L’enquesta del Govern que la conselleria d’Educació va fer entre els alumnes de quart de secundària, un resum de la qual va ser publicada la setmana passada en aquest diari, mostra perfectament perquè la nostra comunitat és la que registra més fracassos escolars. És un fet que el jovent acaba l’ensenyament obligatori sense saber llegir. Tot un drama social i cultural. No és que tècnicament siguin analfabets, però sí que són incapaços d’entendre el que està escrit. És a dir, que estudiar no els serveix de res. En realitat, l’enquesta no fa sinó corroborar els informes PISA, el Programa Internacional per a l'Avaluació d'Estudiants, que han deixat molt malparada l’educació tant a Espanya con, sobretot, a les nostres Illes, tant que a ningú no pot sorprendre que una tercera part dels joves enquestats afirmin que estudiar no els dóna cap satisfacció i que, a més a més, el que estudien no els servirà de gaire per trobar feina. Ni més ni manco que la meitat dels joves – el cinquanta per cent – participa d’aquesta creença: de què l’escola és inútil, una entrebanc que s’ha de passar, com un temps havien de passar –ells- el servei militar. Una pèrdua de temps.
Prova de selectivitat (foto UIB)
Certament, els llocs de feina que ofereix la nostra societat – picapedres i cambrers són els més demandats – no requereixen ser experts en literatura o matemàtiques, però sí un ofici. Quelcom que els jovent ignora. Una falta de motivació que explica, entre d’altres coses, perquè Balears és una de les regions europees amb manco població universitària. Una falta d'interès per la pròpia educació que afecta la vida quotidiana i hipoteca el futur de la societat. De moment, pel que fa als al•lots i al•lotes, incideix decisivament sobre els seus hàbits fora de les aules. Un 35 per cent confessa no llegir gens en el seu temps lliure, lleure que dediquen principalment a anar de marxa amb els amics, veure la televisió o els videojocs. Un cinc per cent renuncia a continuar estudiant després del període obligatori i això a pesar de l'interès que tenen els pares que desitgen, o això diuen, que els seus fills arribin a la Universitat. No obstant això, la realitat és molt diferent. Els professors lamenten l'escàs suport que reben de les famílies per a desenvolupar la seva labor docent. La família i l'escola sinó divorciades sí estan separades per múltiples barreres, entre les quals, sens dubte, el fet que aquesta sigui una societat de serveis, amb un model laboral que afavoreix la falta de cohesió a les famílies i no ajuda a l’estudi.
L’escola pateix totes aquestes mancances o, si voleu, estats d’ànim que entrebanquen l’educació, desorienten els alumnes i desmoralitzen els professors. Unes mancances que se sumen a l'endèmica manca de mitjans, motivada per la falta de finançament autonòmic i el desbordant creixement de la població escolar. Però si la desmotivació per a l'estudi és un problema que hipoteca el futur d’aquesta comunitat, què dir de les dades lingüístiques que reflecteix l’enquesta? Només el 30 per cent dels alumnes parla català a ca seva i encara menys en la seva relació amb amics, una dada preocupant que mostra a les clares la situació lingüística en la qual ens trobam i justifica tots els esforços “normalitzadors” que es porten a terme. En aquest sentit, hi ha un fet a tenir molt en compte: els catalanoparlants són minoria però són qui obtenen millors rendiments acadèmics. No pot ser una simple casualitat. No es una qüestió només lingüística, sinó de major arrelament. Els catalanoparlants pertanyen al segment de població més estructurat socialment. La cohesió social d’aquest grup no ve donada per la llengua, però hi ajuda o n’és un element distintiu. Molt poques societats han sofert una mutació de tanta envergadura i en tan poc temps com la nostra. Potser per això el sistema educatiu tengui tants problemes i potser per això, per falta de perspectives de futur, una part tan important d'escolars es troben desorientats..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada