més de 2007. En plena temporada turística, 3.600 persones s´han quedat sense feina, de manera que la xifra d´aturats ja és 43.450. Una dada que preocupa fort i ferm, tant que la consellera de Treball, Margarita Nájera, no ha dubtat en afirmar que s´han encès totes les alarmes. En efecte, les oficines de l´INEM i del SOIB es preparen per rebre un allau de sol·licituds de prestacions tan aviat com acabi la temporada, atès que els desocupats podrien superar els 70.000. La tardor serà terrible i l´hivern encara més, malgrat els intents des del Govern d´activar l´economia i de, com a mal menor, oferir 350 euros mensuals als aturats que no tenguin dret a cap altre subsidi.



El sobredimensionament de la construcció, culpable

Davant aquesta situació, els governs, central i autonòmic, enllesteixen una bateria de mesures per reactivar l´ocupació, dirigint les seves inversions cap a obres públiques que generin feina o cap a propostes que suposin canvis estructurals per crear nous llocs de treball. I, mentrestant, aquí, la CAEB s´ha adreçat al Govern per demanar una reducció de la pressió fiscal i mesures que permetin als empresaris tenir confiança en el futur. Però, quines mesures? Des dels sindicats temen, probablement amb raó, que si es rebaixa la fiscalitat a les empreses els doblers que s´estalvien no aniran a recuperar llocs de feina sinó a assegurar els beneficis, al menys mentre duri la crisi. Segons Manuel Pelarda, d´UGT, la crisi es forta, però no hi ha recessió -hom preveu un creixement del PIB d´un 1´8 per cent- la qual cosa vol dir que si es destrueixen llocs de feina és a causa d´unes "espantoses polítiques preventives dels empresaris".

Efectivament, el mes d´agost l´atur augmentà un 83 per cent a la Construcció, però també un 30 y un 28 per cent respectivament al comerç i als serveis. El que passa a la construcció era previsible després de l´esclafit de la bimbolla immobiliària, però una part -no gosaria dir amb quin percentatge- d´aquest atur estiuenc es deu a la picaresca empresarial de fer coincidir el final dels contractes temporals amb el mes d´agost i tornar-los a refer passat l´estiu. Però enguany tot fa pensar que el retorn de treballadors serà en comptagotes i que és segur que les coes de l´INEM aniran en augment. És molt probable que aquesta tardor una de cada quatre persones en edat laboral sigui a l´atur i això exigirà reforçar les polítiques socials, però, sobretot, analitzar les causes de la crisi i aplicar les mesures correctores que facin falta per no reincidir en passats errors.

Perquè, endemés de la crisi internacional -la de la bimbolla immobiliària inclosa- Mallorca pateix una crisi de creixement. A finals dels noranta ja s´advertí que l´illa havia arribat al sostre de la sostenibilitat, però l´avís no va ser atès. En menys d´una dècada la població s´ha incrementat en un vint-i-cinc per cent. La construcció es va sobredimensionar. Hom sabia que mantenir aquest ritme era impossible, però enlloc de posar-hi remei el Govern, la passada legislatura, estimulà un nou "boom" amb els resultats previsibles: una crisi que deixa la societat mallorquina en una situació social prou complicada. Alguns sectors han reaccionat. El Centre de Recerca Econòmica dona notícia -a l´Evolució Econòmica de 2007, de pròxima publicació- sobre la creació de nous llocs de feina als anomenats sectors quaternari i quinari ( genèricament podem parlar de serveis avançats) però és evident que aquest nínxol d´ocupació no és abastament per absorbir l´excedent actual de ma d´obra. Pot ser una part dels nouvinguts decideixi baratar d´horitzons, com ja succeí a la dècada dels setanta, però els registres de població activa continuaran molt per sobre dels llocs de feina possibles.

La responsabilitat és d´aquells que amb coneixement de causa, cercant la rendibilitat econòmica -i política- immediata, potenciaren els desequilibris amb ocupacions insostenibles a mig i llarg termini. Però ara dels que es tracta es de trobar solucions. Els empresaris han de saber que la reactivació no pot passar per tornar enrere sinó per obrir nous camins. No és la primera vegada que la societat mallorquina es troba davant aquest repte. Però mai les exigències de feina havien estat tantes i les necessitats socials, assistencials i educatives, tan grosses.

L'esperit de Formentor

Publicat al Diario de Mallorca el 1 de Septembre de 2008

Un grup d’escriptors, poetes, narradors, assagistes... d’ intel•lectuals de tota mena i d’editors venen de reunir-se a l’hotel Fomentor per rememorar les converses convocades el 1959 per Camilo José Cela. Aquest pic la iniciativa sorgí de Carlos Fuentes, que suggerí la idea, i del Govern, que l’ha emparada inicialment i de l’actual propietat, el grup Barceló, que té en projecte una remodelació a fons d’aquest emblemàtic i prestigiós establiment. Un prestigi basat en el somni d’un argentí, Adan Diehl, qui l’any 1929 inaugurà un hotel en el més bell paradís de la mediterrània: Formentor, un paisatge que ja havia inspirat poemes i pintures, però que des d’aquell moment passà a ser lloc de descans, i d’encontre, d’artistes del cinema, d’homes de lletres, de milionaris i de polítics. El lloc ideal, farcit de llum, per fer, en els anys seixanta, una encontrada d’homes lletruts i progressistes enmig de la foscor franquista. Les converses duraren uns anys – els premis Formentor foren un segell d’allò més preat per a tota una generació –per tornar al silenci sota el menyspreu i l’ignorància del darrer franquisme. Restà, això sí, el record i l’esperit.

Acte inaugural de les Converses 2008 (Foto CAIB)

I d’això es tracta ara: de restaurar l’esperit que feu possible l’entorn de Formentor i el seus premis, però no – com s’ha dit a les taules rodones i reunions que han tengut lloc aquest dies – per ressuscitar els premis sinó de recrear-los de bell nou. Pot ser recuperar el guardó sigui avui quelcom impossible, però no ho és fer de les converses una cita obligada per a les grans mets pensant del nostre món. Aquesta idea forma part de l’esperit inicial. Llavors, com han remarcat els convidats d’enguany, el simple fet de reunir-se i de parlar de literatura era ja un fet heroic, una provocació a un règim que negava les llibertats més elementals. Ara, en canvi, l’opressió sorgeix del propi sistema. Vivim en democràcia però la dictadura del mercat imposa regles sovint insalvables, també – i sobretot – per a la literatura que s’inspira en la realitat i tracta de modificar-la. El que s’ha de fer, doncs, és atacar el cercle viciós, trencar el sistema, confiant que l’esperit de Formentor, amb premi o sense ell, sigui independent de qualsevol poder o estructura, encara que hi tenguin el seu suport.
Recuperar i restaurar l’esperit és possible. No sols el que va lligat a les Converses, sinó a aquesta ànima que mai no ha deixat de bategar. Formentor és molt més que un hotel, o una badia, o una península, o un far..És un emblema que avança a través del temps. Els anys vint del segle passat un home, Adan Diehl, tengué la visió de construir en aquets paratges un establiment que aviat fou un imant que atragué les personalitats més brillants de l’època. Un lloc que ha servit de punt d’encontre polític al més alt nivell, però que també ha tengut, o té, els seus moments de decadència. Com la resta de Mallorca, on ja s’ha acabat el temps de construir, avui, fer aquest hotel seria impossible ( ja prou problemes tendran els Barceló per culminar la remodelació que desitgen ) perquè el territori està estibat de construccions. Ara és l’hora de la reconstrucció, d’ordenar el ciment i per protegir la naturalesa, de fer servir les runes de l’antiga societat per posar els fonaments de la nova. I Formentor pot ser un d’aquests fonaments: els de una societat oberta, internacionalitzada, però que també defensora dels valors amb els quals s’identifica.
A la trobada de Formentor cadascun dels assistents tenia un motiu particular per a ser-hi. Molts l’han seguida en la distància. Uns eren simples nostàlgics del temps perdut. D’altres, però, confiaven en que l’esperit de Formentor fos viu. L’escriptor i editor Mario Muchnik – una de les veus més valorades del rencontre - va sentenciar que els nous premis Formentor haurien de gaudir, en tot cas, un sentit literari per damunt de qualsevol ingerència comercial. Haurien de transmetre llibertat i creativitat. Pot ser encara no és el moment.. La societat no ha madurat prou. Tot i això, hom és conscient que el futur de Formentor no passa només per ser el vaixell insígnia d’un grup hotelers sinó per situar-se al bell mig d’una societat disposada a ser amfitriona del món sense renunciar al seu siau qui sou.